Literatura catalana moderna - Illes

El teatre modern a Mallorca: Els anys del desig més ardent

Miquel López Crespí

 
“Ens movem molt dins la influència clàssica de Bertolt Brecht, Peter Weiss, Erwin Piscator, Ramón del Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski…”
El carter em porta una carta de la vicepresidenta i consellera de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca, Maria Antònia Vadell. Amb data de 3 de gener del 2001, la vicepresidenta escriu: “Em plau felicitar-vos per l’obtenció amb l’obra Els anys del desig més ardent d’una de les beques que reconeix la vostra qualificada i reeixida tasca cultural en el món literari, convocada per aquesta Conselleria amb la finalitat de promoure la creació de textos teatrals en llengua catalana.
‘Així mateix, vull aprofitar l’avinentesa per a desitjar-vos un feliç any nou.
‘Ben cordialment.
‘Maria Antònia Vadell i Ferrer”.
La carta, motivada per la recent publicació d’Acte únic en la collecció de textos teatrals “Tespis” que edita la Universitat de les Illes Balears (UIB) sota la direcció de Joan Mas i Vives, m’ha tornat a la memòria el temps, les circumstàncies històriques en les quals vaig escriure aquestes obres (Acte únic, Els anys del desig més ardent…).
Acte únic guanyà el Premi “Teatre Principal” de textos escènics l’any 1987 i venia a consolidar una tendència experimental que havia començat a formular amb l’obra Homenatge Rosselló-Pòrcel (Premi de Teatre “Ciutat d’Alcoi” 1984), posteriorment publicada per la Diputació Provincial d’Alacant amb estudi preliminar (sobre la situació del teatre en els anys vuitanta a les Illes) d’Antoni Serra.
Posteriorment (en concret l’any 1990) una obra titulada Atzucac (que seguia les mateixes coordenades d’experimentació formal de les obres esmentades) guanyava el “Ciutat de Granollers”, aleshores un dels guardons teatrals més importants dels que es lliuraven dins l’àmbit dels Països Catalans.
Pensava en l’origen d’Acte únic, d’Homenatge Rosselló-Pòrcel, d’Atzucac just ara mateix llegint (Diari de Balears 3-I-O1) la notícia que la meva obra teatral Els anys del desig més ardent era una de les guanyadores de les beques Teatre Principal per a la creació de textos teatrals en llengua catalana. Més endavant Diari de Balears precisa: “La consellera de Cultura i Joventut del Consell, Maria Antònia Vadell, explicà que ‘l’objectiu d’aquestes beques és fomentar la creació de texts teatrals entre els autors mallorquins, a través d’una aportació econòmica i sobretot a través de la publicació de l’obra a la collecció Tespis”.
El diari continua: “Aquesta collecció és fruit de la collaboració existent entre la Conselleria de Cultura del Consell i la Universitat de les Illes Balears.
‘El jurat que ha pres la decisió [de guardonar Pere Fullana i qui signa aquest article] ha estat compost per Vadell; la coordinadora de Cultura i Joventut del Consell, Joana Maria Palou; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; el catedràtic de la UIB Joan Mas; la vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Antònia Vicenç; i el delegat de Teatre de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern, Joan Arrom”. Diari de Balears tancava la seva crònica, titulada “Pere Fullana i López Crespí obtenen les beques del Principal”, tot dient: “…Miquel López Crespí és escriptor, collaborador de premsa i un dels autors més guardonats en tota la història de la literatura catalana. Vocacionalment es dedica a la narrativa, l’assaig, el teatre i la poesia”.
Tot plegat m’ha fet pensar que algunes de les meves darreres obres de teatre (Acte únic, Homenatge Rosselló-Pòrcel, Atzucac, Els anys dels desig més ardent, El cadàver…) responen als nous reptes personals i històrics que els anys vuitanta porten al primer pla de les meves preocupacions socioculturals i polítiques. Aleshores -i només d’una forma provisional- és quan faig un parèntesi en l’anterior línia teatral, en la manera de fer teatre dels anys seixanta i setanta. Parl evidentment d’Autòpsia a la matinada (Premi de teatre Ciutat de Palma 1974), Ara, a qui toca? (Premi de teatre Carles Arniches en llengua catalana l’any 1972), Les germanies (Premi Especial Born l’any 1975)…
Si reflexionam una mica veurem com certs autors d’aquells anys (Alexandre Ballester, Joan Soler Antich i qui signa aquest article, ja que els casos de Llorenç Moyà, Miquel Mestre o Llorenç Capellà plantegen problemes diferents) ens movem molt dins la influència de Bertolt Brecht, Peter Weiss, Erwin Piscator, Ramón del Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski… (amb pinzellades d’Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc., etc.). El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater), a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)… tot ha anat influint en el tipus d’obres que hem anat escrivint d’ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus de Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat), Ara, a qui toca? (guardonada per un jurat integrat, entre d’altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón). Crec que serà precisament l’obra Autòpsia a la matinada (un experiment teatral dedicat a la lluita dels estudiants contra la dictadura franquista) la que serà l’exponent de totes aquestes influències, tot i que es poden trobar també signes del teatre d’avatguarda dels seixanta i setanta en El cadàver, representat a Mallorca l’any 1996 i a Barcelona el 1998.

L’estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, {FC} 1998), situa amb força exactitud l’ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins
L’estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1998), situa amb força exactitud l’ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins; basta pensar en la manca de representacions normals d’autors com Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester o el mateix Guillem d’Efak.
Antoni Nadal escriu: “S’ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l’espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d’autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s’han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs collegues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d’una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d’acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l’autoodi”.
Però potser és l’escriptor Miquel Mas Ferrà qui ha copsat amb la major exactitud el significat de les obres que he escrit aquestes darrers anys. Fa unes setmanes, i en el marc del Centre de Cultura de “Sa Nostra” (carrer de la Concepció), els escriptors Miquel Rayó, Miquel Mas i el director del Teatre Principal, Pere Noguera, presentaven tres obres meves: el poemari Un violí en el crepuscle, l’antologia Llibre de pregàries i l’obra de teatre Acte únic, editada per la Universitat de les Illes Balears i el CIM. Precisament va ser l’escriptor Miquel Mas Ferrà qui s’encarregà de dissecionar Acte únic i parlar del paper de l’escriptor dins de la societat contemporània.

L´ofici d´escriure pavesià
Miquel Mas va dir al nombrós públic present en aquell envit cultural: “El mes de gener de l’any 1974 ja feia un bon grapat d’anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brusselles i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les primeres planes dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d’ulls a un dels diaris.
‘- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.
‘Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.
‘He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat és cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s’hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l’instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l’esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.
‘Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l’intellectual, l´adscripció a una determinada causa, l’anàlisi constant i crítica, el fet de voler sospesar el difícil equilibri que s’estableix entre l’art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant a voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nulla repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants de la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann i György Lukács ens han deixat estudis de gran erudició.
‘Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l’art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d’ús i del valor de canvi en l’art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l’estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.
‘Personalment, no conec ningú, a l’àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment que seria difícilment localitzable un escriptor amb coratge per exposar aquest barreig de materials. Estàvem avesats que Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l’absurd i ens fes partícips de fantasies d’un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l’alternativa de l’alçament, del crit eixordador que s’avança a la revolta. Havíem après de Samuel Beckett que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l’estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta o opció que defugi plantejaments d’estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l’autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfiàs fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l’autor, de preveure tantes escletxes, entorn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge-, que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d’aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.
‘L’estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l’organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d’impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:
‘”SARA: …un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou… hi havia també, com una bella desfilada d’àngels, els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d’en Julio Iglesias…
”JOAQUIM: …vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció…”.
‘Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l’assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s’engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l’assalt al Palau d’Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m’ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d’un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s’alcen sobre l’individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre’l, aquesta mena d’obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per continuar confiant en els literats i en la literatura”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!