Literatura catalana moderna - Illes

Per desgràcia, les declaracions sensates i de pura lògica del conseller Gordó han trepitjat l’ull de poll espanyol però també el catalunyista. I entre els qui són independentistes del Principat de Catalunya també hem sentit la música pujolista de l’ara no toca. He defensat i defensaré sempre que en tingui l’oportunitat que Catalunya ha de ser un país en debat permanent. I un país madur no ha de sentir incomoditat per cap debat. Ni el de la llengua, ni el de l’exèrcit, ni el dels Països Catalans, ni el de l’energia, ni el dels horaris, ni el del model d’ensenyament, ni el del sistema econòmic… El meu lema és ‘Catalunya, un estat en debat permanent’. (Pere Cardús)

 
Que els estats espanyol i francès ens vulguin esquarterats i dividits, ho entenc perfectament. La màxima ‘divideix i venceràs’ és de les més rotundament encertades que existeixen. Hi ha moltes maneres d’ofegar una nació que vols sotmetre. I la primera manera és trossejant-la i restant-hi força. Jo no sóc ni més diferent ni més semblant a un català d’Algaida, de Xàtiva o de Baó que a un català de Tortosa. Que me’n vulgui separar aquell qui vol que el meu poble deixi d’existir, és lògic. Que ho vulgui fer qui vol construir un futur lliure i digne és una contradicció i un tret al peu. (Pere Cardús)

 
La cosa que atemoreix l’estat espanyol i que nosaltres hem de superar

Per: Pere Cardús Cardellach

Dijous 27.08.2015 02:00

 
La caverna s’ha posat molt nerviosa. El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana.

Per desgràcia, les declaracions sensates i de pura lògica del conseller Gordó han trepitjat l’ull de poll espanyol però també el catalunyista. I entre els qui són independentistes del Principat de Catalunya també hem sentit la música pujolista de l’ara no toca. He defensat i defensaré sempre que en tingui l’oportunitat que Catalunya ha de ser un país en debat permanent. I un país madur no ha de sentir incomoditat per cap debat. Ni el de la llengua, ni el de l’exèrcit, ni el dels Països Catalans, ni el de l’energia, ni el dels horaris, ni el del model d’ensenyament, ni el del sistema econòmic… El meu lema és ‘Catalunya, un estat en debat permanent’.

A banda dels ‘ara no toca’, l’independentisme catalunyista també és plagat de blavers. Hi ha independentistes hostils a la resta de terres amb qui compartim història, cultura, unitat econòmica, interès geostratègic i llengua, entre més. Per alguna raó que no sé, hi ha un munt d’independentistes de nova fornada que no volen saber res del país complet i lluiten contra qualsevol proposta d’unitat, aliança o afinitat que es faci. I és que l’independentisme ha crescut sobtadament i no ha paït amb naturalitat alguns dels coneixements i dels valors de l’independentisme històric. Potser era un preu que calia pagar? No ho crec. Però caldrà esmerçar el temps, les idees i els recursos que calguin per a corregir aquesta tendència fratricida.

Hi ha una fórmula màgica per a fer passar el blaverisme de cop: viatjar pel país i conèixer-ne la gent i les entitats i associacions que malden per refer la cultura, la llengua i la consciència al País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya Nord o a la Franja de Ponent. Fer amics de tot arreu és el remei més bo per a sortir d’aquesta trampa que ens han posat l’estat espanyol i l’estat francès des de fa segles.

Hi ha més maneres d’alliberar-se de la mentalitat autonomista fragmentadora que molts independentistes del Principat de Catalunya han assumit sense adonar-se’n. Per exemple, llegir la història completa de la Guerra de Successió i parar-se als fets de 1707 o comprovar que la caiguda de Barcelona i de Cardona no van ser la fi de la guerra, que va durar fins el 1715 a Mallorca i Eivissa. I de tot aquell episodi, podem fixar-nos en la col·laboració imprescindible de mallorquins i valencians en la defensa de Barcelona —un fet massa poc recordat al Tricentenari a Catalunya. O també podem mirar què va passar el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. I si algú pensa que tot això és massa lluny, podem anar repassant la història de tota la nació sencera i comprovar que el paral·lelisme és molt gran.

Un primer pas en aquesta direcció de descoberta de la nostra història es pot fer avui assistint als actes del Tricentenari 1715-2015 que es fan a Barcelona. Un dinar de germanor al Museu d’Història de Catalunya, una ofrena al Fossar de les Moreres (17.30) i una visita guiada a l’exposició ‘1715. La fi del regne enmig del mar’ al Born Centre Cultural (18.00) poden ser una gran experiència d’autocentrament. Si no hi podeu assistir, llegiu aquest apunt interessant al bloc de Bartomeu Mestre.

Que els estats espanyol i francès ens vulguin esquarterats i dividits, ho entenc perfectament. La màxima ‘divideix i venceràs’ és de les més rotundament encertades que existeixen. Hi ha moltes maneres d’ofegar una nació que vols sotmetre. I la primera manera és trossejant-la i restant-hi força. Jo no sóc ni més diferent ni més semblant a un català d’Algaida, de Xàtiva o de Baó que a un català de Tortosa. Que me’n vulgui separar aquell qui vol que el meu poble deixi d’existir, és lògic. Que ho vulgui fer qui vol construir un futur lliure i digne és una contradicció i un tret al peu.

Com deia al principi, podem debatre-ho tot i podem tenir estratègies d’àmbit nacional molt diverses. Però ni ens podem inventar la nostra història ni podem anar en contra de l’interès propi. Tenim posades moltes esperances a la independència del Principat de Catalunya. Caldrà refer moltes coses i millorar-ne moltes més. I espero que sapiguem reconduir aquesta mirada egoista del catalunyisme. Entre més motius, perquè la descoberta de la nació sencera serà una experiència molt gratificant per a tothom. I la revolta dels somriures es convertirà en una festa de germanor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!