Literatura catalana moderna - Illes

L’ANTIFRANQUISME A MALLORCA
L’HERÈNCIA DE LA GUERRA CIVIL EN LA MILITÀNCIA ANTIFEIXISTA. FILLS DELS VENCEDORS I DELS VENÇUTS. EL CRISTIANISME PROGRESSISTA
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Aleshores ningú no anava a cercar si érem fills d’un assassí dels escamots d’afusellament, d’un dirigent del Movimiento Nacional o d’un manobre del Molinar
A les nostres organitzacions (OEC, PSM, POUM, MCI, etc.) hi solíem militar companys provinents de diferents classes socials. Importava la “posició de classe” -la pràctica revolucionària concreta- i no tant l'”origen de classe”. Hi havia barreja de fills d’explotadors i d’explotats. Ningú anava a cercar si érem fills d’un assassí dels escamots d’afusellament, d’un dirigent del Movimiento Nacional o d’un manobre del Molinar. Al començament, les idees i les accions ens unificaven sense anar a cercar res més. Fins i tot, als que procedíem de les classes populars, els fills dels vençuts per la reacció nazifeixista, ens sorprenia i ens encoratjava -per què no dir-ho?- veure com a les nostres fileres hi acudien membres de les classes posseïdores, fills dels guanyadors a la guerra. Record -malgrat no haver militat al partit de Carrillo- els comentaris referents a la família Thomàs. Segons explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca (vegeu volum 17, pàg. 186), Gerard Maria Thomàs Sabater (Palma, 1905-1985), jutge i polític, es llicencià el 1930. Fou jutge municipal de Palma (1931-1944). Durant la Guerra Civil (1936-1939) combaté com a brigada, alferes i tinent de complement contra la República i les forces antifeixistes i democràtiques en diversos fronts de Mallorca i la Península. Fou conseller provincial (des de 1949) i sotscap provincial del Movimiento Nacional (1949-1955). Vers els anys setanta, la majoria dels seus fills eren membres del PCE. N’Antoni (el periodista) fou secretari general dels carrillistes illencs (1970-1972). Ara bé, des de l’esquerra no els criticàvem per ser fills dels vencedors, sinó per les seves posicions polítiques. Eren els portaveus del carrillisme illenc, amb tot el que això significava: acceptar una constitució que negava el dret d’autodeterminació dels pobles, impossibilitava la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la nostra nació en impedir la futura constitució dels Països Catalans); defensava l’economia de lliure mercat, la monarquia, la possibilitat d’un cop d’estat legal per part de l’exèrcit….

Alguns dels revolucionaris dels anys seixanta i setanta procedien de casa bona, fills de jutges i militars franquistes
Alguns dels revolucionaris dels anys seixanta i setanta procedien de casa bona; fills de jutges i militars franquistes, eren els primers en la manifestació, els més puntuals a l’hora de la reunió. L’únic defecte que els trobàvem era el seu esperit de culpabilitat. Un esperit de culpa -per tot allò de què fruïen i que no havien guanyat amb la seva suor- que els feia proposar les formes de lluita i organització més inversemblants. La campanya de proletarització de la militància fou un exponent significatiu del que vaig contant. Escrivien a la premsa partidista, intervenien als congressos clandestins, a les reunions de cèllula, dient que tots nosaltres -la majoria érem estudiants- havíem d’entrar a treballar per a arribar a conèixer així l’explotació del capitalisme. Només patint en la feina podríem arribar a ser uns perfectes revolucionaris. Els homes i dones procedents del cristianisme foren els més extremats en la defensa d’aquestes posicions. Dins l’OEC, sobretot entre els militants procedents de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), també s’hi podien trobar alguns esquitxos d’aquest cristianisme passat pel Concili Vaticà II. Com moltes altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, hi havia en els nostres fileres alguns antics missioners que havien deixat la “professió” per a incorporar-se a la lluita pel socialisme. Molt bons amics que es proletaritzaren foren en Mateu Ramis (capellà al Perú) i en Jaume Obrador (missioner a Burundi).
A nosaltres, els que de veritat havíem treballat als tallers extraradials -mecànics, pintors de parets i de cotxes, pagesos amb poca terra-, ens sorprenia aquest sobtat descobriment de la feina en uns fills de casa bona
Per a mi era una curiositat l’actitud dels cristians amb complex de culpabilitat. Bastava que trobessin -ocasionalment- una feina d’escura-plats a un hotel, i a les mans els sortís una mica de pell dura, per a veure’ls orgullosos, mostrant les mans a tothom que les volia mirar. Com més treballaven a escarada, com més els insultava el patró i menys diners guanyaven, més feliços els veies, més contents compareixien a les nostres trobades. A nosaltres, els que de veritat havíem treballat als tallers extraradials -mecànics, pintors de parets i de cotxes, pagesos amb poca terra-, ens sorprenia aquest sobtat descobriment de la feina en uns fills de casa bona. La nostra concepció del món, del treball i de la lluita revolucionària, era ben diferent. Avorrits pels anys de feina esclava, sense assegurança, sense festes ni vacances, sense poder haver agafat mai un llibre ni llegit amb tranquillitat, el que desitjàvem era deixar aquelles inestables feines ocasionals, acabar uns estudis, tenir uns ingressos suficients per a poder fruir de la cultura: novella, poesia, escoltar música com els rics, anar a una sala de concerts… Era inútil que els repetíssim citacions de Lenin al Què fer?+ ni que els explicàssim+ que el gran dirigent revolucionari parlava de la brutalitat del treball, de l’embrutiment cultural i espiritual del proletariat a causa de les intenses jornades laborals, de la falta de temps per a cultivar-se. Al Què fer? hi ha una recomanació especial als quadres dirigents del Partit en la qual suggereix d’una forma imperativa que tots els obrers que es destaquin pel seu interès polític han de tenir els medis per a deixar el treball esclau, i el Partit els ha d’alliberar de la tasca productiva. Han d’esdevenir homes d’un nou tipus, formats integralment, revolucionaris professionals, intellectuals orgànics del poble, com diria més endavant Gramsci.

A diferència dels fills dels vencedors, nosaltres érem els hereus de la lluita per la República i el socialisme. Els nostres pares havien donat la sang en defensa de la llibertat dels pobles
A diferència dels fills dels vencedors, nosaltres érem els hereus de la lluita per la República i el socialisme. Els nostres pares havien donat la sang en defensa de la llibertat dels pobles. Parl del meu pare, Paulino López Sánhez, que, juntament amb els seus germans (els oncles José i Juan López), lluità en les trinxeres de les unitats antifeixistes i anticapitalistes. Però en la meva família també hi havia el senyal de la victòria. La mare, Francesca Crespí Caldés, pertanyia al sector dels vencedors.
En els meus arxius tenc els documents de la família “Verdera”; memòries inèdites d’antics presoners del franquisme, de militants esquerrans; fotografies de la resistència i dels darrers anys de la clandestinitat; centenars de cintes, vídeos, llibres, cartes, diaris personals, etc., etc. Entre tot aquest caramull de vivències -sofriments, alegries- del nostre poble, hi ha els dos documents que més estim. Me’ls deixà per herència el meu pare, l’exalferes de l’Exèrcit Popular i expresoner del franquisme Paulino López Sánchez. Aquests dos certificats foren emesos pels responsables dels camps de concentració, a Mallorca -concretament a sa Pobla- en la postguerra, un any després de la derrota popular de 1939. El pare, voluntari en la lluita per la llibertat, militant confederal, conegué Durruti, Miguel Hernández, Francisco Galán… (malgrat aquest darrer lluitava amb les unitats comunistes, concretament dirigint la 22 Brigada, en la qual combaté contra el feixisme el meu oncle José López).

Aquests tètrics indrets (els camps de concentració) s’obrien per a aprofitar la mà d’obra esclava fornida per les onades de vençuts que anaven arribant a les Illes
S’ha de recordar que a Mallorca, a part dels centres d’internament “clàssics” com la presó provincial de Palma, el castell de Bellver, els vaixells-presó (tipus “Jaume I”), Can Mir, la presó de dones (Can Sales), la d’Illetes, etc., etc., existien nombrosos camps de concentració i diversos indrets de reclusió per a excombatents republicans. Tothom que hagi estudiat una mica la sagnant història de la repressió dretana contra el poble sap que tot d’indrets foren habilitats com a centre d’internament: la possessió de Son Catlar (Campos), el camp de la Regana (a Llucmajor), Capocorb Vell, la possessió de sa Coma (Capdellà)… Aquests tètrics indrets s’obrien per a aprofitar la mà d’obra esclava fornida per les onades de vençuts que anaven arribant a les Illes. S’obriren camps a Felanitx i Manacor, al cap Gros i al Mal Pas (Alcúdia)… El meu pare, a les ordres del capità d’infanteria Agustín Martínez Sánchez, cap del Batallón de Trabajadores número 153 destacat a sa Pobla en els anys quaranta, conegué Can Garroví (posteriorment l’institut del meu poble) i treballà en la carretera que anava del Mal Pas a la Victòria. La documentació que tenc -els dos documents abans esmentats- em permet, en un exercici d’arqueologia històrico-sentimental, saber quasi amb precisió matemàtica el dia que Paulino López Sánchez, heroi de la lluita per la llibertat -com tots els seus companys- pogué sortir del camp i, segurament, conèixer mumare, Francesca Crespí Caldés. Na Francesca Crespí era filla d’una de les famílies més conservadores del poble i neboda de l’home fort de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, el batle “Verdera”, Miquel Crespí i Pons, el constructor de l’Escola Graduada. Un dels documents diu simplement: “Batallón de Trabajadores n1 153. La Puebla (Mallorca) 11 de enero de 1940. Autorizo a Paulino López Sánchez para que pueda circular libremente por esta plaza sin que se le ponga impedimento alguno”. El signa el capità responsable del camp, José Martínez. L’altre paper, escrit igualment a sa Pobla (“La Puebla” dels vencedors), porta dada de 10 d’abril de 1940 i certificsa que “Paulino López Sánhez, de 22 años de edad, pintor decorador, perteneciente al reemplazo de 1938, ha permanecido prestando servicio en este batallón desde el 11 de octubre de 1938 habiendo observado una conducta ejemplar por demás, siendo uno de los que más se han distinguido por su disciplina, laboriosidad y amor al trabajo. Y para que conste y surta los efectos correspondientes, extiendo el presente, en La Puebla (Mallorca) a diez de Abril de 1940. José Martínez Sánchez, Capitán de Infantería”.

Els fills dels vençuts volíem tenir temps lliure per a poder estudiar, llegir poesia, anar a una sala de concerts, fruir de tot allò de què mai havíem pogut gaudir!
Però tornant als companys que provenien del cristianisme progressista cal dir que, sovint posseïts per un insà esperit de culpabilitat i sacrifici, rebutjaven aprofundir en el marxisme, en l’estudi dels clàssics del pensament revolucionari. Alguns -pocs- atacaven la poesia i la literatura -“coses de burgesos”-, no entenien la música clàssica, la pintura més d’avantguarda, dient que eren productes de la burgesia i l’aristocràcia decadents. I nosaltres, els fills dels vençuts, que volíem tenir temps lliure per a poder estudiar, llegir poesia, anar a una sala de concerts, fruir de tot allò de què mai havíem pogut gaudir!
És evident que per a molts la revolta va ser efímera, passatgera. No n’hi hagué cap que aguantàs gaire en les feines ocasionals. Amb el temps foren els primers a abandonar la militància partidista, i a poc a poc s’anaren reincorporant als negocis familiars, al despatx de metge o misser que els deixaven en herència llurs famílies. Es reciclaren dins del sistema. Estudiaren una carrera, feren oposicions per a funcionaris. Sense gaire escrúpols -“s’ha de mantenir la família”- han anat treballant per als diversos governs sortits de les urnes. Primer per a l’UCD, PSOE i AP; ara, a les ordres del PP. Hi hagué eixelebrats anarquistes que finiren fent de servils dels franquistes reciclats (UCD). Nosaltres no escoltàrem mai les seves recomanacions. No ens vàrem “proletaritzar”, i per això mateix continuam en el mateix lloc d’abans.
Són ben complicats els camins de la lluita de classes dins d’un partit!

Ens estimàvem més el 93. Una França republicana amb el poble senyor dels carrers de París, i l’Incorruptible, Robespierre, blasmant contra la monarquia al capdamunt de la Convenció
De les revolucions, sempre ens interessaren els moments crítics de la ruptura, mai el procés de consolidació posterior. En això ens diferenciàvem també d’altres companys del Partit, més interessats en la lletra de les constitucions redactades o en les tones d’acer produïdes que en la transformació de la vida que tot canvi radical representa.
No ens podíem imaginar un Espàrtac legislant des d’un palau imperial. A la batalla, al capdavant dels esclaus revoltats, derrotant l’una rere l’altra les legions de Roma, sí. Aquesta era la nostra imatge preferida: la batalla; la cavalleria dels pobles revoltats posant en fuga les cohorts imperials, obrint les portes de les presons, cremant els mercats d’esclaus, obrint els grans magatzems de l’emperador, repartint gratuïtament el blat entre els milions d’afamegats. Potser per això ens sedueix la imatge de Crist, amb el fuet a les mans, foragitant els mercaders del Temple, a Jerusalem.
Els assenyats historiadors expliquen que la Revolució Francesa només es consolidà mitjançat les lleis promulgades per Napoleó. Però Napoleó féu la passa que el convertí de Primer Cònsol en Emperador. Ens estimàvem més el 93. Imaginar una França republicana amb el poble senyor dels carrers de París, i l’Incorruptible, Robespierre, blasmant contra la monarquia al capdamunt de la Convenció. En el passat, els romàntics del segle XIX deien que només els pobles que saben executar en el moment oportú els seus tirans poden esdevenir lliures. )Fou la legislació de l’Emperador, o la sang del 93, qui de veritat féu immortal la Revolució? A nosaltres, quan anàvem a París, mai ens passava pel cap anar a veure la tomba del gran militar. Ben al contrari, arribats a l’estació d’Austerlitz, suats encara després de les llargues hores passades al tren, acudíem a la plaça de la Concòrdia i contemplàvem extasiats el lloc exacte on els revolucionaris executaren Lluís XVI i Maria Antonieta.
Potser una tendència malaltissa que ens porta a anar sempre contra corrent: preferir en tot moment els derrotats als vencedors; dipositar flors al fossar on caigueren afusellats milenars de comuners l’any 1871. Qui se’n recorda, o qui porta flors, avui, a la tomba de Thiers?
Al II Congrés del Partit discutírem el procés de la revolució a l’any trenta-sis. Una bona part de la militància la considerava com una guerra contra una invasió estrangera: els italians i alemanys que vingueren a ajudar Franco. Nosaltres defensàrem -i perdérem!- el contingut revolucionari inicial de la guerra: el poder al carrer en mans dels sindicats i les milícies antifeixistes; la confiscació de propietats, les collectivitats agràries; la fi de l’exèrcit regular; l’enfonsament de la maquinària estatal (policia, sistema judicial). No hi havia forma d’arribar a una síntesi. La majoria considerava una victòria el que nosaltres vèiem com una derrota: la creació d’un exèrcit regular comandat per oficials d’acadèmia; el restabliment del poder central; la reconstrucció de la policia; la illegalització del POUM; l’extermini de les collectivitats agràries a l’Aragó per part de Líster.

De la revolució russa ens interessava més l’època inicial, consellista, de creació de l’Exèrcit Roig, quan Lenin i Trotski dirigien realment el procés revolucionari mundial
De la revolució russa ens interessava més l’època inicial, consellista, de creació de l’Exèrcit Roig, quan Lenin i Trotski dirigien realment el procés revolucionari mundial, que no pas la “gloriosa” construcció “pacífica” del socialisme en mans de Stalin i els seus sanguinaris botxins. Una Rússia que era capaç de tenir directors de cine com Mikhaïl Einsestein, poetes con Iessenin i Maiakovski, escriptors com Bàbel i Gorki, teòrics del teatre com Meyerhold, ens seduïa molt més que tota la grisor posterior de la burocràcia estaliniana, malgrat que la propaganda exaltàs el triomf de la mediocritat com a “vertader” socialisme.
Amb el temps, la malaltissa tendència nostra de fer costat als vençuts s’anà afermant i consolidant: ens exaltà el moviment del maig del seixanta vuit, la victòria de Salvador Allende, l’experiència frustrada del Che a Bolívia, l’experiment engegat per Mao Zedong i la Guàrdia Roja a la Xina, provant, inútilment, de barrar el pas a la restauració capitalista. Els tancs pels carrers de Praga ens feien veure que Berlín i Budapest als anys cinquanta no eren una casualitat. Només Cuba i Vietnam eren l’excepció a la regla que venia del temps de les Germanies.
Tampoc no estàvem al costat dels vencedors quan optàrem per la ruptura en temps de la reforma del franquisme; ni quan férem campanya a favor del NO a l’OTAN; no serviren tampoc les escoles i hospitals construïts a Nicaragua, amb la vana esperança d’aturar el pas a la desfeta; i aquí estam, en el mateix vagó en què viatgen tots els vençuts de la terra, amb l’ànima forta i l’esperit despert per a fer front als nous combats que encara han de venir.
Ben segur que estaríem avergonyits i no sabríem on amagar-nos si, en el passat, haguéssim escollit la falsa drecera dels vencedors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!