Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

27 de febrer de 2015
0 comentaris

Veus literàries de les Illes

LA LITERATURA CATALANA I LA LLUITA ANTIFRANQUISTA

 

 
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 
L’Amagatall, com altres novelles meves referents a la guerra (Estiu de foc, Dones en guerra o Un tango de Gardel en el gramòfon), són producte evident de l’empremta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental
L’Amagatall, com altres novelles meves referents a la guerra -Estiu de foc, Dones en guerra o Un tango de Gardel en el gramòfon), són producte evident de l’empremta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l’oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets, contats ran de la foganya, de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà; tot allò referit a l’enclaustrament (per voluntat pròpia però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (“Pau Comas”)…. Amb els anys, la meva militància -ja des de començaments dels anys seixanta- dins el camp del més ferm antifeixisme no fa sinó consolidar aquesta tendència instintiva a novellar aquests fets. La compra -a les golfes de les llibreries- dels primers llibres d’història no controlada pel franquistes -Hugh Thomas, Orwell, per exemple, entre molts d’altres- van fonamentant -juntament amb l’estudi dels clàssics del pensament socialista i anarquista mundials- una visió cada vegada més autèntica i real del que s’esdevingué a la nostra terra i a l’Estat en els anys de la tragèdia.
A inicis dels anys seixanta, ha Mallorca ja s’havien esdevingut fets d’una importància cabdal per al nostre redreçament cultural i per a la lluita antifranquista, com la realització de les Aules de Poesia, Novella i Teatre, o com els primers recitals de la Nova Cançó. En aquesta època, començam a llegir -sempre dificultosament- les primeres obres d’escriptors represaliats pel franquisme (alguns d’ells exiliats) que ens ajuden a anar consolidant la visió que ens anam forjant d’uns fets bàsics en la història del país. A les Illes no serà fins a la generació dels anys setanta (Janer Manila, Antoni Mus, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Miquel Ferrà Martorell) que es tractaran aquestes qüestions. Hem de pensar que aquí, alguns dels escriptors més assenyalats són, precisament intellectuals que han fet costat a la repressió anticatalana i antiesquerrana. Ens referim concretament a Llorenç Villalonga, el món del qual, com és de suposar, és a milions de quilometres d’aquesta problemàtica i la seva mateixa formació -o deformació!- el durà -no sap català, té una migrada formació històrico-cultural- a tractar -en castellà- uns temes completament aliens al que narren els autors que han hagut de marxar a l’exili, expulsats de la nostra terra. Exili d’intellectuals catalans al qual contribueix, ell i els seus amics: els franquistes vencedors. La guerra civil, la revolució, l’exili, són temes a milions de milions d’anys -llum d’aquests personatges provincians que ens ocupen. No en parlem, de feixistes i guestapistes com Joan Estelrich, que, a part de treballar per al govern de Burgos amb nombrosos escrits contra la República i la Generalitat Catalana, en temps de l’ocupació nazi de França collabora activament amb la criminal policia política alemanya, la Gestapo de Himmler -recordeu “la solució final” contra els jueus- lliurant militants antifeixistes -entre ells el mateix President de la Generalitat, Lluís Compnays- als torturadors de la Brigada Social de Franco.
Xavier Benguerel o Vicenç Riera Llorca, Pere Calders i Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol i Avellí Artís-Gener, ens conformen -fa trenta anys- en un tipus d’història i forma d’escriure que no té res a veure amb el vulgar psicologisme dels “indiferents”, còpia barata de Proust amb mescladissa d’estil Woolf o Flaubert
L’Amagatall, Dones ne guerra, Estiu de foc, constitueixen la meva contribució a una bibliografia no gaire extensa damunt la guerra (parlant de Mallorca concretament). A Catalunya Principat les coses són diferents i, d’una manera directa o indirecta, la lluita antifeixista, el pànic per l’avenç del feixisme o l’ensorrada total de les illusions republicanes surt -és el tema protagonista. essencial- a nombroses novelles Miquel Llor, Oller i Rabassa, C. A. Jordana, Puig i Ferrater, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Sales, Tasis, el mateix Artís-Gener. Per a Joan Fuster (vegeu Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 376-377), aquesta temàtica de la guerra es concreta en uns autors ben determinats: “El 1954, i a Mèxic, es publica 556 Brigada Mixta, d’Artís-Gener, bon reportatge de la vida a les trinxeres. Unitats de xoc de Pere Calders, Diari d’un soldat de Joaquim Casas”. En particular m’interessen els llibres que -de sota mà- van arribant a Ciutat (llibres Mallorca, Logos, Ereso, l’Ull de Vidre, Libreria Médica…). Estudii aleshores les obres de Sebastià Juan Arbó (magnífiques L’inútil combat, L’hora negra…), Joan Sales (Incerta glòria) o aquell primer contacte brutal, colpidor, amb La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Més endavant anam seguin el rastre d’aquesta generació d’escriptors catalans que van conformant tota la nostra formació juvenil. Cercar les seves obres, fruir-ne amb la lectura, saber de la seva vida, constatar (en alguns d’ells) el seu ferm compromís amb la causa de la República i la llibertat del pobles, era -i és encara!- una de les nostres més estimades alegries, un dels motius que ens impulsen a la lluita permanent per un món millor, lluny de les injustícies i corrupció dels poderosos. Alletats -en la l’adolescencia- amb novelles -dificultosament salvades de la persecució franquista- de Zola i Lev Tolstoi, Blasco Ibáñez i Maksim Gorki, Stendhal i Dickens, Remarque i Andréiev… Xavier Benguerel o Vicenç Riera Llorca, Pere Calders i Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol i Avellí Artís-Gener, ens conformen -fa trenta anys- en un tipus d’història i forma d’escriure que no té res a veure amb el vulgar psicologisme dels “indiferents”, còpia barata de Proust amb mescladissa d’estil Woolf o Flaubert.

“Cap al 1951, la noble façana neonoucentista ja queda molt afectada. En morir Riba, el 1959, ni tan sols la façana en subsistirà” (Joan Fuster)
Per a un escriptor que no creu en les modes literàries i molt manco en les recomanacions de tota aquesta colla de comissaris del no-res que ens encercla (silenciant els millors autors catalans, enlairant mediocritats just per amiguisme o, en determinades ocasions, per a pagar favors econòmics i/o sexuals), aquests són els meus autors. L’Amagatall (Collecció Tià de Sa Real, núm. 55) o Estiu de foc (Columna edicions) són, entre moltes altres obres del mateix tema -la guerra-, la meva personal reflexió -en forma novellada- sobre aquest esdeveniment. Els “talps”, els amagats (en el cas de la història de la qual parl a L’Amagatall) no no havien estat tractats pels meus amics, els excellents companys de dèries literàries Miquel Ferrà, Antoni Serra, Gabriel Janer, Llorenç Capellà… A més, novellar, reconstruir literàriament el món cultural, polític sentimental, de la generació de republicans dels anys trenta, era un deure personal que jo tenia amb el pare, Paulino López i amb els oncles, José i Juan López; tots tres, herois de la lluita per la llibertat en els anys del més aferrissat combat contra el feixisme. La idea, com he explicat en un altre article, ve de les discussions familiars referents a Pau Canyelles (“Pau Comes”), gran amic de la família, exregidor per Esquerra Republicana en el consistori de sa Pobla… La posterior recopilació de material referent als talps mallorquins tan sols significà tenir un punts més de suport, conèixer les històries de més mallorquins i mallorquines amagats… Però la idea de L’Amagatall em donava voltes pel cap d’ençà feia molt de temps. És possible que sigui un d’aquells fantasmes de la infantesa, una de les històries que has d’escriure d’una vegada per totes si vols deixar descansar una mica l’esperit. L’escriptura com a teràpia sentimental? Vés a saber! Però quan recentment, en un recital poètic donat en el Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya, un vell militant anarquista, un combatent per la llibertat del poble treballador com era -i és encara- Josep Muntaner i Cerdà (autor del llibre de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes), m’atura i em diu “Gràcies per haver reflectit en les vostres obres el nostre món, el món dels antifeixistes mallorquins dels anys trenta”, em semblava haver pagat una mica aquest deute de gratitud amb la generació de la qual hem heretat idees, exemples, principis.
Per sort, com explicava Joan Fuster en la seva Història de la Literatura Contemporània (vegeu pàg. 332), l’herència del noucentisme, des de la postguerra (malgrat certa revifalla actual) es fonia a poc a poc sota els sotracs, primer de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joan Brossa, el mateix Joan Oliver. Fuster sentencia: “Cap al 1951, la noble façana neonoucentista ja queda molt afectada. En morir Riba, el 1959, ni tan sols la façana en subsistirà”. Abans, en la pàg. 330 (“Notes sobre els corrents literaris de la Postguerra”), t ja havia deixat ben aclarida la qüestió d’aquest debilitament noucentista i neonoucentista (que és el cau que ens alimentà i alimenta literàriament parlant). Escrivia Joan Fuster: “Si analitzam amb detall la producció dels literats catalans, la data de naixement dels quals se situa després del 1910, veuríem com el grau de ‘Noucentisme’, o de ‘Neonoucentisme’, hi va minvar a mesura que avancem en el temps. D’Ors ‘marcà’ la joventut dels Riba, dels Estelrich, dels Esclasans; la seva influència, en canvi, havia de ser insignificant, o nulla, sobre els Serrahima, els Arbó, els Benguerel, els Tasis…”.

Llegir No passaran! significava -en aquells anys de lluita contra l’OTAN- respirar una forta glopada d’aire net, avorrits com estàvem, i estam de tanta buidor postmoderna, tant de plagi -dissimulat o no- de Woolf i Proust
Dels autors que es consoliden a partir dels anys setanta -ja hem citat abans Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Antoni Mus López…- qui ha tractat d’una forma permanent i continuada el tema dels republicans, de la lluiat antifeixista, gran recreadors d’aquell fantàstic món cultural i polític, encès per les més grans passions que han commogut la nostra terra -i el món sencer- és, sense dubte, Miquel Ferrà Martorell. En Miquel té tres llibres bàsics que tracten el tema que ens ocupa. I són No passaran!, el Premi de Novella Ramon Llull 1985 El misteri del Cant Z-506 i La guerra secreta de Ramon Mercader. Record que em sorprengué molt favorablement -sabent com funciona el comissariat de guerra de determinades editorials- que el consell editorial d’Edicions Proa donàs el vist i plau a la publicació de No passaran! Aquesta novella havia quedat finalista en el premi Sant Jordi de 1984. El tema tractat, la vinguda de les Brigades Internacionals a l’Estat espanyol per a lluitar contra el nazifeixisme, era un tema “tabú” per als nostres “exquisits” (que odien a mort -perquè no les entenen- les obres d’art que tenen estreta relació amb la història). I, més que res, la novella de Miquel Ferrà parlava dels nord-americans de la Brigada Abraham Lincoln que vingueren l’any 37 per a donar suport a la República. Miquel Ferrà, en un illustratiu article publicat a la revista cultural i política mallorquina L’Estel (número de 15 d’abril de 1999) que parlava de l’origen de l’obra, deia: “La meva experiència personal fent feina com a personal civil a una base americana de radar el 1963, el testimoni de primera mà d’un brigadista que es salvà de ser afusellat i que va poder narrar-me moltes de les seves vivències…”. Llegir No passaran! significava -en aquells anys de lluita contra l’OTAN- respirar una forta glopada d’aire net, avorrits com estàvem, i estam, de tanta buidor postmoderna, tant de plagi -dissimulat o no- de Woolf i Proust (plagi estilístic que només amaga la buidor intellectual de qui el practica, la manca de sensibilitat de l’aprenent d’escriptor que imagina que els altres no sabem d’on copia). Tot recordant les històries que narrava a Miquel Ferrà un antic combatent de les Brigades Internacionals (Andrés García Bohórquez, “El Viejo”), a Fornalutx, a mitjans anys seixanta), el nostre autor ens descriu l’inabastable món emocional d’aquells combatents de llegenda. Parlam de Steve Nelson, Joe Dallet, Martin Hourihan, Mirko Markovich, Robert Merriman, Martin Thompson, el capità texà Phil Detro, el comandant de metralladores Milton Wolf, els amics de Heminway Freddy Keller i Johnny Tenakis, el fill de l’escriptor Ring Lardner, que morí al darrer combat…

Les històries de la guerra de Miquel Ferrà arriben a assolir tan alt nivell de qualitat literària que el fan mereixedor (i això confirma el mestratge indiscutible de Miquel Ferrà en l’actual narrativa catalana contemporània) de tantes enveges per part del gremi dels “exquisits”, és a dir, del club dels més rancis reaccionaris nostrats
I, dins el món de pobresa cultural que ens ocupa, dins la manca de visió -estilística i històrica de bona part de la misèrrima novellística dels “exquisits”- era -i és!- una meravella poder fruir d’un món tan vast en sentiments i en idees, en la utilització de tots els ressorts de la literatura tractats d’un manera nova, creativa, enriquidora; com el que ens descriu Miquel Ferrà en unes altres dues novelles de la guerra, o del món que envoltava aquell cruel enfrontament de classes socials. Parlam de La guerra secreta de Ramon Mercader, obra que es desenvolupa entorn de l’assassí de Trotski, agent soviètic al servei de Stalin. Ambientada en l’atzarosa vida d’aquest executor estalinista (membre del PSUC i del PCE), Ferrà hi barreja també la llegenda i, com en altres narracions d’aquest tipus, ens ofereix un retrat literari únic on Mercader és ara heroi, suara contraheroi… El misteri del Cant Z-506, el Premi de Novella Ramon Llull 1985, és igualment una altra reeixida incursió dins el món -encara poc tractat per la nostra novellística- de la guerra i els seus personatges. L’anècdota que utilitza en aquest cas Miquel Ferrà fa referència a l’estranya desaparició, l’any 38, en aigües de la badia de Pollença, de qui fou germà petit del general Franco. Potser (i això degué ser el que més seduí al jurat que atorgà el Ramon Llull a Miquel Ferrà: Maria Teresa Bosch, Jordi Maluquer, Gabriel Oliver, Carlos Pujol, Antoni Vilanova i Marcel Planas) és aquesta inigualable mescla de realisme clàssic del XIX, de crònica i de faula, el que fa que les històries de la guerra de Miquel Ferrà arribin a assolir aquest tan alt nivell de qualitat literària que el fan mereixedor (i això confirma el mestratge indiscutible de Miquel Ferrà en l’actual narrativa catalana contemporània) de tantes enveges per part del gremi dels “exquisits”, és a dir, del club dels més rancis reaccionaris nostrats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!