Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

25 d'abril de 2017
0 comentaris

La influència de l’obra de Francesc de Borja Moll en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta

La influència de l’obra de Francesc de Borja Moll
en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta

 
En la campanya institucional del centenari del naixement a Ciutadella (Menorca) de Francesc de B. Moll, els organitzadors han escrit: “De les múltiples raons que hi ha per celebrar una efemèride, com el centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, en podríem destacar tres. Per una banda, hi ha la necessitat de transmetre a les joves generacions qui fou i quin significat va tenir l’obra del filòleg menorquí; en definitiva, que el nom de Francesc de Borja Moll els soni a alguna cosa més que a un nom d’institut, d’una plaça o d’un carrer.
‘Una segona raó, seria, en el nostre cas, per a la gent que tal vegada ha tengut la sort de conèixer-lo o per a les persones que varen ser els seus coetanis, una bona oportunitat per actualitzar el significat de la seva obra i per evitar que aquest nom es conservi més o menys ‘immortalitzat’, sovint ‘fossilizat’, dins el rerafons de la memòria.
‘Finalment hi ha una tercera raó que, segurament, és més important que les anteriors: es tracta d’aprofitar l’avinentesa perquè aquelles coses per les quals el recordat va ser distingit prenguin un nou impuls. De res no serviria retre un homenatge a Francesc de Borja Moll si això no comporta, com a mínim en els seus objectius, una embranzida per a la recuperació de l’ús social de la llengua catalana”.
Vet aquí, tres raons de pes per a aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l´ús social de la llengua catalana. L’autor de l’article, que tengué l’honor i la satisfacció de tractar personalment i en més d´una ocasió Francesc de Borja Moll, pensa que una forma adient pot ser a través dels records personals.
L’any 1962, en la collecció “Les Illes d’Or”, Francesc de B. Moll editava els Rudiments de gramàtica normativa per a ús dels escriptors baleàrics. Un llibre que, juntament amb el Vocabulari mallorquí-castellà (Palma, 1965) del mateix Francesc de B. Moll, editat, com l’anterior, a la seva editorial, va ser bàsic en el descobriment dels fonaments del català normatiu i amb un inicial contacte amb la cultura catalana de les Illes.
Cal dir que aquest llibre era la represa de Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, una gramàtica fabriana que Moll havia reeixit a publicar el 1937, en plena guerra i en plena persecució lingüístico-cultural; un autèntic miracle, doncs, tot i que, evidentment, fou, si no l´últim, un dels últims a aparèixer legalment en català a la Mallorca ocupada.
Si ara hagués de fer recompte dels meus deutes (i de molts d’escriptors de la meva generació) amb la feina de Francesc de B. Moll, no bastaria un llibre sencer. Recordem que a començaments dels anys seixanta som en plena dictadura franquista, de repressió contra la cultura catalana i les idees d’esquerra (tots els partits i sindicats són prohibits). Les vagues d’Astúries de 1962-63 són reprimides brutalment per la policia política i la Guàrdia Civil. L’any 1963 era assassinat, després d’una paròdia de judici, el dirigent comunista Julián Grimau (que havia estat torturat i llançat per una finestra al carrer pels torturadors de la Brigada Social). És a mitjans dels anys seixanta que, a través de “Llibres Mallorca”, entram en contacte amb la gran labor que, en defensa de la nostra cultura, ha realitzat Francesc de B. Moll d’ençà els anys vint.
Quins són els nostres primers contactes juvenils amb la vida i obra del gran filòleg ciutadellenc? En els anys seixanta, amb la lectura de les Rondaies mallorquines per Ràdio Popular, ens apropava al més important de la imagineria popular del nostre poble, a la riquesa de la nostra llengua. Aquelles rondaies, llegides a començaments dels anys seixanta per l’equip de collaboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tengueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural. Aleshores no hi havia tants serials de dibuixos estato-unidencs per la televisió. Era l’època daurada de la ràdio. Allots i més grans érem penjats d’aquells aparells “Telefunken” o “Marconi” comprats dificultosament a terminis per les nostres famílies. Les rondaies llegides per illustre lingüista eren el programa més escoltat de la ràdio mallorquina i una eina utilíssima per a servar el millor de les nostres tradicions culturals.
Com explica el mateix Francesc de B. Moll en Els altres quaranta anys (pàgs. 185-187): “Tots els que hi interveníem, treballàvem gratuïtament. Malgrat el poc temps de què jo disposava, feia molt gustós aquella feina de coordinar l’equip de la ‘Rondaia’, i les sessions d’enregistrament resultaven molt agradables. Els collaboradors que actuaren més assíduament durant aquells tres o quatre anys, fins al punt de constituir una vertadera companyia de teatre invisible, purament parlat, eren: Dolors Corbella i Magdalena Pons, en els papers de reines o senyores ‘de qui fa fer’; Isabel Moll i Assumpció Elegido, fent de princeses, de fades joves o d’allotes eixerides; Isabel Haro, que tenia tanta habilitat per a fer d’allota jove com de vella tremolosa d’aquelles que en les rondalles ‘van amb sos morros per sa terra’; Manuel Santolària Duaso, que solia fer papers de gran serenitat i serietat (de capellà, de rei, fins i tot de Bon Jesús); Joaquim Mª Domènech, especialment hàbil per a fer d´home enèrgic i agressiu; Joan Segura, insubstituïble en els papers de gegant; Miquel Bennàsser, bon tipus de pagesarro; Lluís Pons, d’allot xerec, de dimoni, de jovenot esburbat…”.
Aquell “teatre invisible” era, sense cap dubte, el programa de més audiència d’aquells començaments dels anys seixanta i, com hem dit, tot això es feia sense cobrar, per amor a la nostra llengua i enmig de fortes dificultats econòmiques. Ben cert que, a hores d’ara, es fa mal d’entendre com un home i el seu reduït equip podien fer tant. I aquí hauríem de parlar de la important aportació a la nostra cultura feta per Sanchis Guarner i a la tasca del nostre retrobament cultural (així com de cara a l’enllaç entre els Països Catalans). Pensem que, des del final de la guerra civil, Francesc de B. Moll havia lluitat (amb prou èxit, malgrat la ferrenya censura franquista) per anar bastint novament els fonaments arrabassats de la cultura catalana: el 1949 recomença la tasca del Diccionari català-valencià-balear, interrompuda per la guerra. L’obra immensa del diccionari no es pogué acabar fins el 1962, després d’anys i més anys de necessitats i problemes de tota mena (econòmics, però també amb determinats sectors fabristes de Barcelona que en un primer moment havien pensat equivocadament que l’obra d’en Moll, en lloc d’enfortir la llengua podria esdevenir una eina de disgregació).
La continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants en la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears (pàg. 126): “El pobre mossèn Alcover, víctima d’ell mateix, va prosseguir a Mallorca la realització de la seva dèria genial. A poc a poc, les seves intemperàncies acabaren per deixar-lo sol, i, arruïnat i esgotat, però amb una fe mai no afeblida en la seva empresa, va morir a Palma l’any 1932. No vegé acabada la magna obra del Diccionari Català – Valencià – Balear, però amb el seu tremp gegantí va donar-li l’embranzida inicial. En els nostres dies, gràcies a la tenacitat de Francesc de B. Moll, successor de mossèn Alcover i hereu de la seva fe insubornable, el Diccionari s’ha fet realitat, i, derrocats tots els obstacles que les ires del canonge acumularen, torna a ser una gran empresa catalana, gairebé un símbol per a tots els catalans”.
I no hem d’oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de postguerra, l’Obra del Diccionari (a Mallorca des del 1949, a València des del 1951, etc.) constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular, etc., etc.
Quasi la totalitat d’escriptors mallorquins del que s’ha anomenat la “fornada dels anys setanta” ens hem alletat amb el material sortit de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de “Llibres Mallorca” en els anys seixanta i setanta. L’Editorial Moll ens fornia d’altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l’imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l’any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció “Les Illes d’Or” que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d’escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d’una amenitat insuperable i s’apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l’atenció del lector”.
La tasca d’editor del senyor Francesc duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s’anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la collecció “Les Illes d’Or” arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d’aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): “1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novella i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d’una literatura;
‘2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).
‘i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l’estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novella de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l’espiga, i de l’Antologia collectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner”.
En Literatura catalana contemporània (Curial, 1971) i en l’apartat “Filòlegs i erudits” (pàg. 419), Joan Fuster escrivia, en reconeixement de la tasca del nostre lingüista: “Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903), deixeble i collaborador d’Antoni M. Alcover, ha publicat molts treballs de dialectologia, onomàstica, història de la llengua, fonètica, etc: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). Fóra impossible de citar-los tots. Ha continuat i ha acabat el monumental Diccionari català-valencià-balear d’Alcover, que, en les seves mans, ha guanyat una severitat científica impensable en el famós canonge de Manacor. Moll ha incorporat el Diccionari a l’ortodòxia ortogràfica de l’Institut. Des de Mallorca, a més, ha dut a terme una heroica tasca editorial -les Biblioteques’Les Illes d’Or’ (1934), ‘Raixa’ (1954), ‘Els treballs i els dies’ (1963)…- d’una importància encara no prou valorada”.
Efectivament, el naixement i consolidació de la collecció de llibres de butxaca “Raixa” (juliol de 1954) marca una fita encara no prou valorada en la història de la represa cultural esdevinguda de mans de Francesc de B. Moll. Freqüentar Llibres Mallorca en temps de la dictadura ens permet anar formant, a poc a poc a conseqüència de les nostres minvades possibilitats econòmiques, la nostra “biblioteca bàsica” d’autors catalans. Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s’ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevila, Jordi Sarsanedas… Alhora que les traduccions que s’hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal.
Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l’indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la “base d’operacions” des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l’edició (sempre a l’Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d’identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de “formació”: lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n’hem parlat en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).
Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d’historiadors més moderns.
La casa humil del lingüista era visitada, en aquell temps de “coros y danzas de la Sección Femenina” (única cultura oficial possible en la “España imperial” sorgida de la victòria feixista), per alguns dels intellectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d’altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l’estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Betini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l’Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).
Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del “Manifest” dels intellectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. “Manifest” en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del “catalanisme” a Mallorca.
Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol “Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista”, pàgs. 211-212): “El ‘Manifest dels catalans’ es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d’agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intellectuals que s’hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d’estranyament si no canviaven de rumb o s’adherien a la nova Espanya”.
En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d’escriptors clàssics (Costa i Llobera…) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart…) que sortien de l’Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves colleccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l’àmbit dels Països Catalans i a l’estranger… A tot això, feia de professor a l’Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l’Obra Cultural Balear (l’any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes… Vegeu el llibret Polèmica d’en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca “Les Illes d’Or” (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L’Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar “exemple”, s’hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d’aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès… La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.
En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l’OCB ja és una “tapadora” de les més variades formes d’intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L’OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada “legal” dels homes i dones que, d’una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d’una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novella organitzades pel nostre coratjós amic, l’incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols “1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)”, pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l’Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d’escriptor que l’anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l’anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus “enemics” en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d’aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l’Editorial Moll tenia fama de “conservadora”. És quan sorgeix l’Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L’Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l’historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló…) que reivindicava l’herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l’Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, collecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d’altres joves del moment. I, així com la llibreria l’Ull de Vidre (en la qual jo vaig collaborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una “contestació” més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l’esquerra.
Per l’any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n’Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n’he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l’actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d’en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l’època gloriosa de l’equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l’estudi d’en Gabriel Noguera tenguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d’Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els “amors” d’en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l’heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novella amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d’Inca, l’entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l’explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d’altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels “monstres” de la “cultura” oficial franquista.
Quan vaig conèixer l’amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l’obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L’Imperialisme, fase superior del capitalisme o L’Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l’Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de “secretari general” de l’Editorial Moll. Fou en una d’aquelles horabaixes plujoses de les darreries del 68 quan s’anà congriant la idea d’intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d’una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L’Ull de Vidre.
En els anys seixanta l’Editorial Moll s’havia “modernitzat” molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l’any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l’any 1964, i Gent del carrer d’Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: “En el fons és que a Mallorca som uns maniqueus i molt afectats d’abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d’El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l’opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d’encens i de sagristia”.
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incorporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix… Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals…) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d’aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l’Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la llibreria l’Ull de Vidre, l’Editorial Daedalus, Turmeda o la llibreria Tous. La “batalla” per l'”ocupació” de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d’un altre punt de vista en el capítol “1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc” del llibre Cultura i antifranquisme) és també un aspecte més d’aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L’editorial Daedalus, un nou experiment editorial d’aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d’un terratrèmol com mai no s’hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d’haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d’ençà la seva fundació l’any 1934.
El 1972 n’Antoni Serra i n’Aina Montaner presentaven els primers llibres d’una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l’Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d’una mateixa represa cultural en la qual els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys… quan ho serà?
El paper de l’Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l’àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps de la societat amb l’Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l’ensulsiada de la guerra. L’Obra Cultural Balear és també, l’indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L’Obra Cultural Balear servia com indret “legal” de reunions clandestines, com a “contacte amb les masses” per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l’excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d’aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, “escola de quadres” dels partits d’esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d’història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló… Record que, per part de l’OEC (aleshores encara militava en aquesta organització revolucionària), hi anàvem n’Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l’OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n’Antoni Mir a un racó de la plaça d’Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
Són aquestes lliçons, aquest contacte personal amb Francesc de B. Moll, el fet de veure’l a les classes tranquil i sempre tan serè (i sorneguer!) en copsar totes les nostres mancances i deficiències, el que, després de molts d’any de conèixer la seva obra, ens feia apreciar-lo més cada dia. Francesc de B. Moll era ben lluny de l’afecció dels creguts, dels que es pensen “superiors” als altres mortals pel simple fet de tenir penjat un diploma a la paret o haver assolit determinada posició social. Poques vegades he copsat en un erudit la humanitat d’aquest personatge. Amb un senzill exemple us adonareu del que us vull explicar. Era un dia de començaments dels anys setanta. Aleshores jo iniciava la meva difícil i complicada “carrera” literària anant a mostrar, com el noranta-nou per cent dels nostres autors, les meves inicials provatures a Josep M. Llompart. Fent temps en el rebedor de l’Editorial Moll em vaig adonar que, al despatx del lingüista, hi havia una delegació d’alumnes d’un collegi de Palma que li feien una entrevista per a la seva revista. Us puc ben assegurar que Francesc de B. Moll, enfeinat en mil tasques absorbents, no va escatimar temps per a estar amb aquells jovençans i contestar a totes les seves preguntes. Quina senzillesa, comparat amb alguns aprenents d’escriptors del moment! Conec companys de ploma (callarem misericordiosament els seus noms!) que, després d’enllestir dos o tres poemaris d’esburbats versos publicats de la seva butxaca o per un editor amic, ja no volen ni contestar a les preguntes de la premsa local; que, infautats en la seva supèrbia, consideren que seria un “deshonor” per a la seva carrera si es “rebaixassin” a “perdre el temps” amb periodistes locals. Van pel món pensant que només són “dignes” de ser entrevistats per diaris de París, Madrid o Londres. Era aquesta senzillesa, aquest saber estar a nivell del poble, el que més admiràvem de la seva personalitat. Tot això plegat, amb la seva vasta cultura universal avui reconeguda arreu del món. Si en temps del franquisme (i en la reinstaurada democràcia sorgida dels pactes de la transició) la seva obra no va ser prou reconeguda per les autoritats del moment, ara, mirant de posar remei a aquesta flagrant injustícia històrica, el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la declaració de l’any 2003 com a Any Francesc de Borja Moll. Aquest fet és, sens dubte, com diu la declaració del Govern, “un fet fonamental, ja que és molt important que una commemoració d’aquesta magnitud tengui el suport de la màxima institució que representa la sobirania popular. A partir d’aquí es va constituir una Comissió per a la Commemoració de l’Any Moll, amb una àmplia representació institucional: Govern de les Illes Balears, Consells Insulars, ajuntaments de Palma i Ciutadella, la Universitat de les Illes Balears, la família Moll, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Baleàrics, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Obra Cultural de Formentera, l’Estudi General Lullià, i també per personalitats que han destacat com a coneixedors de l’obra del filòleg ciutadellenc”. Els diversos comitès d’activitats sorgits a recer d’aquesta àmplia Comissió per a la Commemoració de l’Any Moll tenen previstes moltes activitats que facin arribar a la majoria del nostre poble el llegat del lingüista i erudit: itineraris didàctics per Palma i per Ciutadella, activitats a totes les biblioteques, edició d’un joc de CDROM sobre la figura i l’obra de Moll, activitats de contacontes i de dinamització infantil, taules rodones, aparició de suplements a revistes infantils i juvenils, números monogràfics a revistes especialitzades, etc.
Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les “autoritats” acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981).
La proclamació, per part del Govern de les Illes, de l’any 2003 com a “Any Francesc de Borja Moll” és un encert cultural i polític de primera magnitud al qual volem donar suport entusiasta des d’aquestes pàgines i, a més, era un deute que la nostra societat tenia amb un dels homes que més ha fet per salvar el nostre llegat cultural. Feina feta enmig de les circumstàncies més adverses que hom pugui imaginar i enmig de tantes dificultats que tan sols un home de la seva empenta podia portar-la endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!