Literatura catalana moderna - Illes

El PSAN
Per VICENT PARTAL, director de VilaWeb

De sorpresa aquesta setmana el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans ha anunciat la suspensió de les seues activitats públiques. És evident que la influència del PSAN sobre la política del nostre país era més aviat escassa ara però cal reivindicar-lo com un dels moviments clau per a entendre el que ha passat. Com a mínim en dues èpoques.

Cal reivindicar-lo com un dels moviments clau per a entendre el que ha passat
Primer va ser clau als anys seixanta. L’independentisme d’aleshores, clandestí i difícil com potser cap altre, era el Front Nacional de Catalunya, del qual es van desmarcar els joves per a acostar-se a un moment històric que havia canviat. Els referents revolucionaris i d’alliberament tercermundista eren impossibles d’assumir pel Front i el PSAN va ser capaç de fer-ho i amb això d’acostar tot un sector més jove a la lluita d’alliberament nacional. Aquell PSAN va aconseguir fites úniques com ara ser l’únic partit amb implantació real arreu dels Països Catalans o popularitzar un símbol com l’estelada –això sí, l’estelada roja, “la del PSAN” se’n deia.

Hi va haver un segon moment clau, però que no se li reconeix tant. Va ser quan va decidir no secundar la reforma política del franquisme i mantenir-se’n al marge. Amb l’estímul de tenir altres grups a la seua esquerra i després d’algun dubte raonable el PSAN es va llançar a la crítica a l’autonomisme i la democràcia nascuda de la Constitució de 1979, cosa que en absolut era fàcil ni comprenia gaire gent. Van ser anys molt durs, amb una repressió molt violenta contra ells, que van saber aguantar col·laborant amb molta altra gent a posar les bases d’aquesta crítica de l’Estat de les autonomies que avui és majoritària i imparable.

Ara que han decidit que el recorregut públic s’acaba, recordar el valor que ha tingut el seu treball i tot el que ens van ensenyar a tanta gent em sembla una obligació. (El Punt-Avui)

 
EL PSAN A LES ILLES

Per Miquel López Crespí, escriptor

Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l’opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l’exercici del dret a l’autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l’escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l’Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l’atemptat per part d’ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s’havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l’extrema esquerra, dins l’àrea d’allò que posteriorment hom anomenaria “els violents”, els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d’ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l’eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L’oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): “Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l’autonomia de cadascun d’aquests i la implantació d’autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell”. A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el “socialisme” degenerat implantat per la nova burgesia “roja” als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d’organitzacions com l’OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d’amar creant la consciència i el tipus d’organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l’herència i el poder de l’imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: “L’ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d’una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d’uns partits que han preferit l’abstracció i la consigna a l’anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l’acció que entronqui l’aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe”.

 
Els altres comunistes i la transició

Article d’Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure

El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.

L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.

El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme

Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.

En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.

El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (Llibertat.cat)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!