Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

1 de novembre de 2014
0 comentaris

Veus literàries de les Illes: Llorenç Capellà

Llorenç Capellà

 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 
Llorenç Capellà, a part d’una obra literària d’importància prou reconeguda, és un dels autors mallorquins que més han fet per servar la memòria de la sagnant repressió de la burgesia feixista i els seus intellectuals (entre ells, els germans Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha moltes coses que m’uneixen a la vida i l’obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el mateix any: 1946. I, el que és més important: els nostres pares lluitaren d’ençà l’any 1936 fins al 1939 en defensa de la República, per la llibertat, contra la barbàrie feixista. Aquest darrer fet, formar part dels vençuts, ser fills de pares empresonats i represaliats, crec que em fa copsar molts dels missatges ocults de les novelles, narracions i obres de teatre de l’amic i company de dèries nacionalistes i emancipadores en temps de la transició (transició vers el no-res, podríem dir ara, vist com han finit tantes il.lusions de canvi social i desig d’alliberament nacional dels Països Catalans).
Ambdós, igualment, hem estat sovint marginats pels comissaris neonoucentistes que malden per controlar la cultura catalana. Són els mateixos que ens tenen vetat l’accés a determinades pàgines culturals dels diaris, els mateixos que ens exclouen d’algunes enciclopèdies d’escriptors catalans. Comissaris que durant més de vint anys han cobrat de CiU per a marginar l’esquerra nacional i ara, servils, canviant-se de seguida de bàndol, s’apunten al tripartit del Principat per a continuar fent el mateix a sou del PSOE espanyol o de les restes de l’estalinisme. La bandera sota la qual fan de mercenaris és canviant, no importa. Per a aquests successors del més ranci reaccionarisme nostrat el que importa és barrar el pas a l’herència nacionalpopular i de resistència que representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart.
Llorenç capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intellectual mallorquí compromès en la lluita per la llibertat i la cultura catalana. Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven “la seva adhesió absoluta al Movimiento” (Bartomeu Mulet, “Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca”, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): “Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”.
L’any 1980, l’OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural.
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): “El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l’època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d’En Puigserver, l’humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla…”.
La influència de la dictadura franquista damunt l’obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura “sense contingut”, les excrescències dels “exquisits” (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novelles, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novelles com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920, no hi ha crític honest que no s’hagi de descobrir.
Llegint aquestes obres ens trobam davant una seriosa actitud de resistència vital davant la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l’opressió nacional i social.
La investigadora Pilar Arnau, en l’article “1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica”, publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d’aquesta generació d’escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: “Amb tot, caldria anomenar aquí els novellistes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta”.
Evidentment, els escriptors d’aquesta generació comencen a escriure en una conjuntura cultural i política ben concreta. I en aquesta conjuntura, una d’aquestes veus punyents era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l’Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l’any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d’Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).
Enmig del protagonisme indiscutible de Blai Bonet com a novellista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d’una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura. Ara ja no seran falangistes com Llorenç Villalonga els que novellaran la nostra societat. Ara són els fills dels vençuts com Llorenç Capellà els que comencen a obrir les portes tancades de la literatura catalana de Mallorca.
Amb Llorenç Capellà som amics d’ençà finals dels anys seixanta. Com hem escrit en el llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i més concretament en els capítols “Els escriptors mallorquins i l’antifeixisme” I, II, i III, a les darreries de la dictadura, malgrat la creixent mobilització popular contra del feixisme, eren molts pocs els intellectuals mallorquins compromesos en la tasca del nostre alliberament nacional i social. L’etern conreu de la particular torre d’ivori era el més normal dins dels nostres lletraferits. Pocs eren els seguidors de l’exemple de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà o Josep M. Llompart. El més habitual era el seguiment de l'”exemple” de cinisme que representava Llorenç Villalonga, el “mestre” d’una bona colla d’escriptors que, sense implicar-se ni per casualitat en el combat per la llibertat, preferiren callar, anar a recer sempre de qui tenia el poder, fos aquest econòmic o polític.
Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d’anar a la presó, en Llorenç va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l’ajut moral que significà per a tots nosaltres, els comunistes de les Illes. L’article es titulava “El màgico dia quince”.
En l’article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s’omplien la boca parlant de “llibertat”, els antifeixistes que no combregaven amb els pactes amb els hereus del feixisme, érem detinguts i, en més d’una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: “El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma”.
Ara que ha passat més d’un quart de segle d’aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L’any 1975 l’assassí Franco i la burgesia imperialista espanyola que li donava suport havien executat els cinc joves antifeixistes d’ETA i del FRAP. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l’esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com “a agents del franquisme”, comentaren en petit comitè que “a veure si amb l’anada a la presó d’aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils”. El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l’OEC i altres forces d’esquerra revolucionària al qual s’afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l’OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d’OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.
Evidentment, a alguns dels partits d’aquella inoperant l’Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia borbònica amb els franquistes. Posteriorment, en l’orgia d’acords amb els antics dirigents del “Movimiento” (Suárez, per exemple) arribaren a renunciar públicament a la lluita per l’autodeterminació dels pobles i, sense cap mena de vergonya, acceptaren una Constitució que consagrava i consagra l’economia de mercat capitalista i que impedia la lliure federació de les comunitats autonòmes, és a dir, un atac directe a la possible reconstrucció de la nostra nació, sense parlar de l’abandonament de la lluita per la República.
D’aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l’Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n’he parlat en el capítol “L’Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics” en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).
Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa “oposició”, l’article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d’opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà sap prou bé com sovint determinats sectors de la societat mallorquina, els més reaccionaris, els més venuts a les forces alienes a la nostra història, tracten els escriptors compromesos. Cas de Gabriel Alomar o del seu propi pare, Pere Capellà, per posar uns exemples paradigmàtics. En l’entrevista que li vaig fer per al diari Última Hora el 4 de març de 1984, parlant d’aquests problemes, Llorenç Capellà deia: “La societat mallorquina mai no ha estat molt partidària de reconèixer el pa i la sal a les persones que en qualsevol disciplina professional han pretès portar a terme un treball de crítica o renovació de la seva estructura. Imagina’t tú si aquest escriptor s’anomenava Gabriel Alomar i era socialista..! Per altra banda el fet que la nostra cultura no estigui normalitzada permet que els clans -d’una manera voluntària o no- imposin les seves opinions a nivell de dogma. Això fa que l’obra de determinats escriptors sigui prestigiada o infravalorada segons d’allà on bufi el vent i de continu ens trobam mancats d’una visió global del nostre fet literari. Quan als polítics -diguem-ne històrics- han estat marginats perquè el nostre poble no té memòria política. Si vols fer la prova, irromp a la sala de qualsevol partit, quan està reunida l’executiva i demana qui era Andreu Sureda, o Francesc de Sales Aguiló o Alexandre Jaume. Demana als sindicalistes qui era Llorenç Bisbal o Jaume García i ja em donaràs la resposta”.
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d’esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista dels nacionalistes d’esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d’actes polítics del moment, sempre en una línia antifeixista, nacionalista i republicana.
La revista Mallorca Socialista, amb un Consell de Redacció format per Damià Pons Pons, Joan Perelló i qui signa aquest article, va ser la publicació més important del nacionalisme d’esquerra que ha tengut les Illes. A les seves pàgines hi varen escriure Pere Jofre, Joan Adrover, Miquel Adrover, I. Alomar, Daniel Bastida, Josep Bernat, Margalida Bujosa, Llorenç Capellà, Margalida Capellà, Rafel Capó, Guillem Coll, Jaume Corbera, Assumpció Cortès, Joana M. Fiol, Climent Garau, Miquel Llambies, Josep M. Llompart, Joan Mesquida, Llorenç Mora, Jaume Morey, Andreu Oliver, Damià Ferrà-Ponç, Pere Sampol, Sebastià Serra, Jaume Sureda, Jaume Vidal, Joan Tortella i molts d’altres intellectuals.
En la revista Mallorca Socialista vaig escriure les primeres reflexions sobre el nacionalisme marxista català. Posteriorment signava els meus articles sota el nom de Secretaria de Formació del PSM. Llorenç Capellà va portar endavant una “Crònica política” punyent de veritat, ben lluny dels ensucrats sermons d’aquells partits i intellectuals que, esperant xuclar força de les mamelles de l’estat, ja havien pactat amb el franquisme reciclat el silenci còmplice i l’amnèsia històrica. Amb la restauració borbònica, els oportunistes cobrarien no solament per callar i per acabar de desfer el que el poble havia bastit a força de lluita i sofriments; ara, per a cobrar el que pagaven els exfranquistes, també s’exigia criminalitzar l’esquerra nacionalista i revolucionària, desfer-se dels sectors crítics i combatius de tot l’àmbit dels Països Catalans. La Mallorca Socialista que férem durant aquells anys serví per provar d’aturar, malgrat fos mínimament, tota l’onada d’oportunisme i cinisme que ens queia al damunt.

Llorenç Capellà ha presentat en diverses ocasions alguns dels meus llibres. Per exemple, la novella Estiu de foc, que guanyà el premi de novella “Valldaura 1997” i que edità l’Editorial Columna pel desembre del mateix any.
La premsa de les Illes es va fer ressò de l’esdeveniment. En parlaren Diari de Balears, Última Hora, L’Estel i altres publicacions. L’Estel de dia 15 de març de 1999 explicava d’aquesta manera la presentació: “Llorenç Capellà presentà dia 26 de febrer la novella de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí que guanyà recentment l’important premi de novella ‘Valldaura 1997’.
‘Com digué Llorenç Capellà, Estiu de foc és una de les novelles ambientades a Mallorca durant la Guerra Civil més importants dels darrers anys. L’autor -explicà-, que ha estudiat acuradament el desembarcament de Bayo a Manacor, la conquesta d’Eivissa i Formentera per les tropes republicanes, el món obrer dels anys vint i trenta, reviu les esperances dels voluntaris que fa més de seixanta anys intentaren alliberar les Illes del feixisme. Relat històric, dens, escrit magistralment, Estiu de foc recrea les vivències d’un grup d’infermeres catalanes que participaren en el desembarcament republicà l’agost de 1936 a Manacor.
‘A la presentació de la novella de Miquel López poguérem veure, entre el públic que seguí amb atenció la dissertació de Llorenç Capellà, el Conseller de Cultura del CIM i també escriptor, Damià Pons; una nombrosa representació de novellistes membres de l’AELC, com Miquel Ferrà Martorell, Miquel Rayó, Antònia Vicens, Joan Guasp, Miquel Julià, Joan Bonet; artistes, com la coneguda pintora Esperança Mestre, intellectuals del món del teatre i el cinema: Jaume Adrover, Jaume Vidal Amengual; actors de l’escena mallorquina, components de grups musicals com els membres d’Al-Mayurqa Antoni Roig, Gaspar Jaume i Maria Vilchez; periodistes i collaboradors de tots els mitjans de comunicació de les Illes; representats de les més diverses forces sindicals, polítiques i culturals entre les quals vérem directius de l’OCB (Maties Oliver), d’ERC (Josep Serra), de Revolta, UM, PCE, CCOO, CGT, EU, CNT, CGT, Alternativa per Mallorca…; diversos dirigents històrics del moviment veïnal de Palma com Francesc Mengod i Francesca Velasco, etc., etc., que seguiren amb molta atenció la presentació de Llorenç Capellà”.
Dia 22 de juny de 2002, Llorenç Capellà, juntament amb l’editor Joan Cerdà i els escriptors Victor Gayà, Miquel Julià i Rosa Maria Colom presentà la meva novella La novella, editada per Res Publica Edicions d’Eivissa. Tots els presents aprofitàrem l’ocasió per, a part de la presentació, establir un profitós debat sobre els problemes de l’escriptor català contemporani.
Record que, moments abans de la presentació, vaig lliurar a l’amic Llorenç Capellà unes fotocòpies amb retalls de 1974 d’altres debats semblants fets en el soterrani de la Llibreria Tous. La lluita per la normalització del català, per la llibertat i unitat de Catalunya, en defensa de la professionalització de l’escriptor català, són batalles en les quals, juntament amb l’amic Llorenç Capellà, portam, com demostrava la documentació que li vaig lliurar, més de trenta anys de combat continuat.
Aquella nit de febrer de 2002, com en aquella altra de 1974, igual que en tots els articles que ambdós hem publicat durant aquestes tres darreres dècades, defensàvem la unitat de Catalunya, la necessària professionalització de l’escriptor català, el present i el futur d’una professió que, per desgràcia, molts encara entenen com a pràctica d’un luxe, un simple entreteniment de dies de festa o conreu d’una esotèrica religió, la literatura, apta tan sols per a fer floritures narcicistes que no tenen res a veure amb l’herència que va de Ramon Llull a Mercè Rodoreda.
En l’article de Mireia Balasch publicat al Diari de Balears el 23 de juny del 2002 podíem llegir: “Segons Capellà, ‘La novella és un llibre d’una ironia extraordinària i amb un gran coneixement dels moviments editors d’aquesta terra, que són creadors i botxins de la mateixa cosa’. Aquesta afirmació fou compartida per tota la taula”.
L’amistat amb l’amic Llorenç Capellà no es basa solament en una unitat de criteris en la lluita antifeixista o en la tasca de la nostra reconstrucció nacional, en la defensa dels escriptors marginats pel neonoucentisme dominant. Fa més de trenta anys que, a part de les entrevistes que li he fet o de les presentacions que hagi pogut fer dels meus llibres, mantenim un estret contacte, quasi permanent, pel que fa referència a qualsevol qüestió cultural i, fins i tot, personal que ens pugui afectar. En uns anys de podridura cultural, quan l’autoodi i la follia autodestructiva entre escriptors campa arreu, facilitant, aquestes estèrils lluites fraticides la penetració de les cultures imperials que ens volen exterminar, l’actitud de Llorenç Capellà és d’una dignitat molt remarcable.
Més enllà d’una presentació concreta, Llorenç Capellà ha sabut actuar com pertoca enmig de les campanyes rebentistes més brutals i demencials en contra de la meva persona i de la meva obra.
A finals dels anys noranta, un grupuscle d’extrema dreta falsament nacionalista, el mateix que ara enlaira el personatge més corrupte del PP de les Illes, Gabriel Canyelles, un grupuscle amagat rere les nostres banderes per enganar la gent, volgué criminalitzar-me amb un caramull de calúmnies, mentides i falsedats de tota mena. Són els mateixos falangistes disfressats de nacionalistes que ataquen contínuament els escriptors catalans i d’esquerres, o simplement demòcrates, tot criminalitzant Biel Mesquida, Carme Riera, Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Mateu Morro o Sebastià Serra.
Bé; com deia una mica més amunt, en plena campanya rebentista d’aquest reduït i insignificant cercle reaccionari, Llorenç Capellà, coincidint amb la festa del llibre de l’any 2002, escrigué un article al Diari de Balears de 23 d’abril que ajudà, també, a ensorrar les mentides i calúmnies de l’extrema dreta nostrada.
En aquest article, titulat “El llibre, festa i perdurabilitat”, Llorenç Capellà escrivia: “Estic llegint dos llibres magnífics. Spiritus, de Ismaíl Kadaré, que es pot trobar en castellà a Alianza Editorial, i Josep Oller i la seva època, de Ferran Canyameres, publicat per Columna en el volum cinquè de les obres completes d’aquest autor. Us els recoman ambdós, així com qualsevol de la infinitat de llibres que ha publicat Miquel López Crespí. Llegesc que acaba de guanyar, amb un poemari, el premi Miquel Martí i Pol que concedeix la UAB. Quan un escriptor rep premis de tot arreu, i a més a més premis importants, no queda més remei que admetre, fins i tot els seus detractors ideològics, que la seva literatura és digna d’ésser tenguda en compte. Jo, insistesc, en vull fer un seguiment”.
Les campanyes rebentistes contra els escriptors d’esquerra mallorquins no ajuden gens ni mica, ans al contrari, a consolidar la literatura catalana a les Illes. L’editorial de la revista Lluc (núm. 806-807, pàg. 2), titulat “Les veus narratives de la Mallorca dels setanta”, explica a la perfecció aquesta problemàtica que liquida, com el quintacolumnisme, les possibilitats d’existència d’una literatura “normal” catalana a les Illes. Diu l’editorial de Lluc parlant dels diversos problemes que dinamiten la normalització de la nostra literatura: “A més a més, la complicitat dels mitjans de comunicació illencs, amb ben poques excepcions, amb la nostra producció literària ha estat molt escassa o del tot insuficient. D’aquesta deficiència, però, també en són responsables els mateixos escriptors. En massa ocasions, sobretot els darrers anys, no han tengut la lucidesa suficient per a destriar els veritables adversaris. I per això, en lloc de ser un sector que fes pinya, que fes de la cohesió la seva força, que prioritzàs per damunt de tot la conquesta d’un paper de lideratge en un medi cultural alienat que els és hostil, han practicat batusses endogàmiques estèrils i autodestructives”.
I és precisament l’actitud honesta d’un home del poble, hereu de la nissaga d’un Llorenç Capellà Garí, d’un Pere Capellà Roca, el que sempre ha molestat el nostre reaccionari comissariat cultural. I per això el silenci que encara avui plana damunt llibres com No hi ha vent a la teulada, Una cinta de dol al capell o les millors obres del teatre mallorquí contemporani: Bolles de colors (1983), El Pasdoble (1985) i Un bou a mort Manolete, Premi Born de teatre 2002. Tampoc hauríem d’oblidar la important aportació a la poesia contemporània catalana, el poemari Guitarres de dol.
Com a publicista ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d’informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.
Com em deia l’autor en entrevista publicada a Última Hora el 4 de març de 1984: “En aquells moments de transició sortiren Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer. Era un moment clau de la nostra història (la mort de Franco, l’inici de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol)”.
Els reculls d’entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà publicats abans de la transició esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels esquerrans del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.
El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novella i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d’aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d’autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels “exquisits”.
A tots aquells treballs d’investigació de recerca publicista hauríem d’afegir la biografia Ignasi Ferretjans o la lluita pel socialisme (1986), el Diccionari vermell abans esmentat, L’Esport a les Balears (1893-1936), L’esport a les Balears (1936-1959) (1995) i La Mallorca del clavell (1999) entre molts d’altres treballs de divulgació cultural i històrica.
Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m’ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat “Una manera de fer literatura”, diu: “Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d’allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d’afirmar que López ja disposa d’una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intellectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d’aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d’escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s’han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d’aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d’aquests, d’ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l’intellectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l’escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l’interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l’absència d’influències. D’una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D’altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l’ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d’esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l’estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d’embolcalls que disfressin el seu significat”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!