Literatura catalana moderna - Illes

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.
Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.
Intervendran: Francesc Pérez Moragón amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré i Vicent Alváez, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julià Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló. (Miquel López Crespí)

Gonçal Castelló i el compromís polític de l’escriptor

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

Per a copsar el motiu del silenciament de tants intel·lectuals dels Països Catalans en la postransició haurem de tornar a l’acurada anàlisi de l’investigador Ferran Lupescu. En el pròleg esmentat una mica més amunt, escriu: “Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural d’aquest procés, científicament, metòdicament: qui, quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes. Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en especial els joves- avançaven espontàniament per la vida nacional-popular consagrada en aquella obra collectiva de tot un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia literàrio-cultural eren hegemonitzades per l’escola de Joanquim Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent. Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu; Patrícia Gabancho ens n’ha llegat una fotocòpia d’extrema lucidesa . Però els minirègims autonòmics començarien a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència .
‘Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven “resistencialisme” i instant els escriptors a produir una literatura “normal”, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de “productes culturals”, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a “política de mormalització lingüística” la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la “batalla de València” i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.
‘Allà on hi havia una burgesia amb tradició autoctonista, és a dir, al Principat i a Mallorca, la neocultureta oficialista s’emmotllarà sobre les supervivències de la branca dretana de la cultura nacional: noucentisme i Escola Mallorquina. Des de l’òptica de la meva generació i des del meu camp de la poesia, el crític Ramon Salvo sintetitza lúcidament aquest procés: ‘La situació político-poètica d’aquells anys [decàda dels setanta] va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, dels referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer. En aquell context, diferents vies poètiques intentaven obrir-se camí lluitant contra el corrent hegemònic, la poesia social-realista, en un doble front antagònic i des de posicions divergents: una nova avantguarda i un nou formalisme. La primera, una poesia formal que preconitzava la recuperació del metre i de la rima i d’un llenguatge culte. En darrer terme, dues posicions que tenien molt a veure amb les Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d’Angel Carmona, mítica obra del 1967. I continua: ‘Els anys vuitanta van significar, a Barcelona, la consolidació poètica i editorial dels nous formalistes i, per tant, l’ostracisme dels altres’.”.

Gonçal Castelló, marxista (però no prosuquero con Montalbán), va tenir sempre problemes per a veure editada la seva obra. Una aportació notable a les lletres catalans amb títols de la importància de Sumaríssim d’urgència (València, Editorial Prometeo, 1979); València dins la tempesta (València, Editorial El Bullent, 1987) i Terra guanyada i altres contes (Barcelona, El Llamp, 1985). També caldria destacar Viure a Madrid (València, Editorial Gorg, 1973); Dia a dia des dels Països Catalans (Barcelona, Edicions La Magrana, 1977); Un sopar de roders (València, Editorial Prometeo, 1978); La clau d’un temps (València, Editorial Prometeo, 1984); A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d’Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Dins una compromesa línia d’investigació memorialística, Gonçal Castelló escriu La clau del temps, una novella en forma de dietari on un jove estudiant narra els anys compresos del final de la dictadura del general Primo de Rivera fins l’adveniment de la República. Un període de vivències intensíssimes per a l’autor en què la ciutat de València apareix en tots els vessants polítics, socials i costumistes de l´època.
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d’aquella generació de republicans, de comunistes i d’anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l’imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l’any 1987 i que l’autor, Gonçal Castelló, em dedicà l’any 1995 amb aquests mots: “A l’amic Miquel amb l’admiració i afecte d’un company aquesta crònica d’un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995”. L’altre llibre té per títol “La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios” de Carles Llorens en edició de l’autor de l’any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne “comunista” d’aquella generació d’antifeixista que en els anys 1936-39 s’enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a “novella crònica”, i des d’aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l’obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l’estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió “comunista” d’ambdós no té, per tant, res a veure amb els “altres comunistes” que també lluiten en els Països Catalans i a l’estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d’Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d’Abel Paz ens ajuda a copsar l'”altra” visió de la guerra civil, la concepció de la “revolució social” en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l’òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l’altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s’enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L’escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals “comunistes” (el periodista entén per “comunisme” la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: “No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l’estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l’enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE”.
Després d’afirmar rotundament que en l’actualitat (2002) “l´únic moviment revolucionari que hi al món són els moviments independentistes, els moviments d’emancipació dels pobles”, torna a la qüestió del “comunisme” i conclou: “Els comunistes ja no són el que eren. Els homes del PSUC, ICV, ja no tenen res de comunistes”.
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l’oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure’l, trobava l’oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne “normal” de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l’obra d’escriptors d’ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l’esquena, algun homenatge escadusser a l'”històric lluitador”. Però, a l’hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment “consagren” un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d’ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s’intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa “Constantí Llombart” en els “Ciutat de València 1998” amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem “vençut els blaveros”. Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d’altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d’ofensiva blavera. No se’n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l’obra dels autors considerats “dissolvents” pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d’ajuts. A partir d’aquell moment les nostres relacions i contactes s’intensificaren. Per telèfon m’explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d’altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l’escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d’altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m’envià l’original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s’havia afermat, com en l’actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les “excuses” per a no donar-li un premi literari o les “acusacions” contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: “desfasat realisme social”, “guerracivilisme que a ningú no interessa”, “escriptor d’accentuada ideologia comunista”… Bé, la cançoneta acostumada. A hores d’ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d’escriure o el tipus de lletra de l’ordinador, per la temàtica de l’obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de “conflictiu” (diuen “conflictiu” al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m’enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d’urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: “A l’amic Miquel López Crespí aquests records d’un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986”. Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d’Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d’articles. Com a escriptor, tot s’ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis “Octubre”, en l’apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d’un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l’autor no va poder veure editades en vida.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió…) Gonçal Castelló s’hauria animat (i ja ho era d’animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d’un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d’empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
Varen ser aquestes discussions, la constatació de la injustícia que es feia amb la seva persona i amb la seva obra, el que em decidí a fer-li una entrevista per a la revista El Mirall de l’Obra Cultural Balear. En principi, l’entrevista havia de sortir a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat on, durant uns anys, m’havia encarregat de la secció titulada “L’ofici d’escriptor” i on ja havien sortit la majoria d’escriptors dels Països Catalans. La inesperada supressió d’aquestes pàgines va fer que l’entrevista sortís en el número 70 (setembre-desembre de 1994) de El Mirall (pàgs. 62-67).
En l’entrevista, feta, dins les meves minvades possibilitats, per provar de rompre la murada de ciment armar amb la qual els exquisits proven de silenciar els home si les dones del tarannà creatiu i combatent de Gonçal Castelló, aquest deia, entre moltes altres coses:
“- Em pots donar la teva opinió damunt els problemes de l’escriptor català?
‘El problema principal dels escriptors catalans és i ha estat els quaranta anys de manca d’escola catalana i persecució del nostre idioma, cosa que ni de bon tros no està solucionada encara. Hem de reconèixer que la majoria del poble dels Països Catalans és analfabet en la pròpia llengua i que, malgrat això, mai no s’havien venut tants llibres en català com ara, sobretot al País Valencià. Hem de partir de la base que abans de la guerra era impensable de trobar una llibreria amb totes les novetats catalanes, i avui a València ciutat n’hi ha almenys una dotzena, i també n’hi ha a tots els pobles de certa importància: a Gandia, per exemple, n’hi ha tres. Per altra banda, no hi ha la promoció que caldria de llibre català, la ràdio i la TV catalanes no s’esforcen massa a tenir un to cultural que afavorisca la lectura, no tenen cap espai periòdic dedicat a l’escriptor i la seua obra.
‘- Membre de les Joventuts Comunistes d’ençà el 1931, fundador de la FUE i de la UEAP… quina opinió et mereix la reforma del franquisme, aquest canvi aigualit que ens ha tocat en desgràcia?
‘ La transició ha estat una estafada al país. Després de quaranta anys de dictadura, el dictador morí tranquillament al llit fent bona la frase ‘los generales mueren en la cama’, i supose que per aquest motiu no hi ha hagut el trencament que calia. L’Estat espanyol es troba avui amb els mateixos problemes amb què es trobava a les acaballes del regnat d’Alfons XIII, és a dir, la revolució democràtico-burgesa, oprimides les nacionalitats. Espanya és una entelèquia que amaga el domini de la nació castellana sobre el mosaic de les altres que formen la península ibèrica. El Partit Socialista, que en el segon cognom porta l’apellatiu d’Espanyol des del seu naixement amb Pablo Iglesias, ha estat sempre un element unificador igual que tots els altres partits castellans. Malgrat que en els seus estatuts s’anomenen federalistes, els socialistes són tan centralistes com l’AP de Fraga. El seu obrerisme és una trista còpia i traducció de la dilatada història de traïcions i revisionisme de la social-democràcia de la II Internacional. Per això no és gens d’estranyar el gir cap a la dreta que pren ara el PSOE, actualment en el poder.
‘- Ets un escriptor que fa literatura pel gust de fer-ne?
– Jo no m’he considerat mai un escriptor que fa literatura pel gust de fer-ne. Els meus llibres sempre han estat motivats pel desig de despertar en el meu poble les preocupacions que a mi m’han colpit. Sóc d’una generació dominada per un clima polític de gran ebullició. Els meus nou anys de República i guerra són fets prou importants per marcar tota la meva producció literària. En canvi, la collaboració periodística, sobretot al País Valencià, i també al Principat, és clar, ha estat encaminada a conscienciar sobre la realitat i la necessitat de reunificar els Països Catalans.
‘- Ens pots parlar del teu mètode de treball?
– Com que els meus llibres, fins ara, són de vivències i records d’un passat que no convé oblidar, he consultat periòdics de l’època que m’han fet recordar fets que ja tenia un xic boirosos; prenc notes que em serveixen per redactar un primer esborrany a mà, després ho passe a màquina i finalment, un cop corregit, ho dicte a la meua dona i collaboradora. De tota l’estructura de l’obra en faig una sinopsi per capítols que vaig desenvolupant poc a poc.
‘Els contes em surten fàcilment recordant personatges i anècdotes de la ja meua dilatada vida; guarnits amb detalls de la meua pròpia imaginació, són una recreació de realitats viscudes.
‘Mai no he intentat d’assajar estils literaris nous. Després de l´Ulisses de Joyce, mai no he fet com altres que han volgut imitar-lo. Els articles periodístics són comentaris o rèpliques, diuen que força punyents, de notícies polítiques que ataquen o ridiculitzen la nostra realitat de nació catalana.
‘- Arribam al final de l’entrevista. Has deixat res al tinter?
– M’agradaria fer constar l’ oblit en què tenen els nostres mitjans d’informació el millor novellista viu del País Valencià: em referisc a Enric Valor i Vives, gramàtic i lingüista per afegitó, d’una força narrativa excepcional. Recomane la lectura de les seues últimes novelles, Sense la terra promesa i Temps de batuda, que, crec, són comparables a les millors de l’escola realista francesa i russa”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!