Literatura catalana moderna - Illes

Damunt l’altura: història d’una novel·la (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació per Pagès Editors de Lleida de la novel·la Damunt l’altura, continuació de Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera planteja algunes qüestions en referència als problemes que tenim els escriptors catalans quant a l’edició de les nostres obres. Només farem unes reflexions, ja que els problemes de la publicació i difusió del llibre català requeririen un llibre sencer. Per començar hauríem d’analitzar tota la problemàtica que comporta pertànyer a una cultura minoritzada i oprimida, sotmesa als dictats estrangers, en aquest cas a Espanya i França, d’ençà del tractat dels Pirineus i del decret de Nova Planta. Però així i tot, i malgrat que s’ha de tenir en compte que no és aquesta la intenció d’aquest article, crec que podem escriure algunes notes que ajudin el lector a una comprensió més global de la problemàtica dels nostres autors.

Tots sabem que, exceptuant el cas de determinats escriptors mediàtics o que tenen el suport dels clans i camarilles que controlen la promoció de les nostres obres, la possibilitat d’editar una novel·la, i més si aquesta no s’até als paranys estàndards del nombre de pàgines i tipus de narrativa més o manco de moda, esdevé sovint una complicada odissea. Un gran nombre de companys de l’AELC i altres que no ho són, si no guanyen un premi literari ho tenen molt malament a l’hora de veure editat el seu treball. Per desgràcia, i tots ho sabem a la perfecció, som lluny d ‘una certa normalitat cultural i, com a literatura minoritzada, sotmesa a les pressions constants de les cultures imperials que planen damunt nostre, els productes literaris catalans, amb les excepcions de costum, no tenen la sortida i la difusió que haurien de tenir. Aquesta dura realitat fa que s’hagi establert una certa irregularitat cultural en el pla editorial. Al costat d’antics i eficients professionals que encara mantenen ben alta la bandera de l’honradesa i el treball ben fet, avui som en ple l’al·luvió de nouvinguts al món de l’edició que, malauradament, no tenen gaire escrúpols a l’hora d’escollir autors i obres. Són moltes les empreses de l’edició que, per a garantir guanys, no es preocupen gaire de la qualitat del que publiquen. El món de les subvencions institucionals plana damunt el negoci editorial i molts d’aquests editors ocasionals, n’han sortit com a bolets!, el que cerquen senzillament és l’euro. Els quatre escriptors de moda, aquells que, per les seves relacions amb les institucions, amb el poder polític i acadèmic, poden oferir avantatges als editors, són els únics que no tenen gaire dificultats en la publicació de llurs obres. Els altres, la majoria, per entendre’ns, el noranta nou per cent dels socis de l’AELC, no tenim aquests avantatges. Les estratègies per a l’edició dels nostres treballs solen ser extremament variades, a vegades ben igual a les diverses formes de lluita guerrillera contra l’invasor. El que volia dir era que molts d’escriptors tenim, juntament amb els problemes acostumats d’una cultura minoritzada pels grans poders imperials, els d’haver de bregar amb la complexitat del món editorial actual. Per exemple, i per fer-nos una idea… com podem fer una novel·la experimental, bastir mons de ficció que ocupin centenars de pàgines, si una obra normal, de dues-centes pàgines, ja té problemes per a ser publicada?

Les excuses de l’editor que no vol arriscar-se sempre són les mateixes: massa pàgines, cost d’edició elevat, incertesa en les vendes… En aquesta situació, i ens hi trobam cada dia… com et presentes al seu despatx amb una novel·la de quatre-centes pàgines? Qui s’hi atreveix, a no ser un d’aquells endollats privilegiats o algú amb el poder adient per a retornar “el favor”?

En el meu cas particular, sempre que em pos a escriure una nova novel·la històrica ho faig després de molt temps de preparació i després d’haver estudiat una documentació tan àmplia com sigui possible i que ens faci copsar diversos punts de vista. Es tracta de copsar els personatges o l’època en la qual han d’estar immersos, des dels més diversos angles de visió. És evident que moltes de les novel·les que he publicat requereixen molt més que aquesta fase normal de recerca. He de confessar que no sé escriure de temes aliens als meus interessos culturals. He d’escriure de fets i esdeveniments que m’hagin colpit amb força o, en cas contrari, ja no em pos a la tasca. Fins i tot quan he escrit alguna novel·la que a primera vista no té res a veure amb els que aparentment són els meus interessos culturals, és, i vos ho puc assegurar de veritat, expressió màxima d’aquests interessos. Els trucs literaris poden amagar qualsevol provatura d’un autor, per això mateix bastim obres de ficció!.

Però havíem començat parlant de Damunt l’altura, l’obra que, com he dit, vol ser una continuació de Defalliment. Per què, doncs, una continuació de Defalliment? Per quins motius ampliar una història que, en les seves dues-centes pàgines i busques inicials ja semblava havia quedat closa?

Ho provaré d’explicar.

Quan em pos a escriure ho faig per a provar de desenvolupar al màxim la història que cova dins el meu cervell. Normalment redact un pla de l’obra. Primer una síntesi general, amb precisions sobre els personatges i damunt l’època històrica en la qual es desenvoluparà la història. Posteriorment, ampliant aquestes primeres notes, faig una síntesi aproximada de com pens que hauria de ser cada capítol. És el material orientatiu que situo davant la màquina d’escriure i sense el qual em seria molt difícil orientar-me en la història que he de desenvolupar. Cal dir que, sovint, el pla tan minuciosament preparat va canviant segons la força que van cobrant les accions i la vida dels personatges. Malgrat que consider imprescindibles aquesta mena de plans inicials de la novel·la, els anys de pràctica literària m’han ensenyat que aquesta mena de croquis a vegades tenen poca efectivitat. Quantes vegades la imaginació d’un autor no va per endavant de qualsevol pla establert d’antuvi? Conec amics del ram de la ploma que, amb una sinopsi de la novel·la al seu davant, han escrit dues-centes pàgines d’un llibre desenvolupant solament algunes idees d’un dels capítols que s’havien d’escriure. Un d’aquests amics em deia, preocupat i sorprès alhora pels misteris de la creació literària: “Faig una sinopsi de trenta capítols i ara m’adon que, si visqués prou anys, podria desenvolupar les idees del pla inicial fins arribar a escriure trenta llibres”. Són afirmacions que he sentit a molts d’altres escriptors i que una vegada vaig sentir fins i tot al mateix García Márquez, explicant a un periodista la gènesi de Cent anys de solitud.

Malgrat aquesta realitat, García Márquez té tota la raó del món!, el cert és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense aquest treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l ‘obra i dels personatges. Segurament, com m’ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d’aquest material, però el meu sistema d’escriure m’ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d’aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l’experiència vital i humana d’una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l’editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d’aquesta grandària, l’editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L’exigència editorial d’un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d’edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l’editor quan li lliuris l’original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l’escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se’n deriven, no haurien d’impedir que l’autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m’he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l’obra. Ans al contrari, segurament m’hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La “justificació” que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d’experiència s’ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l’obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d’aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d’un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s’imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l’endollat de l’editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d’ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, “entre les obres presentades no n’hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada”. Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d’importar a ningú “la qualitat” d’unes obres que, com hem dit, sovint ni s’han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat “raonable” pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d’editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s’haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s’hagué de pagar l’edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d’ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l’altura.

Parlarem una mica de la història d’aquestes dues últimes novel·les.

Quan m’arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d’anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l’obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d’aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m’acabaven d’agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s’ha escrit de sobrer. L’art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s’han de suprimir. Fragments estimats de l’obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l’edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l’editorial que porta endavant l’amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l’obra quedà finalista i va ser editada per l’editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de “Lo Pi de Formentor”, l’autor de Poesies, Horacianes i tants d’altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L’obra, i en parlar de l’obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l’altura, el llibre que acaba d’editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d’un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX. Com va escriure l’escriptor Damià Pons en el diari Última Hora (8-X-05): “Amb posteritat a una fase prèvia de documentació exhaustiva sobre el poeta, López Crespí ha creat un narrador-protagonista que ens conta, en un moment vital ja del tot crepuscular, diferents episodis de la seva vida. La nostàlgia per la mare perduda en la infantesa, l’adolescència pels paratges idíl·lics de les propietats familiars, la primera coneixença dels clàssics de la mà de l’oncle Miquel Llobera, les estades per estudis a Barcelona i a Madrid, els contactes al llarg del temps amb els ambients literaris i culturals, el defalliment que li agitava el cor en l’època incerta de la joventut, la decisió de fer-se sacerdot i els anys de residència a Roma, els èxits com a escriptor, la seva condició de canonge de la Seu de Palma, l’impacte desmoralitzador dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, una inquietud espiritual permanentment angoixada, uns estats d’ànim oscil·lants entre una certa eufòria i la depressió més profunda, un neguit constant nascut de la creença que com ‘obrer de l’Evangeli’ encara no dedica prou temps a la penitència i a l’oració, el sentiment de fracàs a l’hora de fer el balanç de la pròpia vida perquè ha perdut massa temps amb activitats que poden considerar-se supèrflues, la sensació que s’està aproximant una gran catàstrofe històrica perquè les creences religioses de la societat tradicional són frontalment contradites o negades… Una vida interior certament convulsa, de climatologia tempestuosa.

‘López Crespí ha escrit el llibre fent ús d’una matèria primera formada amb dades i fets certs, del tot documentats a la bibliografia existent sobre Costa. Ara bé, l’obra pretèn ser una novel·la sobre un personatge real i no la seva biografia. Per això, als fets documentats se n’hi afegeixen uns altres que són clarament ficcionals, encara que del tot versemblants i possibles. Sobretot fan referència a les intimitats i a les quotidianitats del poeta: el reuma del peu esquerre, el dol davant la decrepitud física del pare, les múltiples inseguretats personals que pateix, la cíclica evocació de la figura de la mare, la lluita contra la vanitat, les intrigues entre els membres del capítol de la Seu, l’anorreament produït per la vellesa… Podríem dir que el novel·lista d’alguna manera completa la realitat”

És un resum prou encertat del projecte, no solament de Defalliment, com ja he dit abans, sinó també de Damunt l’altura.

Quan el deu de març de 2005, l’escriptor Antoni Oliver presentava Defalliment i jo l’escoltava, pensava també en Damunt l’altura. I hi pensava perquè ambdues obres són, en definitiva, la mateixa novel·la que, per les circumstàncies que abans hem explicat, ha hagut de sortir dividida en dos volums.

Recordem el que deia, entre moltes altres coses, l’escriptor i regidor de cultura de l’Ajuntament de Pollença Antoni Oliver en aquella presentació de la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera:

“Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l’edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l’autor en atrevir-se a bastir una obra d’aquestes característiques.

‘He dit ‘atrevir’ i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l’obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l’autor ha escrit en primera persona els records d’un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d’un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d’errors d’interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D’altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d’estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l’estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.

‘Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d’un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.

‘Parlant de capítols, voldria destacar també que l’estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.

‘Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l’estructura bàsica de l’obra, però l’important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l’autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?

‘Ja al primer capítol, Costa diu ‘…hom s’adona de la futilitat de les coses’ mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.

‘López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n’abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l’autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d’esperit trist, de dubtes i de manca d’entusiasme.

‘Els primers efectes que trobarem d’aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com ‘la vida passada, senectut, vellesa’ constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d’ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu ‘ja no somnio versos, visc de records…’. El capítol acaba i el lector ha estat presa d’aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d’infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l’amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.

‘Aquí és on hem de donar l’enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.

‘Per acabar, no m’agradaria deixar de banda que l’obra està totalment documentada i que l’autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l’any Costa, no era cap gran coneixedor de l’autor i vaig llegir l’obra com un lector d’una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l’obra i perquè sé que cap autor s’atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l’obra amb estudiosos d’en Costa i que estigueren d’acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la”.

I feta aquesta introducció, amb el suport de les assenyades aportacions a l’anàlisi de l’obra de Damià Pons i d’Antoni Oliver, crec que podríem passar a analitzar amb més deteniment la novel·la Damunt l’altura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!