Literatura catalana moderna - Illes

La cultura xinesa en la poesia mallorquina: Lletra de batalla

Per Miquel López Crespí, escriptor

Lletra de batalla, el poemari publicat per l’Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l’editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l’autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols “La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània” i “El llibre de les odes”, pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d’altres coses: “Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els ‘exquisits’, els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva ‘raresa’ (sovint plena de mediocritats, còpia barata d’un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l’autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l’alçada gegantina d’un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d’aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D’on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta”.

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d’aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: “La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d’alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l’any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d’esmentar”.

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, “descobert” l’autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d’assassinar les obres i l’autor en petit comitè, clavant el punyal per l’esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d’ètica d’aquests membres de jurat, alguns d’ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d’afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l’havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l’Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Exceptuant algun atac rebentista, cosa “normal” per aquests indrets, nombrosos escriptors en feren comentaris ben favorables. Gabriel Janer Manila, que va ser l’encarregat de la presentació del poemari en el Centre de Cultura de “Sa Nostra”, em va fer un article molt elogiós al diari El Mundo-El Día de Baleares. Gabriel Janer Manila va escriure: “He dit, just en començar, que el poemari d’en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d’un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d’algú altre. Hi ha una cosa que l’allibera d’esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d’un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

‘També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d’aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l’espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d’un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

‘És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d’anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l’italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

‘De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d’obrar per arribar a l’endemà ‘sense trair els resplendents principis dels avantpassats’; contra la burocràcia del títol acadèmic, s’admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l’obra d’art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l’home. I ens proposa la ‘revolta permanent’ com a forma superior d’existència.

‘Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l’escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure, perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps”.

També el novel·lista i poeta Antoni Vidal Ferrando van escriure un article encoratjador en la revista L’Estel (1-V-2000) en el qual deia, entre moltes d’altres coses: “Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirables, amb un llenguatge ran transparent com el vi bo o com el solo d’una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l’ambició literària. López Crespí ens ha ofert un dels textos químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual”. Igualment el poeta Àngel Terrón havia escrit en un article titulat “Una gran fita de la poesia catalana: un text escrit el dia que va morir Blai Bonet” publicat a la revista L’Estel: “Des d’aleshores sempre he parlat d’aquest llibre, amb tothom que m’ha volgut sentir, com d’una gran fita de la poesia catalana, i crec que, Com el dolor de cada dia, Comèdia, Calaloscans o les belles Elegies de Jaume Pomar, el definirà per sempre com un gran poeta.

‘Crec que la raó d’aquest salt qualitatiu envers la resta de la seva producció, rau en un fet molt senzill. La ficció dels savis xinesos que expressen els seus pensaments li ha ofert un canal expressiu nou i d’alta potència. Amb aquest canal ha reeixit a bastir una trena de pensament i vida, tan viscuda, tan intensa, que ha esdevingut fatalment bella”.

Sortosament, com deia més amunt, el poemari Lletra de batalla que acaba d’editar Bromera, no ha hagut tants d’entrebancs com Revolta. Si més no perquè, i l’autor mai no s’ho hauria pogut imaginar vista l’experiència anterior, Lletra de batalla guanyà el primer premi de poesia al qual s’havia presentat, el premi “Ibn Hazm” de l’Ajuntament de València.

Lletra de batalla s’ha escrit, com anteriorment s’havia escrit Revolta, després d’una acurada assimilació de molts dels aspectes clàssics de la poesia xinesa. És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l’intellectual (en aquest cas l’escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l’inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l’etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) d’aquesta cultura. A moltes contrades d’Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d’abans de la nostra era).

En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l’educació i formació de la classe dominant feudal, s’hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d’aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d’aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l’esperit d’insubmissió de l’intellectual xinès. En la part que té per títol “Els himnes de Shou” s’hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc.

El llibre de les odes té diverses lectures. Per una part pot ser estudiat com un text que engloba tot el que s’ensenyava a la classe dominant, als servidors de la cort. El llibre abraça el treball poètic de generacions d’autors xinesos des del segle IX al IV d’abans de la nostra era. Alguns estudiosos diuen que Confuci, el recopilador, provà de treure caràcter reivindicatiu, llimar contradiccions, convertir (transformant-lo) l’alè vital del poble en un bucòlic viatge a través de contrades bellíssimes on feliços pagesos lloen eternament la saviesa dels seus opressors (les successives monarquies feudals que els oprimien; els cruels senyors de la guerra que empraven la sang com qui empra l’aigua: com si no valgués res).

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m’encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d’esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L’Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d’assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L’Editorial El Jonc, i el Centre d’Investigació Històrica Arran s’havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s’esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d’estudiants independentistes Alternativa L’Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava “La transició als Països Catalans” i, com deien els organitzadors, es tractava “d’apropar a l’estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l’actual monarquia parlamentaria”.

Amb els estudiants d’esquerra parlàrem, ja fora de les hores del seminari, de mil qüestions i, especialment, del compromís de l’escriptor amb la lluita pel socialisme i la independència dels Països Catalans. Alguns ja coneixien el poemari Revolta editat per l’Editorial Moll. Parlant amb uns i els altres, vista i comprovada la situació de control paranoucentista sobre la nostra cultura, cada vegada vaig veure més clar com era de necessari provar de defugir en un nou poemari el subjectivisme de molts dels meus llibres, mormal per altra banda, per a centrar-me en una obra que provàs de reflectir, a ser possible encara molt més, la lluita del nostre poble contra l’opressió nacional i social. Eren els anys en què havia acabat de redactar aquell inici de crònica alternativa de la transició, el llibre No era això: memòria política de la transició i, immers de forma contínua en la lluita contra la dreta i el reformisme dins dels moviments populars, em sentia amb força,per a iniciar la redacció dels primers poemes de Lletra de batalla.

És evident que quan vaig començar la redacció d’aquells primers poemes encara em recordava molt bé dels problemes que havia tengut per a publicar Revolta: la indiferència del mandarinat cultural paranoucentista envers el llibre i, posteriorment a la seva publicació, alguns atacs rebentistes fets per servils a sou de reaccionaris, servils i envejosos. Els contactes amb les organitzacions Endavant, Alternativa L’Estel, el col·lectiu Arran, em feien imaginar que, amb sort, potser es podria fer alguna edició de combat, com aquelles del temps de la transició, quan encara a poesia era una eina en el camí del nostre deslliurament nacional i social.

Quan escrivia Lletra de batalla animat per les recomanacions del poeta i investigador Ferran Lupescu i pels amics d’Endavant i d’Alternativa L’Estel, pensava que el camí “normal” de difusió del poemari seria aquesta vegada el de la base, el dels moviments socials i culturals que lluiten contra la colonització cultural, política i econòmica del nostre poble. En les revistes del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i de Maulets s’havia recomanat de forma molt favorable el llibre No era això: memòria política de la transició; igualment militants i dirigents dels Partits Socialista de Mallorca (PSM), Alternativa per Mallorca, Endavant i CGT havien recomanat la lectura del meu llibre sobre la transició. És lògic, doncs, que pensàs que per aquí, al costat de les organitzacions que eren al costat de la gent que lluitava activament contra l’opressió nacional i social que patim, on podia trobar el camí adient per a la difusió d’una obra com Lletra de batalla.

També ha influït -i crec que molt- tant en Revolta com en Lletra de batalla, Confuci. I aquí hauríem de fer unes precisions. És evident que Confuci treballa (filosòficament parlant) pel manteniment de la societat feudal i esclavista xinesa. La seva filosofia no té altre objectiu que aquest, i per això, les idees de Confuci foren severament criticades en temps de la Revolució Cultural xinesa (1966). Confuci, provinent de la més rància noblesa xinesa, en va ser un dels intellectuals més destacats, i tota la seva obra es pot inscriure en la defensa d’una societat feudal que ja portava a l’esquena més de dos mil anys de domini. Sens dubte Confuci és l’intellectual que dóna cohesió a la classe terratinent xinesa justificant, amb la seva filosofia, l’explotació del poble treballador xinès. Moltes de les idees político-filosofiques de Confuci varen ser recopilades pels seus deixebles en el llibre Les Analectes. Aquesta obra -d’importància cabdal en la formació del pensament conservador xinès- consta de breus aforismes d’un estil simple i directe. I és precisament l’estil breu i directe d’aquests pensaments el que he provat de reflectir en Revolta.

L’esperit del Llibre de les Odes, el món turmentat i crític de Shu Yuan, la brevetat i concisió de Confuci… Confucionisme, taoisme, certs tocs de Mo Di (el moisme)… i la dialèctica de Marx i Engels, podríem afegir, van conformant el món que fa més de deu anys anà congriant Revolta i Lletra de batalla, aquest darrer poemari editat recentment per l’Editorial Bromera del País Valencià. Dels escrits moistes (Mo Di) em va atreure en el llibre Mozi la senzillesa de la prosa, una mena d’aforismes molt lligats a la problemàtica de la gent del carrer. És destilla en Mo Di un soterrat combat contra els “exquisits”. Aquests, entre moltes altres possibles influències procedents de la cultura xinesa, serien els trets essencials dels poemaris que comentam. És ja evident (no cal repetir-ho) que darrere cada un dels versos d’aquests poemaris hi palpitàs la força, aques palpable alè de la poesia clàssica xinesa; no endebades vaig estar anys estudiant el Romancero chino publicat per l’Editora nacional el 1984; la recopilació que feren Rafael Alberti i María Teresa León, després d’un viatge a la Xina a final del seixanta; la mateixa poesia de Mao Zedong, un gran poeta clàssic, per cert, i que m’ensenyà a utilitzar, com feien els antics, les troballes del passat per a convertir-les, dialècticament, en armes per als homes i dones del segle XXI. Igualment podem trobar en els poemaris influències ben directes del filòsof Shuang Zu (es suposa que visqué cap al l’any 250 d’abans de la nostra era, en ple període clàssic de la poesia xinesa, del 550 al 250 abans de la nostra era). Altres amics m’ha fet veure també ecos del Dao Deging de Lao Tse (Laozi)… Pens que n’hi ha moltes d’influències en aquests llibres, la majoria provinents dels autors i obres abans esmentats. Però sempre tenint en compte les idees de Brecht al respecte: “Emprar dialècticament les troballes espirituals i formals del passat per a veure millor el nostre temps”. Ell ho va fer amb els pensadors budistes i taoistes. Era magistral, potser mai aconseguida des d’aleshores, aquella subtil utilització de la forma clàssica xinesa en els seus escrits per a desenvolupar propostes del segle XX i, la majoria de vegades, propostes revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. Confuci i Brecht (juntament amb Marx i Engels): vet aquí les influències més evidents que es poden trobar en Revolta i Lletra de batalla.

Segurament em vaig equivocar en les meves previsions suposant que el futur de Lletra de batalla seria semblant al tortuós procés que portà a l’edició de Revolta. Però de cop i volta, el jurat que atorgava el premi de poesia “Ibn Hazm” es fixà en el meu poemari.

La revista independentista L’Estel em publicà un reportatge dia primer de gener del 2004. El reportatge informava extensament del recent lliurament dels premis Ciutat de Xàtiva de poesia i narrativa d’aquesta manera: “La cultura en els Països Catalans: Gran festa de la cultura a Xàtiva “

‘La gran festa de la cultura celebrada a Xàtiva el divendres dia 21 de novembre marcava novament el pols de la cultura catalana. Com ja se sap, juntament amb el premi ‘Carles Riba’ i amb els ‘Octubre’ de València, els Premis ‘Ibn Hazm’ de poesia editat per la prestigiosa editorial Bromera del País Valencià i el ‘Blai Bellver’ de narrativa, editat per l’Ajuntament de Xàtiva, esdevenen uns dels màxims indicatius del nivell assolit per la literatura dels Països Catalans.

‘Aquesta gran fita cultural de la poesia, l’assaig i la narrativa té el suport de l’Ajuntament de Xàtiva, l’Editorial Bromera i la Diputació de València. Enguany l’esdeveniment s’ha celebrat en el marc de la Casa de la Cultura. El Saló d’Actes de la Casa de Cultura era ple de gom a gom. En la festa del lliurament dels Premis ‘Ciutat de Xàtiva 2003’ han participat, a part dels guanyadors, el poeta Joan-Baptista Campos, autor del poemari Ciutat de remor (Alzira, Editorial Bromera, 2003) que havia obtingut el ‘Ibn Hazm 2002’. L’autor de Ciutat remor oferí al públic assistent una escollida selecció de material del seu poemari.

‘Joan-Baptista Campos i Cruañes (El Grau de Castelló, 1961) és metge d’urgències i actualment treballa a la unitat de SAMU de l’Alcora. Com a poeta es dóna a conèixer amb l’obra Encenalls de la memòria, que va obtindre el premi “Miquel Peris i Segarra”. Després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang, premi Senyoriu d’Ausiàs March (Editorial 3 i 4, 2002), Istambul (Editorial 7 i Mig, 2001), Quadern de l´Índia (Brosquil Edicions) i Pavelló d’Orient, premi Marius Torres (Edicions 62, 2003).

‘La premsa de les Illes, sota els titulars ‘Dos mallorquins guanyen els premis ‘Ciutat de Xàtiva’ (vegeu Diari de Balears, 1-XI-03), havia destacat en el seu moment l’esdeveniment: ‘L’escriptor Tomeu Matamalas Grimalt i el poeta Miquel López Crespí, de Palma, han obtingut els XXIII Premis Literaris Ciutat de Xàtiva en les seves modalitats de Narrativa i Poesia, respectivament.

‘El premi Blai Bellver de Narrativa, dotat amb 10.000 euros, ha estat per a l’obra Les rares pedres fines, de Tomeu Matamalas Grimalt. El premi Ibn Hazm de poesia dotat amb 3.000 euros ha correspost a l’obra Lletra de batalla, de Miquel López Crespí. (…) El pròxim 21 de novembre serà el lliurament dels premis a la Casa de la Cultura de Xàtiva i la presentació de les obres guanyadores el 2002′.

‘El jurat que ha lliurat el XXIII premi de poesia Ibn Hazm de poesia al poemari Lletra de batalla de Miquel López Crespí era format per Vicent Soriano Ginés, escriptor i guanyador del premi d’investigació Carlos Sarthou 2001, Joan Bautista Campos i Cruañes, guanyador del premi Ibn Hazm 2002 i Josep Lluís Cebrian Molina, guanyador del premi Carlos Sarthou 2002. El jurat del premi de narrativa era format per Vicent-F. Garcia Perales, doctor en Filologia Catalana, Vicent Ribes Iborra, historiador i novellista i Enric Salom Ramon, professional de l’ensenyament i escriptor. Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d’articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D’ençà 1999 ha escrit centenars d’articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Última Hora i de la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall.

‘D’ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig: Crònica de la pesta (contes); L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L’amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); L’obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Estat d’excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (prosa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la) i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la)..

‘En el mateix acte que comentam, el lliurament dels Premis Ciutat de Xàtiva 2003, també es va presentar el llibre Montsant: la ruta del císter a Xàtiva, de Josep Lluís Cebrían i Molina, que havia guanyat el Premi Carles Sarthou 2002 d’assaig (..).

‘En la festa cultural de Xàtiva hi participaren igualment els màxims responsables del Departament Comercial de l’Editorial Bromera, les autoritats de Xàtiva, entre elles la regidora de Cultura, Elena Llopis. Elena Llopis comentà les novelles i poemaris guanyadors i destacà l’alta participació d’obres presentades i la seva qualitat. Posteriorment intervingué la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Manacor, Maria Antònia Mercant, arribada especialment des de Mallorca per donar suport al manacorí Tomeu Matamalas, guanyador del Premi de Narrativa. La gran festa cultural dels Països Catalans celebrada a Xàtiva esdevenia així una mostra de la germanor entre aquestes dues terres de parla catalana: el País Valencià i les Illes.”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!