Literatura catalana moderna - Illes

La lluita per la independència dels Països Catalans

 
Miquel López Crespí

Dècades de lluita per la causa de l’emancipació del nostre poble, reunions, signatura de manifestos, anys de militància partidista, desenes de detencions, centenars d’articles…
D’ençà les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim o per part de la Guàrdia Civil (quan enmig del carrer, a la nit, escrivíem consignes en favor de la llibertat per al nostre poble), la lluita pels drets més elementals dels mallorquins havia estat constant. Sovint, parlant amb altres companys de la lluita per l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans (Mateu Morro, Miquel Ferrà, l’escriptor i poeta Ferran Lupescu, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, per dir uns noms), comentàvem la dificultat de la represa. Dècades de lluita per la causa de l’emancipació del nostre poble, reunions, signatura de manifestos, anys de militància partidista, desenes de detencions, centenars d’articles… i sempre tan pocs en el moment de mostrar els nostres sentiments, d’expressar les justes reivindicacions d’un poble sotmès al capitalisme més ferotge i especuladors, a la colonització més brutal per part de l’imperialisme de la burgesia espanyola i internacional. Per això, parlant amb Guillem Ramis i Mateu Morro aquella nit del 31 de desembre de 1992, ens sorprenia aquella abundor de gent combativa en la nostra Diada Nacional. I, el més significatiu, la munió de gent jove que, constatàvem, s’apuntava a la moguda nacional expressant, amb les seves pancartes, banderes i càntics revolucionaris i patriòtics, les ganes immenses que sentien d’aconseguir el dret d’autodeterminació del nostre poble (dret que és reconegut per les Nacions Unides però que no recull la Constitució que signà l’esquerra oficial, les burgesies basca i catalana i el franquisme reciclat -UCD-).

Aquella nit érem més de mil els ciutadans i ciutadanes que exigíem, enmig del carrers de Ciutat, els nostres drets nacionals. Com de costum, dies després, passades les festes de cap d’any, la premsa oficial disminuïa el nombre de manifestants. De més de mil persones es passà a “unos quinientos”
Aquella nit érem més de mil els ciutadans i ciutadanes que exigíem, enmig del carrers de Ciutat, els nostres drets nacionals. Com de costum, dies després, passades les festes de cap d’any, la premsa oficial disminuïa el nombre de manifestants. De més de mil persones es passà a “unos quinientos”. Ja n’estàvem acostumats! El cert és que la manifestació del 31 de desembre de 1992 marcava una fita en la nostra lluita com a poble. De la importància de la manifestació independentista hi ha constància en els reportatges fotogràfics que feren les diverses organitzacions, partits i sindicats convocants, i, també, en la propaganda que -malgrat no fos aquesta la seva voluntat- es va veure oblidada a fer la premsa oficial. Última Hora (pàgina 19 del 2 de gener de 1993) deia, en la crònica signada per J. M.: “Líderes de partidos políticos, de sindicatos y de entidades culturales encabezaron la manifestación que el pasado día 31 se concentró en Palma para conmemorar la Diada de Mallorca. En la manifestación predominaron las banderas independentistas catalanas con alusiones a una Mallorca independendiente. El acto de la Diada de Mallorca acabó en la plaza de España, sonde se entonó ‘Els Segadors'”. Portaven la pancarta que encapçalava la manifestació -entre d’altres dirigents polítics i sindicals-, Josep Valero i Miquel Rosselló del PCIB, Mateu Morro i Pere Sampol del PSM, Pedro Polo de l’Estei, Guillem Ramis de Revolta”… També s’hi podien veure nombrosos dirigents i militants d’ERC, de l’OCB, de l’Ateneu 31 de Desembre, del PSAN, de les Joventuts Comunistes, d’ERC i del PSM.

En una reunió preparatòria de la manifestació, les diferents forces revolucionàries i nacionalistes de les Illes m’encarregaven de redactar i llegir el manifest unitari de la nostra Diada Nacional
Dies abans, en una reunió preparatòria de la manifestació, les diferents forces revolucionàries i nacionalistes de les Illes m’encarregaven de redactar i llegir el manifest unitari de la nostra Diada Nacional. El parlament -per a llegir davant l’estàtua del Rei En Jaume- havia de ser breu, però sense deixar de ser punyent, reivindicatiu. En Guillem Ramis va ser el representant de les forces nacionalistes que vengué a casa meva per a encarragar-me la feina.
Però abans de parlar del manifest unitari de les forces nacionalistes i independentistes convendria recordar el que deia la premsa, en assenyalar la importància de la nostre represa nacional. El diari Última Hora abans esmentat, comentant el desenvolupament de la manifestació, explicava: “La manifestación recorrió las calles Unió, Navarra, sa Costa de sa Pols, Sant Miquel y acabó en la plaza de España, delante de la estatua del Rei En Jaume.
‘Una vez allí, el escritor Miquel López Crespí leyó un discurso a todos los asistentes. ‘Este año será recordado por haberse legalizado la destrucción de nuestro territorio, lo que han hecho es corrupto e impresentable’, dijo Miquel López Crespí. El escritor lamentó que “40 compañeros independentistas se encuentren detidos” y criticó el acto celebrado en la plaza de Cort pocas horas antes y que reunió a todas las autoridades. Han salido con el Estendard a la calle como si fuese una fiesta folklórica; nosotros no queremos operetas de risas”.

“Ara mateix tenim més de quaranta companys i companyes defensors de l’independentisme i del dret a sentir-nos Països Catalans, detinguts i criminalitzats. Aquest fet ens demostra ben clarament fins on el Govern espanyol (que se diferencia ben poc del Govern Balear) està disposat a no tolerar la dissidència política de totes i tots aquells que volem defensar -sense embulls- la nostra identitat com a poble” (Miquel López Crespí)
En el número 259 de L’Estel (de dia 15 de gener de 1993) el seu director Mateu Joan Florit reproduïa el parlament que vaig redactar i que, en representació de totes les organitzacions nacionalistes de les Illes, vaig llegir sota l’estàtua del Rei En Jaume la nit del 31 de desembre de 1992. El meu discurs en defensa dels nostres drets nacionals i socials deia així:
“En aquesta Diada de Mallorca, a la vegada que exigim els nostres drets com a poble, hem de fer, igualment, recordança de l’any que ha passat.
‘Un any que quedarà en la nostra memòria històrica com el de la legalització de la destrucció dels nostres pocs espais naturals; i aquest fet tan greu té responsables. Uns responsables que ens governen d’una forma despòtica, corrupta i impresentable. Uns responsables que, sense gens de vergonya, defensen els negocis particulars en contra dels interessos generals del poble, hipotecant -com han fet sempre- el nostre present i el nostre futur.
‘Però aquí no acaba la desgràcia que plana damunt la nostra terra. Aquesta té unes ales més amples i ara mateix tenim més de quaranta companys i companyes defensors de l’independentisme i del dret a sentir-nos Països Catalans, detinguts i criminalitzats. Aquest fet ens demostra ben clarament fins on el Govern espanyol (que se diferencia ben poc del Govern Balear) està disposat a no tolerar la dissidència política de totes i tots aquells que volem defensar -sense embulls- la nostra identitat com a poble.
‘I si no en teníem prou amb les malifetes dels governs balear i espanyol, apareix l’Europa dels banquers i dels mercaders, unint-se políticament i militarment en contra de la necessària solidaritat entre els pobles i nacions oprimides.
‘Avui n’hi ha que han sortit amb l’estendard fent de la nostra Diada una festa folklòrica, espanyolista i cristianitzant. Ells són els que no volen fer de la Diada del 31 de Desembre una fita en el nostre redreçament com a poble. Nosaltres no volem folklorismes pansits, musiquetes i desfilades d’opereta de riure. Volem veure reconeguts els nostres drets com a poble i que aquests drets quedin reflectits en una Diada reivindicativa del que volem esser.
‘I volem ser un poble amb el dret a decidir el nostre futur, ben igual que tots els altres pobles que lluiten contra la tirania dels estats que, amb els seus aparells de repressió i control, priven les nacions sotmeses a decidir sobiranament el seu futur.
‘El de menys ara és la reivindicació concreta que ens ha unit en aquest acte: independència, autodeterminació, sobirania nacional, llibertat o democràcia. L’important és que ho hem fet junts i que aquesta unitat reflecteix un sentiment i una necessitat de ser lliures com a persones i com a poble.
‘Per la meva banda, des d’aquests sentiments de lluita que ens han unit avui, voldria cridar ben fort que volem ser un poble amb la nostra identitat reconeguda, volem ser una nació i volem viure en llibertat. I exigim la llibertat immediata de tots els presos detinguts per defensar els mateixos ideals pels quals nosaltres lluitam. Visca Mallorca lliure i sobirana!”.

 
L’Estel de Mallorca, sempre a l’avanguarda dels nostres drets nacionals i socials, resumia, en primera plana, l’important èxit de la Diada Nacional de Mallorca informant així: “’31 de Desembre: diada per la Independència’
El corresponsal del diari Última Hora escrivia: “Para terminar, Miquel López Crespí hizo una llamada de esperanza: ‘Queremos ser un pueblo y vivir en libertad. Visca Mallorca lliure i sobirana!’. Uno de los manifestantes subió hasta la estatua del Rei En Jaume y colocó una bandera catalana. El acto acabó poco después de que los manifestantes cantasen ‘Els Segadors’, el himno oficial de Catalunya. En ningún momento se utilizó ‘La Balanguera’ en la manifestación ni el acto final”.
L’Estel de Mallorca, sempre a l’avantguarda dels nostres drets nacionals i socials, resumia, en primera plana, l’important èxit de la Diada Nacional de Mallorca informant així: “’31 de Desembre: diada per la Independència’. La Diada del 31 de Desembre, celebrada el vespre del dia 31, comptà amb més participació que en les darreres edicions. Més de deu entitats i partits polítics havien convocat la manifestació que s’inicià a les 19’30 del vespre en el Passeig del Born de Ciutat i en la qual participaren un milenar de persones.
‘La pancarta que encapçalava la manifestació duia el lema ‘Volem viure en llibertat’, però la resta de les pancartes feien referència totes a la independència. La manifestació, que es desenvolupà sense cap mena d’incident, va concloure vora l’estàtua del Rei En Jaume, on l’escriptor Miquel López Crespí llegí un manifest en nom dels convocants. Seguidament es va cantar ‘Els Segadors’ i es collocà una estellada en mans del Rei En Jaume”.

Finalment, després de dècades de lluita pel nostre redreçament nacional i social, aquella nit, precisament aquella nit, constatant les ganes de lluita, l’alegria dels joves manifestants, el nombrosos ciutadans i ciutadanes assistents a la Diada Nacional, m’adonava que res no havia estat inútil
El periodista José A. de Haro, en el diari Baleares, informava igualment (el 2 de gener de 1993) del gran èxit de la nostra manifestació independentista. Deia: “Un total de doce entidades de carácter nacionalista pidieron el pasado jueves en manifestación un mayor autogobierno para las Islas Baleares. En la manifestación, integrada por más de 500 personas [en realitat, com hem explicat més amunt, els manifestants érem més del mil], se lanzaron consignas a favor de la independencia de las Islas [en el marc dels Països Catalans] y contra la modificación de la Ley de Espacios Naturales. La movilización estaba encabezada por la pancarta con el lema ‘Volem viure en llibertat’, que portaban representantes de las doce entidades convocantes… El escritor Miquel López Crespí leyó un comunicado final”.
Feia vent, aquella nit del 31 de desembre de 1992. Però mentre pronunciava el discurs (en Guillem Ramis m’aguantava el megàfon; les condicions acústiques de la plaça eren deplorables) una alegria immensa em dominava. Finalment, després de dècades de lluita pel nostre redreçament nacional i social, aquella nit, precisament aquella nit, constatant les ganes de lluita, l’alegria dels joves manifestants, el nombrosos ciutadans i ciutadanes assistents a la Diada Nacional, m’adonava que res no havia estat inútil. La feina clandestina en favor de la llibertat del nostre poble, els insults de la policia franquista, les calumnies dels enemics de l’esquerra, no havien pogut aturar -ni aturarien mai!- les ànsies esbojarrades de llibertat del nostre poble. Tampoc no havien servit els entrebancs posats per la quinta columna que hi ha dins les nostres fileres, les mentides i tergiversacions, les manipulacions ordides pels contraris al progrés del poble mallorquí, tants feixistes de totes les tendències. Res no pot desanimar a una avantguarda, a un poble decidit a lluitar pel seus drets nacionals i socials. Aquell “Visca Mallorca lliure i sobirana!” que encara duc viu dins del meu cervell em sortí alegre, segur, potent, convençut que, amb una joventut com la nostra, el destí dels pobles de les Illes -a curt o llarg termini- està assegurat. La llibertat serà amb nosaltres malgrat tots els entrebancs que hi vulguin posar en el camí els nostres coneguts enemics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!