Mallorca: crònica sentimental dels anys 60

Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan vaig dir a la mare que em casava amb una al·lota danesa que havia conegut a la platja, em digué, esverada:.
-Miquel no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el teu pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?
Em mirava preocupada. No podia entendre com podia cometre un error que podria ser la meva ruïna.
-El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del teu país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!
Sí, ara veig que tenia una part de raó. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat els primers premis literaris que va errat? És evident que mai no vaig escoltar els pares! Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967. Aquell any el pare em lliurà un Seat-600 de segona mà. Un vehicle que feia mesos que rodava pel taller i que el seu propietari ens va deixar per no poder pagar-ne la factura de la reparació.
-M’estim més comprar-ne un de nou –ens digué, sense gens d’acritud-. L’error ha estat meu per no demanar-vos pressupost. Vosaltres heu fet la feina com pertoca. És evident que, com a amics, no us vull perjudicar. Ja sé els problemes dels petits tallers: el lloguer, les despeses en materials i electricitat, les assegurances obligatòries… Ara, arreglat, pot funcionar una llarga temporada.
El cotxe va estar alguns mesos, polsós, en un racó fins que el pare m’el donà. Per a mi va ser un moment importantíssim. De bon començament ens servia per anar a comprar els recanvis, la pintura, el material que necessitàvem. Un poc més endavant va ser molt útil per fer nombroses excursions amb els amics els dissabtes i diumenges. Sense adonar-me’n, em vaig anar convertint en el personatge més important de la colla. Ningú no tenia cotxe! Fins i tot un 600 era un objecte valuós per a gent amb una certa capacitat adquisitiva. Setanta mil pessetes eren una fortuna! Quan passava amb el vehicle per davant les parades d´autobús del barri, notava les mirades d´enveja de les persones de certa edat. Hi podies veure veïns que havien treballat dècades i dècades fent de funcionaris, mestres d´obra, empleats de qualsevol negoci que no podien comprar un cotxe i havien d´esperar, sota la pluja a l´hivern i sota l´abrusador sol d´estiu, la camiona que els portava a Palma.
Anika, amb els seus flamants dinou anys, blanca com una pepa empolvorada, vengué a Palma aquell estiu. M’escrigué dient-me que ocuparia una habitació a l’hotel Mar y Cielo, a s’Arenal.
El que podria haver estat una fugissera amistat, dues setmanes de simple coneixença entre un jove mallorquí i una estudiant danesa, esdevengué una relació que s’anà consolidant amb els mesos i, en contra de la voluntat de la mare, acabà en casament i posterior separació.
Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Però qui pensa en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena del Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna a un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins de la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…
Qui sap! Li agradaven les cales amagades, els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels nostres cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acrobàtes del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?
Sortosament, la manca de fills va fer més fàcil la separació. Una ruptura de cinema suec, de film de Bergman: repartir-se els llibres i els discos; cremar les cartes, llançar a la mar els anells de casats i cap contacte posterior. Molt pitjor hauria estat arrossegar la podridura d’uns contactes ja sense sentit. Mentre l´ajudava a escollir el que volgués del que havia estat el nostre refugi, em veia actuant talment el protagonista de les angoixoses pel·lícules existencialistes que vèiem als cines d´art i assaig del Barri Llatí, a París. On restaven les emocions viscudes conjuntament, les besades enmig de la foscor de la sala, quan la història que la llum ens explicava ocupava la pantalla?
De cop i volta la fredor encerclava cada una de les paraules pronunciades. Feia mesos, abans de l´adéu definitiu, ja era present la neu dins del pis, el gel cobrint les rajoles de cambres i passadissos.
Una amputació sentimental neta, sense sang, educada, com dos europeus civilitzats, sense crits. Si algú tengué certs moments de melangia o de tristor per l’esbucament dels somnis juvenils, no ens n´adonàrem. Els rostres romangueren hieràtics, impassibles, i dels nostres llavis no sortí cap retret. Tot va ser asèptic, blanc, net i desinfectat, com si l´escena final es desenvolupàs en un hospital just acabat de construir i els protagonistes portàssim guants a les mans i al cor.
Per quins motius no vaig fer cas a la mare? Analitzant el que deia amb la perspectiva que donen els anys, es pot constatar que eren recomanacions contradictòries. I ella ho sabia. Com em podia convèncer de deixar de banda la meva relació si, en els quaranta, es casà amb un presoner republicà enviat a Mallorca en acabar la guerra? El pare i la mare sempre representaren per a mi la parella perfecta. Mai no vaig ser testimoni de la més petita divergència. Ben al contrari: vivien tan estretament compenetrats que s’endevinaven el pensament i, com si tenguessin telepatia, funcionaven ambdós alhora, com una maquinària perfecta.
L’excusa de la mare, aconsellar-me que no em comprometés amb l’estrangera… no significava tot el contrari del que ella havia fet? La seva família li digué el mateix: “No aniràs bé si et cases amb un esquerrà vengut de la península. Què sap dels nostres costums? Tendreu problemes. Una al·lota de casa bona, amb terres i cases al poble, enamorada d’un foraster? Què dirà la gent? Podries casar-te amb qualsevol dels joves que coneixes. Ajuntar el que et tocàs per herència amb les del teu home. Pujaries de categoria social. Series admirada i respectada. Una digna descendent dels Verdera. No comprens que, aquí, mai ningú s’ha casat amb persones sense cases i terres? No passaria res si t’haguessis enamorat d’un militar d’alta graduació, fins i tot d’un misser, un metge, un professor. Però amb un treballador d’esquerres, amb un presoner, amb algú que només té les seves mans per a fer feina… No té sentit! No ho entens?”.
Endebades els discursos!
Estimava el jove presoner arribat a Mallorca en un xafogós estiu del quaranta i ningú no podria canviar la seva voluntat. El rector, un cosí llunyà, provà d´atemorir-la. La va cridar a la rectoria i, seriós, li digué que no la casaria i no aprovaria mai el matrimoni amb un roig.
El sacerdot volia solucionar ràpidament el problema. Sembla que els meus padrins anaren a veure’l i, com a membre que era del clan familiar, li demanaren que fes l’impossible per barrar el pas a la follia de la meva mare. Can Verdera era una casa respectada, el passat de la qual es remuntava a temps immemorials. Una família pagesa benestant que, amb molta feina i sacrificis, pogué adquirir nombroses propietats. La mare era un bon partit, una al·lota sol·licitada pels joves més rics del poble. Treballadora, tot i que va estudiar a les Trinitàries de Palma, s’estimà més ajudar els pares i vigilar el bon funcionament de les terres de Son Puig i Son Fornari. Li deien “sa Fenereta” i aquest apel·latiu ho indicava tot. Una dona rica i fenera i, a més, d’una extraordinària bellesa… què més podien desitjar els joves hereus de la seva generació?
El rector la rebé seriós, creient que bastarien un parell de recomanacions per a fer canviar la voluntat de la jove. Qui s’havia atrevit mai a fer el contrari del que recomanava el màxim representant de l´Església? Ningú no en tenia memòria! En aquella època, la voluntat del sacerdot, del batle i del comandant de la Guàrdia Civil era llei. Tothom sabia que representaven la màxima autoritat i poder. Qui s’atreviria a dissentir, a oposar-se a les decisions dels autèntics vencedors en la guerra civil? Ningú ignorava el que els succeí als esquerrans de la comarca. L’estiu del trenta-sis els anaren a cercar i mai més no tornaren a veure les mares, les esposes, els fills. El terror s’instal·la, furient, per places i carrers, i la por feia que la gent aixecàs el braç en obligada salutació romana quan passaven els camions de militars i falangistes.
Després, entre persones de confiança, en veu molt baixa, es comentaven les notícies de morts i desaparicions.
El rector esperava la meva mare amb rostre de circumstàncies. Segurament pensava que la cosina era encara l’adolescent encarregada de portar l’estendard de les Filles de Maria a les processons
Però la mare li va sostenir la mirada, desafiant, sense sentir gens ni mica de por.
L´home intentà explicar-li l’error que cometia en voler casar-se amb un presoner de la República, un desgraciat sense referències, sense cap propietat coneguda. Sí, havia de reconèixer que era un pintor de quadres extraordinari, que els oficials del camp d’internament el tenien una mica aviciat pels paisatges i bodegons que pintava. Sabia, igualment, que les beates l’apreciaven per les reproduccions de sants que sabia fer amb mà mestra. En parlaren un dia amb els rectors de Búger i Muro. Comentaven l’existència d’un presoner amb una facilitat sorprenent per a la pintura. Més d’una vegada va pensar anar a parlar amb el comandant del camp per demanar-li que li deixàs el condemnat uns dies i així poder comprovar les seves capacitats pictòriques. Hi havia tants buits a les parets de l’església! Potser podria comanar-li un sant Sebastià, un sant Antoni, el patró del poble, un sant Miquel Arcàngel amb l’espasa enfonsant el Dimoni a les profunditats de l’abisme!
Però… com fer-ho ara que la cosina s’havia enamorat del pintor roig?
-Francesca… saps què fas? –digué a la mare, començant el seu sermó-. No veus que tothom criticarà la família? Un anarquista que, potser, cremà esglésies, matà religiosos a la península, robà als rics! Una al·lota dels Verdera, creients, amics de Miquel Costa i Llobera i del general Miguel Primo de Rivera, no pot fer això. Has vist mai ningú de la nostra nissaga que, en els anys trenta, anàs als mítings republicans, s´afiliàs a cap sindicat, participàs en un Carnaval, permetés que els fills anassin a ballar el tango i el foxtrot? I els pares? Has pensat en el disgust que els donaràs? Ta mare ha emmagrit, el teu pare ja no participa en les reunions de la Confraria de sant Antoni per por què no li demanin què passa! No hauries pogut trobar un nuvi de la comarca, un bon home del qual coneguem els orígens, quines idees té. Gent que vagi a missa cada diumenge i festa important, que porti els passos a la processó de Setmana Santa… Era tan difícil seguir l’establert, fer com tothom, no rompre els costums heretats dels avantpassats?
La mare l’escoltava com qui sent ploure, amb un posat burleta al rostre.
-No importa que em prediquis més –contestà, ferma, segura del que deia-. Tanmateix no et servirà de res. En Josep és un bon home i m’estima. És la primera vegada en ma vida que veig uns ulls sincers, una persona que m’aprecia per mi mateixa, no pels horts que puc aportar al matrimoni i la feina que sóc capaç de fer als horts.
En prendre una decisió, la mare era implacable.
Quan estava convençuda que una cosa li convenia no hi havia ningú en el món que la pogués convèncer del contrari.
El cosí podria haver-se estalviat la provatura de fer que acceptàs la voluntat familiar.
Era inútil insistir-hi.
La mare continuà parlant, impulsada per una força interior poderosa, invencible: l’amor dels vint anys, la decisió d’una dona mallorquina segura d’ella mateixa, decidida.
-Cosí, pots estalviar paraules. La meva decisió és ferma des que vaig conèixer en Josep. Què vols que et digui? Estic cansada dels homes del poble que tan sols em miren perquè sóc una de les hereves de Can Verdera. Estic farta que em contemplin com qui mira una somereta capaç de fer molta feina, aportar una bona suma de diners al matrimoni, engrandir les propietats. A les mirades tan sols hi veig cendra, ni el més mínim raig d´amor. Com si no hi hagués vida per part ni banda. Com podria romandre tota la vida fermada a un ruc que no és capaç de sentir la bellesa d’una posta de sol, la flaire de les flors, el significat d´una mirada amorosa, dels gests invisibles que són el llenguatge dels enamorats? Primer morir, desaparèixer, tallar-me les venes com les al·lotes que, mesos després de casar-se, es llancen al pou, es pengen d’un arbre, emmalalteixen fins que esdevenen cadàvers vivents i acaben a la fossa el dia menys esperat.
I ara, passats els anys, la dona que havia tengut el valor d´enfrontar-se amb la pròpia família, em volia convèncer que no em casàs amb l’estrangera! Quina diferència existia entre la seva opció i la meva? Com podia acceptar aquelles indicacions amb l´exemple que ella m´oferia? El seu cas era molt més sagnant que el meu! Enamorar-se d’un roig a la Mallorca de la postguerra, en un poble on no s’havien donat quasi mai matrimonis entre al·lotes mallorquines i forasters. Fins i tot la paraula “foraster” tenia un significat excloent. Com dir: “No és dels nostres”. I ella insistí, s’enfrontà amb la família, amb les amigues que li giraren l’esquena, amb els coneguts que deixaren de saludar-la per carrer. L’hereva de Can Verdera, una neboda del batle que havia construït l’Escola Graduada en temps de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, s´atrevia a sortir amb un dels desgraciats que havien perdut la guerra!
Ningú podia explicar-se aquella follia. No podien entendre com s´estimava més anar amb un home que representava tot allò contra el que es lluità a la guerra. Els rojos eren el Dimoni reencarnat, els que volien robar la terra als pagesos, posar a fer feina els propietaris, llevar els fills als pares com feien els comunistes russos! Quan les beates empraven la paraula “República” se senyaven tres vegades i, sovint, resaven un avemaria. Seguir les tradicions del poble era essencial per a mantenir el respecte que atorgava la posició econòmica d´una família, els anys d´antigor d´una nissaga. Costava molt, segles sencers!, d´acumulació de propietats i neteja de sang per assolir determinada categoria social. I es podia perdre de seguida, per qualsevol errada que es cometés. Casar-se amb xuetes, vendre alguna propietat sense una justificació raonable, jugant a cartes, separar-se de l´espòs o la dona, ser amonestat en públic pel rector de la parròquia. Però potser era el casament amb xuetes i forasters el que tacava de forma irremeiable, el bon nom d´una casa! Ningú perdonava aquesta mescla de sangs!
Enamorar-se d’una estrangera en els seixanta era menys problemàtic que la gesta de la mare en els quaranta!