La consolidació de la divisió sindical

Per Miquel López Crespí, escriptor

 
Cap a l’estiu de 1977, al cap d’anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s’havien anat estenent per tot l’Estat; després d’impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l’OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre’s sota la influència nefasta del PCE al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d’esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.
En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d’utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i anticapitalista; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents collectius que des de dintre de CC.OO. i d’UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns, fins a la República Federal, com el PTE, el MCI, el PCE(ml) i el FRAP; altres, fins al socialisme i la instauració del poder dels treballadors, com l’OEC, la LCR, el PORE, etc.
Un comunicat de l’OEC publicat dia 4 d’agost de 1977, deia: “La nostra tàctica sindical s’estableix després de la profunda anàlisi que hem fet en la VIII Conferència del partit. Es veu la necessitat d’adequar a les Illes els esforços en defensa d’un sindicalisme de classe i revolucionari que tanqui el pas al pacte social [el terrible pacte de la Moncloa impulsat especialment pel PCE i que tant de mal va fer als treballadors!] propugnat per la burgesia i centrals sindicals que d’una manera o altra collaboren amb ella.
‘És aquesta valoració la que ens fa veure en les CC.OO de les Illes, i especialment en les seves tendències més combatives, la possibilitat d’unir esforços amb aquests lluitadors per anar fent feina junts consolidant un sindicalisme pro-consellista, assembleari i de democràcia directa. Cal que no substitueixi als treballadors (afiliats o no) en la negociació sindical i lluiti sempre pels interessos de la classe obrera de les Illes sense claudicacions. Per tant, en la nostra decisió d’entrar dins CCOO (per a reforçar l’esquerra sindical) no hi ha cap canvi d’estratègia revolucionària. Es tracta de lluitar per a les mateixes coses -unitat obrera contra el pacte social- des de les noves perspectives que marca l’actual situació política”.
Malgrat que a nivell general de l’Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) que impulsàvem els comunistes d’OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d’acord. Aquests companys deien que, coneixent l’esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d’esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s’expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més revolucionaris de la classe obrera.
S’ha de reconèixer que els nostres “dissidents”, els comunistes i simpatitzants de l’OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes, han tengut raó, vista l’actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Molts d’aquests personatges, pel que hem vist aquests darrers anys, només aspiraven a aconseguir avantatges materials: bons sous, subvencions estatals, viatges, llocs de prestigi dins l’administració capitalista, etc, etc…
Però amb l’entrada dels nostres militants obrers dins CC.OO., el que volíem precisament era frenar el procés de divisió permanent que rebia la benedicció del franquisme reciclat, de Washington i Bonn (que teledirigien el procés), Felipe González, Santiago Carrillo, Fraga Iribarne, Jordi Pujol i els sectors més reaccionaris de l’oligarquia parasitària espanyola, catalana, basca i gallega. Tots units en contra del protagonisme unitari dels treballadors!
Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l’Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d’autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l’OEC, etc.
Cap a l’any l976, quan la burgesia encara romania atemorida per la impressionant demostració d’unitat demostrada a Vitòria, l’ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d’organismes d’acció obrera. Si deixam a part l’eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la burgesia dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l’Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d’Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l’OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).
No hem d’oblidar tampoc els sindicats pagesos i l’especial rellevància que tengué a Mallorca el naixement de la Unió de Pagesos, fundació en la qual participaren els militants de pobles de l’OEC.
A nivell de les diferents nacionalitats de l’Estat hi havia també altres organitzacions que no tenien obediència estatal, com, per exemple, al País Basc ELA-STV (Solidaritat de Treballadors Bascs) i més endavant el famós SOC a Andalusia (el Sindicat d’Obrers del Camp).
Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els comunistes de l’OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada.
En aquell moment (estam parlant del començament de la reforma, 1976-1977), dins CC.OO. es donava un fort debat de línies entre reformistes i sindicalistes de tendència pactista i socialdemòcrata d’una banda, i els revolucionaris, de l’altra.
A causa que feia molts més anys que els carrillistes s’havien llançat damunt l’original moviment socio-polític que foren al principi les Comissions Obreres, la tendència majoritària era la que impulsava el PCE. Per exemple, en aquella època els carrilistes feien la vida impossible dins CCOO a dirigents obrers com Molano i Linde, militants del PTE. I tot era per a aconseguir transformar l’inicial moviment socio-polític en un simple sindicat d’afiliats tipus eurooccidental. Els comunistes de l’OEC érem especialment perseguits pels membres més sectaris del PCE que, sense gens d’escrúpols, abans de l’entrada dins del sindicat, ens feren mil travetes a més d’acusar-nos -com sempre han fet d’ençà l’assassinat d’Andreu Nin i l’extermini de poumistes i cenetistes a ran dels Fets de Maig de 1937- de feixistes i agents de l’imperialisme.
Un dels ideòlegs del carrillisme i de la tàctica i estratègia reformistes dins CCOO era aleshores Nicolás Sartorius, i totes les posicions polítiques que comentam les va deixar ben escrites en nombrosos articles i conferències, i especialment al seu opuscle Las Comisiones Obreras, de la collecció “Qué son” (Editorial la Gaya Ciencia, 1976). Llegir aquestes curioses relíquies del pactisme proburgès i promonàrquic de Micolás Sartorius refresca la memòria als que no volen recordar. I es poden veure ben clarament les intencions de divisió obrera i de conversió del moviment socio-polític anticapitalista de les inicials CCOO en un simple sindicat reivindicatiu sense cap relació amb la lluita contra la burgesia o de defensa dels Consells Obrers i la democràcia de base -que era la pràctica corrent del moviment obrer en aquelles circumstàncies. Cal dir que els estalinistes mai no amagaren les seves intencions i en una data tan llunyana com el 1968 ja propugnaven la forma sindical com la més adequada per al moviment obrer. En la Declaración de las CCOO de Madrid ante la crisis actual (gener de 1968), en l’apartat dedicat a les reivindicacions dels treballadors (recollit a la pàg. 17 de l’opuscle de Nicolás Sartorius Las Comissiones Obreras), llegim: “Convocatoria urgente de un congreso de trabajadores en el que la voluntad soberana de los mismos decida las formas de nuestro futuro sindicato”. Això ja ho proclamaven els carrillistes nou anys abans de la nostra entrada dins CCOO!
Una altra tendència (minoritària) era precisament la que impulsaven partits com el PTE (que a les Illes dirigia Miquel Tugores, el “Tugui”) i l’ORT.
La tercera tendència (la qual volien reforçar amb la seva incorporació a CCOO els militants comunistes de l’OEC) era l’anomenada unitària (perquè volia lluitar precisament en favor de la unitat obrera). Quan l’OEC entrà a reforçar amb la seva gent aquesta tendència esquerrana i antipactista, estava formada per militants del Partit Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván, del Moviment Comunista (MCI), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), el PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya), HOAC i JOC. L’agost de 1977, s’hi sumà la major part de la militància de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC).
El MCI i el PSM recolliren amb el temps bona part del contingut de lluita unitari i antiburocràtic del pensament de l’OEC; i les ponències del IV Congrés del PSM (Inca, desembre de 1978) en són una prova evident. La crítica als pactes antipopulars (tipus Pacte de la Moncloa) que signaven els majoritaris (PCE i PSOE) era ben clarificadora en la línia d’ajudar a bastir organitzacions de classe autònomes dels partits i amb capacitat de lluita reivindicativa davant la patronal.
En la seva “Anàlisi de la situació actual” (a Mallorca), (pag. 2 del document aprovat pel IV Congrés del PSM) s’afirmava: “A l’àmbit sindical veim que de fet les Centrals majoritàries (CCOO i UGT) pràcticament s’han imposat per damunt les altres. Molt poques han estat les mobilitzacions per qüestions laborals. Les centrals majoritàries es presenten clarament com a corretja de transmissió dels respectius partits polítics (PCIB i PSOE) i dins CCOO cada vegada s’intensifica més la lluita del PCIB per eliminar els sectors d’esquerra i l’intent de burocratitzar el sindicat. De totes formes la capacitat mobilitzadora de les referides centrals és molt reduïda, cosa que quedà prou demostrada a la manifestació anti-terrorista que convocaren darrerament, manifestació de clar caire electoralista i que no reuní més de 1.000 persones”.

<p><a href=”http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/”><b>Miquel López Crespí</b></a></p>

<p><a href=http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm><b>Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent) </b></a></p>

<p><a href=http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html><b>Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí</b></a></p>
<p><a href=http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm><b> Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)</b></a></p>

<p><a href=http://www.ixent.org/postfranquista.htm><b>Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)</b></a></