Literatura catalana moderna - Illes

El poemari de Miquel López Crespí Temps moderns (homenatge al cinema), Premi de Poesia Miquel Martí i Pol – Publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la Col·lecció Gabriel Ferrater

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, exdiputat al Parlament de les Illes Balears en la VI i VII legislatures

Temps moderns ens parla de cinema, sens dubtes, però del cinema d’una època, del cinema que ens va permetre evadir, per unes hores, les grisors i humiliacions i, al mateix temps, va fer possible albirar un futur més just i lluminós. (Eduard Riudavets Florit)

Estic convençut que a la majoria dels lectors, tot just haver vist el títol d’aquest escrit, hauran pensat en la genial pel·lícula de Charles Chaplin. De fet no aniran gaire errats. Però avui no parlaré de cinema sinó, evidentment, d’un llibre sobre el cinema. No, però, d’un llibre que es centri en la historia del setè art o en la crítica cinematogràfica. Es tracta de quelcom més insòlit: un poemari.
L’autor, Miquel López Crespí, és un dels grans escriptors en llengua catalana de l’actualitat. Ja en vaig parlar quan, a aquesta mateixa secció, vaig comentar fa uns mesos la seva excel·lent novel·la, Els crepuscles més pàl·lids. Una novel·la que em fascina i que he rellegit una i altra vegada.
Temps moderns (homenatge al cinema) és llavors un llibre de poesia. Un poemari que l’autor va tenir la gentilesa de fer-me arribar només fa unes setmanes i que he llegit amb enorme plaer. Un doble plaer, per la tasca poètica i per la temàtica que, per a un cinèfil com jo –i mitòman, ho confés- ha suposat uns dies de lectura poètica que m’ha gratificat i entusiasmat.
Però, oblidem qualsevol idea que ens troben davant un llibre simplement descriptiu, una mena d’exercici preciosista centrat, per exemple, en lloar excel·lències. Res d’això. Seria no conèixer a Miquel López Crespí el pensar que els seus poemes podrien ser les cabòries d’un “exquisit”, tancat a la seva torre d’ivori. La literatura –tota l’obra- de Miquel López Crespí és bellesa però també compromís.
Com ben bé ens diu ell a un dels seus escrits respecte a aquest pretès apoliticisme post-modern:
“La reacció cultural demanava i demana que l’escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d’accentuat cinisme i menfotisme, la “màxima intel·ligència” la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d’èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l’escriptor tan sols s’ha de preocupar dels aspectes purament formals de l’obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la “puresa” de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d’escollits, d’”incontaminats”, oficiants d’un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s’hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l’exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el “ritme còsmic i biològic de l’autor” i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d’implicació política i social…”
Temps moderns ens parla de cinema, sens dubtes, però del cinema d’una època, del cinema que ens va permetre evadir, per unes hores, les grisors i humiliacions i, al mateix temps, va fer possible albirar un futur més just i lluminós.
No és poesia, tampoc, d’enyor de temps passats, la nostàlgia és només el motor literari que permet bastir el poemari. No ens porta als cinemes de la postguerra per enyorar aquells dies, ens hi aboca per fer-nos sentir l’enorme contrast entre les somnis de la pantalla i la brutal realitat del dia a dia. Ens parla de cinema des del compromís en la lluita constant per la justícia.
“Estàvem aferrats desesperançadament/ a les màscares de la pantalla,/ les úniques portes obertes a la nostra adolescència/ en el misteri de la llum i les ombres”.
No es limita però, Miquel López Crespí, a només això. El poemari evoluciona al ritme del cinema. I els poemes s’omplen de referències: la massacre de May Lay al Vietnam, les pel·lícules vistes a l’estranger, Z de Costa-Gravas, l’obra de Fassbinder, Viridiana…
És com ell mateix ens explica una recerca desesperada. “Era “normal” que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d’aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d’entendre el món, l’art, la vida, la lluita per la llibertat.”
Un gran poemari, una obra immensa.
(Juny de l´Any 2017)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!