Literatura catalana moderna - Illes
Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Guerra
La condició que ha de complir tot mot o expressió que vulgui sortir en aquest vocabulari del conflicte és que hagi tingut el seu moment de glòria. Que l’hagi proferit un personatge rellevant i hagi portat cua (vagar per l’espai), que hagi estat usat com a arma llancívola (adoctrinar), que l’hagin esbombat els mitjans (suflé), que hagi triomfat a les xarxes i a les converses (catalufos)… En definitiva, que hagi contribuït a definir els contorns i el contingut d’aquest procés d’alliberament la fase final del qual ja fa més de tres anys que dura.
Però el d’avui no. El mot d’avui no ha estat dit en veu alta, i no en puc atribuir la responsabilitat d’incorporar-lo al conflicte sinó a mi mateix. Per això he explicitat la durada de la fase final: perquè fa tres anys que estem en guerra. Un terme formalment insuls (del germànic werra, ‘discòrdia, baralla’, i amb una desena de derivats perfectament previsibles) però moralment devastador. Els tres segles precedents eren de guerra larvada, si voleu; si més no per a una part de la població. Ara ja és una guerra oberta. No a la manera tradicional, és clar, perquè avui dia a la UE les batalles a canonades ja no són possibles (tot i que just a la porta sí: mireu Crimea). La guerra moderna és dialèctica i les bales són verbals. Declaracions, amenaces, insults (l’especialitat de l’enemic)… Tergiversacions, propaganda, manipulació, pressions… Que la guerra és total ho demostra el fet que els mitjans disparen des de tots els fronts. En ràdios i televisions, els titulars semblen comunicats de batalla; els digitals permeten seguir el combat en temps real (l’un desmentint el que ha dit un altre cinc minuts abans: “Voten lo que voten, evitaremos la independencia”); i als diaris, des de l’editorial (la veu del capità general) fins al més insignificant dels col·laboradors (les baionetes de la tropa), fins i tot en articles i columnes en què el tema no ve a tomb, el bombardeig de trinxera a trinxera és continu. Per no parlar de les xarxes socials, on la confrontació és un cos a cos directe, a mastegots i amb el gust aspre de l’escridassada de taverna.
No cal que siguem ingenus, tampoc. Arribarà un moment que les paraules no bastaran i es produiran fets. Fets molt més pròxims als actes de violència que han caracteritzat els enfrontaments bèl·lics clàssics. Ara, qui no vulgui veure que la guerra ja ha començat, amb les conseqüències d’erosió i desgast que comporta, és que es deu estimar més ser cec. Tu acluca els ulls, i deixa que les bales et passin xiulant a tocar de les orelles. I no cal que resis per sortir-ne il·lès: és inútil.
Penseu-hi, ara a l’agost. Ens retrobem al setembre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No patiu, abans que les bales xiulin s’han de produir desastres informàtics i financers majúsculs amb el robatori massiu de dades personals intransferibles (*), així com episodis intermitents de violència esporàdica de caire ultra (**). Finalment la cosa passa a gran escala i és quan el futur de cadascú està compromès començant des de casa seva***
* I ja ho van començar al 9-N aplicant atacs i robatoris massius de dades als servidors informàtics de la Generalitat.
** A la demarcació de Lleida, hi ha apunyalaments i pallisses cada cop més sonades perpetrats per neonazis, feixistes o el que sigui (“ultres”)
*** Dislocacions geopolítiques que comprometen l’economia mundial poden ser els ingredients finals per conflictes declarats a gran escala.
Evidentment, esperem que tot això sols siguin especulacions, i que hi hagin globus cada dia… Total “jo passo de tot”, fins que la merda no em deixi respirar…