Literatura catalana moderna - Illes

Llorenç Capellà i el compromís polític dels escriptors mallorquins (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Capellà ha presentat en diverses ocasions alguns dels meus llibres. Per exemple, la novella Estiu de foc, que guanyà el premi de novella “Valldaura 1997” i que edità l’Editorial Columna pel desembre del mateix any.
La premsa de les Illes es va fer ressò de l’esdeveniment. En parlaren Diari de Balears, Ùltima Hora, L’Estel i altres publicacions. L’Estel de dia 15 de març de 1999 explicava d’aquesta manera la presentació: “Llorenç Capellà presentà dia 26 de febrer la novella de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí que guanyà recentment l’important premi de novella ‘Valldaura 1997’.
‘Com digué Llorenç Capellà, Estiu de foc és una de les novelles ambientades a Mallorca durant la Guerra Civil més importants dels darrers anys. L’autor -explicà-, que ha estudiat acuradament el desembarcament de Bayo a Manacor, la conquesta d’Eivissa i Formentera per les tropes republicanes, el món obrer dels anys vint i trenta, reviu les esperances dels voluntaris que fa més de seixanta anys intentaren alliberar les Illes del feixisme. Relat històric, dens, escrit magistralment, Estiu de foc recrea les vivències d’un grup d’infermeres catalanes que participaren en el desembarcament republicà l’agost de 1936 a Manacor.
‘A la presentació de la novella de Miquel López poguérem veure, entre el públic que seguí amb atenció la disertació de Llorenç Capellà, el Conseller de Cultura del CIM i també escriptor, Damià Pons; una nombrosa representació de novellistes membres de l’AELC, com Miquel Ferrà Martorell, Miquel Rayó, Antònia Vicens, Joan Guasp, Miquel Julià, Joan Bonet; artistes, com la coneguda pintora Esperança Mestre, intellectuals del món del teatre i el cinema: Jaume Adrover, Jaume Vidal Amengual; actors de l’escena mallorquina, components de grups musicals com els membres d’Al-Mayurqa Antoni Roig, Gaspar Jaume i Maria Vilchez; periodistes i collaboradors de tots els mitjans de comunicació de les Illes; representats de les més diverses forces sindicals, polítiques i culturals entre les quals vérem directius de l’OCB (Maties Oliver), d’ERC (Josep Serra), de Revolta, UM, PCE, CCOO, CGT, EU, CNT, CGT, Alternativa per Mallorca…; diversos dirigents històrics del moviment veïnal de Palma com Francesc Mengod i Francesca Velasco, etc., etc., que suiren amb molta atenció la presentació de Llorenç Capellà”.
Dia 22 de juny de 2002, Llorenç Capellà, juntament amb l’editor Joan Cerdà i els escriptors Victor Gayà, Miquel Julià i Rosa Maria Colom presentà la meva novella La novella, editada per Res Publica Edicions d’Eivissa. Tots els presents aprofitàrem l’ocasió per, a part de la presentació, establir un profitós debat sobre els problemes de l’escriptor català contemporani.
Record que, moments abans de la presentació, vaig lliurar a l’amic Llorenç Capellà unes fotocòpies amb retalls de 1974 d’altres debats semblants fets en el soterrani de la Llibreria Tous. La lluita per la normalització del català, per la llibertat i unitat de Catalunya, en defensa de la professionalització de l’escriptor català, són batalles en les quals, juntament amb l’amic Llorenç Capellà, portam, com demostrava la documentació que li vaig lliurar, més de trenta anys de combat continuat.
Aquella nit de febrer de 2002, com en aquella altra de 1974, igual que en tots els articles que ambdós hem publicat durant aquestes tres darreres dècades, defensàvem la unitat de Catalunya, la necessària professionalització de l’escriptor català, el present i el futur d’una professió que, per desgràcia, molts encara entenen com a pràctica d’un luxe, un simple entreteniment de dies de festa o conreu d’una esotèrica religió, la literatura, apta tan sols per a fer floritures narcistes que no tenen res a veure amb l’herència que va de Ramon Llull a Mercè Rodoreda.
Segons l’article de Mireia Balasch publicat al Diari de Balears el 23 de juny del 2002: “Segons Capellà, ‘La novella és un llibre d’una ironia extraordinària i amb un gran coneixement dels moviments editors d’aquesta terra, que són creadors i botxins de la mateixa cosa’. Aquesta afirmació fou compartida per tota la taula”.
De tot aquest combat per la dignificació de l’ofici d’escriptor, per la unitat de la pàtria esquarterada, n’he parlat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” (pàgs. 181-190) del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Per cert, en aquest mateix llibre, en el capítol “En defensa dels escriptor catalans” (pàgs. 159-162), es destaca l’aportació de Llorenç Capellà en la lluita de denúncia de l’actual comissariat neonoucentista que amaga, quan redacta determinades enciclopèdies de la literatura catalana, l’existència d’escriptors com Pere Capellà, Martí Maiol, Guillem Frontera, Damià Huguet, Alexandre Ballester, Antoni Mus, Joan Guasp, Gabriel Sabrafin, Guillem Rosselló, Miquel Más Ferrà, el mateix Llorenç Capellà o qui signa aquest article.
L’amistat amb l’amic Llorenç Capellà no es basa solament en una unitat de criteris en la lluita antifeixista o en la tasca de la nostra reconstrucció nacional, en la defensa dels escriptors marginats pel neonoucentisme dominant. Fa més de trenta anys que, a part de les entrevistes que li he fet o de les presentacions que hagi pogut fer dels meus llibres, mantenim un estret contacte, quasi permanent, pel que fa referència a qualsevol qüestió cultural i, fins i tot, personal que ens pugui afectar. En uns anys de podridura cultural, quan l’autoodi i la follia autodestructiva entre escriptors campa arreu, facilitant, aquestes estèrils lluites fraticides la penetració de les cultures imperials que ens volen exterminar, l’actitud de Llorenç Capellà és d’una dignitat molt remarcable.
Més enllà d’una presentació concreta, Llorenç Capellà ha sabut actuar com pertoca enmig de les campanyes rebentistes més brutals i demencials en contra de la meva persona i de la meva obra.
A finals dels anys noranta, un grupuscle d’extrema dreta falsament nacionalista, el mateix que ara enlaira el personatge més corrupte del PP de les Illes, Gabriel Canyelles, un grupuscle amagat rere les nostres banderes per enganar la gent, volgué criminalitzar-me amb un caramull de calúmnies, mentides i falsedats de tota mena. Són els mateixos falangistes disfressats de nacionalistes que ataquen contínuament els escriptors catalans i d’esquerres, o simplement demòcrates, tot criminalitzant Biel Mesquida, Carme Riera, Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Mateu Morro o Sebastià Serra.
Bé; com deia una mica més amunt, en plena campanya rebentista d’aquest reduït i insignificant cercle reaccionari, Llorenç Capellà, coincidint amb la festa del llibre de l’any 2002, escrigué un article al Diari de Balears de 23 d’abril que ajudà, també, a ensorrar les mentides i calúmnies de l’extrema dreta nostrada.
En aquest article, titulat “El llibre, festa i perdurabilitat”, Llorenç Capellà escrivia: “Estic llegint dos llibres magnífics. Spiritus, de Ismaíl Kadaré, que es pot trobar en castellà a Alianza Editorial, i Josep Oller i la seva època, de Ferran Canyameres, publicat per Columna en el volum cinquè de les obres completes d’aquest autor. Us els recoman ambdós, així com qualsevol de la infinitat de llibres que ha publicat Miquel López Crespí. Llegesc que acaba de guanyar, amb un poemari, el premi Miquel Martí i Pol que concedeix la UAB. Quan un escriptor rep premis de tot arreu, i a més a més premis importants, no queda més remei que admetre, fins i tot els seus detractors ideològics, que la seva literatura és digna d’ésser tenguda en compte. Jo, insistesc, en vull fer un seguiment”.
L’article de Llorenç Capellà no va ser l´únic. Ni molt manco! Mai, d’ençà les campanyes rebentistes dels excarrillistes iniciades l’any 1994 i, posteriorment, les de l’extrema dreta falsament nacionalista, qui signa aquest article havia tengut tant de suport solidari. En tots aquests anys de continuada lluita contra el feixisme i la reacció política i cultural he sentit l´alè solidari de Lluís Alpera, David Jou, Ignasi Riera, Antoni Vidal Ferrando, Ferran Lupescu, Olga Xirinacs, Gabriel Janer Manila, Carme Simó, Cecili Buele, Mateu Morro, Alexandre Ballester, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Amengual, Joan Pericàs, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Pere Noguera, Miquel Mas Ferrà, Josep Massot i Muntaner, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Jaume Obrador, Maria Antònia Munar, Sebastià Serra, Pere Rosselló Bover, Vicenç Calonge, Lluís M. Xirinacs, Joan Triadú, Maite Salord, Josefina Salord, Victor Gayà, Joan Cerdà, Francesc Moll, Rosa M. Colom, Llorenç Buades, Miquel Morell, Joan Bonet de ses Pipes, Encarnació Viñas, Damià Pons i un llarg etcètera que ara mateix seria molt mal de recordar.
Sortosament, després de cada atac de la reacció, de la follia que produeix aquest ferotge autoodi que posseeix determinats malalts mentals, tot plegat producte de l’enveja i un profund desajust psíquic, els llibres continuaven editant-se, i,el meu desig de continuar el combat contra la brutalitat de la reacció era més fort que mai. Qui sap si no han estat aquestes bestials campanyes rebentistes les que m’han animat a continuar investigant, a lluitar sempre i en tot moment per fer front al feixisme que expressava de forma ben palesa la brutor que sortia dels seus pamflets, curulls de mentides i tergiversacions. Els articles de l’amic Llorenç Capellà també significaren un important ajut solidari en aquest combat continuat contra la mala fe, el cinisme, el menfotisme dretà i pseudoesquerrà regnant, el brutal regne polític i cultural dels hereus de la dictadura.
Tot plegat, les campanyes rebentistes contra els escriptors d’esquerra mallorquins no ajuden gens ni mica, ans al contrari, a consolidar la literatura catalana a les Illes. L’editorial de la revista Lluc (núm. 806-807, pàg. 2), titulat “Les veus narratives de la Mallorca dels setanta”, explica a la perfecció aquesta problemàtica que liquida, com el quintacolumnisme, les possibilitats d’existència d’una literatura “normal” catalana a les Illes. Diu l’editorial de Lluc parlant dels diversos problemes que dinamiten la normalització de la nostra literatura: “A més a més, la complicitat dels mitjans de comunicació illencs, amb ben poques excepcions, amb la nostra producció literària ha estat molt escassa o del tot insuficient. D’aquesta deficiència, però, també en són responsables els mateixos escriptors. En massa ocasions, sobretot els darrers anys, no han tengut la lucidesa suficient per a destriar els veritables adversaris. I per això, en lloc de ser un sector que fes pinya, que fes de la cohesió la seva força, que prioritzàs per damunt de tot la conquesta d’un paper de lideratge en un medi cultural alienat que els és hostil, han practicat batusses endogàmiques estèrils i autodestructives”.
La primera entrevista que vaig fer a Llorenç Capellà fou per al Diario de Mallorca i és de començament dels anys setanta. La darrera, va sortir publicada en la secció de cultura del diari Última Hora. Era el diumenge dia quatre de març de 1984. Aleshores jo m’encarregava de la secció d’entrevistes del suplement de cultura d’aquest diari, i el primer escriptor entrevistat va ser Llorenç Capellà.
Era el moment oportú de fer recompte de tants d’anys de feina literària, d’investigació periodística i de compromís amb la cultura catalana. Li vaig demanar:
-“Parlem del teu ofici: No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat, Un dia de maig, Romanç, Jack Pistoles, Ailòviu…”.
En Llorenç em digué: “El pas del temps em permet adonar-me que No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat i Un dia de maig formen un cicle, atès que extrec l’argument literari dels ets socials més pròxims a mi, com són la guerra civil o l’eclosió turística. Romanç, en canvi, encetà una nova manera de comprendre la novella, possiblement influït pel boom de la novellística sudamericana. Sortí publicada l’any setanta-tres i passaren vuit anys abans que publicàs una altra obra de creació. No em sentia literàriament eixut, passava, però, que m’atreia força el treball periodístic.
‘Difícilment en aquells dies de la transició política un novellista podia sostreure’s a l’encís del carrer. La novella era al carrer, la feia la gent cada dia… A posta, fins a l’any vuitanta no vaig tornar a escriure novella. Naturalment havia clos el cicle estètic que podia encetar Romanç i iniciava la creació d’una obra -Jack Pistoles, Ailòviu en novella; Bolles de colors, El pasdoble en teatre- a la qual reflectesc les inquietuds literàries que actualment [1984] em preocupen”.
Posteriorment passàvem a analitzar la situació política posttransició i més concretament de la situació política mallorquina. A la pregunta de com analitzava la situació, en Llorenç, incisiu com de costum, contestava amb aquestes paraules: “La veig decepcionant. AP acompleix perfectament la missió per la qual fou votat: gestiona l’immobilisme; el PSOE, des de l’oposició, no genera massa espectatives de canvi. Sembla conformar-se amb el seu espai electoral. Unió Mallorquina, per la seva banda, mobilitza un mallorquinisme una mica folklòric, però es la primera força autòctona que sorgeix amb voluntat de poder. Crec que Jeroni Albertí és un teoritzador, però estic convençut que és home extraordinàriament hàbil que després d’haver passat per la presidència d’ASIMA i d’UCD, ha estat capaç de formar un partit i convertir-lo en vuit setmanes, en la tercera força política de Mallorca-
‘Cal, per tant, no perdre de vista la seva trajectòria… Quant als altres partits amb una mica de incidència social, pens que el PSM continua essent el cau de tota una sèrie d’estats d’opinió que engendra la pròpia societat -estats d’opinió, no cal dir-ho, idealistes i voluntaristes- i el PCIB, després de tots els seus altibaixos, ha d’iniciar una època de credibilitat”.
I és precisament aquesta actitud honesta d’un home del poble, hereu de la nissaga d’un Llorenç Capellà Garí, d’un Pere Capellà Roca, el que sempre ha molestat el nostre reaccionari comissariat cultural. I per això el silenci que encara avui plana damunt llibres com No hi ha vent a la teulada, Una cinta de dol al capell o les millors obres del teatre mallorquí contemporani: Bolles de colors (1983), El Pasdoble (1985) i Un bou a mort Manolete, Premi Born de teatre 2002. Tampoc hauríem d’oblidar la important aportació a la poesia contemporània catalana, el poemari Guitarres de dol.
Com a publicista ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d’informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.
Com em deia l’autor en entrevista publicada a Última Hora el 4 de març de 1984: “En aquells moments de transició sortiren Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer. Era un moment clau de la nostra història (la mort de Franco, l’inici de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol)”.
Recordem que en aquells anys, excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d’algun grup de l’esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d’Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l’OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intellectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l’Editorial Moll, posàs a l’abast de tothom un material d’investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d’intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les “armes” intellectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d’una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d’OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l’arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.
Els reculls d’entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.
El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novella i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d’aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d’autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels “exquisits”.
L’amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: “Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà”. Reconec que la dedicatòria m’emocionà. Mai ningú m’ha dedicat un llibre amb una prova d’amistat tan forta com aquesta.
A tots aquells treballs d’investigació de recerca publicista hauríem d’afegir la biografia Ignasi Ferretjans o la lluita pel socialisme (1986), el Diccionari vermell abans esmentat, L’Esport a les Balears (1893-1936), L’esport a les Balears (1936-1959) (1995) i La Mallorca del clavell (1999) entre molts d’altres treballs de divulgació cultural i històrica.
Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m’ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat “Una manera de fer literatura”, diu: “Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d’allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d’afirmar que López ja disposa d’una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intellectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d’aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d’escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s’han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d’aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d’aquests, d’ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l’intellectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l’escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l’interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l’absència de influències. D’una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D’altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l’ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d’esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l’estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d’embolcalls que disfressin el seu significat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!