Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

22 de maig de 2017
0 comentaris

El paper del PSOE en la liquidació de la lluita republicana, la unitat sindical, el marxisme i els drets dels pobles a l´Autodeterminació

El paper del PSOE en la liquidació de la lluita republicana, la unitat sindical, el marxisme i els drets dels pobles a l´Autodeterminació
El paper del PSOE i del grup de Felipe González en la liquidació de la lluita republicana, la unitat sindical, el marxisme i els drets dels pobles a l´Autodeterminació.
40 anys de defensa del règim borbònic unionista i capitalista

 

El paper del (PSOE) en la lluita de classes

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

A ran de la victòria del cop d’estat dels “renovadors” contra la vella direcció del PSOE, dels sindicats alemanys dirigits pels socialdemocràtes (especialment el DGB), així com de la Fundació Ebert (institució del mateix partit socialdemocràta alemany), de diversos sindicats nord-americans de la CIOSL i d’algunes ambaixades europees installades a Madrid, comencen a sortir fons i “ajuts” que obren pas al “nou” partit reformista. Les mobilitzacions contra la dictadura a partir dels setanta són cada vegada més fortes i es tracta d’anar creant els instruments i organitzacions que impedeixin un final pro-socialista i revolucionari a l’atzucac del feixisme. (Miquel López Crespí)

A les Illes, el paper del PSOE d’ençà el final de la guerra civil és quasi inexistent. Els mateixos dirigents (Fèlix Pons, Emilio Alonso, etc) ho reconeixen en el llibre L’oposició antifranquista a les Illes, escrit per Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i editat per Moll l’any 1977.
A partir de 1974 “hi ha un cert nombre de persones d’ideologia socialista” (pàg. 14 del llibre esmentat). Tan sols en data tan tardana com el 1975 signen la instància demanant al Comitè madrileny del PSOE el reconeixement oficial.
La debilitat orgànica de la socialdemocràcia palmesana (els nuclis del PSOE es reduïen a Ciutat) era tan evident que per aquests anys (1974-75) els dos petits grups d’amics que es reclamaven de les idees d’aquest partit no es coneixien. Tampoc no mantenien contactes ni, molt manco, havien sortir al carrer a fer cap acció antifeixista conjunta. La cosa no anava més enllà d’unes trobades per a prendre cafè.
Les dues colles d’amics que no es coneixien eren la d’Emilio Alonso i Pere Bordoy (tendència “oficial”) i la de Félix Pons i López Gayá més moderada.
L’escriptor Antoni Serra descriu aquesta extrema debilitat política en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 109), quan explica: “Evidentment, per devers el 74, els socialistes encara no havien donat senyals de vida. Ens arribaven notícies poc concretes, això sí, que Emili Alonso intentava coordinar una mínima estructura relacionada amb el PSOE. De fet, però, per a nosaltres no hi havia més socialistes que Andreu Crespí, el vell professor represaliat i home de gran prestigi, amb el qual, molt de tant en tant, solíem mantenir qualque entrevista a la seva casa del barri de la Seu”.
En el mateix llibre d’en Bartomeu Canyelles i na Francisca Vidal, quan els demanen quins són els fets principals protagonitzats pel partit diuen (pag. 15): “El fet culminant d’ençà de la refundació ha estat la vinguda a Mallorca de Felipe González”, i més endavant afegeixen “la participació a l’homenatge a la memòria de Llorenç Bisbal, les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup Tácito (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. I també l’organització d’una conferència a les facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellanos i Bustelo)”.
La misèria total i absoluta de la socialdemocràcia palmesana fineix amb l’afirmació que ja eren “prop d’un centenar, sense arribar-hi, quasi tots a Ciutat” (pàg. 17). Hi “estan contents” (pàg. 15), perquè són “membres fundadors de l’Assemblea Democràtica de Mallorca”. A Menorca “hi ha una agrupació” (pag. 18) i “a Eivissa no hi ha cap nucli” (pag. 18).
En els anys més tenebrosos de la dictadura el PSOE va anar quedant reduït a un partit de vells exiliats sense gaire contactes amb la realitat de l’estat ni amb la punyent problemàtica de la lluita de les nacions oprimides per l’oligarquia espanyola. La vella direcció anà perdent qualsevol mena de vinculació orgànica amb el poble treballador. Ja hem vist com, a Mallorca, el PSOE, com a partit d’autèntica acció antifeixista, era una ficció total.
A l’exili, només l’ala esquerra del PSOE encapçalada per Julio Álvarez del Vayo (futur President del FRAP -Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic), que va ser expulsada del partit seguint les “indicacions” de l’imperialisme ianqui, es negà a fer de comparses en la maniobra de reforma del franquisme que teledirigia la Trilateral.
Fernando Jáuregui i Pedro Vega, en el seu llibre Crònica del Antifranquismo (II) parlen també (pàgs. 326, 327, 328, 329…) de la debilitat congènita de la socialdemocràcia espanyola. Segons aquests autors, les primeres Joventuts Socialistes de Madrid, l’any 1969 -abans no hi havia res- estan formades per: “Rogelio Alonso, Enrique Moral, dos trabajadoras de Tabacalera y Telefónica, respectivamente, y un joven obrero de Standard”. Més endavant afegeixen: “Tan sólo funcionan organizaciones semejantes en Asturias, Euskadi y Sevilla”, “aunque esta última un tanto libre respecto a las JJ.SS `oficiales’, cuya cabeza está en Toulouse”.
Enrique Moral, un estudiant madrileny que l’any 1969 viatja a Tolosa de Llenguadoc per a connectar amb el PSOE, és l’únic membre del PSOE en tot el món universitari. I ja érem a l’any 1969!
En el mateix llibre que ens ocupa (Crónica del Antifranquismo) i a la pàgina 328, podem continuar constatant aquesta contrastada debilitat orgànica de la socialdemocràcia en temps de la dictadura. Hi llegim: “La organización del PSOE en el interior es muy precaria. En la margen izquierda del Nervión, en Vizcaya, existen colectivos de trabajadores afiliados a UGT, inmigrantes de tradición obrerista. También en Asturias existe un cierto núcleo ugetista, de menor importancia que el vasco”.
De Sevilla anomenen n’Alfonso Guerra, en Felipe González, en Guillermo Galeote (és a dir, el grup d’en González) i poca cosa més. De la força del PSOE a Madrid val més no parlar-ne. Fa autèntica feredat comprovar la seva inoperància per a la lluita activa per la llibertat (si exceptuam les caigudes de militants en la immediata postguerra).
En la mateixa obra, els historiadors abans esmentats ens informen que a la capital d’Espanya només hi ha “un grupo de veteranos que consume su militancia repartiéndose y comentando El Socialista en la trastienda del bar La Villa de Narcea, no lejos del parque de la Fuente del Barro” (pag. 329).
A Mallorca, ja ho hem escrit al començament de l’article, fins a finals del 74 -i es pot dir fins poc abans de les primeres eleccions- no hi ha senyals de vida de la socialdemocràcia illenca. Però el PSOE -com ho seria també el PCE- són grups necessaris per a portar endavant els pactes amb els franquistes reciclats. Si com a partits no existeixen, se’ls ha de donar la publicitat oportuna perquè puguin “arribar al poble”. I aquesta serà la feina que faran els mitjans de comunicació oficials a partit de la mort del dictador.
A començaments dels setanta, la socialdemocràcia alemanya inverteix grans quantitats de diners per a ressuscitar el PSOE. Basta que recordem el gran nombre de “partits socialistes” que hi havia en els dos o tres anys anteriors a la mort del dictador. N’hi va arribar a haver desenes i desenes (alguns estudiosos diuen que… setanta!). Tants que, en un determinant moment, els amos que pagaven propaganda i viatges (els alemanys) digueren: Prou! i els obligaren a la unificació. Basti recordar el cas més conegut de Tierno Galván i el seu PSP. De cop i volta finiren les subvencions per a presentar-se a més convocatòries electorals i per a pagar els préstecs bancaris. L’home es veié forçat a la unificació.
Si llevam el cas de Tierno Galván, el cert és que l’ajuda no era gens desinteresada per part de Willy Brandt o de la Trilateral. Simplement es tractava de crear els partits que allunyassin el poble d’una autèntica lluita antifeixista i anticapitalista i que, de rebot, desfessin les aspiracions a la independència de les nacions oprimides).
Al caliu dels diners i de la possibilitat d’obtenir poltrones si hom feia una bona feina de bomber de les lluites populars, anaren sorgint tota la colla d’oportunistes que hem anat coneixent aquests darrers anys. Em referesc als Barrionuevo, Majó, Ernest Lluch, Narcís Serra, etc.
El primer que feren els nous aspirants al poder fou donar porta als seus antics dirigents (que, per cert, per la seva provada inutilitat en el combat antifranquista ja s’havien desprestigiat tots sols). Ens referim a Rodolfo Llopis i la camarilla que tenia a Tolosa. La colla que feia costat a Felipe González (els Guerra, Hertzog, Solana, etc) consumaren el cop d’estat en el XII Congrés que es va celebrar a Tolosa l’any 1972. L’assalt a les oficines del PSOE (69, Rue du Taur) la consumaren Pablo Castellano, Múgica Hertzog i altres “renovadors del pensament socialista”. Una renovació, tot sigui dit, que ens portà fins als GAL, el més sagnant terrorisme d’estat que s’hagi conegut en les darreres dècades, a l’OTAN i els “afers” de Filesa, Roldán, Mariano Rubio, Conde, etc, etc.
A ran de la victòria del cop d’estat dels “renovadors” contra la vella direcció del PSOE, dels sindicats alemanys dirigits pels socialdemocràtes (especialment el DGB), així com de la Fundació Ebert (institució del mateix partit socialdemocràta alemany), de diversos sindicats nord-americans de la CIOSL i d’algunes ambaixades europees installades a Madrid, comencen a sortir fons i “ajuts” que obren pas al “nou” partit reformista. Les mobilitzacions contra la dictadura a partir dels setanta són cada vegada més fortes i es tracta d’anar creant els instruments i organitzacions que impedeixin un final pro-socialista i revolucionari a l’atzucac del feixisme.
Les lluites obreres a nivell de l’estat augmenten any rere any. Igualment, molts tipus d’accions revolucionàries violentes que atemoreixen el règim i la burgesia perquè fan preveure una possible revolució social a l’Estat espanyol, amb una independència no gens hipotètica de les nacions oprimides per l’imperialisme. A nivell de simple reivindicació econòmica, V. Pérez Díaz, a Clase obrera, partidos y sindicatos (pàg. 27) recull aquestes dades del Ministeri de Treball franquista: “Miles de jornadas perdidas en 1964: 141; en 1966: 184; en 1968: 240; en 1969: 559; en 1970: 1.092; en 1971: 859; en 1972: 586; en 1973: 1.081; en 1974: 1.748; en 1975: 1.815; en 1976: 12.593; en 1977: 16.641; en 1978 (hasta el 30 de septiembre): 10.485”.
Així mateix hom pot constatar a nivell estadístic l’augment continuant de detencions d’antifeixistes si comprova el nombre de sumaris oberts pel TOP (Tribunal d’Ordre Públic franquista). Les dades també fan ben patent una espiral cada vegada més accentuada de la lluita popular (malgrat que aquesta lluita no correspongui a l’activitat dels partits i sigui sovint espontània i sorgida de la pròpia base popular).
Els sumaris oberts pel TOP eren els següents: 1970: 1.358; 1971: 1.361; 1972: 1.695; 1973:2.065; 1974: 3.382; 1975: 4.317; 1976: 5.300.
Hem de tenir en compte que en el primer any d’exercici del TOP només (!) s’havien tramitat 281 sumaris. Per tant, quan la socialdemocràcia i la Trilateral es decideixen a promocionar el PSOE, ja sabien el que feien. Els darrers cinc lustres ens ho han demostrat a la perfecció.
L’operació d’anar bastint un PSOE socialdemocràta que, juntament amb un PCE partidari de la reconciliació amb els franquistes, tenallessin el moviment obrer, continuà i es completà en el Congrés de Suresnes, França, a l’octubre de l’any 1974.
Willy Brandt i els seus homes ajudaren decisivament en la victòria dels “sevillanos”, que es feren amb la Comissió Executiva d’aquest nou PSOE “renovat”. Per a enganyar millor els treballadors (les lluites a nivell d’estat augmentaven dia a dia), “Isidoro” (Felipe González), ajudat per Alfonso Guerra, Enrique Múgica, Francisco Bustelo, Luis Yáñez, Javier Solana, Nicolás Redondo, Pablo Castellano, etc., afirmava, sense gens ni mica de vergonya, que el PSOE aspirava a “la radical transformación de la sociedad capitalista en sociedad socialista”. Posseïts per la més barroera demagògia, afirmaven, davant la lluita ascendent de les nacions oprimides per l’estat imperialista espanyol, que “el PSOE defiende el reconocimiento del derecho a la autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” i es pronunciaven “por la construcción de una República Federal de las Nacionalidades que integran el Estado”.
Així mateix, aquesta colla d’oportunistes que ens mantindrien en el bloc agressiu de l’OTAN, asseguraven, cínics, que eren “hostiles a todo imperialismo, poder hegemónico y división del mundo en zonas de influencia, así como a la existencia de bloques militares”.
En tres anys, totes aquestes falses promeses quedaren arraconades davant la possibilitat de compartir sous i poltrones amb els franquistes reciclats (els Fraga, Suárez i cia).
En definitiva, la pràctica de consens i de claudicacions per part dels partits obrers reformisies (PCE i PSOE) servien per a consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptarien el nou model polític que sorgia de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant. Com digué el president del govern d’UCD, Adolfo Suárez: “El Estado así es hoy mucho más fuerte que antes, y el Estado así seguirá siendo y se fortalezerá mucho más en el próximo devenir” (discurs pronunciant per Suárez al Ple del Congrés el 22-VII-1978).
En aquell procés de canvi del període franquista a un nou tipus de dominació de la classe capitalista sota formes democràtiques, la burgesia aconseguí -entre molts d’altres avantatges-:
1. La classe dominant, mitjançant la Constitució, organitzava eficaçment l’Estat per a fer front a la crisi de la societat capitalista, garantint la seva supervivència.
Consolidava la Monarquia en el cim de l’Estat, inqüestionada i inqüestionable en el procés constitucional. La Monarquia va ser considerada per tots els partits del consens un poder “no subjecte a responsabilitat”, immune per tant a la lluita política. El partits del pacte anaren consolidant una Monarquia amb poder per a intervenir en la tasca política, per tal d’assegurar l’estabilitat del poder burgès al marge del Parlament.
S’atribuí a l’Exèrcit, mitjançant la Constitució, funcions decisives, i sense cap control democràtic, de garant suprem de l’ordre constitucional i la unitat de l’Estat.
2. La Constitució pactada no reconeix la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i, per tant es nega a les nacions el seu dret a l’autodeterminació. En contrapartida, es qualifica Espanya com a “nació única i indivisible”. La regionalització de l’Estat no és sinó un instrument per a fer més fort i eficaç l’Estat.
3. Assegurava -i assegura!- la constitucionalització de l’Economia capitalista, impossibilitant així que un possible govern d’esquerra porti a terme, sense contradir la Constitució, transformacions socials i econòmiques.
4. Es limiten els drets essencials dels treballadors. La Constitució consensuada entre franquistes i “esquerra” preveu constitucionalment els estats d’excepció i setge -amb supressió de drets fonamentals- sense cap mena de garanties. Ja era prevista una llei antiterrorista en la línia aplicada per d’altres estats europeus. Sota el pretext de l’”antiterrorisme” les noves lleis “democràtiques” esdevenen instruments per a la consolidació i reforçament de l’Estat capitalista.
5. Limita al màxim les formes de democràcia directa. No es reconeixen altres formes d’expressió de la voluntat política si no són les manifestades mitjançant els partits polítics i els sindicats, que l’esquerra reformista convertia i ha convertit en aparats subordinats del poder, limitant la lluita popular -en aquella època- als acords de la Moncloa o canalizant-la a reforçar la confiança en el Parlament.
6. Es reforçaven els aparats ideològics de dominació burgesa: família, escola, església catòlica, etc. i es perpetuava la concepció masclista de la societat.
Tot un “programa”, el reformista, enfocat en crear illusions de falsa neutralitat de l’Estat. Negació (la del PCE i PSOE) a enterrar definitivament el franquisme i instaurar un règim autènticament rupturista amb el tenebrós passat contra el qual lluitava el poble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!