Literatura catalana moderna - Illes

[Nota: una versió prèvia d’aquest article s’usà en alguna comunicació privada, sense relació amb la publicació actual; les persones llavors contactades no han de sentir-se concernides pels meus atacs al neoindependentisme anacional, a què són ben alienes. D’altra banda, i per problemes tècnics, al si de l’article l’èmfasi es marca mitjançant majúscules, i no pas cursives, com caldria]D’ençà l’inici formal del procés, el setembre-octubre de 2012, el neoindependentisme anacional ha anat esgrimint tota una sèrie d’arguments amb què convèncer el nombre més elevat possible d’electors sobre les bondats de la independència. La majoria són ben correctes; però n’hi ha de força capciosos i contraproduents que, en darrera instància, provenen de la cosmovisió hispano-autonomista que continua caracteritzant la mentalitat d’aquest neoindependentisme d’última hora (i no em refereixo pas a Convergència); quan no provenen del jacobinisme pretesament anacional, però efectivament hispanocèntric, que l’atenalla. No debades vivim el curs de la primera independència postmoderna de la història.Entre aquest argumentari fal·laç, fa molt que corre, però és darrerament que ha fet molt de soroll, el fantasma que els principatins, un cop independents, conservarem la ciutadania espanyola. La qual cosa equival a afirmar que els catalans, no tan sols som espanyols, sinó que ho som tant que continuarem essent-ho malgrat la independència. No està pas malament, en boca d’aquells que es passen el dia denunciant el que anomenen «etnicisme». 

És evident que aquesta propaganda absurda (però que, pitjor encara, es creuen els mateixos que la propaguen) cerca obtenir vots per a les candidatures independentistes. Com que estic d’acord amb l’objectiu de la independència, he esperat que passessin les eleccions per a publicar el present article, la funció del qual és mirar de rebatre aqueix pseudoargument, que no puc sinó denunciar com a ultraespanyolista. Perquè, efectivament, en nom de la independència es fa un espanyolisme més agut que el de, per exemple, el senyor Margallo; el qual, a jutjar pel debat de l’altre dia a 8TV, sembla tenir més clar què implica ser un Estat independent que no pas, per exemple, el senyor Junqueras. Potser perquè, en efecte, ho té més clar: la seva nació és un Estat independent.

Dues observacions prèvies.

Primera: no hauríem de caure en la trampa de la terminologia capciosa de l’estatisme; no es tracta pas de la «nacionalitat» espanyola, sinó de la CIUTADANIA espanyola.

Segona: no s’entén que qui vol independitzar-se de la metròpoli vulgui alhora conservar-ne la ciutadania; treure’s de damunt la ciutadania imposada per l’Estat opressor és, precisament, la concreció més clara de l’alliberament nacional. I així ha estat sempre, en tots i cadascun dels casos. Quant a nosaltres, només faltaria que haguéssim de ser jurídicament «espanyols» tota la vida, independents i tot. Llavors, de què ens serveix la independència? Que, com dèiem més amunt, el procés d’independència del Principat és el primer de postmodern de la història, ho demostra que, al revés de tots els altres casos, els independentistes maldin per conservar la ciutadania de la metròpoli, i no per desfer-se’n ben ràpid, mentre que, en canvi, són els unionistes els qui, per una vegada a la vida, renuncien a espanyolitzar-nos en constatar que, en termes lògics, independència i pèrdua de la ciutadania anterior són la mateixa cosa. VET AQUÍ COM LA LÒGICA PERVERSA D’UN INDEPENDENTISME NACIONALMENT ACOMPLEXAT NO FA SINÓ AGUDITZAR LA DEPENDÈNCIA.

Fetes les observacions prèvies, hom pot anar al cor de l’afer: l’argument que, un cop independents, conservarem la ciutadania espanyola, és retorçat, capciós i, des del punt de vista polític, molt perillós. Ara bé: des del punt de vista jurídic, és del tot grotesc. He sentit esgrimir-lo a juristes professionals, i me’n faig creus. M’explico.

Efectivament, la Constitució espanyola prohibeix a l’Estat de llevar la ciutadania. Però això no és pas cap característica específica de la Constitució espanyola vigent, sinó un principi general del dret internacional, vigent a tots els estats del món (llevat, potser, d’alguna dictadura crua). La funció d’aquest principi és donar seguretat jurídica AL CIUTADÀ en la seva relació INDIVIDUAL amb l’Estat, de manera que l’Estat no pugui deixar-lo sense protecció jurídica retirant-li la ciutadania, i menys encara com a càstig o represàlia. És, doncs, un principi que vigeix exclusivament en aquest sentit de protecció dels drets civils individuals DINS un Estat; NO VIGEIX PAS EN LES RELACIONS ENTRE ESTATS. Si el Principat passa a ésser un Estat independent, no és que l’Estat espanyol retiri ni deixi de retirar la ciutadania a ningú; és, simplement, que no té res a dir sobre la condició jurídica dels ciutadans d’un altre Estat. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA NO POT DICTAR QUINA CIUTADANIA TENEN ELS CIUTADANS DE LA REPÚBLICA CATALANA, EXACTAMENT DE LA MATEIXA MANERA QUE NO POT DICTAR QUINA CIUTADANIA TENEN ELS CIUTADANS DE LA REPÚBLICA DE LITUÀNIA.

Si el Principat s’independitza, la Constitució espanyola deixa de tenir-hi vigència, lògicament. Per tant, i com la resta de la Constitució espanyola, el punt sobre la ciutadania espanyola NO S’APLICA PAS als ciutadans de la República Catalana, perquè aquests NO ESTAN VINCULATS JURÍDICAMENT per la Constitució espanyola. La Constitució espanyola pot dir el que vulgui, però, simplement, és la constitució d’un altre Estat. Els principatins perden la ciutadania espanyola automàticament i per defecte PRECISAMENT perquè ja no depenen de l’Estat espanyol; perquè aquest no té poder de decisió sobre el territori de la República Catalana. Perdre la ciutadania de la metròpoli és el primer efecte jurídic de la independència atesa. Inversament, conservar la ciutadania espanyola després de la independència no seria pas signe de seguretat jurídica, sinó símptoma de dependència exterior: NOMÉS FALTARIA QUE FOS L’ANTIGA METRÒPOLI QUI DICTÉS EL RÈGIM DE CIUTADANIA DE LA REPÚBLICA CATALANA. Això fóra tan absurd com argumentar que l’espanyol ha de continuar essent oficial perquè ho era sota Espanya; o que tenim l’obligació (no pas l’opció, sinó l’obligació) de formar part de tots els organismes internacionals de què formava part l’Estat espanyol; o que hem de conservar la Guàrdia Civil perquè ho preveu la Constitució espanyola, que hi vigia abans.

És, exclusivament, la República Catalana, en exercici de la sobirania nacional, qui ha d’establir el règim de ciutadania i d’estrangeria que ha de vigir al seu territori. I, evidentment, la República Catalana només pot establir qui és ciutadà seu; no pas qui és ciutadà d’un altre Estat. La República Catalana, això sí, pot optar per preveure la doble ciutadania amb l’Estat espanyol, si vol; però això només podria realitzar-se mitjançant tractat internacional amb l’Estat espanyol, i amb reciprocitat. Repetim-ho: un Estat no pot pas atorgar la ciutadania d’un altre.

Fins aquí el desmuntatge de la fal·làcia des del punt de vista jurídic, o del dret internacional públic. Permeteu-me d’afegir-hi dues valoracions finals, aquestes ja de caire polític.

Personalment, no sóc partidari de la doble ciutadania amb l’antiga metròpoli, i per dos motius. Primer, és evident que un Estat la totalitat dels ciutadans del qual és alhora ciutadà d’un altre Estat, i d’un de més gran, i que és l’antiga metròpoli, és un Estat inviable. Segon, és evident que l’Estat espanyol ens serà un Estat enemic durant diverses generacions. És clar que la República Catalana haurà de mantenir relacions ben intenses amb els altres territoris catalans que continuaran ocupats per Espanya; però, pel que fa a l’Espanya pròpiament dita, en la meva modesta opinió la millor via de relació és la portuguesa: viure d’esquena l’un de l’altre, en la mesura que sigui possible.

Ara bé: en cas de preveure’s la doble ciutadania, considero inadmissible que tot ciutadà català tingui la ciutadania espanyola per defecte; la norma lògica –per dignitat, prestigi i coherència–, la situació per defecte, hauria de ser tenir només la ciutadania catalana, i que qui en volgués de doble la sol·licités a l’Estat en qüestió, previ tractat internacional que ho preveiés. SER JURÍDICAMENT CATALÀ NO POT CONTINUAR ESSENT UN SUBCONJUNT DE SER JURÍDICAMENT ESPANYOL.

Ei, i en resum: que ser espanyol és tan respectable com ser danès o khmer; però que els catalans (del Principat o d’on sigui) no som espanyols, no ho hem estat mai i maldem per no arribar-ho a ser en el futur; d’ací l’independentisme, precisament.

Espero que aquestes reflexions siguin útils per al lector, i que contribueixin una mica a desinflar el núvol rosa espanyoloide en què sura aquest neoindependentisme que es nega la condició nacional a si mateix.

Països Catalans, setembre 2015