Literatura catalana moderna - Illes

Mallorca: progressistes i conservadors a començaments del segle XX

 Per Miquel López Crespí, escriptor
Joan Parera i Sansó, fill de Joan i de Francesca, va néixer a Manacor el dia 5 de maig de 1865 i morí a sa Pobla el 20 de gener de 1928. L’Enciclopèdia de Mallorca ens parla d’un jove que estudià al Seminari Conciliar de Sant Pere i s’ordenà de prevere el 1889. L’estudiós Mn. Bartomeu Torres Gost el defineix com un home de fermes idees tradicionalistes: “Su programa era el Dios, Patria, Rey del Requeté que reivindicó en varios lugares de la revista [en referència a Sa Marjal]”. De la mateixa manera és definit per l’Enciclopèdia de Mallorca: “prevere d’ideologia tradicionalista, fou destinat (1890) com a vicari a sa Pobla i hi fundà (1906) el mont de pietat Un sol cor)”. L’escriptor Alexandre Ballester, en el pròleg a l’edició de la revista que Parera dirigí, Sa Marjal, especifica ben clarament la tendència ideològica del fundador d’aqueixa primera revista local de la part forana de Mallorca. Parera va mantenir-se sempre dins un sistema de valors conservadors i reaccionaris, els mateixos que portava, cisellats al cor, des dels anys de seminarista. Foren unes generacions, les d’aquell clergat mallorquí, que en la seva formació religiosa, portaven la marca d’un temps històric ben determinat. Era el perllongament de la cultura, la moral i la política de tot un passat conservador que el clergat mallorquí feia seu. Com escriu Alexandre Ballester: “Era el rebuig d’un esdevenidor que, per progressista, s’albirava inquietant, pertorbador, nociu i desintegrador. I és lògic, i justificable, que des de la seva perspectiva així ho veiessin”.
Des de 1890, Joan Parera i Sansó es fa càrrec de l’oratori de Santa Margalida de Crestaix. L’any 1909 fundà la revista Sa Marjal, que dirigí fins a la mort i en la qual collaborà amb nombrosos articles sobre arqueologia i història local. Sa Marjal neix com a instrument de l’integrisme i es manté al llarg de tota la seva existència com a portaveu d’aquest integrisme.
Joan Parera i Sansó va publicar igualment nombrosos articles i collaboracions a La Aurora, La Bona Causa, Correo de Mallorca, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana, etc., etc. Amic de mossèn Alcover, no hi ha dubte que el vicari de sa Pobla vol imitar la tasca cultural i política que Alcover porta des de El Áncora. Més endavant és director de la Congregació Mariana i, a causa de la seva estreta vinculació amb el poble, tengué problemes seriosos amb un sector de l’oligarquia local que encapçalava l’ecònom Palou. Aquest darrer provà de marginar i, fins i tot, silenciar el vicari manacorí, esdevingut ja un vertader pobler en cos i ànima.
L’any 1990 l’Ajuntament de sa Pobla (aleshores presidit pel senyor Josep Joan Capó Serra), decidí, amb molt bon criteri, fer una edició facsímil completa de la revista Sa Marjal, presentada en deu volums; començà a empremtar-se dia 8 de maig de 1990 i finí la tasca el 10 de febrer de 1991. El primer volum duia introduccions del batle de sa Pobla, el citat Josep Joan Capó i Serra i de l’escriptor Alexandre Ballester; el facsímil era complementat amb un índex alfabètic fet per Llorenç Pérez Martínez.

El món mallorquí de començaments de segle, el paper del caciquisme i del clergat en el control i domini de les nostres classes populars, el poder enorme de Joan March -en Verga- en la societat illenca d’aleshores han estat estudiats de forma brillant per Isabel Peñarrubia Marquès en el seu treball Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923), que editaren les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1991) amb patrocini del Consell Insular de Mallorca.
Avui, parlant de mossèn Joan Parera i Sansó i de Miquel Costa i Llobera, simplement escriurem unes notes referents a la cultura a Mallorca i a la metodologia que empra la historiadora Peñarrubia en el seu important treball. En la introducció ja ens adverteix (vegeu pàgs. 14 i 15) que, en valorar el nacionalisme, seguirà Josep Termes quan considera aquesta qüestió com un fet sociològic i cultural. I, un poc més avall, ens aclareix que “l’altre nivell d’anàlisi que guia aquest estudi és el de classe. Així, hem utilitzat conceptes de Gramsci com ara hegemonia, intellectual orgànic, creació de consens, etc. Dins la mateixa línia ens ha estat molt útil el desenvolupament que fa Göran Therborn de la idea de dominació ideològica i la conceptualització del poder de M. Tuñón de Lara”. I afegeix: “D’altra banda, hem treballat molts apartats de la tesi d’una forma interdisciplinària… així, no solament hem fet una anàlisi social i política, sinó també antropològica, sòcio-lingüística, ideològica i de les mentalitats…”. Entre molts d’altres aspectes que comentarem en el seu moment, ens ha seduït especialment la seva anàlisi de la cultura popular i la cultura d’elit a Mallorca. Isabel Peñarrubia ens assabenta com ens trobam a començaments de segle amb la major part de la població illenca analfabeta (un setanta per cent). Per tant, la cultura d’aquesta majoria de la població de les Illes té poc a veure amb aquella que elaboren els intellectuals segregats per les classes dominants mallorquines o que es posen al seu servei.

Per al poble treballador, la cultura són “les cançons de bressol, els jocs, les dites i endevinalles o les rondalles; les festes tradicionals lligades a les collites, al cicle animal i a la religió; les cançons, gloses i codolades de feina i de la vida quotidiana; els balls i el teatre populars; la cuina; l’art de conrear, els oficis artesanals…”. I encara hi podíem afegir un llarg etcètera. Aquesta, evidentment, és una cultura de la feina i de la vida, en bona mesura oposada a aquella que elaboren els intellectuals al servei del caciquisme. Isabel Peñarrubia analitza, seguint unes aproximacions de Damià Pons, com bona part de l’anomenada Escola Mallorquina (Miquel Ferrà. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Guillem Colom, etc), amb una producció “formalment anacrònica”, no fa sinó “emmascarar la Mallorca d’aleshores”. Una Mallorca en mans del més ferest caciquisme. Una Mallorca sotmesa a l’explotació bestial de la pagesia i sectors artesanals per part de les parasitàries classes dominants illenques que mantenen el poble en l’analfabetisme i reprimeixen físicament i intellectualment qualsevol intent de subvertir els valors socials dominants.
Com explica molt encertadament Isabel Peñarrubia (vegeu pàgs. 228-229), la major part d’aquests intellectuals que ajuden a mantenir el nostre poble en la ignorància i la més brutal misèria econòmica “eren sacerdots i això els duia a defensar l’ordre establert, com propugnava la jerarquia eclesiàstica d’aleshores. D’altres estaven condicionats pel seu origen de classe -propietaris agraris-, o bé no tengueren prou coratge per enfrontar-se a les classes dominants…”.
Joan Parera i Sansó o Miquel Costa i Llobera (per no parlar de Mossèn Alcover) són aquests “intellectuals orgànics de les classes dominants mallorquines”, en terminologia gramsciana. I la revista Sa Marjal de sa Pobla (juntament amb nombroses publicacions del mateix caire conservador com, per exemple, La Aurora de Mossèn Alcover), esdevé una important eina d’intervenció política en contra de tot tipus d’idea lliberal, progressista, republicana. Les planes de totes aquestes publicacions controlades pels sectors més rancis de l’església són el portaveu de la lluita contra el socialisme, la democràcia, el laïcisme, l’Escola Moderna, el sindicalisme de classe de tendència marxista o anarquista… Les pàgines dedicades a l’actualitat política i a la història són plenes d’atacs contra les conseqüències (alliberadores per a la humanitat) de la Revolució Francesa, dels escriptors més avançats de la illustració (D’Alambert, Diderot, Voltaire…) i del segle XIX. Zola i els seus deixebles: els grans enemics a exterminar. Georde Sand, la famosa autora romàntica francesa, companya de Chopin: una degenerada prostituta francesa.
Sa Marjal, tots els escrits de Joan Parera Sansó, són curulls de proclames contra la Revolució Mexicana, la revolta que va acabar amb la monarquia a Portugal… No en parlem de la Revolució Soviètica, que és presentada, com abans ho havia estat la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà a França, com a encarnació de tots els mals i poders de l’infern!
Però Parera Sansó no fa res de diferent del que fa i escriu el clergat vaticanista del moment, punta de llança del poder de les classes parasitàries de tot el món. Recordem que, aleshores, burgesia i aristocràcia no tenen a l’abast els grans mitjans moderns de conformació de les consciències (“alienació”, diria Marx): ràdio o televisió. La premsa, a causa de l’elevat grau d’analfabetisme existent (entre un setanta i un vuitanta per cent de la societat, ja ho hem dit), només arriba a un sector molt reduït del poble. La ideologia de les classes dominants tan sols pot esser “exportada” als treballadors mitjançant la trona, els sermons del clergat. Bartomeu Torres Gost ens explica en la seva monumental biografia de Costa i Llobera Miquel Costa i Llobera (1854-1922) com durant moltes temporades aquest clergue arribava a fer dos sermons diaris, tant a Ciutat com a diversos pobles on era sollicitat. Per això mateix és de summa importància el paper dels sacerdots en el control ideològic i polític del poble treballador. I per això també, la ràbia històrica dels sectors explotats de la societat contra aquests servidors dels designis polítics i interessos econòmics i militars dels poderosos.

Recordem, per a no anar més enllà, l’airada reacció popular al Principat (i més concretament del proletariat i artesans de Barcelona) contra l’església en l’anomenada “Setmana Tràgica” (juliol de 1909). El darrer quart del segle XIX marcà la consolidació dels corrents anarquistes i socialistes a tots els Països Catalans i a l’Estat espanyol. Els fets de la Comuna de París (1871) amb la proclamació del primer govern d’obrers, pagesos, soldats i artesans marcarà una nova època, tot el segle XX. En la Història dels Països Catalans d’Albert Balcells, Manuel Ardit i Núria Sales (entre altres collaboradors) podem trobar, en els capítols “La revolució burgesa (1833-1874), “La Restauració (1875-1899) i “Afirmació nacional i lluita de classes (1990-1931)” un resum magnífic de tot el que hem anat dient fins el moment.
Joan Parera i Sansó i Miquel Costa i Llobera només són dos noms entre l’innombrable exèrcit d’intellectuals al servei del Vaticà, l’Espanya feudal i les més tenebroses forces de la reacció. No oblidem en cap moment que, a part de la seva activitat purament literària (que no discutim en aquests moments), tots ells treballen objectivament per consolidar una societat de classes totalment injusta, egoista i lliurada, des de feia segles, a l’explotació brutal del més dèbil.
Aquesta por a la justa revolta popular s’evidencia ben clarament en la correspondència de Miquel Costa i Llobera que publicà Bartomeu Torres Gost en l’obra Miquel Costa i Llobera (1854-1922) editada per Biblioteca Balmes l’any 1971. El 23-VIII-1909, Costa i Llobera escriu al seu amic Rubió fent palesa la seva indignació contra les mares que no volen que els seus fills morin en les guerres que la monarquia borbònica manté al Marroc: “Otro luto entristece tu llegada: el horror y la vergüenza de la semana sacrílega, estigma de Barcelona. )Donde estamos? No solo es abominable lo que han hecho las turbas incendiarias, profanadores y ladrones, sino lo que ha dejado de hacer una ciudad de 600.000 almas… Ya oigo todas las excusas, pero todas por muy valederas que sean, no compensarán la decepción recibida por propios y extraños. )Como pedir autonomia en nombre de un pueblo que se declara sin patria? )Como predicar cultura desde una población que se muestra bárbara sin grandeza trágica, solo con la bajeza propia de su blasfemar?”.
Com a reacció al que s’esdevé a Barcelona, a la revolta del poble contra la guerra colonial espanyola, Costa i Llobera (ho deixa consignat Torres Gost) augmenta les seves oracions a favor de la victòria d’Espanya i de la monarquia que porta els millors fills de la nostra terra a la matança.
Justament el dia anterior, el vint-i-dos d’agost, havia escrit a Maria Antònia Salvà per agrair-li l’enviament de “les Floretes de Sant Francesc traduïdes d’En Carner” i aprofita per blasmar novament contra el poble revoltat: “Lo de Barcelona me té aclaperat, y com més va més. Ja es segur que en son ben nets els regionalistes, però (quin descrèdit per la causa d’ells y tot! )Com demanar l’autonomía en nom de la personalitat d’un poble que en tanta part se declara anarquista y revolucionari, inimich de tota idea de patria? )Com proclamar la cultura desde una ciutat de 600.000 habitants qui no pot capturar, ó no gosa, una turba de lladres, sacrílegs, incendiaris?…”.
Com podem constatar, no hi ha gaire diferència entre el que diu Costa i Llobera, blasmant contra les classes populars catalanes, Mossèn Alcover des de La Aurora o el mateix Parera Sansó a través de Sa Marjal, sempre enceses contra socialistes, masons i republicans.
Com tots sabem, la revolta popular a Barcelona, que havia respectat escrupolosament les vides humanes, finí amb la sagnant intervenció de l’exèrcit espanyol, amb nombrosos assassinats per part de forces militars i parapolicials i amb la presó i l’exili de destacats dirigents polítics i sindicals del Principat.
La detenció i posterior afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, com escriu Teresa Abellí en el seu llibre Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914, tengué un gran ressò a la resta d’Europa, sense excloure Mallorca, pel que hem pogut investigar. Un enemic aferrissat de l’Escola Moderna, de l’avenç de les escoles laiques a Catalunya, de l’alt grau d’organització que anaven aconseguint els proletariats català i espanyol era, sens dubte el citat Mossèn Joan Parera Sansó.
La revista Sa Marjal en el seu número 10 (1-IX-1909) felicitava les autoritats militars del Principat per la persecució feta contra les institucions progressistes de l’època. A la secció “Notícies” deia: “Aplaudim des millor modo que sabem les acertadíssimes disposicions del nou governador de Barcelona, el Sr. Crespo Azorín, que’ha fetes tancar 94 escoles láiques o ateas o racionalistes, y més de 30 centros de ideas avensades i revolucionaries. Per aquí, per aquí… Senyors Governadors; sino voléu galls ni gallines, no volguéu lloques. )Y qui es tan tonto que sapia qu’una escola làique es una llocada d’anarquistes?”.
I, un poc més avall, el mateix Parera es felicitava per la detenció de gran intel.lectual català Ferrer i Guàrdia: “Totes ses persones honrades se son alegrades moltíssim de sa presó del anarquista Ferrer y tothom que té sentit comú li fa sentencia fundat en sos documents que li han trobats”.
El procés de Montjuïc sensibilitzà tots els sectors progressistes europeus (i d’arreu de l’Estat espanyol) en contra del clergat i l’injust sistema polític i social espanyol. Es mobilitzaren contra l’empresonament i posterior assassinat “legal” del gran pedagog, “La tribuna” i “Il Messagiero” d’Itàlia, “Labour Leader”, de Londres, “L’Express” de Brusel.les, els parisencs “L’Intransigeant”, “Echo de París”, “Action”, “Les Temps Nouveaux”, “Courrier Européen”, “Petite République” i “La Dépêche”, entre d’altres.
Cal recordar que el judici va ser una farsa absoluta. El Vaticà i el clergat espanyol hi prengueren part activa atiant, des de totes les seves tribunes, l’odi contra l’Escola Moderna i els seus fundadors. Era evident que, d’ençà la implantació de l’Escola Moderna i altres tipus de formació laica, el clergat cregué amenaçada la força del seu immens poder tradicional. Defensaren la innocència de Ferrer Guàrdia una bona part de les classes populars i la petita burgesia illustrada de Catalunya i la resta de l’Estat. Participaren igualment en la campanya per salvar-lo de l’afusellament nombrosos collectius d’anarquistes, socialistes, republicans, lliurepensadors i quasi totes les lògies maçòniques d’Europa.
Mossèn Joan Parera, des de Sa Marjal, no perdonà emperò, illustre professor. En el número 11 de la revista (1-XI-1909) escrivia: “A les nou del matí del die 13 d’Octubre, va ser fusellat en el castell de Montjuich el tristement célebre Francesc Ferrer Guardia, Director de l’Escola Moderna y organisador de la revolució anarquista de Barcelona en l’última sedmana de joriol. La seua mort es estada anticristiana lo mateix que la seua vida, refuant els ausilis de sa Ralligió Católica i finsitot sa companyia del sacerdot del Castell.
‘Sa fossa ahont está el seu cadáver té una negror que fa por, sense jens de llum ni esperansa”.
Ben diferent dels casos abans esmentats (Miquel Costa i Llobera, Joan Parera i Sansó…) tenim l’exemple de Gabriel Alomar, fundador del catalanisme socialista: un home que la dreta mallorquina mai no va voler assimilar (ni ahir, ni ara mateix). Alomar és un intellectual d’esquerres de massa mal digerir per a una classe cultural i política que només té el poder, l’èxit, els diners com a marc de referència. Gabriel Alomar, com molt bé explica Antoni Serra, estava enfrontat als sectors catòlics integristes, intellectualment representats pel polígraf Josep M. Quadrado, però tenia bones relacions amb els catòlics liberals (escrigué, per exemple, un article elogiós, En Penya, amb motiu de la mort de l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya, tan poc conegut encara) i amb els republicans federals, concretament amb Lluís Martí. Amb tot, no hi ha dubtes que la Mallorca d’entre segles havia de ser incòmoda i, fins i tot, adversa per a un home com Alomar. Intellectual progressista d’ideari esquerrà i socialitzant, reivindicador dels drets de tot l’àmbit nacional català, anticlerical i antimilitarista, tan sols aconseguia projectar-se a unes minories ja convençudes. Cal remarcar, a més, que quan començà a collaborar en la premsa del Principat (a La Veu de Catalunya, La Campana de Gràcia, entre altres), després de la seva intervenció a l’Ateneu de Barcelona l’any 1904, a mesura que els articles que escrivia en cimentaven el prestigi, es giraven contra seu a la ciutat on residia.
L’escriptor Antoni Serra parla, en la seva excellent biografia Gabriel Alomar (l’honestedat difícil), dels problemes constants d’Alomar amb els sectors caciquils i el clergat a llur servei. Interessant al respecte és el capítol VI del llibre (pàgs. 45-49) titulat “Dues vides paralleles: mossèn Alcover/l’anticlerical Alomar”, on descriu aquest enfrontament radical entre aquests dos homes representants de dues concepcions del món totalment oposades. Escriu Antoni Serra: “Tots dos eren catalanistes de socarrel. En el cas de mossèn Alcover, podem dir que ho va esser fins que no trencà amb Fabra i amb el President de la Mancomunitat del Principat, Puig i Cadafalch. Mossèn Alcover presidi el I Congrés de la Llengua Catalana, en el qual va participar Alomar amb una ponència titulada És indispensable per a la vida i progrés de la nostra llengua, la unificació absoluta de l’ortografia catalana? (1906). El que passava era que mossèn Alcover, integrista, carlí, catòlic ultramuntà, representava, encara que fos prou estridentment, la ideologia d’un sector de la societat mallorquina, instal.lat en el poder econòmic i polític, és a dir, el sector conservador i caciquil, mentre que Alomar n’era l’antítesi, d’això, la part antagònica, l’home republicà i d’esquerres, capdavanter d’una alternativa que propugnava la transformació de la societat. L’entesa, doncs, va esser impossible a partir d’un moment determinat”.
A diferència de Costa i Llobera o Parera i Sansó, la “Setmana Tràgica” de 1909 no serví a Gabriel Alomar per a desencisar-se de Catalunya i del catalanisme polític. Ans al contrari, els esdeveniments protagonitzats pel nostre poble li refermaren les seves profundes conviccions democràtiques, nacionalistes i socialistes. I, mentre en els casos abans esmentats (Costa i Llobera, Parera i Sansó…) ens trobam amb una grollera i brutal acceptació de l’extermini dels sectors progressistes del poble català (l’execució de Ferrer i Guàrdia, celebrada com una gran festa per Sa Marjal de sa Pobla i per tot el clergat vaticanista), Gabriel Alomar escriu la seva vibrant i immortal proclama Contra la pena de mort (reeditada per l’Editorial Turmeda de Ciutat de Mallorca l’any 1972). Com explica l’escriptor Antoni Serra en el pròleg a La Pena de mort, tot destacant l’alt valor ètic de l’escriptor i polític mallorquí: “No va esser gens casual ni gens arbitrària l’elecció de n’Alomar perquè participàs al Congrés de la Llibertat amb una temàtica tan concreta i tan viva dins l’ ànim del poble com és la pena de mort. Havien passat tres anys només dels fets de la ‘setmama tràgica’ i de l’afusellament del director de l’Escola Moderna, En Ferrer i Guàrdia. En justícia, cal recordar que la veu de n’Alomar fou l´única -almenys entre els intellectuals- a Catalunya que es deixà sentir contra el govern d’Antoni Maura, en un intent desesperat de salvar la vida d’En Ferrer”.
Una actitud cívica ben diferent de la dels intellectuals conservadors i reaccionaris del tipus Joan Parera i Sansó. Per això mateix nosaltres sempre ens hem sentit identificats amb l’esperit, l’obra i les accions de Gabriel Alomar, un dels pares intellectuals de l’actual moviment d’alliberament nacional i de classe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!