Fotografia: Bunnova

L’ex-president de l’Obra Cultural Balear (OCB) i fundador del Grup Blanquerna,Climent Garau, s’ha mort avui a noranta anys a Bunyola. Nat a Palma el 5 de octubre de 1924, fou un important humanista i activista cívic, cultural i polític les últimes quatre dècades a Mallorca.

Garau, farmacèutic de professió, va tenir una intensa vida professional i política. Va fundar i passar per uns quants partits nacionalistes durant la dècada del 1970 (Aliança Nacional Mallorquina, Grup Autonomista i Socialista de les Illes, Partit Nacionalista de Mallorca i Unió Autonomista) i finalment es fa afiliar al PSM, on fou un militant destacat.

El 1965 es va associar a l’OCB i el 1970 en fou elegit president. I el 1985 va ser un dels fundadors del Grup Blanquerna, dedicat a l’estudi de la realitat cultural i nacional de Mallorca.

Els darrers anys havia rebut homenatges i havia obtingut guardons com el Premi Ramon Llull del govern (2000) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2003).

El funeral tindrà lloc dilluns, a les 20.00, a la Seu.

Mostres de condol

La veu de Garau és ‘molt valuosa’ per a ‘estudiar l’activisme cívic, cultural i polític dels darrers cinquanta anys a Mallorca’, ha reivindicat l’OCB, que ha lamentat la mort del que va ser el seu segon president. El Grup Blanquerna, per la seva banda, diu que tindrà sempre present ‘l’exemple de generositat, ètica insubornable, compromís, coherència i estimació a la llengua, cultura i país de Climent Garau’.

L’Ajuntament de Manacor ha destacat ‘la figura clau’ de Garau, ‘un home de país’, en ‘la recuperació i dignificació’ de la cultura i la llengua ‘els duríssims anys de dictadura’. I Esquerra Republicana de Catalunya ha lamentat en un comunicat la mort d’aquest ‘ferm defensor de la llengua catalana a les Illes Balears’, que qualifica de ‘referent del catalanisme i el nacionalisme a Mallorca i a les Illes’. ERC ha posat Garau com a ‘exemple a seguir’ en defensa de la identitat catalana. El seu paper durant la transició el va convertir en un dels principals referents catalanistes i del nacionalisme a Mallorca, ha destacat la formació. (VilaWeb)

La mort de l´amic Climent Garau m´ha fet recordar els anys 60 i 70, l´època de les trobades clandestines en defensa de la cultura catalana i la lluita contra el feixisme
Antoni Serra, Miquel López Crespí, Pere Jofre, Biel Majoral, Pere Sampol… quan tots érem marxistes

 
Havia tengut els meus primers contactes amb el PCE -via París, perquè a Mallorca era completament clandestí- a començaments dels anys seixanta, concretament devers els 1962-63, quan la gran vaga d’Astúries i l’assassinat de Julián Grimau. Posteriorment certes lectures i contactes amb grups que acusaven de reformistes els carrillistes, m’anaren decantant vers un altre tipus d’organitzacions polítiques. Cal dir que, després d’haver estudiat la majoria de clàssics del socialisme, els pamflets de Carrillo demanant una reconciliació nacional amb els vencedors a la guerra civil i l’exigència gens amagada d’oblidar les mes glorioses tradicions de combat antifeixista dels pobles de l’estat -la lluita guerrillera, entre d’altres-, no convencia gens uns joves que, com nosaltres, el que volíem era aconseguir la llibertat, el socialisme i el poder dels treballadors. Es pot dir que no era solament l’antifranquisme el que ens feia lluitar, sinó també l’anticapitalisme. De París, Bèlgica o Milà ens arribava -o l’anàvem a cercar nosaltres- material d’aquestes organitzacions molt crítiques amb la política reformista del carrillisme. Devers l’any 1965, el PCE ja havia tengut la gran escissió de militants que després formaren el PCE (marxista-leninista) i el FRAP (aquest darrer fundat a París a casa de l’escriptor Norman Mailer per diverses organitzacions de masses i del qual fou nomenat president l’insigne socialista Álvarez del Vayo). De Bèlgica rebíem igualment una publicació de teoria marxista molt crítica anomenada “El Comunista”. Aquestes, juntament amb els clàssics del marxisme, eren les nostres lectures polítiques i contactes organitzatius que, a poc a poc, ens anaven allunyant d’un PCE que, per altra banda -llevat algunes detencions conjunturals-, no vèiem enlloc.
L’escriptor Antoni Serra, al qual tots els grups clandestins respectàvem per allò del seu compromís constant amb qualsevol mena d’acció reivindicativa i, sobretot, per la confiança que ens produïen les seves col.laboracions diàries a “Ultima Hora”, es bellugava arreu, i a vegades em cridava per a participar en alguna moguda revolucionàrio-cultural.
Record trobades clandestines de diferents tipus que demostren l’esperit combatiu d’aquella època d’abans de la democràcia. Aleshores era president de l’Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l’home tenia un desig immens d’obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l’activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de “patums” passats de moda que encara es respirava per dins l’Obra.
La primera reunió la férem a la casa que l’historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l’altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d’anàlisi, a un bloc de pisos del carrer Caro, a la barriada de Santa Caterina. A part de l’historiador Pere Jofre, hi havia em Toni Serra, alguns estudiants inquiets i jo mateix, amb un company que aleshores militava al Partit Comunista d’Espanya (Internacional). El company del PCE(i) era sord (per això li dèiem “el sordet”), i era patètic veure’l tot el temps amb la mà a l’orella, provant d’entendre el que estàvem parlant. “Què diuen aquests petit-burgesos”, em demanava a cada moment, intrigat, exercint una estricta “vigilància revolucionària” sobre les possibles propostes antimarxistes que podien presentar personal tan “sospitós”.
Les propostes d’en Climent Garau eren lògiques i coherents. Volia fer de la prestigiosa institució cultural una seu oberta a tots els moviments reivindicatius mallorquins. Enfortir l’esperit nacionalista, sortir de l’enfony estrictament poètic i literari. Era el que més endavant faria en Josep M. Llompart i que convertí, en temps de la transició, l’OCB en uns dels nuclis més actius de la lluita antifranquista i de defensa de la nostra cultura que mai han tengut les Illes.
Però nosaltres, en aquell moment, amb la dèria de bastir un partit de la classe treballadora, un partit d’orientació marxista-leninista, plenament identificat amb el socialisme i, fins i tot, partidari del poder dels treballadors, les propostes d’en Climent Garau, ens semblaven reformistes. En Toni Serra feia una anàlisi radical dels comportaments polítics de certs membres de l’Obra, i venia a exigir la dimissió de qualsevol element reaccionari que hi pogués haver. Jo vaig intervenir demanant assumir el mètode d’anàlisi marxista per a enfocar les nostres futures activitats. Garau ens mirava bocabadat, atemorit davant tan fervent exaltació comunista. Ell, evidentment, volia admetre joves socialistes o comunistes, però crec que va topar amb un personal realment irreductible. En definitiva, les reunions amb en Climent Garau per a rejovenir l’OCB no arribaren enlloc, i el President no ens va a tornar cridar mai més. Ben cert que degué patir més d’un malson provant, inútilment de casar el socialisme amb l’amor vers lo Pi de Formentor.
Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí d’en Toni Serra i de Josep M0 Llompart. Arreu de l’estat la repressió franquista s’accentuava. El projecte era fer renéixer l’associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l’estranger. El pla em semblava perfecte. Era una època en què molts treballadors eren torturats a les casernes de la Guàrdia Civil i als soterranis dels governs civils. Omnímode regnat de la Brigada Social i els seus sequaços! Es tractava d’aconseguir que la repressió contra la cultura topàs amb una organització i amb un suport solidari internacionals.
En Toni Serra era l’encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l’Editorial Moll, al carrer Torre de l’Amor. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M0 Llompart, en Josep M0 Palau i Camps, Toni Serra, jo mateix i algun altre que ara no record. En Toni no se’n podia avenir. Ens mostrava, indignat, els certificats de les cartes que havia enviat i pegava cops de puny damunt la taula, blasmant contra el no-compromís dels nostres companys de confraria. Eren cinquanta, els escriptors citats, i només en compareixien quatre o cinc. En Toni tenia la dèria d’enviar les convidades a la reunió per carta certificada a fi que mai no poguessin dir que no havien rebut la citació.
La idea de muntar la secció del Pen Club a Mallorca morí al cap d’un parell de trobades. A poc a poc constatava que no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. Molt manco per la “utopia” de bastir el socialisme o el comunisme!
Gent important del gremi s’estimava més anar fent la seva obra particular sense cercar-se més complicacions. )Com podíem demanar, per exemple, a un advocat que vivia de defensar els patrons i cobrava comissions del Sindicat Vertical, s’embarqués en l’aventura d’una organització cultural antifeixista? Era com demanar peres a un aglaner! No em parlem, de qui havia fet carrera amb el franquisme, muntat els seus negociets, o – i n’hi havia alguns!- els que militaren a favor dels falangistes. En certa mesura la idea de muntar el Pen Club a Mallorca naixia abans d’hora. Potser més endavant, si en temps de la transició ho haguéssim tornat a intentar, hagués reeixit l’experiment. Però ara, tot finia com de costum: els cops de puny d’en Toni damunt la taula, en Llompart que tampoc no se’n podia avenir, de la falta de resposta, en Josep M0 Palau i Camps que volia tornar-ho a provar. Tot plegat, la crua realitat de la indiferència de bona part dels intel.lectuals illencs vers la lluita antifeixista.
Particularment vaig anar constatant que, per aquells indrets, el camp cultural, la plèiade de falsos ídols de fang que ens havien enlluernat una temporada, no obtindríem respostes gaire favorables per a la lluita. Comprovava que eren molt pocs els escriptors amb idees semblants a un Pablo Neruda o un Vicent Andrés Estellés o Pere Quart. Si la gent tenia por a participar en una organització gremial, netament professional… )com podíem esperar una futura i hipotètica militància en partits de classe, revolucionaris, veritablement antifeixistes? M’adonava que havia mitificat massa els lletraferits, els “herois” de pàgina cultural i llibret anual de poemes. Vivia somniant amb l’exemple d’altres èpoques i altres contrades. Ara, a finals dels seixanta, si llevàvem els noms abans esmentats, molt pocs dels famosos creadors que sortien periòdicament pels diaris volien seguir l’exemple d’un George Orwell, un Ernest Hemingway o Bertolt Brecht. Extensa munió dels homes que fins feia poc encara consideràvem els “mestres”, eren en realitat autors massa influïts per la finida Escola Mallorquina, personatges provincians de missa i comunió diàries, amants de les postes de sol i “la claror profunda de les nostres aigües”. Un món ranci, pansit, aturat en el passat, lluny de les esperances populars, aliè a l’esperit de revolta cultural i social que, des de la revolució russa, havien sacsejat el planeta. Si no havien assimilat cap dels avanços artístics dels surrealistes o futuristes, alguna idea de de la revolució francesa; si no s’havien sentit identificats amb la llarga història de lluita del moviment obrer català i espanyol, les esperances de la I Internacional, les contradiccions de la II aprovant els crèdits de guerra, la creació per Lenin i Trotski de la III, a Moscou, l’any 19l9; si eren indiferents a tot allò que a nosaltres ens dominava ment i esperit… )com podíem demanar-los un compromís militant avançat, una coherència política que, indubtablement, no podien tenir? Les reunions al despatx de l’Editorial Moll em deceberen molt, i en certa mesura radicalitzaren les meves postures i concepcions dins els camps literari i polític. Era qüestió de cercar els aliats per a la lluita en unes altres direccions, lluny de les torres d’ivori, anar als barris populars, als ravals extra-radials, confiar en les masses anònimes que no tenien res a perdre amb la lluita.
Només l’exemple de compromís ètic i social d’un Llompart o un Toni Serra esdevenia un fanal en la fosca de la dictadura.
EL PSAN A LES ILLES

Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l’opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l’exercici del dret a l’autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l’escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l’Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l’atemptat per part d’ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s’havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l’extrema esquerra, dins l’àrea d’allò que posteriorment hom anomenaria “els violents”, els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d’ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l’eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L’oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): “Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l’autonomia de cadascun d’aquests i la implantació d’autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell”. A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el “socialisme” degenerat implantat per la nova burgesia “roja” als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d’organitzacions com l’OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d’amar creant la consciència i el tipus d’organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l’herència i el poder de l’imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: “L’ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d’una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d’uns partits que han preferit l’abstracció i la consigna a l’anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l’acció que entronqui l’aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe”.

MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ