Literatura catalana moderna - Illes

Menorca en el record

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

 
Quan els amics moren resta un buit de mal d’omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. L’any passat moria a Menorca l’estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Enguany, i també a l’illa germana, ha mort Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l’amor que sentia envers aquella terra que feia tants d’anys havia adoptat com a seva.
Els records, davant la desaparició física d’aquestes dues grans personalitats, exemple d’intel·lectuals compromesos amb el país, s’acaramullen i pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.
La mort, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, m’ha portat a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra l’agressió imperialista als pobles d’Iraq… No solament tot això, sinó també el record d’una forma d’entendre la lluita contra la dreta, contra el sistema capitalista, tant en el pla de l’explotació quotidiana de la força de treball com en el domini de la superstructura de la societat. Això tan oblidat, com tantes d’altres coses, per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l’esquerra oficial, de l’esquerra de la moqueta i la poltrona que, ni en somnis, li passa pel cap el combat ideològic en el pla de la superestructura de la societat. Potser ni saben ni els interessa saber ni que és l’estructura i la superstructura. Tanmateix… què en farien amb aquests coneixements vist el que hem vist en els darrers trenta anys. En parlàvem amb els dos amics desapareguts. Amb el sistema de llistes tancades i l’ajut econòmic de la banca juntament amb la promoció dels mitjans de comunicació, els partits del règim tenen els dirigents i amics ben col·locats. No cal més “saviesa” per a ser algú a la provincia autonòmica, en qualsevol de les províncies autonòmiques del regne. Bona trampa, tot això de les llistes tancades, sense que el ciutadà pugui esborrat de la llista aquell o aquella que s’ha destacat pel seu oportunisme, cinisme i manca d’ètica. Els dirigents, els quatre que comanden damunt l’elaboració de les llistes, podrien posar una somera al capdamunt de la papereta i no hi ha dubtes que el personatge surt elegit de forma segura. O és que en Matas i altres personatges semblants serien votats per algú si el seu nom no anàs en la papereta del PP? I Francesc Antich, si en lloc d’anar amb el PSOE es presentàs en nom d’una organització desconeguda, sense ajut del partit central, dels diners que maneja la seva organització? Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en els llistes d’un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? El mateix que diem de Matas i d’Antich es pot dir d’ Izquierda Unida. Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, aquells que s’ho han de fer tot i mai no surten als telenotícies estatals. Què faria Jaume Matas si hagués de sortir elegit amb els cossiolets d’alfabaguera i els cartells fets a mà que feia en Jaume Montcades del PSM?
Als polítics professionals que engreixen el compte corrent acotant el cap davant els reis… què els importen els principis, els conceptes polítics que serveixen per a saber el sentit de la teva feina i sí el què fas serveix o no per a canviar la societat? El cinisme, la ignorància, la prepotència més barroera i vulgar regna arreu enterrant idees, cultura, la sensibilitat i possibilitats dels pobles. En parlàvem amb Francesc Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març de 2003 quan anàrem a sopar plegats després de la presentació del poemari Cercle clos a l’Ateneu de Maó.
Per això mateix, perquè a vegades ens fa l’efecte de viure exiliats dins a la nostra pròpia terra era un luxe tenir amics del tarannà, de l’empenta vital i creativa d’aquests dos companys recentment traspassats. Ho pens en aquesta horabaixa cendrosa de desembre de 2005, prop de cap d’any, mentre repàs els antics retalls de premsa, les fotografies fetes a Menorca amb els amics ja desapareguts i sent, ben fondo, el buit que inexorablement van deixant aquelles persones que hem estimat de debò. Recordar la pintura de Francesc Calvet, la seva manera d’entendre el món i l’art, l’activisme incessant de Miquel Vanrell, en la mateixa línia de Calvet, m’ha fet recordar tot el que s’ha perdut amb la transició, amb els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants als sous i privilegis que comporta la gestió del sistema.
Han caigut tones d’oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d’ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d’intervenció, l’art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l’alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.
Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un article titulat “F. Calvet” i que sortí publicat en el Diari de Balears el 19 de novembre de 2004. Pensant en l’amic desaparegut, analitzant el que l’esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l’importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:
“Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d’una manera genèrica a la superestructura. […] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d’altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals…-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d’opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l’existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l’escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l’art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l’art, en el naixement d’un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?”.
Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas són precisament les que ha oblidat i enterrat l’esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l’art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l’activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.
Ben cert que els dos amics desapareguts havien fet de la seva vida i de la seva pràctica cultural un punyal esmolat d’intervenció en el camp de la superstructura cultural i també, cal no oblidar-ho, en el camp d’una lluita de classes política ben concreta. No endebades Miquel Vanrell havia estat a l’avantguarda d’organitzacions que es reclamaven del marxisme, i Francesc Calvet, més llibertari, igual de rebel, es decantava més per un anarquisme allunyat de qualsevol conxorxa amb el sistema i les seves guerres de rapinya i extermini.
Cal recordar, emperò, que Francesc Calvet mai no va renunciar a bastir una obra pictòrica de qualitat, a aprofundir en el camp estrictament creatiu avançant dia a dia en el coneixement de totes les tècniques pictòriques, la utilització dels més diversos materials que poguessin ajudar-li a portar endavant la tasca de revolucionar l’art de la pintura i els seus significats canviants. En Francesc Calvet sabia, i en parlàrem en nombroses ocasions, de les limitacions i entrebancs que té l’art en la societat de classes, i era un expert en la història de tots els moviments artístics. Calvet tenia sempre ben present aquesta història quan ens explicava, novament, sense defallir mai, les darreres tendències dels mercaders de l’art o la darrera invenció postmoderna per a llevar radicalitat a totes les manifestacions artístiques. “Aquest sistema”, deia, “prova de convertit la subversió artística en simple entreteniment de desenfeinats”.
Encertava. Els guardians de la superstructura, els “cans guardians” del sistema, que diria Paul Nizan, són sempre a l’aguait per desvirtuar tota mena de propostes rupturistes i subversives. Sota el capitalisme l’art, i més que res una part de la pintura oficial, promocionada, ha esdevengut un rendible negoci especulatiu de tanta importància com l’especulació borsària i immobiliària. Francesc Calvet ho sabia i procurava no caure en els paranys que a cada moment ordeixen els “cans guardians” de l’ortodòxia cultural del sistema. Per això la seva intervenció “situacionista” en aquestes àrees controlades per l’enemic. Ell, igual que Miquel Vanrell, ambdós coneixedors profunds de la història de l’art, sabien, ho feren!, en un moment determinat, convertir Maó, es Castell, Menorca si calia, en una avançada de l’art compromès. Les darreres activitats en què participaren va ser contra la guerra imperialista ianqui contra els pobles d’Iraq. Parl de l'”ocupació” pacífica de la plaça des Castell feta amb un bon grapat d’amics: tapar tots els monuments militaristes amb llençols blancs a la vista de tothom amb cordes, per tal que el vent no se’n portàs aquella insígnia que anunciava una illa que no volia guerres d’agressió. Aquella acció colpejant la intel·ligència i la retina de les persona palesava molt bé quines eren les intencions de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Novament evidenciaven l’interès mai amagat dels dos professors i activistes quant a les possibilitats d’intervenció directa de l’art en la transformació de les consciències. En els moments de què parlam, a mitjans de març de 2003… podia haver-hi alguna activitat artística més eficient que convertir tots els canons d’un poble en estàtues vivents, en escultures que parlaven, en monuments dedicats a la pau universal, a la crida contra l’agressió imperialista? I tot plegat sense oblidar mai l’aspecte vital, de festa riallera, de comunió poble-art que representava l’ocupació del poble pels activistes d’una nova forma d’entendre l’art i la cultura.
La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d’imaginació desbordant de la concepció de l’art com un simple producte de mercat, de l’artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d’una concepció estantissa de la pintura i l’escultura enfocada solament envers un consum passiu de l’obra pictòrica o escultòrica. Com se’n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l’art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l’agilitat i la vivor d’un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d’un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l’instant que menys s’ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l’art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l’article que hem citat, quan escriu: “En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l’apoteosi del mal gust… Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l’optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l’odi a l’altre”.
Tots aquests pensaments m’han vengut de sobte quan he obert les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó que vaig guanyar l’any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l’ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l’amic Miquel Vanrell… Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l’Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l’any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l’obra que posteriorment edità l’Institut Menorquí d’Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia “Xibau”. El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t’ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d’aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d’actes de l’Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d’altres amics menorquins. Des de l’admirat Joan F. López Casasnovas fins a l’aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l’OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d’anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l’obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l’ofici d’escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre “Carles Arniches” en català a Alacant, l’Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l’any 1973, entre molts d’altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d’anys, d’ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l’ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d’aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d’estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l’art i la poesia, de la funció de l’intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d’aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n’estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l’aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l’exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d’esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les “altures” amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d’esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l’ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d’esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d’un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.
El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l’Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n’havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia “L’Ateneu presenta l’edició del poemari ‘Cercle clos'”, afegint: “Miquel López Crespí és l’autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l’autor”. En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d’obres teves, organitzàs l’acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d’agrair. No sempre l’autor de les Illes rep aquestes mostres d’amistat desinteressada que tant ajuden l’autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.
La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l’autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?
Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m’havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d’esquerra a les Illes: “Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l’Institut Menorquí d’Estudis”. En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.
Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l’acte que s’havia fet a Ciutadella: “La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l’Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.
‘L’acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l’Institut Menorquí d’Estudis, i en representació de l’Ateneu, Miquel Àngel Limón.
‘L’obra, editada per l’IME és el número 11 de la col·lecció quaderns ‘Xibau’ de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.
‘La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d’un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l’autor, que s’exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.
‘Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a ‘somni’, amb ‘hereus’, vencedors. Però també parla d’un escriptor d”ofici’ per la capacitat d’escriure uns versos ‘contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector”.
Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Ateneu de Maó n’organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s’establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat “Un escriptor compromès” reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s’establia entre la gent que havia vengut al local de l’Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: “La poesía es una arma cargada de futuro”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!