Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

27 de gener de 2015
0 comentaris

Mallorca, 1966-68: cultura catalana i antifranquisme (I)

1966-1968: LES AULES DE POESIA, TEATRE I NOVEL.LA EN EL COMBAT CONTRA EL FEIXISME (I)

 
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 

Resistència antifranquista: Jaume Adrover, Bienvenido Alvárez, Antoni Serra…
A la Terra Inexistent (que diria el meu bon amic Antoni Serra), l’amnèsia històrica, l’oblit del passat, és el distintiu que més s’estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat del nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves historiadors i periodistes he comprovat que desconeixien, per exemple, l’existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novel.la que organitzaren (de l’any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l’activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m’ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).
Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d’altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren i Antoni Serra.

 

Pintors, escultors, fotògrafs: unitat cultural antifranquista
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l’article “Una gran ‘Aula de Teatro'”, en Porcel escrivia: “Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep M0 Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
‘El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, como Diario de Mallorca y Última Hora, a través de sus redactores Octavio Aguilera y Antonio Serra, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
‘Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep M0 Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera”. En Baltasar Porcel, aleshores un jovençà que pugnava per renovar el somort i estantís panorama del teatre rekional no deixava d’aprofitar l’oportunitat per a blasmar -molt encertadament- contra la brutor escènica de la reacció. Deia l’antic reformador del nostre teatre: “En agudísimo contraste [els conferenciants parlaven del teatre de Valle-Inclán, Brecht, Piscator, Alfonso Sastre, Jean- Paul Sartre, etc], la existencia escénica mallorquina no ha remontado el anacrónico estancamiento del sainete ochocentista. Es decir: el seguir confeccionando unas piezas según una temática, una ideología y una forma de cien años atrás, cuando en la isla floreció una minúscula edad de oro teatral con la coincidencia de unas capas sociales y unos módulos escénicos. Unas y otros han sido sobrepasados en la actualidad y sus representaciones presentes se limitan a repetir tipos y expresiones idiomáticas ora graciosos, ora sentimentales”.

 

21 d’abril de 1968: primer acte públic de protesta contra el franquisme
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l’acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d’explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l’acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera “manifestació” pública contra el feixisme a Mallorca d’ençà la proclamació de l’estat de guerra per l’exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social, els membres del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil i els diversos cossos militars entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d’ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien “El Bigotes”, fins i tot s’atreví a dir “(Despejen, despejen la sala!”. Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l’emoció d’aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d’un s’hagués deixat matar per defensar la llibertat d’expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions il.legals, etc, etc); quan constatam l’oportunisme que envolta moltes activitats culturals, els milions que s’embutxaquen els comissaris i assessors al servei d’institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia! Aleshores tot es feia per “la causa” (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

 

La detenció de Lieta López, Antònia Vicens, Aina Montaner, Francesca Bosch, Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero,
Emili Janer, Antoni Figueras, i Miquel Àngel Femenías.
El punt àlgid d’aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l’escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol “La frustración en los narradores españoles contemporáneos” i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota la dictadura. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d’insinuar-les, d’aportar elements d’anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per “no circular” i “provocar aldarulls” foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, n’Antònia Vicens, na Francesca Bosch, n’Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l’escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): “De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l’inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:
– ‘(Mujeres, no! (Las mujeres abajo!
‘I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes…”.
La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l’any 1968. S’ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l’oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat del nostre poble.
Signaven aquella carta de solidaritat amb n’Antoni Serra i en Josep M. Llompart (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).

 

Una carta ciclostilada
La carta molt educada, “civilitzada” a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts ambients progressistes de l’època. Aquella signatura col.lectiva era una de les primeres experiències d’allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l’Estat. I simplement explicava els fets que s’havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana. Pel seu interès històric crec important reproduir íntegrament aquell document, que conserv en el meu arxiu. Diu així:
“Excel.lentíssim senyor:
‘Els sotasignants hem tingut notícia dels fets esdevinguts dia 21 de maig proppassat a l’Aula de Novel.la, a conseqüència dels quals foren arrestats els senyors Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femeníes, Emili Janer, en el curs d’una conferència autoritzada per l’autoritat competent i que va donar l’escriptor senyor Antoni Serra.
‘El nom de Mallorca, a través d’aquestes aules, a les quals han participat els membres més representatius de les cultures castellana i catalana, ha aparegut dins la major part dels mitjans d’expressió nacional com a exemple de civisme i de les coses que es poden fer a favor de la cultura.
‘Ens demanam si no deu ésser possible, dins una ciutat com la nostra que rep anualment milions de visitants, donar exemple de convivència ciutadana. Creiem que aquesta solament és possible quan hi ha un respecte a la llibertat i integritat de les persones.
‘Tots nosaltres recordam que aquesta Aula de Novel.la ha estat enguany motiu d’una distinció ciutadana amb ocasió de l’adjudicació del Premi dels Premis ‘Ciudad de Palma’, convocats per l’Excel.lentíssim Ajuntament de la Ciutat de Mallorca.
‘En vista de tot això, els sotasignants volem fer constar, a través d’aquesta lletra col.lectiva, que creuen representativa d’un corrent d’opinió tan respectable com d’altres, llur respectuosa protesta contra uns actes que anaren en contra de la necessària convivència i demanar:
‘1) Sobreseïment de qualsevol expedient administratiu que pugui haver estat incoat contra les persones esmentades.
‘2) La represa de l’Aula de Novel.la inacabada.
‘3) Garanties perquè no es tornin a produir incidències pertorbadores de l’ordre públic com la que va provocar la persona que interrompé la conferència del senyor Serra.
‘4) En fi, que siguin estimulats i afavorits qualsevol mena d’actes que tendeixin a envigorir la nostra cultura.
‘Ciutat de Mallorca, 24 de maig de 1968”.

La solidaritat amb els detenguts
Els detenguts romangueren molt poc de temps dins comissaria. La poca gent que aleshores es movia per les catacumbes de la clandestinitat antifranquista es mobilitzà a fons per alliberar els “presos”. Particularment, detengut en diverses ocasions a ran de les pintades a favor de les vagues d’Astúries a començaments dels seixanta i per l’amnistia dels presos polítics, vaig procurar que la Social no em veiés gaire. Pensava que em vendrien a cercar i vaig fer desaparèixer un caramull de revistes prohibides que tenia amagades per casa. A la Casa Catalana un dels lacais del règim que m’interrogava em pegà una ullada d’assassí que recordaré tota la vida. Com dient-me: “I tu, roig de merda, què fas per aquí? Quan tanquem aquests desgraciats a comissaria ja t’aglapiré. No et preocupis”. Estava segur que vendrien a cercar-me: ells, els de la Social o els del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (jo, per als interrogatoris, “depenia” del Servei de la “Benemérita” de la caserna que hi havia al principi del carrer General Riera -just davant l’actual “Torre de Mallorca”).
Passat una mica el perill de batuda, parlava d’aquests fets amb Frederic Suau. En Frederic em digué que hi havia hagut força gent preocupada pels antifranquistes detinguts. Uns anaren a visitar el bisbe. En Josep Tous i Barberan -director d’Última Hora- anà a comissaria i parlà amb el comissari Lladó. N’Antoni Serra, en el seu llibre Gràcies, no volem flors recorda els noms d’alguns missers que feien gestions: eren en López Gayà i en Lluís Matas. També hi comparegueren pel carrer de la Soledat na Francesca Bosch, na Maria Quiñonero, l’esmentat Frederic Suau, en Jaume Adrover…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!