Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

20 d'octubre de 2014
0 comentaris

Cinema del segle XX

El cinema i la censura feixista

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 
Aquest estiu he llegit i repassat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m’he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d’escriptors dels anys setanta. Tot s’esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impressionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d’aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: “La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d’elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m’han fet més gran, m’han esculpit, m’han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n’hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s’han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d’ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d’una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d’una presència”.
Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d’enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l’amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Téntol: records d’un allot de d’abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l’històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l’ajut de la seva ploma i la seva memòria, s’haurien perdut de forma irremeiable.
Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una “prosa mengívola i transparent, plena d’agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia”. Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m’ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d’un lèxic que feia estona que no llegia.
L’empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva “Presentació” (pàg. 5) quan diu: “el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d’aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació”. I afegeix: “A més, hem arribat a un punt tan illògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n’hagués d’estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de ‘lletraferit’ per aquells que no miren gaire prim a l’hora d’importar paraules foranes”.
Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol “L’església” (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pellícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: “Una de les tasques de l’Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l’església indicant la categoria de les pellícules que s’havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l’entrada del cinema”.
Pel que ens conta l’amic Josep Cortès, les valoracions referents als “perills” de les pellícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa “anàlisi” (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al “Salón Montaña” o al “Gardenia Club”. Els nivells de permissibilitat de la censura anaven des del número 1, (“Para todos los públicos”); al 2, (“Para menores”) i al 3, (“Para mayores”). Aquest “mayores” significava que el clergat vaticanista i franquista “insinuava” que tan sols podien comprar l’entrada els que ja tenien vint-i un anys.
Altres “valoracions” eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l’infern. Les d'”anar a l’infern” eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R (“Para mayores con reparos”) i les “especials”, aquelles que la valoració clerical situava com a film “Gravemente peligroso”.
En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pellícules que no haguessin estat censurades. L’ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares dia 24 d’octubre de 1936 i deia: “Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos para evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc…”.
Cal dir que per a allotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament suggerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les “espanyolades” permeses i autoritzades. Una pellícula espanyola “para todos los públicos” era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d’interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un “Gravemente peligrosa”!
Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pellícula “i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pellícula! Que Déu els hagi perdonat”.
Un altre llibre d’obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l’editorial: “Els autors d’aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat collectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista”.
A Les fites netes de l’enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M’han interessat especialment els titulats “Cinema blau” (pàg. 66) i “Tornen les sessions de cinema?” (pàg. 168). “Cinema blau” expressa una nostàlgia tan fonda per aquelles horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L’amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d’aquells cines de Campos, quan encara es respirava l’obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: “Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d’una fascinació tota tacada d’elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món”.
Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l’amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat “El cine d’Allà Abaix” (pàg. 93) l’escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: “Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d’un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pellícula, que serpentejava des d’un rodet fins a l’altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret”.
En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d’altra!, fins i tot “els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses” que compràvem a l’entrada del cine. L’escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del “Cine Albor”, la “nebulositat maquiàvelica” del “Cine Moderno”, l'”encant del cruixit dels bancs” del “Cine Recreativo”, l'”esplèndida disponibilitat” del “París Cinema”… I el “trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l’esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pellícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus”…
Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del “Salón Montaña” o les de bova del “Gardenia Club”, que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d’aquell impressionant “Cine Montecarlo” inaugurat” el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n’he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s’acaba de publicar a la collecció d’assaig “Uialfàs” que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de sa Pobla.
Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d’altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l’efecte), però la meva experiència “directa” tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el “Gardenia”, el “Salón Montaña” i el “Cine Montecarlo”. Del cine de “N’Espatleta de sa Travessa”, “Es Matadero” (a l’actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de “Ca na Trempó” (Can Ravell”) o del “Salón Parroquial” (sa Congregació) n’he sentit parlar però ja no eren del meu temps.
Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Téntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols “Can Guixa i Can Pelut” (pàg. 145), “El teatre ‘Principal’, el ‘Coliseum’, el ‘Gardenia’ i el ‘Salón Montaña’ (pàg. 167), “Sa Pobla i les pellícules de la postguerra” (179), i “La inauguració del cine ‘Montecarlo’ (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol 2002”.
L’emoció per aquells cines, per les primeres pellícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l’efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l’amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol “Ni un sols trailer” podeu llegir: “Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m’ensenyà fusteria teatral. Allà, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d’estètiques fotogràfiques, d’estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors”.
En el poema “Sessió contínua” de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d’aquest ambient de la infància. Diu el poema: “La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l’abast de la retina. / Dins l’ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d’alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l’extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d’una classes feixugues /
i consignes odioses: “Por el Imperio hacia Dios”, / “España es una unidad de destino en lo Universal”. / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d’Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d’aquells allots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara
que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?”.
També en el poema “El salari de la por” hom prova de deixar constància sentimental d’aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: “Era l’època de màxima esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l’Avenidas, / de la Sala Astòria i l’Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d’anar a fumar / (uns minuts entre pellícula i pellícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol “germà” de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d’un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / “On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pellícules!”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!