Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 de novembre de 2015
0 comentaris

CUP – Poble Lliure i Endavant, una dicotomia que ve de lluny (Blog de l´escriptor Miquel López Crespí)

CUP – Poble Lliure i Endavant, una dicotomia que ve de lluny

 

La CUP debat diumenge com ha d’actuar en relació amb la investidura d’Artur Mas. Les dues principals organitzacions estratègiques de l’esquerra independentista han pres posicionament públic, evidenciant l’existència de dues cosmovisions dispars

 

per Bernat Ferrer
28 de Novembre 2015 a les 19.30 h
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) debat aquest diumenge en quin moment es troben les negociacions amb Junts pel Sí (JxSí) de cara a la investidura i formació del proper govern de la Generalitat. I, per encarar aquest debat, les dues principals “organitzacions estratègiques” de l’esquerra independentista, Poble Lliure i Endavant-Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN), van emetre aquesta setmana sengles comunicats fixant les seves posicions, en un intent de donar arguments a la militància per encarar el debat. Els primers, mostrant-se favorables a desencallar la investidura, mentre que els segons s’hi negaven rotundament. Però què són Poble Lliure i Endavant?
En cap cas es pot afirmar nítidament que siguin només “corrents interns” de la CUP, a l’estil dels corrents interns que poden tenir d’altres partits tradicionals. Les dues organitzacions tenen dinàmiques de funcionament pròpies focalitzades en diversos àmbits d’interès, fins al punt que un militant d’Endavant no té ni per què estar compromès amb la CUP.

Tant els uns com els altres refusen concretar quants militants agrupen. En qualsevol cas, no és qüestió de números. Es dóna per vàlida la dada que el 70% dels cupaires no pertanyen ni a l’una ni a l’altra organització. Tot amb tot, els seus posicionament i les seves opinions sí que tenen ascendència en bona part de la militància.

Tant Endavant com Poble Lliure es defineixen com a “socialistes”. Les dues organitzacions, asseguren, defensen una “societat socialista” en els futurs Països Catalans independents. Per tant, des d’aquest punt de vista, tampoc no hi hauria contradicció ideològica entre els dos sectors.
Els 90, la dècada clau

De fet, per entendre què són les dues organitzacions cal girar la vista cap enrere, cap als anys 90, amb el grup armat Terra Lliure en actiu i amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) donant-li suport. ERC s’acabava de declarar independentista (15 de desembre de 1991), i l’independentisme combatiu buscava el seu espai polític. Però aquell moviment va quedar totalment desballestat a partir de l’onada de detencions prèvia als Jocs Olímpics del 1992. I l’MDT va [tornar a] convulsionar.

[Nota: L’MDT, prèviament al 92, ja havia patit una forta divisió en dos blocs, l’una controlada pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i l’altra, per Independentistes dels Països Catalans (IPC). La primera configuraria Catalunya Lliure, i l’altra es quedaria amb el nom de l’MDT. Al cap dels anys, el PSAN acabaria donant suport a la Solidaritat Catalana per la Independència de Joan Laporta i Alfons López Tena; mentre que l’MDT restant és el que desemboca en l’actual Poble Lliure.]

En aquella època immediatament posterior a “l’operació Garzón”, part dels quadres dirigents de l’independentisme van optar per inhibir-se de la política, part va decidir entrar a ERC i part ja tenia prou feina “a treure companys de la presó”. Per tant, l’independentisme revolucionari, aquell que se situava més enllà d’ERC, va quedar pràcticament decapitat, sense un rumb clar.

…però, ai làs, a Catalunya hi continuaven naixent independentistes. O, com cantava Brams a Sempre més, “uns se’n van anar a dormir i altres vam passar la nit en blanc; però a casa tot era foscor fins que obrint el finestró, fascinats, vam comprovar que l’empelt havia rebrotat”.

En aquest context de desconcert organitzatiu, amb una gran atomització, sense uns “veterans” que actuessin activament com a referents clars…, les noves fornades d’independentistes es van autoorganitzar a l’entorn d’entitats de nou encuny, sense cap vincle nítid amb l’independentisme que els havia precedit, com Maulets, JIR o la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA) -organització que, el 2000, decidiria dissoldre’s i refundar-se en l’actual Endavant. I sense imitar-ne tampoc l’estructura jeràrquica que les organitzacions independentistes havien tingut fins aquell moment, i amb la voluntat explícita de no repetir-ne els vicis de personalismes i escissions. Entre els veterans, fins i tot, es va estendre una certa sensació de “polpotisme”.

En aquell context, l’MDT va optar per “hivernar” públicament. Va donar suport a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), però el projecte no va acabar de reeixir. Més endavant, decidiria apostar fermament per la CUP.

El 2000, la PUA i l’MDT, conjuntament amb Maulets-JIR van intentar un procés de confluència, l’anomenat Procés de Vinaròs, que no va acabar de reeixir. Tot amb tot, les diverses organitzacions de l’esquerra independentista sí que es van posar d’acord en centrar esforços en la CUP com la via per fer política als municipis, una aposta que acabaria demostrant-se exitosa.

L’MDT va mantenir la seva “hivernació” fins l’any passat, quan va decidir dissoldre’s i els seus militants van funda Poble Lliure, en un procés en què també s’hi van implicar exmilitants de Maulets, afiliats a la Intersindical, gent sense cap implicació directa més enllà de la que havien desenvolupat a l’ANC…
Salt generacional

Així, doncs, una primera gran diferència entre les dues organitzacions és, sobretot, generacional. Mentre que la militància d’Endavant té com a màxim 30-40 anys, a Poble Lliure s’hi enquadren diversos dels militants històrics de l’independentisme combatiu, com Carles Castellanos o Blanca Serra.

Endavant i Poble Lliure també mantenen una concepció de la CUP diametralment oposada. Endavant entén la CUP com una organització “més” de l’esquerra independentista, ocupant-se del “front institucional”, com Arran s’encarrega del front juvenil o la Coordinadora Obrera Sindical (COS), del sindical. Poble Lliure, en canvi, entén que la CUP ha de ser el “paraigües” de tot al moviment. Aquesta diferent manera d’entendre el partit polític que actualment té deu representants al Parlament determina moltes de les disfuncions existents en el si de l’esquerra independentista.
Endavant, o l’articulació del malestar

Una jornada de debat d’Endavant.
Una jornada de debat d’Endavant. | ENDAVANT
El portaveu d’Endavant, Abel Caldera, explica: “Som una organització política que treballa en diferents àmbits, des del moviment feminista al de lluita contra el TTIP, en assemblees de drets socials post 15-M…, una lluita que ha servit per apropar molta gent a l’esquerra independentista.” I recalca: “En l’ordre del dia d’una assemblea nostra es parlaria de tots aquests temes, i la CUP només en seria un més”.

“Desconfiem per sistema de la lluita institucional. El treball a les institucions sempre ha de ser limitat, vetllem perquè, com a moviment, no ens convertim en una simple organització electoral”, emfasitza. Nega, però, una ànima llibertària a Endavant. Més aviat, veuen el poder, la jerarquia, com un model a combatre.

“El moviment ha sabut connectar amb molta gent que es mobilitzava socialment per primer cop, i si tot això ho convertim només en una màquina de fer campanyes electorals, esdevens un agent innocu”, exposa. “Hi ha un xup-xup social que es manifesta de moltes maneres, i això ho hem de posar en una línia de construcció nacional. Hem d’articular tot el malestar en una línia d’alliberament nacional i social, i per aconseguir-ho és habitual que treballis amb gent que no sigui independentista. I així pots introduir aquest discurs indestriable de la sobirania com un tot”, exposa.

Parlen de “contrapoder popular”, del “camí més enllà de les institucions”, de la “sobirania econòmica” i de la “lluita obrera”. Defensen els Països Catalans com a àmbit d’actuació natural, i de fet són l’organització de l’esquerra independentista que més implantació tenen al País Valencià i les Illes.
“Som mandelistes”

“Els nostres referents són Gerry Adams, Arnaldo Otegi i Nelson Mandela. Mandela no s’estava pas a la presó per haver practicat una lluita precisament pacifista. Però, quan en va sortir, va entendre que la conjuntura havia canviat. Som mandelistes.” Qui s’expressa en aquests termes és un dels portaveus de Poble Lliure, Guillem Fuster, recalcant que una de les característiques principals de Poble Lliure és la d'”adaptar-se a les conjuntures”, com han fet els moviments liderats per Mandela, Adams o Otegi. De la mateixa manera, si bé fa temps l’MDT entenia que la lluita armada podia ser una via per assolir els seus objectius, ara Poble Lliure veu prioritari “forçar la ruptura” amb l’Estat espanyol més enllà de qui hi hagi al capdavant d’aquesta ruptura.

Poble Lliure advoca per “canviar la societat d’arrel”, i entén que “l’única via per fer-ho” és si primer s’assoleix una República Catalana, en tant que durant el procés de formació d’aquest nou país hi haurà una oportunitat per “trencar l’status quo”. “Això no vol dir que caminem agafats del centre-dreta, sinó que hi caminem debatent-hi”, exposa Fuster. “Som un país de samarretes: nosaltres tenim la de la Via Catalana, la groga de l’educació, la blava del territori, la verda de la PAH… i hi ha gent que només té la de la Via. D’acord que no són totes les que tenim nosaltres, però creiem que hem d’aprofitar aquesta politització de la societat per confrontar idees i procurar així condicionar el procés constituent”, hi afegeix.

Poble Lliure, a més, té al cap una estructura totalment contraposada de què és la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista. Des del seu punt de vista, la CUP s’ha de situar per sobre del conjunt d’organitzacions, a mode de paraigües. Una estructura que ara per ara internament no és aquesta, per bé que externament sí que és la imatge que s’està imposant. “La manifestació de l’11 de Setembre al Fossar, el gruix de la gent interpreta que és la manifestació de la CUP. Això, per nosaltres, és una victòria”, assegura Fuster.
Implantació desigual

La implantació territorial d’una i altra organització també és força marcada. Al Maresme, les comarques gironines i les de l’interior, les tesis de Poble Lliure hi serien més esteses. En canvi, Endavant és forta a Barcelona, l’àrea metropolitana i el Penedès.

Un cas curiós és el de Manresa (el Bages), l’indret on diumenge hi tindrà lloc el Debat Nacional: si bé el nucli tradicionalment s’havia alineat més amb Poble Lliure, ara s’ha decantat més cap a Endavant. Fins al punt que la seva cara més visible fins fa poc, Adam Majó, ha acabat sent criticat públicament per l’actual CUP manresana. Un Majó que havia arribat a ser el mlitant més jove de l’MDT i el més veterà de la CUP.
La relació amb l’ANC

On possiblement s’evidencien més les diferències entre Endavant i Poble Lliure és en l’actitud que van adoptar en relació amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Poble Lliure va decidir implicar-s’hi des del minut u, fins al punt que Castellanos va ser-ne el vicepresident en el moment de la seva fundació, el 2012. Endavant, en canvi, s’hi va mostrar obertament recelosa.

“La nostra aposta era per un moviment estrictament vinculat a les classes populars, no pas transversal”, exposa Caldera, un moviment que busqués “un antagonisme amb la Generalitat”. “La nostra relació amb l’ANC és correcta, però hem considerat que en comptes d’abocar-hi esforços, els havíem d’abocar en generar un moviment que veiés la independència com una via de transformació social. El que critiquem a l’ANC és que acompanyi CDC en el seu procés cap a la independència. Aquest ‘sense Convergència no hi ha independència’ és el punt inicial de la nostra crítica”, exposa. I el fet que l’ANC hagi estat un èxit de mobilització no fa repensar estratègia d’Endavant? “Això només s’entendria del punt de vista que ens volem fer la foto”, sentencia Caldera.

Poble Lliure, en canvi, en tant que partidària de “sumar sectors socials diversos per un objectiu”, va implicar-se a fons en l’ANC, que va identificar des d’un primer moment com “un espai de ruptura democràtica”. Poble Lliure entén que “cal treballar allí on hi hagi independentistes i allí on hi hagi ruptura”, per formular propostes des de dins que mirin de fer virar l’organització cap als seus postulats, exposa Fuster. “Hem de ser a tot arreu on sigui possible per mirar de generar-hi aportacions”, detalla. Per molt que a l’ANC hi hagi “nous independentistes” provinents sobretot del centre-dreta, amb el qual hi mantinguin “tensions”. “Cal treballar amb les contradiccions”, rebla.
Un debat repetit

En essència, la dicotomia que se li presenta a la CUP és la mateixa que se li va presentar a l’esquerra independentista en relació amb l’ANC. Implicar-s’hi i marcar-ne el rumb, o mantenir-se’n al marge fins que hi hagi unes correlacions de forces més favorables d’acord amb el pla fixat inicialment. Dels 90 ençà, amb els seus alts i baixos, aquestes dues “ànimes” de l’esquerra independentista han anat fent la seva sense esquerdar el projecte comú. Manresa pot consolidar aquesta tendència. O posar-hi fi. (El Món)
COMENTARIS des lectors
Ferran López fa 2 hores
Algunes puntualitzacions: 1a) La CUP, en efecte, no és cap partit: és un conjunt de candidatures locals que en la pràctica funciona com a moviment on s’agrupen tota l’esquerra independentista i, entorn seu, altres forces d’esquerra revolucionària; és això el que es coneix com a «unitat popular». 2a) En canvi, Poble Lliure i Endavant sí que són partits polítics; no pas «corrents».
Continuo. 3a) Efectivament, l’MDT s’«hibernà» en el marc de la impulsió de l’Assemblea d’Unitat Popular, precisament en nom de la unitat independentista; però és fals que restés hibernat fins l’any passat: el juny de 1998 es reactivà i es reconstituí, ara com a partit polític. Una organització hibernada no impulsa processos com el de Vinaròs, ni contribueix a crear moviments com la CUP.

I acabo: La PUA es constituí el gener de 1996 i es transformà en Endavant-OSAN el juliol de 2000. No es pot dir que la PUA no tingués res a veure amb les organitzacions precedents: venia a ser-ne l’escissió de sectors juvenils ultraesquerranistes; però és ben cert que tallaren radicalment amb tot l’entramat preexistent. Els militants han crescut, és clar, però l’ultraesquerranisme sectari no ha fet sinó retroalimentar-se i cristal·litzar del tot.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!