Literatura catalana moderna - Illes

Sindicalisme i transició: Consells Obrers i democràcia obrera enfront sindicalisme reformista

 Per Miquel López Crespí, escriptor

El nostre partit (l’OEC), amb la seva pràctica consellista i anticapitalista, era una organització adequada per a la lluita a fàbriques, barris i centres d’ensenyament, però poc útil a l’hora d’intervenir en muntatges polítics de les “altures” (és a dir, històries que no tenguessin alguna cosa a veure amb els interessos concrets de la gent).
Tampoc no ens agradava definir-nos com a “partit”. Més sovint parlàvem de “organització”, de collectius de revolucionaris que, sense cap aspiració d’exercir el poder polític o participar en processos electorals de democràcia formal, l’únic que volíem fer era ajudar, ser l’avantguarda, els guardians de la memòria collectiva del moviment obrer, els transmissors a les noves generacions de les experiències històriques de la classe obrera que eren sistemàticament silenciades pels epígons del carrillisme, la burgesia i la socialdemocràcia.
No érem “homes de partit”, del tipus dels estalinistes que procedien de l’herència escleròtica de la III Internacional. No hi teníem res en comú, i procuràvem fugir com de la pesta de tot el que fes olor de burocratisme, manipulació de les lluites populars, protagonisme obtengut damunt les vagues o sofriments del poble treballador.
Més que dedicar-nos a enfortir el nostre “partit” (l’OEC), aconseguir nous militants, crear quadres (cosa que, sens dubte, hauríem d’haver fet per a servar les experiències d’aquells anys i poder-les transmetre al joves del futur), ens dedicàvem a impulsar les lluites en marxa sense cap mena d’utilització partidista dels moviments antisistema. No cal negar que més que una influència estrictament leninista (el Lenin del Què fer, per exemple), hi havia una forta assumpció de la ideologia i la pràctica del moviment llibertari (CNT), del mateix Anton Pannekoek (el gran teòric neerlandès dels Consells Obrers), del Gramsci del moviment consellista de Torí, dels mateixos espartaquistes alemanys, o dels situacionistes francesos de mitjans dels seixanta; no pas de Dimitrov o Stalin. La feina era per a ajudar al desenvolupament de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), les Plataformes Anticapitalistes de barris, instituts o facultats, els moviments autònoms de la pagesia (a Mallorca, per exemple, OEC fou un dels partits que ajudà a crear i consolidar la Unió de Pagesos). Vist en perspectiva, potser fos un error no haver previst una llarga resistència o pensar que, una vegada esclafada pel reformisme i la burgesia l’onada revolucionària dels anys setanta, ja no hi havia res a fer amb la defensa intransigent del consellisme i la democràcia de base.
Per això crec que va ser un error entrar dins el sindicat carrillista CC.OO. sense haver reflexionat ben a fons la significació futura del que en aquells moments (agost de 1977) estàvem fent. Pensàvem que era una forma de consolidar el moviment obrer en un moment de creació pels partits reformistes de molts sindicats. La idea que ens guiava, potser equivocadament, era reforçar els corrents d’esquerra de dins el sindicat, ajudar a preservar les pràctiques de democràcia directa assembleària i consellista i, de rebot, establir plataformes d’unitat que permetessin als revolucionaris anticapitalistes -amb el suport dels treballadors en general- anar substituint els agents de la burgesia dins del moviment obrer (tant els estalinistes com els falsos “socialistes”).
El diari Última Hora del dia 4-VIII-77 escrivia sota el títol OIC entra en Comisiones Obreras: “Asimismo, la OIC amplía la información referida al aspecto sindical: ‘Nuestra táctica sindical se establece después de un profundo análisis [aquesta afirmació era completament incorrecta] en la VIII Conferencia sobre la necesidad de adecuar en las Islas nuestra defensa de un sindicalismo de clase revolucionario que cierre el paso al pacto social propugnado por la burguesía y secundado por las centrales que de una u otra manera colaboran con ella.
‘Es esa valoración la que nos hace ver en las CC.OO. de las Islas y especialmente en sus franjas más combativas e independientes la posibilidad de unir esfuerzos con esos luchadores e ir trabajando juntos consolidando un sindicalismo pro-consejista, asambleario y de democracia directa que no sustituya a los trabajadores (afiliados o no) en la negociación sindical y plantee siempre sin claudicaciones los derechos y necesidades de los trabajadores de las Islas.
‘No hay, pues, en nuestra decisión de entrar en CC.OO., ningún cambio de estrategia revolucionaria [era un canvi de 180 graus!]. Para nosotros [els comunistes] se trata de luchar por lo mismo -unidad obrera contra el pacto social- desde otros marcos producidos por la nueva situación política”.
Amb el temps molts companys anaren comprovant que aquestes idees de servar les millors tradicions del moviment obrer (democràcia directa, consellisme, anticapitalisme…) des de dins el sindicat dels carrillistes no eren viables. La majoria de camarades es cansaren de lluitar contra una murada de ciment armat davant la quantitat de revolucionaris expulsats sense contemplacions (bastava volguessis portar una bandera republicana en un Primer de Maig!) pels homes de Carrillo i deixaren la militància dins CC.OO. o passaren a altres organitzacions obreres. Altres, autèntics “herois” -imprescindibles per altra banda per a la direcció carrillista- es conformaren amb anar feinejant per aconseguir un millor conveni i prou. S’oblidà la lluita per reforçar els corrents d’esquerra del sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort per l’estalinisme del PCE!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l’anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors. A poc a poc, el gran moviment socio-polític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s’anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE. Per això, ara que han passat els anys pens si no fou molt equivocada la idea d’entrar a reforçar el sindicalisme de gestió de la crisi capitalista que aixecaven els elements més pactistes i anticomunistes del moviment obrer.
L’ex-dirigent de la LCR Llorenç Buades [que actualment milita a la CGT de Balears] escrivia, en la seva crònica inèdita La meva història a la LCR, parlant de les depuracions d’elements revolucionaris en els sindicats: “Per aquelles dates [1979] s’expulsen de CC.OO. afiliats de Laudio, Zarautz, Casa de Sevilla, Fasa, etc. Aleshores es tractava de la direcció de Camacho, la mateixa que ara acusa a Gutiérrez de pràctiques poc democràtiques. La dissolució de les Unions de Navarra, les expulsions a la Seat. Ensidesa, Duro Felguera i a la Unió Regional de Xixon, són fets que parlen de la natura dels qui ara clamen contra Gutiérrez”.
Nosaltres, l’OEC, antiestalinistes per excellència, havíem anat a caure -amb la nostra sobtada entrada dins CC.OO. [que romania en mans del PCE]- en un fosc cau defensor de la burgesia roja que explotava els obrers dels mal anomenats “països socialistes”. Llorenç Buades continua escrivint, fent referència als anys finals de la dècada dels setanta: “En aquests anys, amb un company simpatitzant obrírem una oficina de premsa que publicava molts d’articles al diari Baleares. En aquella època el diari Baleares encara tirava uns 10.000 exemplars. Eren també els anys de la solidaritat amb la Polònia de Solidarnosc. Publicàvem els comunicats del company trotsquista Kowalezsky. Parlàvem de la situació de Txecoslovàquia, de Carta 77 (on militava el company Petr Uhl) o de la repressió contra Bahro a la RDA. Eren coses que només nosaltres dèiem. Solidarnosc, que havia agafat el model de CC.OO., anà escorant cap a la AFL-CIO i als pressuspòsits de la dreta per manca de solidaritat obrera dels sindicats obrers occidentals com CC.OO. Per als comunistes del PCIB [nota: Llorenç Buades, quan parla de “comunistes”, es refereix al carrillisme pactista i promonàrquic del PCE] els obrers a Polònia vivien com a reis i no hi havia res a reivindicar fora de les rengleres del règim. Però que hem de dir d’un PCIB on, el seu responsable organitzatiu, treballador de telefònica, defensava Stalin fins i tot després de la caiguda d’en Gorbi. Que Azcárate formàs part del comitè de suport a la Carta 77 no significa que la major part del PCE assumís aquesta política, i molt menys a Mallorca, on mai feren [la direcció del PCE] res en aquests sentit”.
L’OEC i les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) defensàvem a nivell pràctic, enfront el simple sindicalisme d’afiliació socialdemòcrata del PCE o del PSOE, el Consell de Fàbrica que seria l’òrgan de democràcia directa de tots els treballadors, estiguessin sindicats o no.
D’experiències d’aquest tipus n’hi hagué a molts indrets: Vigo, Vitòria, el País Valencià (el cas de la Coordinadora de Delegats de la Ford o de les fàbriques de sabates de la comarca d’Elx), etc.
El Consell de Fàbrica o la Coordinadora eren per a nosaltres, primer, l’únic interlocutor vàlid davant l’empresa, el que havia de negociar amb la patronal i després esdevenir embrió del poder obrer i popular dins els llocs de producció. A nivell de ram, i de cara a crear una àmplia unitat obrera que superàs la divisió sindical que anaven impulsant el PCE i el PSOE, els Consells serien un pas organitzatiu i conscienciador que aniria més enllà de les seccions sindicals, tant per la representativitat com pel caràcter més eminentment polític que aniria prenent el naixent moviment consellista.
L’OEC i les COA estàvem per la coordinació dels Consells de Fàbrica amb les organitzacions que anaven sorgint a barris i en altres sectors de la producció o ensenyament amb vista a anar bastint els fonaments d’un doble poder (poble treballador i classe obrera enfront la burgesia i els seus aliats).
El dirigent de les actuals CC.OO. Guillem Coll, els antics dirigents del Front Obrer de l’OEC de les Illes [Jaime Bueno, Albert Coll, Antònia Pons, Margarida Chicano, Francesc Delgado, Antonio Muñoz o Domingo Morales, entre d’altres] podrien parlar força, de les experiències assambleàries i de democràcia directa en les quals participaren.
La meva pràctica personal a nivell de masses tenia lloc aleshores en el Front Universitari (militava a les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants amb els companys Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Àngels Roig, Magda Solano, Fina Valentí, Salvador Rigo, Margarida Seguí i centenars d’altres). En el número 761 de la revista Cort (corresponent a la setmana del 16 al 23 de juliol de 1976), pàgina 17, unes declaracions fetes per alumnes de Magisteri palesaven el grau d’assumpció de la política anticapitalista i de democràcia directa per part de l’alumnat: “Nosaltres pensam que la millor forma representativa és la que sorgeix de l’Assemblea de curs o de centre a través de les Comissions Representatives que s’encarreguen de fer les feines que els encomanam.
‘L’Assemblea és l’òrgan superior de decisió. Aquest sistema impedeix la manipulació [per part dels partits] i ens acostuma a tots a l’exercici de la democràcia. Una democràcia no delegada, directa. Una llarga pràctica ha demostrat que els representants legals fan i desfan burocràticament per damunt els alumnes”.
No hi va haver cap partit que creàs les primeres Comissions Obreres. El franquisme havia exterminat el moviment obrer tant a nivell de les Illes com de tot l’Estat, assassinant, empresonant i afusellant milers dels seus dirigents i militants. A partir de les grans vagues d’Astúries i en altres indrets de l’Estat (1962, 63), el redreçament del moviment obrer i popular fou imparable.
Malgrat que, d’ençà la Ley de Convenios Colectivos de 1958 i les eleccions de 1960 al sindicat feixista, molts carrillistes collaboraven amb la CNS (Marcelino Camacho i Julián Ariza foren elegits enllaços sindicals a la “Perkins Hispania” de Madrid), arran de la nova onada revolucionària de començaments dels seixanta els sectors més combatius de la classe obrera començaren a rompre amb el sindicat franquista malgrat els esforços del PCE per evitar un enfrontament total.
La repressió, les tortures de la Social, van ser dures. En aquestes condicions era cada vegada més difícil fer empassolar als treballadors que calia collaborar amb els torturadors.
De tota manera, a començaments dels setanta ja havia plogut molt d’ençà el naixement de la primera Comissió Obrera (1958), a la mina asturiana de La Camocha. Altres Comissions sorgiren a començaments dels anys seixanta en la Naval de Sestao (Biscaia) i en el Metall de Madrid.
El 20 de novembre de 1964, en el local parroquial de Sant Medir, a Barcelona, quedava constituïda la primera Comissió Obrera de Catalunya. Impulsaren la creació de les inicials Comissions tant el PSUC com el MSC, el FOC i les JOC. La pluralitat era encara la norma dels naixents moviments assemblearis, i a ningú (llevat dels estalinistes) li havia passat pel cap de donar al moviment sindical naixent una perspectiva simplement economicista, reivindicativa, privant-la així del potencial revolucionari anticapitalista i antifeixista.
A Mallorca les CCOO que impulsà el carrillisme sempre foren molt dèbils i sense gaire incidència social. L’estudiós David Ginard cita d’un número de la revista Praxis (PCE) de l’any 1971: “nuestra conciencia de clase revolucionaria no ha alcanzado en Palma, por el momento, el grado de madurez de otras ciudades españolas”.
La debilitat carrillista era ben evident. Ho sabem tots els que visquérem aquells anys de lluites i esperances. Ho confirma, per exemple, el mateix David Ginard quan escriu (L’esquerra mallorquina i el franquisme, pàg. 248): “Segons un informe intern del PCE, el setembre d’aquest mateix any (1971) el sector obrer del Partit a les Balears -que en la pràctica es confonia amb l’organització de CCOO a les Illes i que havia estat reorganitzat gràcies al treball d’antics militants de les Joventuts Comunistes- era integrat per tres cèllules de Construcció, una de Fusta i Suro amb cinc militants, una d’Hoteleria amb sis militants i elements diversos en Transports, en Metall i en una fàbrica de cremalleres”.
Per aquelles dates -1971, 72- els revolucionaris mallorquins ja coneixíem prou bé el carrillisme espanyol com per a no anar al seu darrere de cap de les maneres. A les reunions del Comitè de Direcció de les Illes de l’OEC -primer sota la direcció del menorquí Josep Capó, més endavant de Mateu Morro-, quan es tractava d’aquests temes, la guia per a l’acció que discutíem per als nostres militants del moviment obrer (sabata, fusta, hoteleria), i fins i tot per a la pagesia i barris, era:
a) Aprofundir i consolidar el poder de les assemblees com a òrgan suprem de decisió enfront qualsevol altra instància (delegats permanents, institucions, etc).
b) Desenvolupar la pràctica de la democràcia directa, de base, per a anar oposant-la a la simple democràcia formal que no servia per a avançar vers el socialisme i el comunisme (la societat igualitària i sense classes per la qual lluitàvem).
c) Tot el poder havia de residir sempre en l’assemblea; no es podria prendre cap decisió fora d’aquesta.
d) Els delegats elegits per la base de l’assemblea no eren mai permanents, sinó sempre en funció de realitzar una feina concreta i substituïbles en qualsevol moment (aquesta revocabilitat immediata era un arma contra els que volguessin eternitzar-se en el “poder”: aleshores, malgrat que no hi havia sous ni subvencions estatals com ara, ja es notava que alguns s’afeccionaven a fer de dirigents i nosaltres volíem que de dirigents en fóssim tots).
e) Contra la divisió sindical que s’anava portant a la pràctica (consolidació d’UGT, CNT, USO), defensar en tot moment la Central Única de Treballadors per a poder fer front al capital, centralitzat a nivell estatal i internacional.
Aquesta qüestió cabdal havia quedat ben clara en l’editorial del primer número de la nostra publicació Democràcia Proletària (pàg. 2 del núm. 1): “Sólo la autoorganización de las masas desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad.
‘Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democrácia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos”.
Les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) i les Plataformes Anticapitalistes de Barris o d’Estudiants es movien sota l’eix central d’aquesta idea de democràcia de base oposada frontalment a la simple democràcia formal.
El PCE provant d’instrumentalitzar CCOO, el PSOE fent el mateix amb UGT, anaven consolidant en la pràctica una divisió entre els treballadors que era el que desitjaven les classes dominants de l’Estat d’espanyol i d’Europa (el Poder a nivell mundial, podríem dir sense por d’equivocar-nos).
A mitjans dels anys setanta ja era clar que s’anava covant la idea d’un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l’esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).
Les discussions del Comitè de Direcció Política de les Illes de l’OEC s’allargaven fins a altes hores de la nit. Sovint, havíem de quedar a dormir en els pisos clandestins on ens reuníem per por de no despertar sospites entre els veïnats sortint tard al carrer.
Cada front de lluita (sabata, sanitat, comerç, hoteleria, estudiants, barris, fusta, pagesia, etc) tenia també les seves respectives reunions de direcció amb els mateixos problemes que el Comitè d’Illes. Qualsevol punt a discutir s’eternitzava fins a veure’n tots els pros i els contres.
En resum, la nostra política anticapitalista concreta es resumia en anar preparant-se per a fer front al Pacte Social que s’anava congriant entre carrillistes, socialdemòcrates i capitalistes. Per tant, les COA i les Plataformes havien de lluitar aferrissadament (i ho feien en cada sector) per a defensar els nivells de salari, la capacitat adquisitiva, els ritmes de treball, els drets socials aconseguits fins aquells moments.
Els pactes socials (en els qual somniaven el Poder i l’esquerra servil) només significarien un augment de l’explotació del poble. Davant el tancament d’empreses i l’acomiadament d’obrers, la proposta era, en tot moment: ocupació per a no permetre que desapareguessin llocs de treball.
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme (PCE, PSOE), l’OEC, les COA, les Plataformes Anticapitalistes havien de refermar, construir i defensar totes les formes i processos reals d’autoorganització.
Com hem dit abans, les assemblees de secció i de fàbrica, les assemblees de barri o d’afectats per qualsevol problema, havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d’aconseguir-los.
Per a nosaltres, els comunistes de l’OEC, la democràcia obrera era una de les formes principals de combatre la maniobra de la reforma continuista, que intentava (i finalment aconseguí, en gran part) dur la passivitat i l’individualisme al si de la classe, com a forma d’allunyar-la de qualsevol possibilitat de revolució socialista o de simple moviment anticapitalista.
Aquesta era la tasca que teníem per davant si volíem impedir la divisió obrera i sindical, el consens amb els assassins i repressors del poble, l’entronització de la monarquia que ens deixava el dictador i “la sagrada unidad de España” que la Constitució pactada deixava en mans de l’exèrcit sorgit de la victòria antipopular d’abril de 1939 amb tots els aparats repressors de l’Estat franquista sense depurar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!