Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

2 de febrer de 2016
0 comentaris

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort)

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort)

 

 
Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador

 
Quan hi ha molts d’homes sense dignitat
n’hi ha sempre d’altres que tenen en si
la dignitat de molts homes
(José Martí)*

 

I

Fallible com tota activitat humana, la crítica encara no ha valorat en la justa mesura l’aportació de Miquel López Crespí al nostre panorama literari. Una obra ingent i encara en ple curs d’elaboració individualitza Miquel López Crespí com a un dels autors més singulars al si d’una promoció literària tan nodrida i, en conjunt, tan brillant, com és la seva generació dels anys setanta.
Perquè Miquel López Crespí és, per damunt de tot, escriptor. Un escriptor vocacional, de dedicació intensiva, d’una creativitat inquieta, furient, hom diria que irremissible. El nostre autor ha assimilat influències múltiples i molt diverses: de Céline a Nazim Kikmet, de Miquel Hernández a Anselm Turmeda, de Pere Quart i Maiakovski a Rosselló-Pòrcel i els clàssics xinesos, passant pels glossats de sa Pobla i el millor cinema universal. Amb molt esforç i una densa peripècia vital ha atès una unitat dialèctica en permanent tensió creativa: aqueixa seva veu característica, desplegada en una varietat insòlita de modulacions i tons, d’òptiques expressives i d’aproximacions formals, de gèneres (des)codificats i d’àmbits temàtics. De la seva mà recorrem un allucinant joc de miralls on es reflecteix una realitat complexa, contradictòria, i al si de la qual cadascuna de les peces ens encara sense concessions amb nosaltres mateixos i amb el nostre medi, sigui mitjançant la unitat subtil de fons i forma, sigui per lúcida desconjunció entre continent i contingut. Fins i tot esberlada, la sala de miralls ens retorna un retrat de cos sencer. Amb la profunda unitat del seu estil inconfusible.
El corpus literari de Miquel López Crespí compon un fresc multiforme de la vida del nostre país en els darrers trenta o quaranta anys, important com a document històric fiable i substancial per la vàlua intrínsecament artística. López Crespí ha produït algunes de les pàgines més intensament líriques de la nostra literatura. També algunes de les més tenses i amargues. Totes, però, recorregudes per un batec humanista de càlida autenticitat; per un alè de frescor, alhora; àgil, ara rialler i adés solemne, però sempre amb una lucidesa incorruptible que ens parla de la vida real de la gent real; del pas del temps, dolorós, i tot allò que hem perdut; d’una alegria juvenil per un futur que ha de ser nostre; d’una passió constructiva tothora renovada.
Poeta notable, dramaturg experimental, novellista en creixença, memorialista eminent, publicista agut (el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se’l disputin diaris i revistes a mata-degolla), Miquel López Crespí, emperò, s’ha dedicat preferentment a la narrativa curta, on ha excellit amb autèntiques obres mestres: una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània. Pensem, per exemple, en joies com El viatge, La pellícula d’aquesta nit, Acqua Alta, El darrer guerriller, Una dona mallorquina, Genteta de ciutat, Un viatge imaginari o Plou torrencialment en tots els indrets d’aquesta història, resplendents i tallants com un univers minúscul, enganyosament senzilles; perfectes.
És clar que la faceta literària de López Crespí, important com és, s’inscriu en una activitat múltiple com a intellectual orgànic del seu poble. Aquest trist poble nostre torturat i subaltern que habita el triangle de foc estès de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer. Certament, entre el públic general en Miquel és conegut sobretot en tant que intellectual crític d’honestedat proverbial; com a lluitador incansable per la reunificació i la independència de la nostra pàtria; com a revolucionari exemplar sota la bandera del marxisme; com a combatiu militant nacional-popular internacionalista en la clandestinitat dictatorial i contra la vergonyosa transició i sota l’actual règim postfranquista. Sempre en la seva condició de simple ciutadà mancat de cap mena d’infrastructura de suport; i, encara, en difícil condicions de precarietat material, com veurem tot seguit. És un referent de dignitat personal i de coherència pública per a molta, molta gent; més que no sospita ell mateix: supervivents de la guerra i de la Negra Nit, companys de generació i cada cop més i més joves.
Tot allò que en fa un exemple per als sectors més conscients del nostre poble el converteix alhora en una nosa collonera per als cercles oficialistes. És lògic. La seva activitat incessant contra el mur de silenci contribueix a esquerdar, “com un vell talp”, un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat. Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d’abans de vendre’s la consciència; hi sospiten la viabilitat d’uns principis que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i… (1) En Miquel té més aviat vetat l’accés a determinades editorials, a determinats premis, a determinats diaris: els més importants, o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica; publica molt, de fet: se sap que és l’autor més guardonat dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic, sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense comptar les traduccions a diverses llengues ni les contribucions en volums collectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica puntual i responsable que contribueix a orientar tant l’autor com el públic; ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto pas de l’honestedat professional d’aquells crítics que són efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no “sona” allà on caldria, (2) o bé si ens el fan sonar a “autor menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats i les seves dèries de l’any de la picor”. No es tracta de cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és d’això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista, però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar els mobles mentre l’edifici s’esfondra.

II

 

El cas que ens ocupa té un marc i un rerafons. Per qüestions d’espai només podrem apuntar-los de manera ultrasimplificada.
Estem pagant les conseqüències d’una transició desastrosa en què el franquisme se succeí a si mateix en forma de democràcia burgesa transformadora d’algunes coses perquè no canviés res d’essencial, és a dir, per tal de preservar el sistema capitalista i la “sagrada unidad de España”. Els estralls de la dictadura no foren corregits, sinó legitimats com a sòlid fonament de la democràcia. Així, la llengua. Així, la consciència nacional. Totes les energies i experiències acumulades foren llençades per la borda, juntament amb la memòria històrica, amb la consciència cívica i, és clar, amb un projecte de reconstrucció nacional catalana manifestament incompatible amb el projecte de construcció nacional espanyola via absorció total dels pobles oprimits; projecte que, efectivament, s’ha desplegat i es desplega amb tota mena de mitjans, des de l’Estat espanyol i des de la societat civil espanyola, al mateix bon ritme amb què hom desmantella(va) la capacitat de resposta del poble català, guardiabaixat per un model autonòmic desestructurador i per la cofoia intellectualitat regionalista del nou règim. Tot plegat, en un marc internacional definit per la fugida endavant del capitalisme en l’estadi neoliberal, la segona guerra freda, l’esfondrament del socialisme degenerat i la consegüent configuració d’una nova forma paorosa de mundialització (“globalització”, insisteixen els que saben poc d’anglès i no gaire català) amb imposició del “pensament únic” postmodern. Diverses generacions ja no han conegut cap altra cosa. Mentrestant, com a societat nacional hem perdut un quart de segle decisiu. El 1975 la nació catalana era l’àmbit d’un projecte de futur collectiu (etnolingüístic, sociopolític, cívico-ideològic), la catalanitat era prestigiosa i la immigració estava disposada a integrar-se. En acabat, les regles de joc de la transició i del postfranquisme interceptaren l’evolució endògena de la societat catalana, blocada i reconduïda, i hi forçaren la inversió de tendències. En aquests vint-i-cinc llargs anys les administracions autonòmiques han provocat el marasme actual: entre llur inacció (o contraacció) paralitzadora i refragmentadora, d’una banda, i, de l’altra, l’activisme frenètic de l’imperialisme etnocida, ha progressat, i força, l’espanyolització (lingüística, cultural, identitària) dels Països Catalans del sud de l’Albera; i ha progressat, precisament, perquè no ha avençat la recatalització. Per tal de consolidar l’articulació regional (“encaix”, en diuen ara) en la “governabilitat d’Espanya”, hom desarticulà una unitat nacional pancatalana que anava cristallitzant. Atès que la normalització només pot ésser conscient, en desincentivar l’orgull nacional hom ha promogut objectivament l’autoodi reprovincianitzador. Ocupat per llengues estrangeres l’espai comunicatiu català, el mateix registre estàndard és pressionat pel lightisme catanyol. Com sigui que s’ha fet molta propaganda bilingüista adreçada als catalans, però no cap passa per a catalanitzar els hispanòfons, avui són els catalans els qui tendeixen a assimilar-s’hi. De cara a Catalunya Nord i a l’Alguer, el contraexemple no pot ser més devastador.

III

 

Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural d’aquest procés, científicament, metòdicament: qui, quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes. Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en especial els joves- avançaven espontàniament per la vida nacional-popular consagrada en aquella obra collectiva de tot un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia literàrio-cultural eren hegemonitzades per l’escola de Joanquim Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent. Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu; Patrícia Gabancho ens n’ha llegat una fotocòpia d’extrema lucidesa (3). Però els minirègims autonòmics començarien a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència (4).
Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven “resistencialisme” i instant els escriptors a produir una literatura “normal”, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de “productes culturals”, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a “política de mormalització lingüística” la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la “batalla de València” i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.
Allà on hi havia una burgesia amb tradició autoctonista, és a dir, al Principat i a Mallorca, la neocultureta oficialista s’emmotllarà sobre les supervivències de la branca dretana de la cultura nacional: noucentisme i Escola Mallorquina. Des de l’òptica de la meva generació i des del meu camp de la poesia, el crític Ramon Salvo sintetitza lúcidament aquest procés: “La situació político-poètica d’aquells anys [decàda dels setanta] va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, dels referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer. En aquell context, diferents vies poètiques intentaven obrir-se camí lluitant contra el corrent hegemònic, la poesia social-realista, en un doble front antagònic i des de posicions divergents: una nova avantguarda i un nou formalisme. La primera, una poesia formal que preconitzava la recuperació del metre i de la rima i d’un llenguatge culte. En darrer terme, dues posicions que tenien molt a veure amb les Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d’Angel Carmona, mítica obra del 1967. I continua: “Els anys vuitanta van significar, a Barcelona, la consolidació poètica i editorial dels nous formalistes i, per tant, l’ostracisme dels altres. Amb escases possibilitats de publicar, l’activitat dels neoavantguardistes s’havia de desenvolupar en ambients perifèrics i havia de donar-se a conèixer per mitjà d’unes vies que no fossin únicament les de l’edició” (5).
Com ja apunta Salvo, aquest pseudonoucentisme imitava l’original no tan sols en la forma externa, sinó també en els mètodes monopolístics que Alan Yates ens descriu magistralment en referència a la “jubilació” anticipada (i forçosa) de què feren objecte els modernistes, i, més en particular, els seus novellistes (1906-1925): “La mentalitat noucentista no reconeix discrepàncies ni neutralitats: només hi ha amics i enemics declarats, i a la guerra com a la guerra. Al nivell teòric aquesta perspectiva militant redueix cada qüestió a una antinòmia -la Ciutat contra el caos, el Nou-cents contra el vuit-cents, la Poesia contra la novella, ‘la jovenesa escollida’ contra ‘els nostres besavis’. [Per bé que, com subratlla Yates, la darrera promoció modernista pertanyia exactament a la mateixa generació que els fundadors del noucentisme] La teoria havia de tenir una aplicació social, sobretot en vista de les dimensions microcòsmiques del món literari i cultural de Barcelona. Esdevé una pugna entre els elegits i els despistats, els intellectuals vencedors (que es qualifiquen de joves) i els intellectuals vençuts (que són qualificats de vells). La iniciativa surt constantment dels noucentistes: la tàctica és d’ells. Així llur rebuig de la novella pren sovint la forma d’una hostilitat directa i personal contra els novellistes que volen isolar. Llur exclusivisme literari no solament estronca un corrent d’activitat, sinó que també fereix les personalitats que s’hi associen. L’agressivitat es manifesta de dues maneres. Hi ha a vegades el xoc directe, l’insult públic, la morrada. Més sovint, però, s’expressa a través del menyspreu o l’omissió, i en el favoritisme exercit des d’una situació de monopoli dels òrgans culturals. Dirigida contra l’escriptor, aquesta és la forma d’antagonisme més insidiosa i destructiva, ja que, sense permetre-li replicar ni polemitzar, li nega reconeixement tant de la seva obra com del seu valor individual”. (6) Mutatis mutandis…
Del 1985 endavant, si la literatura ascendent és un metallenguatge que parla d’un metallenguatge sense referent extern, certs nous corrents crítics consistiran en una mera anàlisi del discurs que nega cap importància al contingut (el fons consisteix en la forma) i al context històrico-social d’autor i d’obra, però que els té presents obsessivament a l’hora d’execrar el “nacional-comunisme”, de rellegar a les teranyines de l’obsolescència els grans mestres incòmodes (ja ho hem vist: Salvat, Pere Quart, Bartra, Espriu, Pedrolo, Fuster, Estellés…) i de proclamar els botiflers Pla i Villalonga com a màximes figures de la literatura catalana contemporània, en manifestació simptomàtica d’un cert estat de consciència cívica. Això no pot impedir, però, que la historiografia literàrio-cultural (amb “moletes” i d’altres) visqui una plenitud lluminosa i fins hom rescati de l’oblit noms tan valuosos i grats com els de Juli Vallmitjana, Alfons Maseras, Ramon Vinyes, Diego Ruiz, Frederic Pujulà i Vallès, Aurora Bertrana…
Hi ha la maduresa d’un Crim de germania, el jove classicisme d’un Camí de sirga, l’actitud guerrillera d’un Abans moros que catalans, l’inesgotable humanisme d’un Josep M. Espinàs, valuoses veus periferitzades en Renada-Laura Portet, en Rafael Cària, en Emili Rodríguez Bernabeu… Amb tot, avui la literatura catalana -en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia- es debat sota la fèrria dictadura clànica d’aqueix neoformalisme filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre incomunicació autista i ultrarelativisme exprès. Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d’aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s’identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneïzat l’anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N’ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d’esquena al país real, provoca un divorci greu entre l’escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d’artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest parament artrític es promociona en un moment històric en què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana, l’autoestima collectiva, el sentit cívic i la lleialtat lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada; fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la solidaritat contra l’agressió esterna enemic comú i real. (7)
Tampoc el món oficialista no està gaire satisfet de la situació actual; de fet, s’hi avencen ambicioses propostes de solució. Hi ha qui, amoïnat davant la qualitat mitjana de l’allau editorial (com si les literatures grega, danesa o txeca constessin exclusivament d’obres mestres), propugna una reducció dràstica del nombre de premis literaris, per tal que n’hi hagi ben pocs i ben prestigiosos, i, fàcilment controlables, els guanyin exclusivament els pocs autors preseleccionats que cal consagrar tant sí com no. Més enllà d’una espectacular operació monopolista, això suposaria reduir greument la presència social de la literatura catalana (un dels fronts emblemàtics de la nostra cultura), a banda de desincentivar la creació, atès que els premis són avui la via habitual o exclusiva amb què donar-se a conèixer i/o publicar. Hom ataca, així mateix la “militància” lingüístico-nacional, segons sembla “excessiva”, que “encara”, talment llosa cavernícola, arrossega la literatura catalana; com si, en una nació precaritzada, la normalització literària consistís, precisament, a desnacionalitzar-se; com si el nostre món mediàtico-referencial no estigués ja sobradament desnacionalitzat; com si tota una literatura, en bloc, hagués d’atènyer aqueixa definició esbiaixada de “normalitat”, i l’hagués d’atènyer per la singular via de trencar amb la realitat social en què se sustenta; com si, en definitiva, l’anormalitat radiqués en l’epifenomen literari, i no pas en la societat mateixa, que, més enllà de cortines de fum, és precisament el que cal normalitzar si hom vol que les seves manifestacions, literàries o altres, arribin algun dia a ésser normals.
Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infrastructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut autènticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional. Heus ací el context.
El context. El rerefons. Que a aquestes alçades una Margarida Aritzeta “encara” hagi de patir pel relleu generacional de la nostra literatura, com en ple franquisme, ja ho diu tot. En alguna ocasió el gran Carles Fontseré ha denunciat (el cito de memòria) com “Catalunya té mentalitat de suburbi estato-unidenc”. Un reflux omnipresent en tots els racons de l’existència: “El nen actual no té models masculins progressistes”, apunta Josep-Vicent Marqués, “i per tant retrocedeix a nivells de masclisme ja superats socialment”. (8) El doctor Badia i Margarit, ben poc sospitós d’alarmisme, constata: “El repàs (…) de la situació real de la llengua catalana atueix l’observador sense prejudicis”; “el balanç és aclaparadorament negatiu. Les mancances pesen molt més que els progressos (…). Per evitar de caure en una situació que els entesos ja haguessin de qualificar d’irreversible, cal fer-hi un tractament”. (9) Com ha dit Joan Rendé: “si d’aquí a mitja dotzena d’anys encara no ha sortit un Alí o un Mustafà que guanyi el Premi Sant Jordi de novella, és que només (…) haurem sabut fracassar, per última vegada, la definitiva”. (10)

IV

Mentre l’hispanocofoisme mediàtic es pretén impertorbable i els prepotents colonialistes es fan els màrtirs, els medis oficialistes comencen a pronunciar algunes de les constatacions que ens han censurat durant dècades. Entre terceres vies d’autoengany i nous tipus d’agressió “no nacionalista” (!), entre tufs de desfeta acoquinada, el nostre poble no es resigna al suïcidi. Es multipliquen -ho hem vist- les veus d’alarma; més: les iniciatives concretes de redreçament collectiu. Des de múltiples entitats cíviques i congressos sociolingüístics (vegeu Ideologia i conflicte lingüístic, Bromera, 2001), collectius d’intellectuals (així, Per un nou estatut social de la llengua catalana, 1997), univesitats (per exemple, la Lletra de convit 2001), processos unitaris (Vinaròs, Montblanc-Elx), tesis doctorals, certes actituds de l’IEC, fins i tot càrrecs públics (Manifest de València, 2000); des de la Declaració universal de drets lingüístics (1998) i autèntics llibres blancs (vegeu La llengua catalana al tombant del millenni, Empùries, 1999), lúcids informes de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (consulteu el de 1998), algun jove corrent historiogràfic que trepitja fort des de la cientificitat i la ferma consciència nacional; i símptomes com la Comissió de la Dignitat i el moviment Veu Pròpia, eines com Vilaweb i Contrastant i el Fòrum per l’Autodeterminació, plataformes reestructuradores com els casals Jaume I i el tercer Congrés de Cultura Catalana… (11) El ressò (que no el recondueixi la infiltració oportunista!) ja no es limita als convençuts de sempre: minories cada cop més nombroses, cada cop més conscients, activíssimes, comencen a irradiar en cercles que s’amplien en espai i en densitat. En tots els camps. També en el literari. Com la novella sota la nit noucentista, la realitat reemergeix, i sura.
Miquel López Crespí és un d’aquests cercles d’irradiació. Aquesta obra que, per deferència de l’autor, tinc l’honor i la satisfacció de presentar-vos, és una de les denes de la complexa maquinària constituïda pel seu cicle de reflexió memorialística; un punyent exercici d’introspecció collectiva. En tant que se centra en el món literàrio-cultural, la present obra enllaça amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000); en tant que crònica global, entronca amb L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall, 1994) i amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001); el recent Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (Calima, 2002) relliga ambdós blocs entre si i amb l’obra estrictament literària.
“Quan hi ha molts d’homes sense dignitat…” José Martí, és clar, no va conèixer Miquel López Crespí; però coneixia alguns homes de la mena i el tremp de Miquel López Crespí.
Gràcies, Miquel. Per la teva obra, i per tu.
Ferran Lupescu
L’Hospitalet de Llobregat, octubre 2002

* Traducció de Jaume Fernández i Calvet, revisada per F.L. amb l’original espanyol a la vista.

(1) Per a una anàlisi útil i contradictòria de les instàncies de consagració al si de la literatura catalana, en el passat i avui, vegeu: Ollé, Manel. “La invenció de la tradició literària: formació i transformació del cànon”. EN: Ollé, Manel; Pla i Arxé, Ramon; Subirana, Jaume (coordinadors). L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon. Barcelona: UOC, 2001.

(2) “Algunes obres de pes surten en llocs marginals o comarcals i, per tant, no són descobertes pels centres oficials de decisió fins molt temps després d’haver vist la llum. O, al contrari, surten en el cor mateix dels grans centres i, per tant, gaudeixen d’una amplificació publicitària que, sense tenir en compte els mèrits, les projecten cap a regions d’excepció. (Quantes vegades, un ximple, gràcies a un triomf electoral, a l’oportunitat d’un premi, fins i tot a la màgia d’un matalàs, s’ha convertit en un prodigiós poeta. O en un editor eminent.) Per últim, algunes obres importants són publicades pòstumament i, per tant, fora de temps. O al final d’una vida arrossegada (…)”. Molas, Joaquim. Fragments de memòria. Lleida: Pagès, 1007. Pàg. 118.

(3) Gabancho, Patrícia. Cultura rima amb confitura: bases per a un debat sobre la literatura catalana. Barcelona. Edicions 62, 1980 (L’Escorpí; 42).

(4) Gabancho, Patrícia. “Arts i lletres: la dimissió creativa dels joves”. EN: Catalunya 1973-1983. Barcelona. L’Avenç, 1984. Pàg. 213-217.

(5) Salvo, Ramon. Pròleg a: Pope, Jordi. Llibre del fred. Barcelona: RSalvo, 1996. (Poesia; 2).

(6) Yates, Alan. Una generació sense novella? La novella catalana entre 1900 i 1925. 3a ed. Barcelona. Edicions 62, 1984. (Llibres a l’abast; 122) Pàg. 129.

(7) Vegeu-ne una amarga constatació en: Rosselló Bover, Pere. L’infern de l’illa (una petita comèdia). Palma de Mallorca: Fundació Sa Nostra, 20022. (Tià de Sa Real; 67).

(8) Marquès, Josep-Vicent. Tots els colors del roig: quasi unes memòries ideològiques. València: Eliseu Climent, 1997. )La Unitat; 162) Pàg. 201.

(9) Badia i Margarit, Antoni M. “Ambit I: llengua”. EN: De les idees als fets: reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana. Barcelona: Edicions 62, 1999. Pàg. 3-13 (fragments citats en aquest pròleg).

(10) Rendé i Masdéu, Joan. “Recule, o avancem?”. Serra d’Or. núm. 486 (juny 2000), pàg. 89.

(11) Vegeu els llibres que en recullen documentació: La nació secreta: verds un nou congrés de cultura. Girona: Llibres del Segle, 1999; Països Catalans segle XXI: identitat, societat i cultura. Lleida: El Jonc, 2000; Països Catalans i normalització cultural: ponències del III Congrés de Cultura Catalana. Barcelona: Mediterrània, 2001.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!