Literatura catalana moderna - Illes

1940-1960: EL CINE I LA LLUITA DE CLASSES EN TEMPS DEL FRANQUISME (I)

 
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 
La burgesia franquista destruí el cine progressista i republicà
El cine tingué una importància decisiva en la nostra formació cultural. Va ser una de les dèries que des de l’adolescència ens ajudà -i ajuda encara!- a conèixer el món, i en aquells anys de tenebror era -com és ara!- una de les armes més eficients contra la misèria del feixisme. És evident que, després de la victòria de la burgesia, l’any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d’aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). Després de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s’havia de projectar obligatòriament en totes les sales de l’Estat.
La història del control polític de Falange Española y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel.lectuals progressistes i d’esquerra portà a la mort i a l’exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l’Estat. L’assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins del periodisme, l’ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio o el teatre.
La censura dins del cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d’abans de néixer aquest- que en molts d’anys els tribunals del règim no hagueren d’intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla. Era tallada de rel en el seu inici… si algú s’atrevia a escriure tal tipus de crítica!
Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l’expressió “una espanyolada”, per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.

Anar al cine a Can Guixa i Can Pelut
La meva família deixà sa Pobla a començaments dels anys seixanta. Jo tenia uns tretze o catorze anys. Record a la perfecció les primeres pel.lícules que amb el pare i la mare anàvem a veure al cine “Principal” (Can Guixa) i al “Coliseum” (Can Pelut). Als estius sovintejàvem un cine a l’aire lliure que fou inaugurat el set de juny de mil nou-cents-cinquanta cinc, el famós “Salón Montaña”. El meu pare i l’oncle -pintors oficials del poble- en dibuixaren el rètol. Mentre pintaven (carrer de la Muntanya, núm. 38) jo jugava per la pista de ball i vaig poder veure la instal.lació de la màquina de projecció: l’aparell màgic d’on sortien, a través dels raigs de llum, els homes i dones, els exèrcits, els vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans que poblaven la pantalla del Salón.
I els estius, sota les estrelles, asseguts a les cadires de bova o de fusta del cinema de Can Picafort o del Port de Pollença, del que hi havia a la sortida d’Alcúdia, gaudíem d’aquell món de fantasia o de terror! No deixa d’haver-hi una certa melangia, quan es recorden aquells anys infantils en què no teníem en el cap problemes, i el que podia ser un film de propaganda era simplement una pel.lícula de guerra, o un “rotllo”, però poca cosa més.
Ara, quan per televisió veig alguna antologia del cinema espanyol dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, em vénen a la memòria actors, títols, músiques, atmosferes, pors i silencis, batalles antigues: Alfredo Mayo en la pel.lícula Raza, els trets de A mí la Legión, Sin novedad en el Alcázar o aquell altre pamflet feixista, Harka. Aleshores no sabíem encara que aquestes pel.lícules eren el màxim que donava de si la “cultura” dels vencedors. Començàvem a endevinar que els pares havien perdut la guerra, i “allò”, les històries que s’esdevenien en la pantalla, eren les fabulacions que bastien els que havien enfonsat les il.lusions i esperances dels pares, els que segaven tota possibilitat de progrés al poble treballador.

Francesc Llinàs, Antoni Serra i Jaume Adrover
Més endavant, cap a mitjans dels anys seixanta, a través de revistes com Nuestro Cine, els articles d’Antoni Serra o Francesc Llinàs en la premsa de Ciutat (especialment Diario de Mallorca i Última Hora); mercès igualment a l’existència del Cine Club Universitario, a les xerrades organitzades per Jaume Adrover, la secció de cine de la revista progressista Triunfo, o per les informacions que podíem escoltar a través de les emissores democràtiques o dels països del Pacte de Varsovia, començàvem a tenir més elements de judici, a saber de veritat com havia estat el cinema de la nostra infància i adolescència.
A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista -la burgesia franquista que s’havia beneficiat de la victòria militar del 39- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l’imperialisme espanyol. La lluita eterna d’Espanya contra l’Europa liberal a pel.lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d’un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d’Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l’exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d’infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!

Pacte de silenci per a silenciar la República i el maquis (la guerrilla antifranquista)
La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la “cruzada contra el comunismo” (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l’esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l’Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies…). No hem d’oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l’Auxilio Social, de l’autarquia, d’un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa dels pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, P”C”E, UCD, CiU, PNB-).

1955: la lluita contra el cine feixista
Cap a mitjans dels cinquanta (nosaltres, a sa Pobla, encara no ho sabíem), les circumstàncies dins del cine començaven a canviar. Hi havia gent que punyia, que volia dir coses, rompre, malgrat fos minímament, la dura cuirassa cultural del règim. L’any 1951 fou important per a anar consolidant aquesta evolució. És el moment en què en Bardem i en Berlanga acaben els seus estudis a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques. I és també el mateix any en què la falangista Nieves Conde organitza el primer grau sarau del cine espanyol amb la pel.lícula, que vol ser -i en certa mesura ho és- una denúncia de la situació d’aquell moment: Surcos.
Pels anys seixanta, a través de Nuestro Cine i Triunfo ens assabentàvem de la història de les Primeras (i úniques!) Conversaciones Nacionales de Cine que es varen celebrar l’any 1955 a la Universitat de Salamanca. Ara ja és molt conegut l’anàlisi del cine espanyol dominat pel feixisme que va fer en Bardem. Digué: “El cine español es políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Sorgeixen algunes revistes -de curta durada- que volen fer-se ressò d’aquest esperit renovador. Es tracta de les efímeres publicacions Objetivo i Film Ideal (aquesta darrera durà una mica més).
Per a lluitar contra la falsedat absoluta, l’irracionalisme feixista en tots els camps (cultural, històric, etc), els intel.lectuals i directors de cine reunits a Salamanca es declaren partidaris d’un tipus d’obres, el neorealisme italià, aleshores molt de moda entre tots els sectors progressistes del món. Nieves Conde, que coneixia a fons les produccions dels directors italians, havia filmat una obra de denuncia (parlava del problema de l’habitatge sota el franquisme). Es tracta de la pel.lícula El Inquilino (crec que protagonitzada per Fernando Fernán Gómez). Hi hagué més rebombori que amb les jornades de Salamanca. Tanmateix l’obligaren a canviar el final (un final desesperat, amb una família sense casa, abandonada, amb els infants enmig del carrer). Ara, sota la censura, contemplàvem un final meravellós amb una gent feliç que mostrava a l’espectador la gran quantitat de pisos que el règim bastia per als obrers.

El neorealisme pseudoreligiós: una nova arma d’alienació del nacionalcatolicisme i del feixisme
Contemplat amb certa perspectiva històrica reconec que, a finals dels seixanta, joves com érem, ens costava entrar dins la pell de les primeres provatures de Bardem o Berlanga. La gent anava al cine perquè hi havia molt pocs entreteniments tan barats (si exceptuam les misses i les processons religioses!). Les pel.lícules de Bardem i de Berlanga Calle Mayor, Bienvenido, Mr. Marshall, no eren del tot compreses pels espectadors. Surcos, Los golfos, Felices Pascuas, El cochecito, El pisito (aquesta darrera de l’italià Ferreri, però feta a Espanya), són el màxim exponent d’aquest neorealisme a l’espanyola que a causa de la censura no pogué arribar més enllà.
Els diners del règim, tot l’aparat propagandístic del feixisme i de l’Església catòlica (aliats a la perfecció) afavoreixen molt més -com era d’esperar!- un altre tipus de neorealisme: el pseudoreligiós. Les tècniques cinematogràfiques defensades l’any 1955 a Salamanca per tal de modernitzar i revolucionar en el que fos possible aquesta puixant indústria espanyola foren utilitzades pel règim per a bastir un poderós instrument d’alienació cultural. És quan des de totes les trones de les esglésies, des dels centenars de diaris i revistes controlats pels falangistes i el Vaticà, es fa propaganda de monstruositats com La mies es mucha, La señora de Fátima, La guerra de Dios, El Judas, o el súmmum de la ximpleria pseudoreligiosa, el màxim de la “cultura” espiritual a què arribava el franquisme. Parlam de Marcelino, pan y vino.

Els anys de Marisol, Joselito, Sara Montiel, Luis Mariano, etc.
Els ideòlegs de la perversió cultural (no els puc anomenar d’una altra manera!) explotaren a fons el filó del fals folklorisme. No em parlem dels films amb infants (Marisol, Joselito, etc). Els cines de l’època feien el negoci del segle amb El último cuplé i La violetera (Sarita Montiel) o Violetas imperiales (Luis Mariano). A començaments dels anys seixanta hi hagué les grans vagues d’Astúries i dels miners de Lleó (el moviment s’estengué igualment per algunes empreses de Madrid, Andalusia, Barcelona i València). La Brigada Social, els botxins falangistes, detenien i torturaven miners. Fins i tot hi hagué dones embarassades que reberen potades a la panxa per part dels organismes de seguretat de l’Estat! En un altre capítol ja parlàrem d’aquests escriptors i intel.lectuals honestos que es jugaren la feina, la llibertat -alguns foren represaliats, torturats, exiliats- per defensar els treballadors i els drets de l’home.
La indústria del cine franquista subvencionava desenes d’obres de qualitat ínfima, material infecte del tipus Viaje de novios, Ana dice sí, Muchachas de azul, Las chicas de la Cruz Roja, El día de los enamorados, Recluta con niño, Historias de la radio…

Els feixistes (de Franco a Hitler, passant per Videla i Pinochet) sempre han predicat que no hi ha dretes ni esquerres en el món
Ens podríem demanar… )què pretenia el feixisme amb el seu control damunt la indústria cinematogràfica, damunt tots els mitjans de comunicació? La contestació és senzilla: amagar la realitat, barrar el pas a tota possible reflexió damunt la problemàtica del poble treballador o de les nacions oprimides per l’Estat imperialista. Per als feixistes (bastava veure aquelles pel.lícules, sentir parlar els batles, caps de Falange o capellans) era una fal.làcia marxista l’existència de classes socials dins de la societat. Els ideòlegs del règim franquista i de la reacció -copiant Hitler i Mussolini, tot l’arsenal de tòpics que sempre han difòs les classes dominants de totes les èpoques- deien que no hi havia dretes ni esquerres, pobres ni rics, explotats ni explotadors. La nació (Espanya!) era l’únic que havia d’importar a un autèntic patriota.
Cofois, els jerarques de la camisa blava i de missa i comunió diàries explicaven -utilitzant el cinema, quan els convenia- que la guerra del 36 s’hagué de fer perquè els republicans, els marxistes, els socialistes, anarquistes i comunistes no eren patriotes. Tocats per la follia de l’internacionalisme, se’ls havia d’exterminar com la mala herba per a bastir una pàtria nova, autèntica, sense bolxevics, els perniciosos agents de la dissolució nacional que enfronten el poble entre si, impossibilitant de bastir una nació, una raça, un Imperi; que ho fan tot enfrontant explotats contra explotadors, demanant la fi de les injustícies socials, la llibertat pels pobles i les persones.
Un milió de morts, dos-cents mil afusellats, tres anys de guerra, mig segle de dictadura feixista per a consolidar aquesta idea de la reacció: que no hi ha dreta ni esquerra, que un poble és un tot sense interessos antagònics. El cine, la cultura, tots els intel.lectuals reaccionaris, treballaren per a aquestes idees durant dècades. I n’hi ha que encara hi treballen, ho veiem cada dia llegint segons quins escrits!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!