Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

4 de febrer de 2016
0 comentaris

El feixisme a les Illes (Blog de l´escriptor Miquel López Crespí)

El feixisme a les Illes

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

 
L’arribada del feixisme
En els anys vint i trenta un gran sector del capital internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política adient per a augmentar els guanys i beneficis de la gran propietat i poder entrar en una nova fase d’acumulació de capital imprescindible per a portar endavant la política ultranacionalista i imperialista que menarà, en un curt espai de temps, a la II Guerra Mundial. Es tracta, tant a nivell internacional com a nivell de l’Estat espanyol, d’anar impulsant, mitjançant la repressió més cruel i violenta, l’assassinat en massa de sectors sencers de les avantguardes obreres i populars (comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, gent sense partit però de tendència progressista) una nova superestructura “jurídica” que, emprant el terror legalitzat, el terror d’Estat, pugui mantenir, consolidar i desenvolupar el model de producció capitalista amenaçat per la classe obrera.

Els guanys del gran capital financer
A l’Estat espanyol, l’extermini i l’anihilació física i política del proletariat durant la guerra i postguerra, l’eliminació de tota forma d’organització popular partidista o sindical -reformista o revolucionària-, o simplement cultural, permetrà al Bloc Dominant burgès-terratinent continuar ampliant els seus beneficis i la seva dominació ininterrompudament fins al present.
El Banco de España i el Consejo Superior Bancario constituiran durant anys centres privilegiats que dirigeixen la política econòmica del nou Estat sorgit de la guerra.
A més, entre 1936 i 1951 el gran capital financer aconsegueix:
a) Multiplicar per quatre el capital que tenien sis grans bancs abans de la guerra (Español de Crédito, Hispano-Americano, Central, Bilbao, Vizcaya i Santader). Aquests sis bancs controlaven en aquells anys el 75 % del total del capital bancari de l’Estat.
b) Augmentar al màxim la producció industrial i l’obtenció de plus-vàlua mitjançant la superexplotació de la classe obrera.
c) Un enriquiment general de la burgesia industrial i una concentració eficient de la banca per a anar controlant altres sectors econòmics supeditats (petita indústria, petita propietat agrària, petit comerç, etc).
d) Estancament de l’agricultura i control dels beneficis de la gran propietat pel capital financer.
e) Fins als anys seixanta, manteniment de les classes populars en un nivell de consum molt inferior al d’abans de la guerra.

Assassinats en massa per a mantenir el poble desorganitzat i atemorit
Pensem que l’any 1936 la burgesia i els sectors parasitaris de terratinents, església i militars, veien venir un canvi que amenaçava els seus privilegis. Els pareixia que al seu davant només hi havia una alternativa: capitalisme o socialisme. Per tant, optaren sense cap mena d’escrúpols per un model d’estat autoritari que els garantís la dominació permanent damunt el poble.
A més d’optar per l’eliminació física i política de les avantguardes populars, opten igualment per la concentració absoluta de tot el poder en mans d’un exèrcit regular modern (l’exèrcit franquista).
Els milers i milers de morts, i els assassinats en massa comesos per militars i falangistes, no eren tan sols el producte (malgrat que també hi hagué casos d’aquests) de quatre exaltats que feien les coses d’una manera individual i anàrquica. La norma general de la repressió obeí a un pla ben predeterminat i experimentat amb èxit a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista.
Es tractava de garantir durant un llarg període històric un grau de repressió altíssim per a mantenir durant un perllongat espai de temps el poble desorganitzat i atemorit. D’aquesta manera el Bloc Dominant va poder fruir d’una llarga fase d’acumulació intensiva de capital a base de la superexplotació de la classe obrera i dels altres sectors populars.
Ha estat mitjançant aquesta dictadura terrorista de la burgesia (això fou el franquisme) com el capital bancàrio-financer aconseguí la direcció econòmica de la nostra societat.

Els grans ideals de la “Cruzada”
Obtinguda la victòria militar damunt el poble, anihilades les seves avantguardes i bona part del mateix poble, desfetes tota mena d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals, la lluita permanent d’interessos dins el Bloc Dominant (una vegada esvaïda la por dels anys trenta envers la revolució proletària) ha portat a la consolidació total del gran capital bancàrio-financer i a una certa marginació política i econòmica dels aliats de llavors (la classe terratinent i el capital industrial).
L’assassinat en massa no fou altra cosa, en definitiva, que portar endavant una política econòmica altrament de com s’havia fet fins al 36. Aquests foren realment els grans “ideals” de la Cruzada.
Els historiadors parlen de 100.000 morts a les trinxeres, 10.000 morts per bombardeigs de l’aviació, 200.000 afusellats per falangistes i militars a l’Espanya franquista, 200.000 presoners executats o morts per malalties des de l’any 1939 al 1943 dins la presó o camps de concentració de la Nueva España. 500.000 morts per a consolidar i mantenir els privilegis de sempre.

VICTÒRIA TOTAL DELS FEIXISTES
La derrota dels treballadors l’any 1939, la supressió dels migrats estatuts d’autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d’anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l’Estat.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L’article “La repressió franquista a Palma”, signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. “Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l’esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d’empresonament de ‘rics d’esquerres’ als quals s’incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
‘Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s’estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell”.
A Mallorca, els intel.lectuals d’esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s’ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l’escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l’amic Jean Schalekamp, D’una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d’esquerra (Biblioteca Serra d’Or; pàgs. 218-220): “Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l’onada de follia que planava sobre l’illa -d’una manera ‘il.legal’, a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d’una manera pretesament ‘legal’, a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d’una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d’Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L’intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d’haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d’ésser sotmès a consell de guerra, per ‘adhesió a la rebel.lió’, el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l’òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada ‘il.legalment’, com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d’Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l’aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies ‘Garanya’, assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa…
‘Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l’Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l’illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d’afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d’Esquerra Republicana Balear i president de l’agrupació mallorquina del Rotary Club”.
Com escriu Bartomeu Mulet a “Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)” (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): “España una, grande y libre, havia d’esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d’esser imperial i triomfadora. El catalanisme s’havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d’una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l’abril del 37, com a comissari de la policia política, d’aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista”.

ALGUNS INTEL.LECTUALS FEIXISTES: ELS GERMANS VILLALONGA
L’escriptor Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revista Brisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.
Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: “Durant els anys de la República es començà a emprar l’electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals”. I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): “Parla d’un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d’una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència… A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d’urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc”.
Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l’eliminació física i política de l’esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col.laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir “Fascismo y Fronteras”, publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (Vol. I, pàg. 422).
Els germans Villalonga atiaren també l’odi vers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l’obra citada (pàg. 212), escriu: “El ‘Manifest dels catalans’ es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d’agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel.lectuals que s’hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d’estranyament si no canviaven de rumb i s’adherien a la nova Espanya”.
Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:” “No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera”. Tenia el cinisme d’adreçar-se als “escritores de valía” que quedaven ‘en nuestro mundo provinciano” i els demanava que continuassin “colaborando en nuestros periódicos locales”, perquè convenia “dar la sensación de una absoluta normalidad” i no calia que tothom cantàs “las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista”: qui volgués podia descriure la bellesa d’un llibre, l’elegància d’una dona o l’harmonia d’un panorama…”. (Els escriptors i la guerra civil…, pàg. 217).
Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: “…a partir de 1934 esdevingué l’ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca…”, i “L’octubre de 1936, la seva formació intel.lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d’altres”. Article “Miquel Villalonga” (Memòria Civil, 6-VII-86).
Antoni Nadal també és autor del treball “Els articles de Llorenç Villalonga”, aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l’any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: “No obstant això, l’afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d’abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en ‘Centro’ (Palma 1934) i en la col.lecció d”El Día’ de la Segona República. D’altra banda, l’afecció degué perdurar, perquè al final de l’any 1966 l’escriptor i psiquiatre, no s’estava de confessar que ‘mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936’, i que ‘ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936′” (pàg. 65 de l’article abans esmentat). I més endavant (pàg. 71) continua: “En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l’espanyolisme, en l’antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció ‘harmònica’ de la realitat política, social i econòmica: ‘Nuestra gran afirmación […] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana”.
Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l’historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de “Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra”): “L’anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d’acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l’anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l’establiment del règim totalitari: ‘Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca'”.
Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: “Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l’Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d’aquests afers”.
Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar (“La repressió franquista a Palma”): “Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d’habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema ‘Augusta’. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil.lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners ‘posats en llibertat’. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí”.

ESCRIPTORS MALLORQUINS DEMANEN L’ENTRADA DINS FALANGE ESPAÑOLA
El reialme del terror, ajudat pels germans Villalonga, s’instal.lava a Mallorca. I, com explica Jaume Pomar al seu llibre (pàgs. 48-49), arribava també l’hora de les girades de casaca i les traïdes a la democràcia i a la catalanitat de les Illes. Vegem la posició d’alguns dels intel.lectuals més destacats d’aquella època: “L’Escola Mallorquina era altament conservadora en matèria artística i, arribada l’hora, salvant les honroses excepcions de M. Ferrà i S. Galmés i potser algun altre, reclosos en un digne exili interior, pogueren demostrar que també ho eren en matèria política. Els exemples que podríem adduir, en actituds vitals o literàries, van de Ll. Riber fins a Maria Antònia Salvà, passant M.Forteza, G. Cortès i diversos regionalistes que demanaren l’entrada en bloc dins Falange Española, a la qual cosa el Cap de Falange provincial, Alfonso de Zayas y Bobadilla, el sinistre marquès de Zayas, contestà que cada cas seria estudiat de manera individual”.

Pere Capellà, exemple cabdal d’intel.lectual mallorquí d’esquerres
Completament oposat als casos de compromís falangista i dretà dels germans Villalonga, ens trobam amb l’exemple, cabdal per a tot intel.lectual d’esquerres, de Pere Capellà. Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesis perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en que personatges del tipus Pere Deyà, Francesc Fiol Juan, Gaspar Sabater Serra, Josep Rosselló Ordinas, Melcion Rosselló Simonet o els esmentats germans Villalonga, etc, manifestaven “la seva adhesió absoluta al Movimiento” (Bartomeu Mulet, “Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca”, revista Lluc, núm. 784, pàg. 27), Pere Capellà estava completament lliurat a la tasca de mantenir sempre ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i un principis de justícia i llibertat. A la pàgina 30 del treball citat podem llegir: “Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”.

L’any 1980, l’OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural. En aquesta obra imprescindible es poden trobar tota una sèrie de treballs de Pere Capellà quasi desconeguts fins ara per al gran públic. Entre d’altres, destacam: “De la revolución chica de ‘l’Estat Català'”; “Sobre la pena de muerte” (impressionant manifest en contra de la pena de mort escrit [1935] just en el moment en què els senyors i botxins de la dreta mallorquina esmolaven les eines per al matança); “Jo sóc català”; “Terra meva”; els textos publicats a “Mallorca Nova” l’any 1937; “(Camaradas!… (Camaradas!…”; “Himne a Montuïri”, etc, etc.
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): “El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l’època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d’En Puigserver, l’humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla…”. I, Antoni Serra (“Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després”, Última Hora, 30-VI-1979): “Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia ‘teatro regional’, sinó senzillament teatre…”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
REPRESSIÓ I ACUMULACIÓ DE CAPITAL (i II)
Fam i vagues en els anys quaranta i cinquanta: l’extermini de l’oposició

 

 

 
ACUMULACIÓ PRIMITIVA DE CAPITAL
Tot jut acabada la II Guerra Mundial, malgrat l’extermini massiu de tota mena d’oposició política, sectors importants del poble -els guerrillers- s’organitzen i lluiten amb els armes en la mà contra el feixisme.
Els èxits de l’exèrcit soviètic i dels altres de la coalició antihitleriana encoratgen els pobles de les distintes nacionalitats de l’Estat. Hi ha posades moltes il.lusions en el paper alliberador dels exèrcits aliats. Tothom creu que -com al Nord d’Àfrica o a la Itàlia mussoliniana- hi haurà una invasió de les potències democràtiques que acabaran amb la dictadura.
Mentrestant, a Palma, els vencedors van perfeccionant el sistema de repressió que tan bons resultats els havia donat en temps de la guerra. Noves lleis antipopulars serveixen per a anar controlant un poble afamegat i cada vegada més atemorit pels milers de morts que ha sofert a causa de les criminals urpades de falangistes i militars, amb benedicció del clergat.
Són els anys de l’estraperlo, de la primitiva acumulació de capital que més endavant -a començaments dels anys seixanta- servirà per a anar enllestint les primeres infrastructures hoteleres. Última Hora, amb data de 6 de juliol del 39, escriu: “Ha quedado constituido en Palma el Tribunal que ha de entender de las responsabilidades políticas en que puedan haber incurrido quienes actuaron en regímenes anteriores. Estas responsabilidades había que exigirlas. Es más: hay que penarlas en la forma que la ley establezca en la España Nueva”. I conclou: “Hay que liquidar el ayer definitiva y totalmente”.
El feixisme i el nacional-catolicisme -és a dir, el regnat de l’església més reaccionària i que amb les seves pastorals havia donat suport als feixistes- celebrava, per tots els pobles de les Illes, la sagnant victòria damunt el moviment obrer i popular. El 27 de juliol del mateix any el diari citat reproduïa les maquetes del concurs per a aixecar un monument al morts del creuer Baleares (monument ple de rància simbologia feixista que, pel juny de 1995, encara presidia, com el primer dia, els remodelats jardins de sa Faixina).
A nivell estatal, dia 11 d’agost del 39 el dictador formava nou govern, en el qual destaquen el pro-hitlerià Serrano Suñer, com a ministre de la Governació; el general Muñoz Grandes, ministre del Partit; Enrique Varela, ministre de l’Exèrcit; i Juan Yagüe, ministre de l’Aire.
Pel setembre, tots els diaris -editats a Mallorca o a la resta de l’Estat- informaven, plens d’alegria, de “el victorioso avance de las fuerzas del Eje por tierras de Polonia”, i uns dies més endavant, després de travessar mig territori estatal a l’espatlla de fanàtics militants de Falange, el cadàver de José Antonio Primo de Rivera arribava a Madrid.
Última Hora, el 29 de novembre de 1939, informava: “El Caudillo, el Gobierno en pleno y todo el pueblo de Madrid reciben con honda emoción los restos del fundador de la Falange. La comitiva solemne sigue su marcha hasta El Escorial”

TRUMAN, CHURCHILL I STALIN ABANDONEN ELS VENÇUTS PEL FEIXISME
Són anys en què els vençuts, les restes de les forces d’esquerra, especulen amb les bones intencions de Truman, Churchill i Stalin. Malgrat l’heroica lluita de la guerrilla a les muntanyes, la majoria dels que acaben de sortir de les presons franquistes o dels camps de concentració -traumatitzats encara per l’experiència de la repressió- especulen damunt frases que -imaginen- han dit aquests dirigents i fan referència a fantasioses invasions de la península per part dels exèrcits britànic o nord-americà.
Però per desgràcia no arribaren mai a desembarcar a les nostres costes els mitificats al.lots de la Navy. Franco i el seu règim de sanguinaris botxins no serà detingut -com el de Mussolini- per un grup de maquis. Ni, emmanillat, serà afusellat a una vorera del camí i les seves despulles exposades al bell mig d’una plaça, a Madrid o a qualsevol entreforc de camí, com han fet els revolucionaris italians amb el Duce.
Ben al contrari de tot això, amb els anys, “oblidada” l’estreta col.laboració de Franco amb els nazis, passarà a ser considerat, per part d’aquests mateixos nord-americans que havien d’alliberar els pobles de l’Estat, una columna bàsica de la defensa del món lliure davant l’amenaça que venia de l’Est: el comunisme.

FAM I VAGUES EN ELS ANYS QUARANTA I CINQUANTA: L’EXTERMINI DE L’OPOSICIÓ
La victòria militar de la burgesia, la consolidació de la dictadura del general Franco amb el vist-i-plau de les democràcies occidentals, serviren al capitalisme espanyol i a les classes dominants per a anar bastint -d’ençà el final de la guerra i fins a començaments dels anys seixanta- la més important acumulació de capital del segle. En el fons, la guerra, per part de les classes dominants, es va fer per això mateix: per a poder explotar la mà d’obra sense els entrebancs que els haurien significat els partits i organitzacions obreres defensors dels interessos populars.
La burgesia espanyola, els parasitaris terratinents andalusos, utilitzant tots els mètodes de terror que hom pot imaginar (legislació terrorista en contra del treballador, utilització de l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia, tota la judicatura i l’administració depurades d’elements antifeixistes), anaren aconseguint, damunt la fam del poble, cotes de beneficis i plus-vàlues com mai hom no haguessin pogut imaginar.
El salari perdé el 50 % del poder adquisitiu, i centenars de milers de jornalers sense cap dret -mà d’obra barata controlada pels sindicats feixistes del règim i les forces repressives- s’anà concentrant a les grans ciutats en condicions vertaderament infrahumanes.
Les restes de la migrada oposició al règim, confiada en la invasió salvadora i reinstauradora de la democràcia, cremà les seves darreres forces en les lluites dels anys 46-47. L’any 1946, malgrat la dominació autènticament terrorista del gran capital, hi hagué un intent de vaga general a Manresa i algunes aturades i vagues a Standard (Madrid), Catalana de Gas (Barcelona), Bazán (Galicia), Naval y Astilleros (Bilbao). Especialment dura, pels enfrontaments amb la Guàrdia Civil, fou la vaga general de maig de 1947 a Bilbao.
L’oposició, especialment la republicana i socialdemòcrata, encara confiaven en algun cop d’estat salvador per part d’uns hipotètics generals pro-occidentals que destituirien Franco i farien tornar don Joan de Borbó de l’exili. Una monarquia de fort contingut anticomunista i tutelada pels britànics i estato-unidencs era l’alternativa amb què imaginaven substituir la dictadura sagnant de Franco.
Amb els anys, a mesura que la repressió anava exterminant físicament la guerrilla comunista i anarquista, a mesura que les successives direccions, quadres de direcció o simples cèl.lules de militants eren detinguts per la policia, assassinats o empresonats, també el POUM, el PCE, el PSOE, la mateixa CNT, anaren perdent qualsevol mena d’arrelament entre els nous sectors obrers i populars sorgits de la despoblació del camp o de la simple substitució biològica de la classe obrera.
L’any 1953 fou detingut, torturat i assassinat el dirigent socialista Tomás Centeno. Arran d’aquesta caiguda la policia política franquista desmantellà quasi completament el PSOE i la UGT. Es pot dir que el partit de Pablo Iglesias deixà de funcionar fins a l’any 1973.
També el mateix 1953 caigué el Comitè Nacional anarco-sindicalista de Cipriano Damiano. Amb la persecució i progressiu extermini físic dels diferents grups guerrillers d’obediència anarquista, la CNT també fou delmada i no tornà a ser una força minimament operativa fins a l’any 1975. El POUM restava en la clandestinitat d’ençà del 37 (delmat pel terrorisme políciac del P”C”E-PSUC amb ajut del NKVD estalinià). El POUM no fou exterminat quasi completament fins ben entrat l’any 52. El FNC era una altra força important de la resistència antifeixista, al Principat.

FEIXISTES, MIRACLES, CUPONS DE RACIONAMENT I MÉS REPRESSIÓ
Mentre es consolidava aquesta ferotge dominació de la burgesia, a Mallorca, “netejada” d’esquerrans i sindicalistes (les presons encara romanien plenes i els presos complien llargues condemnes de treballs forçats en els camps de concentració), a Ariany, per exemple, s’esdevenien miracles de faula. Última Hora (27-V-1940) deia, referint-se a una d’aquestes espectaculars curacions: “Antonia Genovart, de 20 años de edad, estaba enferma desde hacía 11 años por las secuelas del sarampión que le fueron dejando paralítica. El día de la procesión del Corpus Christi, la enferma se asomó para verla pasar. Cuando el Señor de los Señores pasó frente a la casa, el sacerdote que sostenía la custodia se detuvo un momento a contemplar a la enferma. Ésta, tras un leve desmayo, exclamó: ‘Madre, estoy curada’. La mano hasta entonces agarrotada movíase sin dificultad, el brazo adquiría vida, la pierna se extendía rápidamente”.
Els “miracles” emperò, no funcionaven quant als queviures per a la població, i, malgrat l’abundor de misses, novenes, processons i rogatoris, les cartillas de racionamiento funcionaven a ple rendiment. Una nota de l’alcaldia de Palma reproduida pel diari Última Hora deia, el 14 de desembre de 1940: “Para la compra de carne el próximo día 15 del actual, es necesaria la presentación de la cartilla de racionamiento, la que el tablejero marcará con un trazo de lápiz encarnado. Si se observara que se ha intentado borrar la señal se impondrá una multa de 10 pesetas al cabeza de familía, quedando anulada la cartilla para la adquisición de carne en lo sucesivo”.
Com explica Josep Massot i Muntaner (pàg. 235 de Els escriptors i la guerra civil…): “L’acabament de la guerra el 1939 no va representar cap millora en la situació política que vivia Mallorca. L’inici de la Segona Guerra Mundial i el boicot a què fou sotmès pels aliats el govern de Franco representaren, de fet, un empitjorament de les condicions materials (fou l’època de l’estraperlo i de l’escassesa de proveïments). L’enrariment de l’ambient, d’altra banda, continuava i començava una nova onada repressiva com a conseqüència de la llei sobre responsabilitats polítiques i de repressió de la maçoneria, del febrer de 1939”.
És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d’oposició, amb l’afusellament i l’exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies (“una profunda reflexió”) adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora. Jaume Pomar, en el llibre El meu Llorenç Villalonga (pàgs. 133-134), escriu: “D’altra banda, la convulsió històrica del país coincideix amb el matrimoni de Llorenç Villalonga amb Maria Teresa Gelabert i Gelabert, el 19 de novembre de 1936, a Sant Bernat de la Real. L’any següent, la parella es trasllada a Binissalem, protegint-se dels bombardejos”. I continua: “L’escriptor es troba en una etapa de plena maduresa intel.lectual, física i emocional. Com a representant d’un tarannà antiromàntic -a la manera de Goethe, Voltaire o Thomas Mann-, és en l’estabilitat i la felicitat matrimonial, que troba unes condicions propícies per bastir lentament, de forma elaborada, una obra de gran envergadura. No creia en la soledat ni en l’angoixa com a motivacions literàries. Ben al contrari, la seguretat i el benestar actuen en ell com a fonts de creativitat”.
Per als professors i mestres d’escola mallorquins, no hi hagué, amb la victòria dels feixistes, tranquil.litat, pau ni repòs, a no ser la dels cementeris o l’exili.
Josep Massot i Muntaner ens ho fa veure ben clarament en el seu treball Els escriptors i la guerra civil… (pàgs. 220-221): “Un altre sector important de represaliats era el dels professors i mestres d’escola, objecte especial de denúncies, d’empresonaments i de depuracions. ‘Els mestres d’escola -escrivia l’1 de gener de 1937 el Diari de Barcelona- han pagat llur tribut a l’obra feixista. Per la clerecia i els militars, el mestre d’escola és una nosa i per tant se l’han tret del davant i en paus’. La nòmina de morts d’aquest sector comença amb l’inspector d’ensenyament primari Fernando Leal López, assassinat a la carretera de Sóller el 27 d’agost de 1936, i continua amb Docmael López Palop, catedràtic de matemàtiques a l’Institut Balear que escrivia sobre temes d’astronomia, mort de malaltia -en qualitat de pres- el 28 de febrer de 1939. Un altre professor de l’Escola Normal, José M. Olmos, fou afusellat al final de 1936 a causa de la seva pertinença a la maçoneria. Més relleu tenien altres dos catedràtics de la Normal de Palma: José M. Eyaralar, autor de llibres pedagògics i de nombrosos articles a la premsa, vinculat al Foment de Civisme i a l’Ateneu de Palma, entitats igualment clausurades el 1936, malgrat el seu caràcter moderat, i Luis Ferbal y Campo, professor de francès a la Normal i a l’Institut, col.laborador als cursos de castellà organitzats per l’Associació per la Cultura de Mallorca i autor d’articles d’arqueologia a La Nostra Terra i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana. Tots dos moriren un cop alliberats, però hom considera que la presó fou causa directa de la seva mort”.
Els millors homes i dones de la generació dels anys vint i trenta; els esquerrans mallorquins que gosaren imaginar una Mallorca diferent d’aquella que dominaven aristòcrates, burgesos, militars i clergat; els mestres que cregueren en el paper alliberador de la cultura, eren executats sense misericòrdia en els murs dels cementeri de Palma, en el de Porreres, per Son Puigdorfila, a Son Coletes (Manacor), pel Camí dels Reis, per Son Pardo, a la Carretera de Sóller. Els camps de concentració i les presons s’estengueren per tot l’illa. )Qui no recorda els noms d’infausta memòria de Capocorb, Vellmarina de Llucmajor, Can Mir, la presó de dones de Can Sales, Cap Gros-Alcúdia, Illetes, el Llatzaret del Port de Sóller, Son Granada, Sa Coma-Es Capdellà, el mateix Castell de Bellver…?

STALIN “SUGGEREIX” AL PCE L’ENTRADA EN ELS SINDICATS FEIXISTES
No cal dir que el PCE també sofrí fort les urpades de la repressió salvatge de la dictadura. A partir de 1948 una sèrie de detencions massives anà desarticulant les restes de l’aparat de Pasionaria i Santiago Carrillo. En restaren aquí i allà algunes poques cèl.lules que, aïllades, amb por de la infiltració policíaca, anaren resistint com podien l’ofegador ambient del franquisme. Els militants es reunien a escoltar Radio España Independiente (“la Pirenaica”), a llegir els pocs exemplars de Mundo Obrero que encara circulaven. Algunes ocasionals pintades a favor de la huelga nacional pacífica o l’amnistia era tot el que bonament podien fer. S’ha de tenir en compte que a Mallorca no hi hagué un moviment guerriller com el de la península -el control damunt els vençuts que no havien estat exterminats era absolut. La resistència antifeixista mallorquina -no podia ser d’una altra manera- no anava més enllà del que hem explicat, llevat -m’ho explicà l’any 85 la companya Sofia Sintes, responsable a Menorca del PCB-PCPE, el partit pro-soviètic d’Ignacio Gallego- d’algunes activitats clandestines del Socorro Rojo, que consistien essencialment en la recollida de roba, diners i menjar per a ajudar els presos antifeixistes i llurs famílies.
Quan finí la II GM, Stalin havia “suggerit” a la direcció del PCE que abandonàs la lluita guerrillera en contra de la dictadura i procuràs infiltrar-se en els sindicats feixistes i en diverses organitzacions de l’Església catòlica. Per això, quan l’any 1962 l’Església catòlica començà, arran del Concili Vaticà II, a preocupar-se una micona del món obrer, el PCE estava en bones posicions de sortida comparat amb altres grups -especialment els anarquistes- per a aprofitar qualsevol escletxa de llibertat.
No és d’estranyar gens ni mica que, a començaments dels setanta, els contactes estrets dels carrillistes amb el món del sindicalisme vertical i l’Església -contactes que els permeteren connectar amb alguns sectors d’avantguarda del poble treballador- permetessin al PCE de sortir a la palestra com a un dels partits més forts de l’oposició antifranquista a l’inici de la transició.

LA VICTÒRIA BURGESA DEL 39 HAVIA ROMPUT LA COLUMNA VERTEBRAL DEL MOVIMENT OBRER
La victòria de la burgesia l’any 1939 havia romput la columna vertebral del moviment obrer. A part dels morts a la guerra, la repressió a la zona nacional havia exterminat de rel el republicanisme -fins i tot el més moderat. Republicans, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes, maçons, anticlericals, lliurepensadors o simples treballadors que s’haguessin destacat en la defensa dels seus companys foren empresonats i afusellats, molts sense judici i altres després de farses inqualificables muntades per militars, falangistes, jutges i membres del clergat catòlic.
Foren igualment prohibides les activitats de tots els partits d’esquerra, clausurades i requisades les seves seus, cremats els seus llibres, expropiats per Falange Española els comptes corrents bancaris de sindicats i partits.
I, malgrat els anys d’heroica lluita guerrillerra, malgrat els esforços increïbles que en circumstàncies tan desfavorables portaren endavant comunistes de totes les tendències (POUM, PCE, etc), anarquistes, socialistes, republicans, simples antifeixistes sense partit, el cert és que cap a l’any 1953, el règim dictatorial també havia pogut desfer-se de la major part de grups guerrillers que li mantenien ocupats -en la repressió- importants unitats militars, de la Guàrdia Civil i de la Policia (vegeu el capítol “La lluita guerrillera en els anys 50-60 (un capítol que P”C”E, PSOE i burgesia han volgut fer oblidar”, publicat a l’Estel de Mallorca, núm. 321).
Més endavant veurem com el moviment obrer, els grups revolucionaris que neixen a partir de les grans vagues d’Astúries dels anys 62-63, tindran poca cosa en comú amb les formes de fer política antifeixista del passat.
En els anys seixanta, malgrat que a Moscou, per a posar un exemple, la direcció del PCE sigui la mateixa del temps de la guerra civil (els Gallego, Carrillo, Claudín, Líster, Romero Marín, Santiago Álvarez, Pasionaria, Semprún, etc), el moviment obrer ja no voldrà saber res de les fantasmades que les restes dels partits de l’oposició muntaven a l’exili (el mateix PCE inclòs!).
El moviment obrer, per si mateix, organitza les primeres Comissions Obreres que són, més que organismes estrictament sindicals, organitzacions d’un nou tipus, amb fort contingut anticapitalista i de democràcia assembleària, de base, que no té res a veure amb el que és en aquells moments a l’Europa burgesa el sindicalisme pactista i de simple gestió defensat pels PCs occidentals i per la socialdemocràcia.
A partir de l’any 1962 s’anirà establint dins d’aquests nous organismes de combat antifeixista i anticapitalista una forta lluita d’idees entre els sectors reformistes (especialment els elements d’obediència carrillista -P”C”E-) i els grups i partits revolucionaris -maoistes i trotsquistes- per a controlar la futura orientació d’aquets organismes sorgits del fons del poble. Aquesta lluita durarà més de quinze anys i, per a desgràcia del moviment obrer, es pot dir que ha estat guanyada per les forces pactistes representada per una nova burocràcia sindical (aliena totalment a la història de les més importants experiències revolucionàries del moviment obrer català i internacional) sorgida en aquests darrers anys.
Per altra banda, la història de les depuracions, boicots als revolucionaris, expulsions de quadres contraris als pactes amb la patronal i la burgesia, seria tan extensa que no bastaria un llibre de mil pàgines per a fer-ne una aproximació. Però en els propers capítols parlarem amb més deteniment d’aquest llarg procés que acabà -a causa de la nefasta influència carrillista dins del moviment obrer- amb tot el que hi havia de subversiu i anticapitalista dins les inicials Comissions Obreres sorgides arran de les grans vagues d’Astúries dels anys 62-63.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!