Era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric i el Balear, del cine Born i la Protectora, del Salón Rialto i l’Avenidas, de la Sala Astòria i l’Actualidades. Són els primers minuts abans de començar la projecció. Algun estossec, gent remena els cacauets a la bossa. Ningú té encara desig d’anar a fumar (uns minuts entre pellícula i pellícula: sortida obligatòria per no veure el NO-DO, les inauguracions del General, el Congrés Eucarístic, les eternes maldats del comunisme internacional). Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. Berlanga i Plácido ens capten molt més que les mentides de qualsevol “germà” de La Salle. El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): copsar d’un cop el poder suggestiu del realisme. Els exdivisionaris, els franquistes de tota la vida sortien gesticulant, indignats: “On hem arribat! Haurien de prohibir aquestes pellícules!”.
Ben cert que no seríem els mateixos si no haguéssim estimat La mort d’un ciclista de Bardem, Viridiana de Buñuel (projeccions quasi clandestines a les golfes d’un collegi, cintes que s’espanyaven sovint, la feinada de Vicenç Mates adobant el que semblava romput per sempre més!). Aleshores comentàvem com havia estat possible la filmació d’El botxí, El piset, Surcos. Tot plegat era quasi increïble en aquella època separada dels calendaris i amb els forats de les bales ben visibles en les parets del cementiri. A poc a poc ens anàrem acostumant a un cinema molt diferent de les vergonyoses produccions del règim (ranci espanyolisme imperial; buida opereta de cartró-pedra; embrutidora propaganda catòlica). Després arribaren La Busca i El último sábado, Fata Morgana, Noches de vino tinto. En la retina encara les màgiques imatges de Canciones para después de una guerra, El espíritu de la colmena.
De llavors que fugíem de collegi tenc gravats Orson Welles i Fellini, d’Antonioni i Bergman. Cap rastre en la meva memòria del professor de matemàtiques, esvaïts el sacerdot que ens engiponava religió i aquell catedràtic de cabells blancs que pretenia fer-nos traduir La guerra de les Gàllies en fragments. Com casar l’experiència de veure Antonioni (L’Aventura, L’eclipsi, La Nit)
amb els forçats rosaris dels anys seixanta? Què tenien a veure tanta croada, màrtirs de l’església, un altre sermó damunt monges i missioners, amb la profunda visió interna que ens produïa Bergman?
Començàvem a odiar el cinema que ens feia créixer en l’esclavatge, enmig del més cruel embrutiment de l’esperit.
Cap relació entre aquell Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure en els miserables capvespres de diumenge amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida o la por que exaltava Hitchcock
(la seqüència de la banyera en Psicosi: Janet Leigh eternament jove abans de morir, nua, dessagnant-se en blanc i negre). Superba interpretació d’Anthony Perkins en el paper de l’assassí.
La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres,
curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina. Dins l’ambient flaire de perfums molt barats i cruixir de cacauets intermitent. El cap de setmana ens havíem posat la millor roba i mumare ens donava tres pessetes. Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! I en entrar al cine una estrident transformació interior, posseïts d’alguna cosa puixant i desconeguda. Quan Franco apareixia en el NO-DO els més petits ploraven desconsoladament i els pares els treien de la sala, educats, amb por de no molestar al públic.Per a nosaltres, habitants de l’extraradi o dels pobles amb carrers sense asfaltar, la sessió contínua era el fastuós món de les aventures esperat durant la setmana. Enfosquida la sala, els ulls fets a la penombra, oblidàvem tot d’una classes feixugues i consignes odioses: “Por el Imperio hacia Dios”, “España es una unidad de destino en lo Universal”. I de sobte: gladiadors i romans, regiments de cavalleria i indis, caritatius conqueridors espanyols, Agustina d’Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. )Quin d’aquells allots no es va perdre amb les caravanes o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, i el poble arrasat, el nostre poble?
Parlau-me si voleu d’Anouk Aimé o de Margarita Carmen Cansino (Rita Hayworth). Explicau-me on marxà Marlene Dietrich després que nosaltres abandonàssim el cine en centenars d’horabaixes sense classe. Per quin indret desaparegué Jane Fonda després de tornar de Vietnam (aïrats gestos amb el puny tancat contra el poderosos superbombarders dels EUA)? On la Catherine Deneuve, l’Ava Gardner de La nit de l’iguana? I Greta Garbo..? Algú pot endevinar dins quina escletxa del temps resta amagada Greta Garbo esdevinguda l’eterna reina Cristina de Suecia de la pantalla? Què me’n direu de l’esplendent Ally MacGraw (La fugida) o de Jessica Lange en El carter sempre truca dues vegades? Si voleu podem parlar encara de Silvana Mangano, Vanessa Redgrave, Romy Schneider, o de Kim Novak a Fes-me un petó, beneit! Però ara ens esperen Audrey Hepburn (Sabrina), l’Elizabeth Taylor de Cleopatra.Impossible entrar a collegi a les tres de l’horabaixa amb tots aquests mons de somni esperant en la fosca de la sala!
Cap a finals dels seixanta érem ja en un camí sense retorn (el “Gran Gilbert”, la “Bella Otero”, Gorostiza, Nicanor Villalta o Paulino Uzcudum de la mà de Summers en Joguines espanyades assenyalaven el destí que reserva el sistema a qui gosa viure malgrat la cendra). La policia política ja havia escorcollat els nostres prestatges plens de llibres miraculosament trobats als encants, revistes d’abans de la guerra on es podien veure lliures manifestacions de treballadors segles abans de la victòria de la Legió Còndor o de l’entrada dels franquistes a Barcelona. Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que no teníem pàtria (només l’eco de les vagues d’Astúries, les rondalles llegides per reverdir l’emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria).
Aleshores encara no sabíem que els rellotges eren els enemics més implacables i que, inexorablement, les escenes de Mort d’un ciclista es mesclarien de forma indestriable amb les imatges de Theo Angelóulos (El viatge dels comediants). Havíem obert els ulls a l’existència tot mirant les aventures de Jackie Coogan a L’allot (amb Chaplin, un film de l’any 1921 vist a sa Pobla en un pretèrit diumenge d’estiu dels anys cinquanta). Temps moderns copsava lúcidament com el món de les màquines no era el nostre (ni tampoc el de les cadenes de muntatge: cronòmetres al servei del capital).
Millor recórrer la ciutat de bon matí, quan artesans i botiguers obrien els negocis i els companys de classe formaven al pati, drets, presoners de la inclemència d’aquells dies, cantant el Cara al sol, Montañas nevadas. Molt més emocionant comprar l’entrada a les tres (una bossa de pipes o de cacauets dins de la maleta amb els llibres, els quaderns de matemàtiques que mai no vàrem estudiar) i pensar que James Stewart pot aconseguir un acord definitiu amb els indis a Fletxa espenyada.