Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

27 d'abril de 2017
0 comentaris

Cristians i marxistes en els anys 60 i 70

1962: El Concili Vaticà II en la lluita antifeixista

 
Josep M. Colomer, en La ideologia de l’antifranquisme, parla d’un cert desencís causat per com i de quina manera es va fer la reforma del règim en els anys de la transició. Sabem que moltes de les creacions jurídiques i institucionals de l’antifranquisme han quedat parcialment contrarestades per aparatosos elements de continuïtat de l’Estat. Com explica Josep M. Colomer: “D’entrada, l’amnistia i l’esborrament del passat beneficià sobradament els franquistes, de les actuacions dels quals -utilitzant fons públic per al lucre privat, per exemple- no se n’ha fet un repàs sistemàtic”. Ben cert que la continuïtat de l’aparat de l’Estat i dels seus alts funcionaris dificulta d’esbrinar l’origen d’actuals poders invisibles, serveis secrets i misterioses “raons d’Estat”. Igualment, d’ençà la nostra incorporació a l’OTAN hem vist com restava indefinidament postergada la desmilitarització i la unificació de les Forces de Seguretat. En el pla econòmic, la reforma fiscal ha acabat donant prioritat als mecanismes de recaptació fàcil (a través de les nòmines d’assalariats i funcionaris).
Aquest grisenc panorama de després de la batalla ens fa demanar-nos què queda, ara mateix, de l’herència moral de la resistència antifeixista. Potser, entre les virtuts que caracteritzaren una militància abnegada, hi resti la memòria d’una capacitat de renúncia personal, l’esperit de sacrifici i alhora la nostàlgia per aquella justa combativitat envers la utopia i la llibertat.
Aquestes són algunes de les reflexions que m’han vengut al cap avui matí, quan anant a Correus m’he aturat uns segons davant el número 6 del carrer del Mar, l’antiga seu dels “Cristians pel Socialisme”. ¿Qui no recorda aquelles conferències, quasi secretes, que preparaven Maria Bonnín i Francesc Obrador, entre molts d’altres companys i companyes d’aquell temps? Pens ara mateix en algunes de les xerrades fetes per García Nieto, el jesuïta que arreu dels Països Catalans i la península, impulsà les idees del diàleg dels cristians amb els marxistes. Pel carrer del Mar número 6 jo hi solia anar amb els arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, amb els quals, durant una temporada, impartírem un seminari de marxisme (Marta Harnecker!). En aquella època, els esquerrans ens sentíem molt a prop de l’apostolat progressista impulsat pel papa Joan XXIII (1958-1963) i el Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965). Hauríem de recordar que, a començaments dels anys seixanta, en ple Concili, era Ràdio Espanya Independent (l’emissora de Santiago Carrillo, a Bucarest) la més fervent impulsora de les resolucions del Vaticà.

El règim mai no va veure amb simpatia moltes de les iniciatives progressistes impulsades per Joan XXIII! El Concili impulsà igualment la renovació teològica als Països Catalans. L’Editorial Estela publicà disset volums damunt la qüestió en una col.lecció titulada Temps de Concili. Edicions 62 posà en marxa dues col.leccions de llibres religiosos: Blanquerna i Pensament cristià. L’any 1958 ja havia aparegut (dins aquesta línia de renovació de l’Església) la revista Qüestions de vida cristiana. El 1959 aparegueren Serra d’Or i Critèrion. Era una embranzida que començava a arraconar l’integrisme del nacionalcatolicisme català i espanyol. Penetren a Catalunya les idees de teòrics com Mounier (defensor del pluralisme polític dels cristians i del diàleg amb els marxistes). És el corrent que impulsarà Comín. Teilhardd de Chardin intentava conciliar la fe amb l’evolucionisme darwinià (tesi que seguiria Eusebi Colomer). Amb el Vaticà II començava, doncs, una nova època, lluny dels fastos Església-Estat del passat més recent.
Pere Fullana, en un article (“L’Església alternativa de la transició”) aparegut en el Diari de Balears (19-IX-96) parlava de la revista Comunicació (números 81-82) del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca. Aquests números de Comunicació estaven dedicats a fer una anàlisi històrica del clergat a Mallorca els darrers trenta anys. Pere Fullana analitzava la importància que té aclarir el paper del catolicisme progressista a Mallorca, sobretot des de 1970 fins a l’actualitat. Referint-se concretament als darrers anys de la dictadura, al paper dels cristians progressistes i, especialment, a la influència del Concili Vaticà II dins la nostra societat, l’article abans esmentat diu: “La primera experiència significativa [de sociabilitat] va ser el Grup de Son Rapinya (novembre de 1971 fins el desembre de 1972), format per un grup de preveres inquiets i progressistes, plantà cara a l’integrisme catòlic del Grup Noray i coincidí amb l’arribada de Teodor Úbeda a Mallorca, que els donà el seu suport. En segon lloc, hem de fer menció del Grup de l’Encarnació (1973-74), que va ser un dels antecedents del grup següent, el dels Preveres del Primer Dimarts (1974-1981). Aquest darrer grup, almenys pel que fa a les inquietuds i al seu compromís amb la realitat social i política mallorquina, es reuní sistemàticament durant tot el procés de democratització política de l’Estat i, a la vegada, reflexionà seriosament sobre el procés d’autonomia a les Balears”.
Per a nosaltres, els antifeixistes de començaments dels anys seixanta, era evident que, d’ençà el magisteri de Joan XXIII i, sobretot, de la realització del Concili Vaticà II, alguna cosa -i molt important!- havia canviat dins el catolicisme. Sectors importants de l’Església anaven rompent lligams que els unien a les estantisses concepcions del nacionalcatolicisme de la recent postguerra. Resultava evident el paper brutal que havia tengut l’Església Catòlica fent costat als enemics del poble treballador, de les nacions de l’Estat (excepció feta d’importants sectors del clergat basc que donaren suport les autoritats republicanes); i el règim franquista començava a sentir-se incòmode amb un aliat fins aquells moments -anys seixanta- dòcil i disciplinat a las “órdenes del Caudillo”.

A començaments dels anys setanta, primer en els COC (Cercles d’Obrers Comunistes) i més endavant en l’OEC, es notava la integració de sectors cada vegada més amplis de militants procedents de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). I, al costat dels joves treballadors i treballadores que s’integraven en la lluita pel socialisme i la república, missioners, sacerdots, seglars procedents de tots els sectors eclesiàstics demanaven l’entrada en tota la sèrie de grups revolucionaris d’aquella època. N’he parlat en alguns capítols d’aquestes memòries. Dins de l’Organització d’Esquerra Comunista record excel.lents companys i companyes procedents del cristianisme progressista. Els sacerdots i missioners Jaume Obrador i Mateu Ramis, entre molts d’altres. El primer, missioner durant més de cinc anys a Burundi; el segon, també amb més de cinc anys d’estada amb les comunitats més pobres del Perú. En Jaume Obrador, que amb el temps seria el primer regidor del PSM a l’Ajuntament de Ciutat (1979) era el màxim responsable del moviment de barris impulsat pels comunistes (OEC). En Mateu Ramis, amb el temps va ser elegit secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) pel seu combat permanent en defensa del nostre alliberament nacional i social, entre moltes d’altres qualitats revolucionàries que el distingien.
Un altre quadre molt important del comunisme illenc era en Francesc Mengod, responsable màxim, a començaments dels anys setanta, de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), que incorporà a l’OEC desenes i desenes d’abnegats militants revolucionaris. Amb el temps, a part de ser encarregat d’organització, primer de l’OEC, més tard del PSM, fou elegit responsable de les Associacions de Veïns de Ciutat. També la major part del moviment progressista menorquí (dirigit per Josep Capó) passà a enfortir el comunisme illenc (OEC). Joan Albert Coll, Bartomeu Febrer i un llarg etcètera de companys i companyes menorquins dedicaren els millors anys de la seva vida a enfortir i ampliar el moviment revolucionari antiimperialista i anticapitalista de les Illes.
És evident que moltes de les accions i reivindicacions portades endavant pels comunistes (OEC, principalment i també les Plataformes Anticapitalistes) no haurien estat possibles sense la complicitat amistosa dels companys que encara restaven dins de l’Església oficial. S’ha de recordar i tenir ben present que en els darrers anys de la dictadura de la burgesia, eren els locals parroquials (despatxos, seminaris, rectories, esglésies, cases de descans dels ordes religiosos, alguns col.legis de monges o frares) el que ens servia per a les reunions i, sovint, per a editar o guardar la propaganda antifeixista i anticapitalista. La complicitat entre els que havien quedat dins de l’Església oficial i els que s’havien incorporat a les organitzacions revolucionàries era quasi total. Hi havia certa gelosia pel que fa referència a qui desenvolupava un millor servei al poble treballador i la nació oprimida, però en el fons els ajuts eren més importants que les petites enveges entre germans.
Pere Fullana, en l’article que abans hem esmentat (“L’Església alternativa de la transició”), conclou dient: “El quart grup rellevant era el denominat Capellans de Barriades (constituïts des de 1976), implicats sobretot en la tasca de la promoció d’entitats ciutadanes, formació d’adults i a reflexionar sobre el compromís dels cristians a les barriades obreres. I el cinqué [grup], es va constituir el 1976, amb el nom de Preveres de la Part Forana, i es va implicar seriosament en el procés de vertebració democràtica i en el procés d’autonomia de les Balears. De fet una de les seves crítiques més destacades foren per al diputat imposat Íñigo Cavero, candidat de la UCD a les Balears”.
Recentment el caputxí Salvador de les Borges, en recordar “la Caputxinada”, parlava també de la importància històrica del Vaticà II (vegeu La Caputxinada, Joan Creixell, Barcelona, Edicions 62, 1987): “Trobem, d’una banda, els moviments eclesials, potenciats pel Concili Vaticà II i pels pontífexs Joan XXIII i Pau VI. A la vista dels imperatius inajornables d’evangelització i, en aquest mateix sentit, dels postulats inspiradors de la constitució conciliar sobre l’Església en el món actual, Gaudium et spes, els seus militants ja no s’estaren de fer, amb les connotacions concretes que els eren inseparables, notables incursions en els temes referents a justícia social, llibertat i pau”.
El llibre de Joan Crexell ens recorda precisament la importància decisiva d’aquests sectors de cristians progressistes i del Concili Vaticà II en “la Caputxinada” i en la mateixa creació del Sindicat Democràtic d´Estudiants de la Universitat de Barcelona. La Caputxinada és el nom amb què fou conegut popularment el setge al qual foren sotmesos els representants de totes les Facultats i Escoles de Barcelona, així com els convidats intel.lectuals, durant l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, els dies 9 a 11 de març de 1966. L’acte constituí la culminació de tot un procés que arrenca el 1957 i que anava dirigit a aconseguir un sindicat lliure d’estudiants, enfront el SEU Falangista. La Caputxinada fou també un d’aquells fets històrics que van provocar una àmplia solidaritat popular a Catalunya i de premsa a l’estranger i, és clar, les ires del règim: entrada violenta de la policia el dia 11 i posterior campanya difamatòria contra els caputxins de Sarrià a la premsa i a la televisió. Tot plegat va representar un punt d’inflexió en la vida política catalana sota el franquisme. En efecte, davant la realitat dels fets, es va constituir l’organisme unitari Taula Rodona, amb la presència de tots els grups polítics, sindicals, socials, cívics, etc., en lluita contra la dictadura, sense exclusió de ningú, fet que no s’havia produït mai d’ençà del 1939.
A Mallorca, l’eco de tots aquests esdeveniments, si de primer va ser lent, després s’anà ampliant fins a esdevenir fort i vigorós. Sense aquestes arrels ben assentades en el passat (Vaticà II, magisteri de Joan XXII i Pau VI), no podríem entendre ni la proliferació de partits comunistes i revolucionaris dels anys seixanta i setanta ni, molt manco, el moviment que engloba grups tan diversos i alhora tan actius com les Comunitats Cristianes de Mallorca, els Grups d’Esplai de Mallorca, l’Escola d’Esplai, Parròquies de Barriades, Grup Cristià d’Objectors de Consciència, Delegació Diocesana d’Acció Social, Justícia i Pau de Mallorca, Capellans de la Part Forana, entre molts d’altres moviments progressistes lligats estretament a la nostra cultura i història. Joan Crexell, en la introducció del seu llibre (La Caputxinada), torna a insistir en l’especial situació que dins de l’estantís nacionalcatolicisme espanyol creava el Concili Vaticà II. Explica: “Un altre fet que va influir fortament [en els moviments de protesta contra el règim dels anys seixanta] fou el Concili Vaticà II i l’aggiornamento o posada al dia que va comportar per a l’Església. Bé podem dir que Catalunya fou la nació de l’Estat espanyol on més impacte va tenir aquesta renovació eclesial, en especial pel que fa al clergat i als moviments cristians laics. En aquest sentit, la Caputxinada va tenir lloc mentre es començava a produir (des del 22 de febrer) la campanya popular contra el nomenament de l’espanyol Marcelo González com a bisbe Coadjutor de Barcelona amb dret de successió. El lema “Volem bisbes catalans!” es va estendre per tot Catalunya, i va arribar també al Vaticà i a bona part d’Europa”.
A nivell polític, en el camp d’anar avançant en el camí de recuperar el protagonisme per a les forces populars i d’esquerra anihilades, assassinades per la dreta feixista en temps de la guerra i la postguerra, l’embranzida aportada al moviment obrer i popular pels cristians pel socialisme, pels moviments laics sorgits de l’Església i de les directrius del Vaticà II, significaren (Caputxinada inclosa), com explica Crexell, l’inici a Catalunya dels primers moviments de masses antifeixistes de certa envergadura. Per als estudiants catalans i espanyols va comportar una fita històrica, un instrument aglutinador (el Sindicat Democràtics d’Estudiants que es creà) importantíssim. Dinamitzà igualment tots els fronts de lluita dels cristians progressistes i desvetllà una àmplia solidaritat amb els represaliats més enllà de les nostres fronteres. En paraules de Joan Crexell: “[La Caputxinada] fou el desllorigador que va permetre a l’oposició democràtica catalana un primer acord sense exclusions, fet que no s’havia produït d’ençà del 1939: la Taula Rodona, punt de partida de la posterior acció política unitària al nostre país”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!