Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

26 de febrer de 2015
0 comentaris

Mallorca, anys 80: en defensa del marxisme

FRANCESCA BOSCH I MARGALIDA THOMÀS

 
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 

 

L’Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n’Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l’Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s’hi apuntà decidida i ens ajudà en l’organització dels actes i cicles de conferències. L’Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l’èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d’autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l’Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s’apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la “civilitzada” Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s’hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l’Ateneu actuava com els antics cristians. L’Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d’una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M’ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, a les de l’Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n’Assumpta Massanet): “Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n’adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l’eurocomunisme-. Unes posicions que l’únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d’oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble” (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l’Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l’experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l’Ateneu Popular, dirigint “Nostra Paraula”, participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L’indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”, del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N’Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques i l’oblit, l’amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l’Ateneu “Aurora Picornell”, un acte d’ estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l’esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l’any 1931). Després, l’estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n’Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l’inoblidable company d’esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n’Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L’endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): “El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano”.
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: “Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido”. En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l’Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n’Aurora Picornell.

Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l’esquerra mallorquina… Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l’espinada destrossada per les tortures…
Però qui era la dirigent comunista [Aurora Picornell] assassinada pels feixistes mallorquins? En Llorenç Capellà n’ha fet un interessant i documentat resum en el seu imprescindible Diccionari vermell (vegeu pàgs. 131-133). Escriu Llorenç Capellà: “Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l’esquerra mallorquina… Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l’espinada destrossada per les tortures…”. Llorenç Capellà conclou la seva sentida semblança narrant els darrers moments d’aquesta heroïna de les classes populars mallorquines: “El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L’endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. ‘Ahir degueren matar dones a La Creu’. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d’Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. ‘Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d’Aurora'”.
L´acte d’homenatge (15-III-1987), el descobriment de la placa amb el nom d’Aurora Picornell en un carrer de la barriada del Molinar, va ser un èxit. Les desenes de reunions al local de l’Ateneu, en el carrer Lluís Martí de Ciutat o a casa de n’Assumpta Massanet i en Rafel Morales, havien donat el seu fruït. Una munió immensa de gent -molts d’ells vells lluitadors republicans dels anys trenta i del temps del combat antifeixista- es reuniren davant l’Església del Molinar on s´havien de pronunciar els discursos aquell dia. La banda de música de Montuïri tocà l´himne republicà, Els Segadors i La Internacional nombroses vegades. En Llompart no va poder ser-hi, però envià un comunicat d’adhesió. Hi parlàrem n´Antoni Serra, en Miquel Ferrà i Martorell i jo mateix (també digué unes paraules d´adhesió Lila Thomàs). Francesc Seguí, en el reportatge de l´acte publicat a Última Hora (16-III-87), deia: “Miquel Ferrà [Martorell] se refirió en su alocución al papel de la homenajeada en defensa de la mujer, así como efectuó un paralelismo de Aurora Picornell con la de otros luchadores de la clase obrera, tanto durante la segunda república como en los siglos anteriores, desde una perspectiva histórica a la que el escritor ha dedicado muchos años de su trabajo profesional”.
El meu parlament se centrà a recordar la necessitat que teníem, per servar la memòria collectiva del nostre poble, que els historiadors joves es dedicassin a estudiar aspectes desconeguts del nostre passat més recent (especialment tot el que feia referència a la guerra civil i a la lluita antifeixista). Aquest parlament (recollit en el llibret Aurora Picornell: la lluita mai no mor) va ser editat per Nostra Paraula l’any 1987. Na Francesca Bosch em dedicà el primer número que sortí de les màquines d’imprimir del carrer de Lluís Martí i, rient, em va fer aquesta dedicatòria -érem en plena lluita contra els reformistes enemics de la República i de l’autodeterminació del nostre poble- que deia: “Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es ‘full parroquial’ que mos diuen es refos [reformistes]… Però entre es dos hem fet un ‘full revolucionari”, idó! Francisca Bosch”.

Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, “Aurora Picornell” era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs…
En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d’altres militants, havia romput amb l’herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d’Última Hora: “Al.lotets, posau-vos de dol… hem de plorar la desaparició d’un amic, un amic dominical, que ens donava noves d’això que en diuen “cultura”… La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un ‘adéu'”. Era l’acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d’agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia collaborat a les pàgines culturals de l’Última Hora. Em referesc a la secció “Letras” que coordinà el fundador de la Llibreria l’Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover…
Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa “oficial” amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l’actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias…).
A “Cultura” jo m’encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de collaboradors que anaven des d’un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l’intellectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l’escapisme actuals. El compromís de l’intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d’un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d’un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d’ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, “Aurora Picornell” era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!