Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

7 d'octubre de 2015
0 comentaris

Catalans de Mallorca – Josep M. Llompart en el record

Josep M. Llompart en el record

 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

En resposta al paquet amb els meus primers originals de poesia que participaria sense sort en el Ciutat de Palma de poesia de l’any 1968, en Llompart, amb data 19-VII-68, m’havia escrit dient-me: “Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu ‘rollo’ m’ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no és dóna gens sovint el cas d’un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Els seus versos m’han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa”.
Amb en Llompart ens veiérem sovint, tant a la seva casa del carrer de Llorenç Riber com al seu despatx de l’Editorial Moll. Molts d’anys després, quan morí el 1992 i les autoritats, a part de fer-li, després de mort, la brutor de negar-li una sala a l’Ajuntament per tal que el poble li pogués oferir el darrer i pòstum homenatge, feia feredat veure la colla d’oportunistes (els polítics que mai no es preocuparen ni de la lluita antifeixista ni molt manco de la seva obra o de la cultura catalana) que procuraven retratar-se ben a ran del taüt del pobre Josep M. Llompart. Situat a un lloc ben discret, lluny dels fotògrafs i de les càmeres de la televisió, jo pensava en aquelles entrevistes dels anys seixanta, quan, sota la petita bombeta del minúscul despatx de l’Editorial Moll, asseguts a unes velles cadires de bova, en Llompart em regalava el seu llibret Poemes de Mondragó i em recomanava algun dels clàssics catalans que jo no coneixia.

Era evident que el feixisme imperialista de la burgesia espanyola era anticatalà per excel.lència. El règim havia prohibit l’ús públic del català l’any 1938. Volien esborrar de la memòria i de la història, amb la força de les armes i de la repressió més brutal, les petjades d’una cultura amb més de mil anys a les espatlles. Record que alguns dels poetes que em recomanà en Llompart (especialment els cappares del Noucentisme principatí) no acabaren d’emocionar-me. Especialment em deixaren fred els poemes de Carner, la majoria dels de Guerau de Liost, molts dels de Josep M. López Picó. Ben diferent va ser la forta impressió (que encara perdura) de l’obra de Joan Salvat Papasseit, les innovadores provatures de Foix, els poemaris de Joan Oliver (Pere Quart), la producció del mateix Josep M. Llompart, els poemaris de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que, sovint en llibres d’abans de la guerra jo anava a cercar o al carrer de Llorenç Riber o a l’Editorial Moll.
Un poc més endavant descobríem, ja pel nostre comte, Gabriel Ferrater (Les dones i els dies), editat per Edicions 62 en la seva famosa col.lecció Cara i Creu). Cap a l’any 1969, Gabriel Ferrater, amb només tres llibres publicats (Da nuces pueris, 1960; Menja’t una cama, 1962; i Teoria dels cossos, 1966), ja era tot un clàssic. Ara ens trobam a l’estiu de l’any 1969. En la tardor del 68, just amb el final de les esperances del maig francès i la primavera de Praga, jo feia camí cap a Cartagena, on romandria a la força prop de divuit mesos (fins al març de 1970). Amb en Frederic Suau havíem convingut que, des de la caserna d’infanteria de marina on feia el servei militar, aniria enviant regularment les meves col.laboracions per a la secció “Letras” d’Última Hora que ell dirigia. Record que els meus primers articles feien referència al compromís ètic i polític dels intel.lectuals amb el seu poble. El compromiso político del escritor va ser publicat el 23-IX-69. Però abans ja havia blasmat contra l’imperialisme econòmic, cultural i polític del capitalisme nord-americà, analitzat les arrels culturals del feixisme espanyol i parlat de les novetats de la literatura d’Amèrica Llatina que s’anaven publicant per aquells anys (García Márquez, Mario Vargas Llosa -que no havia esdevengut el reaccionari del present-, Alejo Carpentier, etc, etc).
Malgrat em deixassin bastant indiferent certs simbolismes de López Picó, el que sí és evident és que tant López Picó com Carles Riba, com el mateix J. V. Foix, són fidels a la cultura catalana i només aquest fet fa que el seu treball poètic sigui, en aquells moments d’opressió per a la nostra llengua, un revulsiu antifeixista. Qui de veritat ens sedueix és Joan Oliver. El seu sarcasme antifalangista, terriblement humà, la utilització de l’humor com una metralladora contra la dictadura. Aquella poesia -juntament amb la de Brecht, Maiakovski, Neruda, Nazim Hikmet- ens feia copsar la importància del vers en la lluita per la llibertat. Les obres de Pere Quart que corrien de mà en mà eren Epístola d’alta mar (1948), Terra de naufragis (1956) i Vacances pagades (1960).
A mitjans dels seixanta, per les cançons de Raimon radiades per Ràdio Espanya Independent (l’emissora del PCE), havíem conegut la poesia de Salvador Espriu, que, per a nosaltres, els catalans de les Mallorques, esdevenia el nostre Miguel Hernández, Cernuda, Alberti, Celaya i Blas de Otero junts. )D’on sorgia aquesta comunió directa, nova amb la poesia de Salvador Espriu? Ara, passats els anys i provant d’analitzar els motius d’aquell impacte tan sobtat i poderós -quantes influències de Salvador Espriu no resten encara en la nostra obra!, em deman si no serà la ruptura que representa la seva poesia amb la pesada herència del noucentisme. Un vers de Rosselló-Pòrcel o de Salvat Papasseit ens feia tremolar. La “poesia pura”, l’adjectivació per l’adjectivació, el treball d’artesania amb el diccionari, la feina buida d’alè vital, ens deixava completament freds (i encara, a les alçades de 1997 ens hi torna a deixar, més que freds, ben congelats).
)Quins són, fins a començaments dels anys setanta, els llibres de Salvador Espriu que condicionen la nostra vida? Podríem parlar, i no ens equivocaríem gens ni mica, d’Antigona (1955), Setmana santa (1971), Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), El caminant i el mur (1954), el Llibre de Sinera (1963), Final de laberint (1955), La pell de brau (1960).
De Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en Josep M. Llompart m’havia deixat Nou poemes, Quadern de sonets i l’impressionant Imitació del foc.
En la primera part de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), publicada per El Tall Editorial (Ciutat, 1994), he deixat constància d’aquests anys. Les primeres detencions de la Brigada Social a ran de les vagues d’Astúries (1962-63); el contacte i posterior ruptura amb el carrillisme (joventuts del P”C”E); les relacions amb els primers grups que rompen amb el pactisme de Santiago Carrillo envers el franquisme (Acció Comunista, els diversos PCE [ml] que naixien a partir de 1964-65)…
Amb en Frederic -sota la indulgent benvolença de Pepín Tous- continuam amb el suplement de cultura, “Letras”. Tenim ja ben clar que la cultura és un dels camps (i potser uns dels més essencials) de la lluita de classes. Arriben (edicions d’Amèrica Llatina o franceses) els primers llibres dels pensadors revolucionaris de tot el món i de totes les èpoques. A la Sala Augusta s’estrena Spartacus de Stanley Kubrick. Gestions del Cine Club Universitario aconsegueixen una estrena per a socis de Ciutadà Kane d’Orson Welles. Aleshores (mitjans dels anys seixanta) llegir Babeuf, Robespierre, Malcolm X, Frantz Fanon, Fidel Castro, Ernesto Che Guevara, Rosa Luxemburg, Karl Kautsky, Andreu Nin, Lev D. Trotski, Karl Marx, Joaquim Maurín, Friedrich Engels, Bakunin, Antonio Gramsci, V. I. Lenin, Nikolai I. Bukharin, el mateix John Reed (Els deu dies que commogueren el món), ja no representa cap dificultat especial. Mentre a “Letras” Josep M. Llompart s’ocupava de recordar els personatges oblidats de la nostra cultura (per exemple, Miquel Forteza), els més joves continuàvem amb l’atac a les posicions escapistes dins del camp de la literatura (concretament vaig dedicar dos articles en contra de les posicions estètiques del nouveau roman (Robbé-Grillet). El 4-XII-69 escrivia: “Cuando no hay libertad política todo es politica y el desdoblamiento escritor-ciudadano desaparece. En ese caso la literatura acepta ser un arma política o se convierte en un plagio inauténtico de las literaturas de otras sociedades situadas a diferentes niveles de evolución social. )Cuántos imitadores disfrazados del ‘nouveau-roman’, de Kafka, han surgido en España, Portugal o los países del Tercer Mundo?”. Era una opinió. Evidentment, l’absurda identificació de Kafka amb l’escapisme es deu a algunes lectures descontextualitzades i, potser, a un ultraesquerranisme d’escriptor adolescent.
També estava molt preocupat per la repercussió de l’obra d’art entre el poble. Em preocupava molt: es tractava, en la nostra lluita cultural, de rompre el cercle dels elegits al qual sempre s’havia dirigit la cultura d’èlit, de classe. El feixisme, el que havia fet al llarg de la seva sangnant dominació, era aconseguir consolidar aquesta tendència històrica burgesa i aristocràtica. Em demanava, davant els exigus tiratges de les editorials espanyoles o catalanes, com la poesia o la novel.la podrien acomplir la seva funció d’ajudar a desvetllar la consciència col.lectiva dels pobles, amb edicions de mil o dos mil exemplars per a poblacions de trenta-tres milions d’habitants (l’Estat espanyol) o de set (Catalunya). Dia 18-XII-69, acabava les meves reflexions dient: “No tenim lectors pagesos. No tenim lectors obrers, si exceptuam alguns quadres especialitzats. L’escriptor es mou, per tant, entre gent de la seva mateixa classe social, entre gent del seu mateix -o semblant- nivell cultural, entre gent de la seva mateixa o similar situació econòmica. Realment escriu per a gent de la seva pròpia família”. No em referia ací, és clar, als poetes sorgits de les classes populars, entre els quals em comptava.
Començava a intuir que escriure als diaris podia servir per a aturar una mica els cops de la Social en cas de detenció. Els bons resultats aconseguits per aquest sistema m’animaren a conrear el conte curt i el teatre. Era una cosa que desconcertava els interrogadors de la Social. Mentre que amb els companys obrers (els que sabien ben cert que eren picapedrers o cambrers) empraven la violència de seguida, quan sabien que escrivies a un diari (maldament fossis empleat d’una llibreria), el tractament era de seguida un altre. A part de tot això, els ingressos extres (dues-centes pessetes per article) aconseguits amb aquelles col.laboracions, sempre anaven bé per a arribar a fi de mes o ajudar a no fer tan ruïnosa per a la família la nostra estància forçosa a la “mili”.
El servei militar, els centenars d’hores perdudes a les casernes de Cartagena, també serviren (com les presons per als revolucionaris de totes les èpoques) per a anar aprofundint en la nostra història i cultura. És quan vaig anar llegint obres disperses de Llorenç Villalonga (en Jaume Pomar m’havia obsequiat amb la seva traducció de Bearn al castellà), d’Agustí Bartra, de Jaume Vidal Alcover, d’Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Blai Bonet, etc.
A Cartagena havíem llogat un pis (carrer de Santa Florentina, 12) que havíem convertit en la nostra base d’operacions. Si un dia hi fa un registre la Policia Militar, no sé què hagués pogut passar! Els companys principatins hi portaven llibres molts mals de trobar de Joan Brossa, de Joan Teixidor, del mateix Joan Vinyolí o Màrius Torres. Per la meva banda, gràcies a l’ajut inqüestionable de Josep M. Llompart, els feia arribar alguna còpia feta a mà o a màquina de Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Jaume Pomar, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet o el mateix Llompart.

50 anys de lluita en defensa de la cultura catalana (blog personal de l’escriptor Miquel López Crespí a BalearWeb: 4.000 articles).
(Literatura, cinema, actualitat política, història de les Illes, República, Socialisme, Independència)

http://pobler.balearweb.net/

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!