Literatura catalana moderna - Illes

Cecili Buele Ramis, un lluitador exemplar

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

Amb Cecili Buele, amic i un dels més destcat activista cultural i polític dels Països Catalans mantenim una bona amistat d’ençà fa molts d’anys. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels pobles de Nicaragua, El Salvador… tots els països sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els USA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l’Alliberament i l’antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d’un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d’Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68); Ciències de l’Educació (Escola Superior “Marcelino Champagnat” de Lima -Perú- cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d’Educació a Distància -curs 89-90). Home inquiet va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys cooperà al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.
Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la superexplotació d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. El diputat del PSM no és a política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com tants d’altres que coneixem. No, ni molt manco! En Buele és un d’aquests personatges completament arrelat a la realitat del seu poble que malda dia a dia per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El diputat del PSM Buele té molts d’enemics però aquesta evidència no l’atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveixen per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot el que li sembla fals, buit, mancat de sentit.
Cecili Buele, que fa ser Conseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca no és un polític domesticable. Res de romandre aferrat, a la desesperada als despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que “moderen” sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat. L’exdiputat nacionalista que ens ocupa ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d’Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l’alumnat de BUP i COU a collegis de Palma.
Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d’associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d’Administració de l’Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d’Acció Social de l’Ajuntament i a la Comissió d’Assessorament i Seguiment de l’Institut Balears de la Vivenda del Govern Balear. Per si encara mancàs alguna cosa va crear i introduir a Mallorca, l’any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina.
El mateix any -record mil xerrades, la preocupació per fer arribar aquestes qüestions de solidaritat internacionalista a les barriades de Ciutat- va fer renéixer el grup local d’Amnesty Internacional i va donar empenta al Grup de Drets Humans. Durant tots aquests anys, sense defallir mai, participà activament en moviments socials, sindicals, plataformes, grups de reflexió, campanyes d’ajut al Tercer Món, etc.
Membre de la direcció política del PSM, regidor entre els anys 1995-99 a l’Ajuntament de Ciutat i, posteiorment a ERC, la seva tasca ha estat bàsica per consolidar el moviment veïnal de Palma, una societat civil forta i solidària. I, el que és més important, Buele és un polític completament identificat amb els problemes del poble mallorquí. Sempre l’hem vist a l’avantguarda de qualsevol manifestació en defensa dels drets de la nostra terra, al capdavant de qualsevol reivindicació del poble treballador de les Illes. Exemple total d’intellectual compromès amb el seu poble (exemple que, per desgràcia, no té prou seguidors entre nosaltres). I per això mateix, per tots aquests motius, sempre ha estat un gran honor per qui signa aquestes retxes que un home amb la seva capacitat política, amb la vasta cultura que el conforma s’hagi ocupat d’alguna de les meves obres. Els escrits que presentam són una mostra d’aquesta preocupació. Articles que, tot s’ha de dir, han significat un supot essencial en la meva carrera d’escriptor.

Articles de Ceci Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca.
L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)

“Les planes d’aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d’aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d’aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68” (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l’oportunitat de fruir-ne l’estil literari, d’acostar-me una mica més intensament als fets que s’hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen… Les planes d’aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d’aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d’aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L’època a la qual fa referència L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m’aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d’estudiant, ben poquetes coses d’aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n’he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l’exterior.
Tot i amb això, s’ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l’any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n’érem del tot al marge, d’allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d’aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se’ns pretenia inculcar.

La lectura d’aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d’aquella època
La lectura d’aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d’aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d’aquests noms i fets, amb el pas del temps, s’han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D’altres n’hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l’Administració, aleshores podia esser considerada realment com l’ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l’autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d’una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m’agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d’avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l’autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d’una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s’apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d’un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que “el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps”; que “Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians”; que “nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma”, que “d’Estatut d’ Autonomia ni n’hem tengut, ni en tendrem mai”; que “la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina”; que “els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d’estudiar i aprendre català: se’ls ha de poder eximir d’aquesta ‘assignatura'”; que “els treballadors d’hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé”; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d’aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d’aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d’una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d’una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu “perquè no queda més remei”, d’altres vegades aportat com qui s’estima més suportar “lo dolent conegut que lo bo per conèixer”-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d’un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l’anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d’aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d’en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant “clandestinament” a favor del nostre poble.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2007) (1)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Em complau poder afirmar, doncs, que estic fruint ben molt, aquest estiu de 2007, llegint i repassant les 365 pàgines d’aquest llibre, que recull trenta-cinc articles, d’extensió variada, sobre assumptes i personatges ben diversos que porten a veure el paper de la cultura durant l’època de la transició democràtica, a la dècada dels anys 1970 (Cecili Buele)

Faig lectura, aquests mesos d’estiu, d’un llibre que, amb aquest mateix títol, publica Miquel López Crespí l’any passat mateix, amb la col·laboració del Departament de Cultura del Consell de Mallorca.
No em puc estar d’extraure’n algunes observacions sucoses, que, amb el seu permís, miraria d’anar penjant en aquest blog, de manera successiva.
La dècada dels anys 70, època en què se succeeix la transició de la dictadura militar franquista cap a la democràcia espanyola, me la passo, pràcticament tota, fora de Mallorca.
Som d’aquelles persones que romanen obligades, per a sempre més, a haver de reconèixer que no han viscut de prop el període immediatament anterior a l’arribada de la democràcia que tenim -la que gaudim o patim, segons on estiguem i ens situem- a l’actualitat.
No he viscut de prop, idò, la intensa activitat política clandestina durant el franquisme, ni detalls o escenes concretes de la transició democràtica, ni detencions o interrogatoris per part de la policia franquista, ni internaments a la presó per la militància contra la dictadura, ni res de tot això que ha viscut de prop l’autor d’aquest llibre que duu per títol Cultura i transició a Mallorca.
Precisament per aquest mateix motiu em resulta del tot il·lustratiu, força expressiu i ben alliçonador, el contengut d’aquesta obra escrita per Miquel López Crespí, i que es publica en la perspectiva d’unes tres dècades.
Temps més que suficient per aconseguir d’objectivar certes percepcions de caràcter subjectiu que poguessin emanar d’una peça literària feta a peu d’obra, com aquell qui diu.
Si, a més a més, resulta que, en la seva publicació, hi col·labora directament el Departament de Cultura del Consell de Mallorca, -institució dins la qual he tengut la gran sort de poder exercir-hi la tasca inigualable de servidor públic-, i si intervé expressament una entitat editora campanera, com és ara Edicions Roig i Montserrat, no em puc negar a fer-hi allò que l’autor em demana, com qui no diu res: pegar-hi una ullada i fer-ne un comentari personal.

A dir ver, tampoc no és tracta de cap altra cosa, ni més ni pus, que de la petició que em formula un bon amic i company de lluites cíviques quotidianes, -guardonat amb els més importants premis literaris dels Països Catalans-, amb qui no solament compartesc dèries d’àmbit literari, sinó també i sobretot de l’àmbit social i polític republicà més radical
A dir ver, tampoc no és tracta de cap altra cosa, ni més ni pus, que de la petició que em formula un bon amic i company de lluites cíviques quotidianes, -guardonat amb els més importants premis literaris dels Països Catalans-, amb qui no solament compartesc dèries d’àmbit literari, sinó també i sobretot de l’àmbit social i polític republicà més radical.
Em complau poder afirmar, doncs, que estic fruint ben molt, aquest estiu de 2007, llegint i repassant les 365 pàgines d’aquest llibre, que recull trenta-cinc articles, d’extensió variada, sobre assumptes i personatges ben diversos que porten a veure el paper de la cultura durant l’època de la transició democràtica, a la dècada dels anys 1970.
Per cert, és un d’aquells llibres que es pot llegir així com vulgui i desitgi la persona que se’n faci lectora, àvida de saber-ne el contengut: no trob que tengui cap índex de les matèries que s’hi tracten. De manera que s’hi pot aplicar l’esforç interactiu d’una recerca personalitzada al gust de cadascun.
També és cert que, de vegades, sembla que l’autor pobler se’n vol anar pels núvols de la història i, en lloc d’aplicar-se a la dècada dels anys 70 en què es produeix la transició democràtica a l’Estat espanyol, es retrotrau anys enrere pels voltants del temps de la República o de dècades anteriors.
No hi és de més, emperò. Ho fa amb el desig de realitzar-hi una tasca pedagògica, oferint una explicació i el context de fets que es relacionen més directament amb el període de la transició democràtica.
De manera que aquests detalls històrics que s’esmenten, i que a primer cop d’ull poden semblar allunyats, ajuden a copsar de manera més íntegra el sentit i l’abast d’allò que constitueix el bassó de la transició democràtica a l’Estat espanyol, i més concretament als Països Catalans, sobretot a l’illa de Mallorca.
Quant a l’autor del llibre, el pobler Miquel López Crespí, compartesc plenament allò que diu i manifesta clar i català Pere Rosselló Bover, a la introducció que l’encapçala:
“…L’autor d’aquesta obra constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes… Té el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable envers la literatura… És un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors… Contribueix a clarificar els objectius, les aspiracions i les estratègies de la gent dedicada a la literatura… És un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles… La seva paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps… Fa sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats… Lluita contra un poder polític, social i econòmic que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura pròpies del país per tal d’imposar-nos-en unes altres que no són nostres; un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir -d’aquí ve el títol que encapçala la introducció elaborada de forma magistral per Pere Rosselló Bover-…”
Ho trob un excel·lent resum d’allò que es pot dir de Miquel López Crespí, com un dels escriptors més prolífics dels Països Catalans. (Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!