Literatura catalana moderna - Illes

El procés – Com si haguéssim perdut (Xavier Massot en el Blog de l´escriptor Miquel López Crespí)
Els darrers dies tinc la desagradable sensació com si tot l’esforç dels darrers anys l’estiguéssim llançant a les escombraries. La manca absoluta de reacció davant l’anunci de Montoro, la convocatòria feta a destemps i sense consensuar amb d’altres organitzacions per part de l’ANC, la manca absoluta de qualsevol indici d’avanç en les converses entre Junts pel Sí i la CUP, i ja finalment, l’anunci públic de les desavinences entre els dos principals corrents de la CUP (Endavant i Poble Lliure), tot plegat fa que tot el capital que teníem guanyat l’estem deixar escapar en una mostra d’incapacitat quasi diria que genètica per no saber aprofitar les poques oportunitats històriques que se’ns presenten.
Ja no pot servir més l’excusa que Madrid ens vol mal. Quan el futur el tenim a les nostres mans i el llancem, la culpa no és de fora, sinó dels catalans, dels sobiranistes. No són ells qui han guanyat. Som nosaltres que fem com si haguéssim perdut. Ara ja només em queda esborrar-me de l’ANC, potser d’Òmnium i potser d’altres coses. És millor començar a preparar-se per un llarg hivern…on perilla fins i tot la Generalitat, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i ves a saber quantes coses més. O què us pensàveu que és la contra-revolució?

 
Xavier Massot Martí, de Lleida estant
25 de novembre de 2015 El procés

Com si haguéssim perdut

Els darrers dies tinc la desagradable sensació com si tot l’esforç dels darrers anys l’estiguéssim llançant a les escombraries. La manca absoluta de reacció davant l’anunci de Montoro, la convocatòria feta a destemps i sense consensuar amb d’altres organitzacions per part de l’ANC, la manca absoluta de qualsevol indici d’avanç en les converses entre Junts pel Sí i la CUP, i ja finalment, l’anunci públic de les desavinences entre els dos principals corrents de la CUP (Endavant i Poble Lliure), tot plegat fa que tot el capital que teníem guanyat l’estem deixar escapar en una mostra d’incapacitat quasi diria que genètica per no saber aprofitar les poques oportunitats històriques que se’ns presenten.

Escric des de la perplexitat, però també des de la indignació. Després de l’anunci de Montoro de fiscalització absoluta, molts sobiranistes ja no entenem què ha de passar més perquè es consideri la situació d’Emergència Nacional. Però, els actors polítics (incloent els independents ficats a parlamentaris), ja es diguin Junts pel Sí, CUP, ANC i Òmnium, no mostren cap reacció, al contrari, com si sentissin ploure. Realment patètica l’actitud de l’ANC, quan el divendres van tenir una trobada de diferents sectorials, i el dissabte….no arribaven a cinc mil persones les que es concentraven a Barcelona per demanar….què? Per demanar que es fiquessin d’acord? I res més? Des del seu nomenament, alguns ja es malfiaven de Jordi Sànchez com el dirigent ideal per aquests moments, sobretot per la seva experiència prèvia a “liquidar organitzacions unitàries com “la Crida”. Fins i tot alguns l’anomenaven “el liquidador”. El temps malauradament els està donant la raó. Han vingut temps que es necessitava un dirigent que imposés fermesa i donés algun cop seriós damunt de la taula, però no una prova constant de prudència. Passat el temps, no hagués estat millor, encara que risc de provocar tensions, que en comptes de deixar en mans dels partits les eleccions del 27S, s’hagués proposat fermament presentar-se directament l’ANC a les eleccions, com a plataforma unitària? No ens haguéssim estalviat tot aquest ridícul espantós i la misèria política que estem patint ara? No és només una impressió personal, sinó la coincidència amb d’altres socis el que em fa afirmar que l’ANC, està tocada de mort. Una altra eina que hem deixat fer-se malbé! Enhorabona a tots! Perquè, quin paper li toca fer ara? I sobretot, per a què ens serveix al sobiranisme l’ANC, si és incapaç de pressionar als partits?

Hi ha dues coses fonamentals que hem perdut en aquests dos mesos miserables, on per alguns teníem tot el temps del món. El sobiranisme, amb l’ofensiva de l’Estat i l’unionisme reorganitzat, amb unes eleccions espanyoles on tornaran a ser protagonistes, ha perdut la iniciativa política. I segon i més important, ha perdut la il·lusió entre la gent. La il·lusió ens podia servir per generar entusiasme i esperança, i sobretot resistir els segurs envits de l’Estat espanyol. Però si això s’ha perdut, com resistir? Amb quina moral afrontarem els propers mesos? I CDC i la CUP anar badant….discutint el sexe dels àngels., de si Mas sí, o eleccions al març. Això era el fonamental?

Molts ja no acceptem excuses, ni bajanades d’aquest llenguatge críptic sobre les preposicions, sobre si és important el què, el qui, el com i la mare que us va parir. Encara no han après a parlar clar, colla de pedants inútils? A alguns ja no ens importa tot això, no pas les paraules, sinó els fets. Ja no ens importa si cal discutir sobre com ha de ser o no ser la República, l’estabilitat parlamentària, o el procés constituent. Volem fets, és a dir, que hagi govern, o tothom veu que és una urgència menys els que ho han d’acordar?

I el que faltava pel “duro”. El darrer símptoma d’airejar les discrepàncies públicament entre els diferents corrents de la CUP, ens remet a la cançó de sempre de l’esquerra independentista. Amb manifestos per influir en la propera assemblea oberta, com si el espanyols esperin a veure què decideixen els “nens” de la CUP, no és la millor manera. Així van començar les escissions del PSAN, els IPC, els MDT, etc. Quan sembla que comença a tenir certa influència social, arriba el trencament. Sóc l’únic que pensa que els infiltrats treballen bé al si de la CUP? Si entre ells no s’aclareixen com volen acordar res amb Junts pel Sí? Que ens ho expliquin clar i rus, no amb pseudo-discursos que semblin intel·lectuals que només són ximpleries simplistes.

El dubte, corroborant pels fets (o millor la manca de fets), està escampant la pregunta si realment els partits volen la independència de veritat. O només és una excusa? I aquí, no excloc a ningú. Demòcrates, convergents, republicans, ex-socialistes, reagrupaments i cupaires, si realment volen la independència, que ens ho demostrin a la ciutadania. Ens fiquen moltes pegues sobre si és important els temes que es discuteixen i la manera de fer-ho. NO, COMPANYS! La cosa és molt més senzilla. Ara ja és hora de plantejar-se si volem la independència a tota costa, a qualsevol preu, o no la volem. I molts, malgrat haver votat a Junts pel Sí, si el preu de l’acord és que Mas no sigui President (però sí que estigui al Govern), doncs volem que es pagui aquest preu. I els de la CUP…. entretenint-se per fer una Assemblea Oberta, que al damunt, no serà per fixar una decisió definitiva. Com que tenim tant de temps….per descobrir els sexe dels àngels….

Però que es pensen que està passant….Ebre enllà? Sóc l’únic que veu que torna a haver una intensa activitat i moviment del CNI a Catalunya? Ara és quan més entenc la sensació que explicaven els nostres pares i avis de perquè es va perdre la República. Mentre el feixisme avançava, aquí anar discutint si milícies populars o Exèrcit, si abans d’atacar hem de fer una assemblea del POUM (i així no ocupem ni Osca ni Saragossa), si és primer la guerra o la revolució. Què fàcil és entendre la desesperació de molts republicans davant de l’espectacle que oferien (i que avui ofereixen) els dirigents de tots els colors.

I a tots els que van votar a la CUP o a Catalunya sí que es Pot, creient-se que es podia anar jugant amb el vot, com qui juga a un joc de taula, i que ara han descobert realment com és la CUP. Ara que han despertat del somni, ara ve el malson, perquè ja és massa tard. Quan es vota alegrement, sense ficar tots els sentits i la consciència en el què ens hi jugàvem, sense tenir en compte la importància de concentrar el vot, sense mesurar seriosament les conseqüències, a tots ells també els hi vull donar la enhorabona. Que ho recordin per tot el que els hi queda de vida. I que ho expliquin als fills i als nets, que vam tenir la independència a tocar….i la vam malmetre per voler fer provatures i jocs de mans. Gràcies a tots, als inútils de Junts pel Sí i de la CUP, als dirigents de l’ANC i als que han jugat amb el vot, perquè a dos milions de persones, ens han robat la il·lusió, la esperança, el futur i la República.

Ja no pot servir més l’excusa que Madrid ens vol mal. Quan el futur el tenim a les nostres mans i el llancem, la culpa no és de fora, sinó dels catalans, dels sobiranistes. No són ells qui han guanyat. Som nosaltres que fem com si haguéssim perdut. Ara ja només em queda esborrar-me de l’ANC, potser d’Òmnium i potser d’altres coses. És millor començar a preparar-se per un llarg hivern…on perilla fins i tot la Generalitat, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i ves a saber quantes coses més. O què us pensàveu que és la contra-revolució?

Xavier Massot Martí, de Lleida estant
25 de novembre de 2015 (VilaWeb)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!