Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 d'agost de 2015
0 comentaris

Climent Garau i la lluita per reforçar el nacionalisme d´esquerra a Mallorca (PSM)

En la mort de Climent Garau – Un activista que sempre va donar suport al nacionalisme d´esquerra – Homenatge

 
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

 

Xirinacs amb el PSM: per l’autodeterminació i el socialisme

 
Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Des del seu inici (1971), Lluís Maria Xirinacs participà activament en l’Assemblea de Catalunya (Principat) i va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d’ençà la mort de Franco. També participà en la confecció de la Constitució espanyola aprovada el 1978 i en la de l’Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l’any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat -convidant pel PSM- a fer campanya en favor de l’abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): “Darrerament m’he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m’he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial”.
El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l’ajut de de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la quadribarrada i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d’OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: “Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el ‘si’ en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo…”.

La revista del nacionalisme d’esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d’Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que tengueren a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l’OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d’OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: “Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona”.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

La histèria antiesquerrana s’anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l’abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats “apología del terrorismo”. Diario de Mallorca del 22 de novembre del 1978 publicava una nota amb els titulars “Ante la querella por ‘apología del terrorismo’ el PSM-PSI sale en defensa de Xirinacs”. Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a la independència de les nacions oprimides o en favor de la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era “marginal” per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d’esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel partit. Expressió màxima de la ràbia que comentam era una nota d’un periodista espanyol que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia a Baleares (27 d’octubre del 1978): “Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques, que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d’aquest collectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l’originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica… Després de tot, havent rebutjat l’oferta unitària del PSOE i donant acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals es esser un còctel no païdor”.

Les intervencions de Xirinacs eran manipulades. Vet aquí un titular de l’època: “Xirinacs: las Cortes siguen siendo un Parlamento vertical. El senador catalán manifestó que no comparte el terrorismo, aunque lo comprende”. Les tergiversacions servien per a bastir el mite que el PSM era un grup proper al terrorisme, ple de marxista-leninistes radicals, d’illuminats que rebutjaven una constitució democràtica, la unitat amb una organització d’ordre com el PSOE…

Els servils a sou dels franquistes reciclats no podien amagar que l’abstenció del nacionalisme marxista anava dirigida envers una Constitució que consagrava -i consagra!- l’Estat espanyol com a estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. La Constitució es fonamentava -i fonamenta- en la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Els oportunistes volien que, amb els ulls clucs, acceptàssim aquestes i altres mancances democràtiques. Evidentment, la nostra tasca va anar encaminada en direcció contrària: explicar als treballadors i sectors populars el que és una vertadera i autèntica Constitució democràtica.

Miquel López Crespí
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

 

 

La unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (la majoria de l’OEC) contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els “cants de sirena del PSOE” era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)”. Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d’aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d’esquerres”. (Miquel López Crespí)

 

La lluita per salvar el PSM i les crisis del nacionalisme d’esquerra

 

 
Inca (Mallorca). En el mes de desembre de 1978 el IV Congrés del PSM aprovava la unitat del PSM amb els comunistes de l´OEC. La unitat va reforçar el PSM i el partit unificat va poder resistir les campanyes de la dreta (UCD) i del PSOE i PCE per neutralitzar o acabar amb el nacionalisme d’esquerra.

Els esdeveniments de Santa Maria del Camí han situat en primera línia de l’actualitat política la possibilitat d’una nova crisi del PSM. Tot plegat m’ha fet recordar la de finals dels anys setanta, quan semblava que el nacionalisme d’esquerres seria engolit totalment i absolutament per la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Aleshores molta gent havia escollit anar a recer del partit de Felipe González i Alfonso Guerra. En aquella època, amb l’enfortiment del PSM a ran del Congrés d’unitat amb la majoria d’agrupacions d’OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d’esquerra) s’anà accentuant. S’ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l’any 1976 entre dreta i esquerra a l’interior del partit. Finalment, amb la sortida d’elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s’esdevingué amb l’intent de portar el PSM dins el cau del PSOE.

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa “proposta de Convergència” (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d’abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l’esperit d’esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d’unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: “1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d’anàlisi de la societat.

‘ 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

‘ 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista” I, en el punt 5è s’exigia igualment “el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i dels pobles [que integren l’Estat espanyol]”.

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu “Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeras” pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): “Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d’importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d’entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d’un partit d’àmbit estatal i amb opció de poder que no des d’un partit d’esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador… són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys”. Seguidament el periodista li demana:

” -I a vostè no el volgueren?

‘ -Ja, ja [respon Sebastià Serra]… no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts”.

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l’OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els “cants de sirena del PSOE” era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)”. Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d’aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d’esquerres.

Miquel López Crespí

(19-VII-05)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!