Literatura catalana moderna - Illes

Palma (Mallorca), Crònica sentimental dels anys 60
La primera vaga d´ençà el final de la guerra civil!
Records de l´escriptor Miquel López Crespí (pàgines del meu dietari)

Son Serra era una barriada obrera i de classe mitjana que, a finals del segle XIX, tengué una intensa vida associativa. Fins i tot enviaren representants a les reunions de la I Internacional que es celebraren a Madrid!
A començaments dels seixanta feia poc que la família s’havia instal·lat a la barriada. El pare i la mare volien que els fills estudiàssim a Palma. I potser ells mateixos desitjaven canviar d´ambient, defugint el que hi havia a un poble governat pel nacionalcatolicisme. No sé què esperaven trobar a la ciutat on, tanmateix, regnava idèntica misèria opressiva, la mateixa pobresa cultural. El cert és que venguérem a Palma en els anys en què la companyia municipal de transports decidí apujar el preu dels bitllets d´autobús.
A Son Serra va ser on vaig veure per primera vegada abundor de pintades contra el règim. Al poble mai no havia ensopegat amb res de semblant! Però a la carretera que portava a Palma, just davant les parades principals, podies distingir les grans taques de pintura que la policia emprava per a esborrar les consignes subversives. Només tenia catorze anys i ja coneixia la novel·la de George Orwell 1984. Vivia intensament les meves lectures! Em sentia com el protagonista del llibre: el darrer supervivent de l´Holocaust. Pensava que, possiblement, les persones que sortien a pintar a les nits eren els únics que servaven la memòria del nostre passat. Veure la consigna a les vuit del matí, quan agafava l´autobús per anar al col·legi, et feia sentir una eufòria frenètica. Et permetia imaginar que la fosca nocturna era poblada per un invisible exèrcit de resistents. Els pobladors de les ombres, els esperits tornats a la vida dels tres mil executats a Mallorca per militars i falangistes.
Les pintades, que ja trobaves esborrades quan a migdia tornaves per anar a dinar, eren el fil que et mantenia unit a l´esperança. M´entretenia mirant els rostres de la gent que, de bon matí, davallava a fer feina a Palma. Tothom endormiscat, amb els ulls mig clucs. Notaves que s´havien aixecat prest, fet el cafè a velocitat vertiginosa per a poder agafar l´autobús d´hora. Sempre m´impressionaren les cares tristes dels veïns que anaven als seus quefers diaris. Amb el temps, em vaig fer un expert a descobrir signes de secreta vitalitat en el rostre aparentment impenetrable dels treballadors. Podia copsar espurnes d´alegria quan comprovaven que els misteriosos éssers de la nit no havien sortit a pintar novament. Distingia ferms raigs de claror en aquella mirada somorta, un imperceptible senyal de felicitat en els llavis. Feien un alè, respiraven alleugerits, talment haguessin passat pel laberint d´un angoixós malson creient que no hi hauria més missatges provinents d´altres móns.
Les pintades eren més abundoses quan s’apropava el Primer de Maig i en tenir lloc algun crim de la dictadura. On en podies veure més era a la carretera que conduïa a Palma. Els militants desconeguts que sortien de nit feien la feina emprant les lletres majúscules, ben grosses i negres, que es podien llegir des de l´autobús. Per als habitants de les barriades suburbials, l’exigència d´Amnistia i Llibertat, ens feia imaginar que existia un univers paral·lel al nostre, poblat per àngels rebels, capaços de colpejar l´enemic des de l´ombra, caient com un llamp furient sobre les murades que ens encerclaven.
Un dia, a la primavera del seixanta, hi hagué pintades per convocar a la vaga contra l’augment del preu dels bitllets del transport públic. Endebades la vigilància i el control de les autoritats. Les consignes secretes per no pujar als autobusos van córrer de boca en boca. També es trobaren fulls volanders a les parades, a l’entrada de les botigues, davant el portal de l´escola. Eren papers ciclostilats, amb algunes taques de tinta, però perfectament llegibles. En agafar-ne un del terra em vaig emocionar. Havíem passat de les pintades, dels enviaments de cròniques a Ràdio Espanya Independent, a tenir un equip d’impressió secret! La necessitat d’anar a la vaga es comentava en veu baixa als bars, a les perruqueries, a sortida de missa, quan la gent es trobava al forn, a la botiga de queviures. Ningú no havia d´emprar els autobusos. Un augment de cinquanta cèntims era massa per a moltes famílies que necessitaven fer quatre o més viatges per anar a la feina i tornar-ne.
Com fer-ho, doncs, per arribar d’hora al taller, a la paradeta del mercat? S´havien de fer tres quilòmetres a peu. Una distància que va obligar molts dels obrers i empleats de les oficines i botigues ciutadanes a aixecar-se una hora o dues abans de l´acostumada. Aleshores jo tenia quinze anys i em va impressionar comprovar l´esperit de sacrifici, la ferrenya voluntat de no cedir a les imposicions de les autoritats.
Ho veia davant els meus ulls i no ho arribava a creure! Homes i dones, vells i joves marxant en columna cap a Ciutat! Tota la nostra família hi participà. Va ser la primera vegada després de la guerra que donava suport a una vaga! El pare i l’oncle marxaven al taller cap a les sis del matí; jo, que havia d’entrar al col·legi a les nou, començava la caminada a les vuit. Era un dia de pluja intensa, amb les voravies de la carretera plenes d’aigua. El ruixat queia, fortíssim, i xopava els qui anaven sense paraigua. Jo portava el de la mare. Endebades! La violència de l’aiguat em mullava de cap a peus. Havia d´aguantar el paraigües amb força. El vent me´l prenia de les mans. El tancava per a protegir-lo de la tempesta. Els veïns avançaven en silenci. Ningú parlava. Algunes al·lotes s’havien llevat les sabates per a no fer-les malbé i caminaven descalces per damunt l’asfalt, xopa la falda i xop l‘abric. No era gens fàcil caminar tres o quatre quilòmetres sota l´inclement ruixat que anava augmentant d´intensitat. En algun revolt de la carretera, l´aigua ens cobria els turmells. Alguns homes s´havien arromangat els pantalons en una vana provatura de no mullar encara més la roba.
Inútil tot el que es provàs de fer.
Quan ets enmig del carrer, sota un temporal de primavera, només resta conformar-te amb el teu destí esperant que la tortura acabi el més aviat possible.
Tanmateix, aquell era un dia especial i, malgrat el patiment produït per la pluja, podies entrellucar un lleu somriure en els llavis de les al·lotes que caminaven vora teu. Amb una emoció continguda, quan els autobusos passaven ran nostre, ens giràvem per a comprovar si anaven buits.
Quina alegria constatar que la vaga era un èxit i que ningú no claudicava davant les imposicions de l´Ajuntament!
En els primers dies de la protesta pensava que la mare no ens deixaria baixar a Palma a peu. Em vaig equivocar. Hauria estat senzill fer-nos quedar a casa i escriure a l’agenda del col·legi qualsevol excusa. Dir simplement que no podíem anar a classe a causa de la vaga del transport. Però no perdérem cap dia d´escola! Han passat els anys i ja no record quants dies va durar aquella acció espectacular. Potser més d’una setmana. El que em ve a la memòria és l’alegria de la gent quan es va fer públic que les autoritats abandonaven la pretensió d´apujar el preu dels bitllets. Ara tornava a valer la pesseta d´abans de l´augment que ningú mai va pagar.

La crònica de la vaga d’autobusos va ser el primer treball que vaig fer arribar a Ràdio Espanya Independent. Enviava les meves col·laboracions a una adreça de París (a L’Humanité, el diari del PCF) i a Roma, a L’Unità. Al començament dels meus escrits sempre hi posava: “Per a enviar a Ràdio Espanya Independent”. La comunicació era ràpida malgrat que la carta hagués d’arribar a Bucarest, l’indret on els carrillistes tenien instal·lada l´emissora. En aquella època jo era molt jove i no sabia gairebé res de la història del moviment obrer ni del socialisme. Em guiava per les converses i experiències familiars. Encara no havia pogut aprofundir en la vida dels personatges de rondalla que explicaven el pare i l´oncle: Durruti, Macià, Nin, Azaña, Modesto, Galán… Aquella emissora, com també Ràdio París i la BBC de Londres, ens obria les portes a notícies i formes de veure el món que no tenien res a veure amb la podridura de la dictadura. Per a nosaltres, la ràdio era ben igual que Internet per als joves del segle XXI: una finestra oberta a l’infinit amb possibilitats il·limitades. Quantes hores romaníem aferrats a l’aparell? Dies sencers! Possiblement el mateix temps que avui el jovent roman davant les pantalles dels ordinadors. Crec que foren els articles clandestins enviats a l’exterior, escrits amb passió i amb la mateixa esperança que un nàufrag llança el seu missatge dins una ampolla de vidre, el que despertà la meva dèria literària. I també l’afany que persones d’altres contrades coneguessin la realitat que amagava el feixisme. Les imatges dels veïns de Son Serra anant a peu a Palma romangueren per sempre més dins la meva memòria. Aquells rostres seriosos, decidits, valents, eren vius, enregistrats a foc dins el meu cervell. Quan arribava a l’institut no em podia concentrar en les explicacions del professor. Les classes de llatí, les explicacions sobre la guerra de les Gàl·lies, la Història de la Religió i els discursos del falangista que ens donava Formación del Espíritu Nacional em deixaven indiferent. La meva imaginació viatjava a mil quilòmetres del que passava a l´aula. Pensava en la vaga d’autobusos, en la corrua d´amics, de treballadors de la barriada que avançada dificultosament cap a la feina sota la pluja, caminant dins del fang, sense defallença, amb la ferma voluntat de fer sentir a l’Ajuntament el rebuig que sentien per la pujada del preu dels bitllets.

El Moviment Obrer i la Memòria Històrica (1.240 articles de l´escriptor Miquel López Crespí): http://pobler.balearweb.net/category/922

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!