Literatura catalana moderna - Illes

L’abandonament de la lluita per l’autogovern

Per Miquel López Crespí, escriptor

Pel que fa al recobrament nacional de les Illes, a començaments de 1978 era evident que el famós Pacte Autonòmic restava convertit en un paper banyat, una fulla de parra per a tapar les vergonyes de qui mai no havia estat nacionalista (ens referim, especialment, a UCD). Gil Mendoza (UCD) va deixar ben clar la concepció d’aquest Pacte que tenia el seu partit quan el va signar, el 4 de juny de 1977.
Per a UCD, la dreta de sempre, els franquistes made in USA reciclats en flamants “demòcrates” de nou encuny, aquella signatura era pur oportunisme: primer, per a guanyar prestigi d’autonomistes -ajudats per les organitzacions que sí eren veritablement combatives: PSM, OEC, MCI…-, i segon, per a, sibillinament, anar desmobilitzant el poble mallorquí que s’havia manifestat massivament el dia 29 d’octubre de 1977 a favor d’un autèntic autogovern per a la nostra terra.
Gil Mendoza, d’UCD, ho declarava sense cap mena de vergonya (Revista Saida, 21 de març de 1978, pàg. 34): “El pacto tenía una finalidad claramente electoral. Queríamos que no hubiera enfrentamientos entre autonomistas y no-autonomistas. Para nosotros fue un ‘pacto de honor’ para no insultarnos durante las elecciones”.
Potser precisament en constatar tanta inoperància del Pacte per a fer res concret per l’autogovern, fins i tot la CNT (maig 1978) es va veure animada a criticar els partits revolucionaries que l’havien signat i volíem donar-li un sentit nacionalista i d’esquerres. Els anarquistes deien a una carta titulada Pacto Autonómico: PCE, OEC, PSM-PSI, ETC. Bufones de UCD: “La CNT jamás se ha ensuciado las manos con pactos con los enemigos del pueblo, por eso ya no firmó el Pacto Social de la Moncloa y jamás se ha sentado a la mesa de los verdugos y los explotadores.
‘La CNT quiere dar también su opinión, aunque sea a nivel particular sobre el espectáculo de la confusión que ofrecen esos partidos. Si no recordamos mal ese ‘ente’ vaporoso llamado ‘Pacto Autónomico’ se firmó antes de las elecciones a fin de ganar votos con el tema de la ‘Autonomía’. Vimos cómo los partidos que aún se autocalifican de obreros daban crédito político a los explotadores de ayer y de hoy y firmaban conjuntamente. Luego, la historia es conocida, una vez ganadas las elecciones, los capitalistas de UCD y en cierta medida los del PSOE archivaban el famoso Pacto y dejaban a los partidos extraparlamentarios de las Islas (OEC, PCE, PSM, etc.,) que patalearan su impotencia y su frustración.
‘Y ése ha sido el espectáculo lamentable que nos han ofrecido durante estos últimos meses. Un rosario de pataletas, súplicas, actos de buena fe, oraciones de rodillas, promesas de enmienda, novenas a la virgen, lo que fuera, con tal de que los capitalistas de UCD se dignasen a concederles un rinconcito de espacio político ‘informándoles’ de sus gestiones. Y parece que las gracias de los pequeños bufones han dado resultado. Los ‘grandes’ se dignan llamar a sus payasos la próxima semana. Los bufones van a ser ‘informados’ de cómo se guisa por Madrid la ‘Autonomía’ interclasista. Suponemos que también se les dirá qué tienen que hacer y qué oraciones van a tener que rezar para que otro día vuelvan a reunirse ‘todos juntos y en unión defendiendo la bandera de la santa tradición’.”
La nota de la CNT continuava: “Mal les ha salido a los extraparlamentarios su Pacto. Los tiempos de las Asambleas Democráticas ya han pasado y ahora no se necesita el respaldo de esos partidos”.
Malgrat els atacats dels anarquistes i altres forces polítiques als signants del Pacte, el cert és els comunistes (OEC, en aquest cas) lluitàvem aferrissadament en contra de l’aturada que els anomenats “majoritaris” havien fet de les lluites populars, i especialment de la frenada a mobilitzacions del tipus de la del 29 d’octubre -la més gran manifestació de la història de Mallorca.
El PSM(PSI), el MCI i l’OEC eren, l’any 1978, les forces més conseqüents en la lluita contra la reforma pactada amb els franquistes reciclats. En aquell temps el PCE només aspirava a tenir algun militant en les comissions de feina del Pacte. La qual cosa, per cert va aconseguir, i anaven molt cofois, mirant els comunistes (OEC, trotsquistes o MCI) des d’una llunyana distància de no se sap quina mena de prepotència i superioritat.
Com ja he explicat en una altre capítol, a ran d’unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l’OEC- portar una mica “la guerra pel meu compte” i provar d’utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s’havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l’autodeterminació i l’autogovern. Entre d’altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen… Autonomies: al gust d’UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l’Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció “La Columna de Foc” del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció “La Columna de Foc”, Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l’autonomia (secció “La Columna de Foc”, Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d’UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l’Oficina de Premsa de l’OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).
A tot això caldria afegir els articles que per recomanació del partit escrivia i signava amb el consabut Oficina de Premsa de l’OEC (per exemple: la sèrie d’articles titulada “Resultados del Pacto Constitucional UCD, PCE, AP, PSOE” que va esser publicada pel diari Baleares els dies 22, 23, 24 de juny i 2 de juliol de 1978).
Com he dit abans, alguns d’aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l’Editorial Moll, en el carrer Torre de l’Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a “La Columna de Foc”. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s’havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema. Però la nostra activitat política revolucionària no finia, ni molt manco!, amb la simple publicació d’un article a la premsa. Com, per altra banda, feien els nounats partits burgesos que ara ja comandaven democràticament gràcies a les eleccions del 15-J. Convençuts que les coses no marxaven, fèiem nombrosos fulls volants que repartíem a la sortida dels magatzems dels polígons, instituts, hotels, o, simplement, ens situàvem a l’entrada de les estacions, a la plaça (aleshores Plaza de España), i repartíem fins que no ens quedava un full a tothom qui passava.
Potser ho conti per primera vegada. Volia explicar que l’OCB i n’Antoni Rotger (l’ànima revolucionària que mantenia l’esperit despert del barri de sa Calatrava) ens ajudaren molt en el combat per explicar al poble mallorquí les mancances democràtiques del projecte de reforma del franquisme que havien pactat els partits del consens (abandonant la lluita pel socialisme, la República, pel desmuntatge dels aparats repressius de la dictadura, i per l’autodeterminació dels pobles). Aleshores anàvem a una fotocopisteria del carrer dels Oms i, dient que ens hi enviava l’OCB, agafàvem un d’aquests treballs abans esmentats, fèiem cinc-centes o mil fotocòpies i sortíem esperitats vers la plaça d’Espanya o qualsevol racó de Ciutat a repartit els fulls entre la població.
Per a molts de nosaltres, veure, després de les eleccions del 15-J la quantitat de mancances democràtiques que hi existien encara, ens produïa tal estat d’ànim que no podíem romandre aturats ni un segon. L’activisme militant era total i absolut.
El problema, fins ben entrat l’any 1978, era autènticament vergonyós. No existia manera de fer seure els parlamentaris sorgits de les eleccions del 15-J de 1977 per tal que explicassin com anaven les gestions a Madrid per aconseguir quotes d’autogovern. Alguns sectors del nostre mateix partit, gent independent, la CNT, simples ciutadans que havien participat en la Diada Nacional del 29 d’octubre, criticaven obertament -escrivien cartes en els diaris- tanta “comprensió” amb les excuses que posaven els partidaris del consens.
A poc a poc s’anà congriant la idea de fer parlar els polítics institucionals. Aconseguir que s’anassin definint davant la seva provada inutilitat en la mobilització del poble. Cada vegada era evident, per a qui tengués dos dits de front, que poca cosa treuríem de Madrid si els signants del Pacte Autònomic no portaven endavant una tasca dinamitzadora i explicativa de la necessitat del nostre autogovern. Vist en perspectiva, sembla que era això precisament el que no volien els partits de la monarquia (incloent aquí PSOE i PCE, al costat d’UCD i AP). La lluita en el carrer, l’augment de la consciència ciutadana, l’enfortiment del teixit social i de les organitzacions populars (sindicats, associacions de veïns i culturals…), era precisament el que més els atemoria.
Aleshores ho intuíem, malgrat no tenguéssim la certesa que ara tenim. Pels mesos de gener i febrer de 1978, l’OEC es reuní tant amb partits (especialment PSI, MCI, PTE, PSP, etc) com amb personalitats independents de la nostra cultura (en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra, en Llorenç Capellà, entre d’altres). A poc a poc s’anà congriant la idea de parar una “trampa” a alguns dels parlamentaris elegits i que negociaven a Madrid. La trampa podia ser una roda de premsa, una entrevista… qualsevol cosa aniria bé per a fer-los parlar i perquè anassin explicant per què la no-convocatòria del Pacte, la inutilitat de les Comissions de Treball creades -es reunien poc, no eren consultades, romanien inactives, etc-, etc, etc.
Saida era una revista de l’esquerra revolucionària (especialment hi feien sentir la línia política MC, OEC, LCR i PCT). Per tant, una vegada que en parlàrem amb en Miguel Romero (LCR), n’Andoni Hernández (del Comitè Central d’OEC), en Carlos Tuya (del PCT) i n’Eugenio del Río (secretari general del MC) no hi hagué cap problema i, fins i tot, ens reservaren un espai especial.
La “trampa” anà a càrrec de n’Antoni Mir, en Mateu Ramis i jo mateix que com a escriptor (les circumstàncies, a poc a poc, d’ençà la meva estada a la presó amb en Josep Capó i en Jaume Obrador, m’havien anat configurant com a l’home públic del partit) m’encarregaria de convocar la roda de premsa adient i, una vegada enregistrada, fer-ne la transcripció. No sé d’on vàrem treure una vella gravadora (no volíem que després els convidats poguessin desdir-se del que haguessin afirmat públicament). Jo també em vaig encarregar de portar la meva vella màquina de fer fotos i, alhora feia igualment de fotògraf de l’inusitat esdeveniment. Si acceptaven la convidada -i molts dels signats l’acceptaren- per fi -i era el nostre proposit- s’hauria trencat el misteri que envoltava aquella indiferència vers els punts signats en el famós i cada vegada més fantasmal Pacte Autonòmic.
La Fundació Dragán va oferir el seu local i, dit i fet, una vegada acceptada la convidada de la revista Saida (jo n’era el corresponsal “acreditat” a Mallorca), ens reunírem el capvespre del 22 de febrer de 1978.
La trobada va esser un èxit. Per fi sentíem les ‘explicacions’ d’algun parlamentari i sobretot les queixes dels membres de les Comissions Cultural, Econòmica i Jurídica del Pacte (Josep M. Llompart, Azpiroz i Tomeu Colom, respectivament).
A l’endemà, Joan Martorell, de Última Hora, a la seva secció “Crónica política”, destacava, en lletres grosses: “Mesa redonda sobre autonomía convocada por la revista Saida: Autonomistas de salón”.
Joan Martorell escrivia: “Lo que no han querido hacer los dos ‘grandes’, UCD y PSOE, lo ha conseguido la revista Saida: reunir a los partidos firmantes del Pacto Autonómico.
‘En la mesa redonda celebrada ayer en la Fundación Dragán, para publicar en esa revista, se sentaron representantes de PCE, MCI [Miquel A. Riera], PSOE [Ramón Aguiló], OEC [Antoni Mir], PSM [Damià Ferrà-Ponç], PSP [Joan March], PTE [Tomeu Rodríguez], UCD [Gil Mendoza]… y miembros de lo que, en su día, fue comisión que iba a redactar el anteproyecto de Estatuto de Autonomía, antes de que los parlamentarios la hicieran desaparecer, sin siquiera comunicárselo” (el subratllat és nostre). El periodista de Última Hora, irònic, comenta, fent referència a l’esperit “nacionalista” d’UCD: “Todos, incluso UCD, son autonomistas, defienden el Pacto, están dispuestos a sacrificarlo todo por el autogobierno de las Islas… cuando están sentados en una mesa”.
La interessant i illustrativa entrevista collectiva amb els signants del fantasmal Pacte Autònomic, la vaig publicar, com he explicat una mica abans, a la revista Saida (21 de març de 1978, pàgs. 33, 34 i 35). En el mateix número, obrint la qüestió de l’Autonomia a les Illes hi havia un documentat article d’Antoni Serra que criticava ben seriosament el procés autonòmic portat per la dreta de les Illes.
Aquest dia, varen caure moltes caretes. UCD ho tenia clar. Gil Mendoza, candorosament, justificava la inoperància dels parlamentaris per a dinamitzar la lluita en pro de l’autogovern que li retrèiem els revolucionaris: “Para la UCD, no tendría sentido una movilización popular, dado que no hay acuerdo en torno al tipo de autonomía que se precisa para las islas, aparte de que falta conciencia en el pueblo de su necesidad” (Última Hora, 23-II-78). I, en referencia al Pacte, la posició era ben clara. Ja l’hem subratllada al principi d’aquest capítol: “El Pacto tenía una finalidad claramente electoral. Queríamos que no hubiera enfrentamientos entre autonomistas y no-autonomistas. Para nosotros fue un ‘pacto de honor’, para no insultarnos durante las elecciones” (Saida, 21-III-78).
A una roda de premsa que publica el Baleares, el 5 de maig de 1978, els de sempre (PSM [PSI], OEC, MCI, PTE, carlins i carrillistes) vam fer un ultimàtum als “majoritaris” signants del Pacte. La qüestió començava a avorrir la població (potser aquest era l’objectiu dels parlamentaris elegits el 15-J!). El diari diu: “Todos los asistentes a la reunión, ‘las fuerzas progresistas’, están de acuerdo en la necesidad de emplazar al secretariado [del Pacte], lo que es tanto como decir a los partidos mayoritarios, a que lleven a cabo la convocatoria en un plazo determinado que entienden como ultimátum”.
En el retall grogós que guard al meu arxiu, veig que també hi són n’Antoni Serra, en Llorenç Capellà i en Climent Garau. La reunió és molt tensa. Els sectors nacionalistes amenaçam amb passar a fer campanya pel nostre compte (en realitat ja ho fèiem, però no era suficient per a tornar a mobilitzar el poble). El mateix dia 5-V-78, Última Hora (Juan Martorell) escriu: “El Pacto Autonómico a punto de saltar hecho pedazos”.
Els esforços fets per l’OEC (i els del MCI o PSM) per a dinamitzar el procés de lluita en contra de la reforma pactada o la lluita pels drets nacionals de les Illes, no eren ben entesos per tothom. Els anarquistes continuaven essent especialment crítics amb aquesta política -contradictòria, això sí que s’ha de reconèixer- de voler donar vida a un organisme (el Pacte) que vivia ben d’esquena de les aspiracions del sectors més combatius del poble treballador.
A Última Hora (27-V-78), un militant de la CNT (després sabérem que era un membre de la direcció d’aquesta organització sindical) que s’amagava sota el pseudònim de Buenaventura Durruti, escrivia: “)A quién se le ocurre firmar un pacto con UCD que en cierta medida da sello de autonomista y demócrata a los fascistas de ayer? )O es que incluso los ‘extremistas’ -PTE, OEC, PSM, etc- están de acuerdo con la política de ‘consenso’ con el capital propugnada por el PCE?
‘)Por qué dieron con ese Pacto un cheque en blanco a los partidos de la burguesía? )No hubiera sido mejor para conseguir esa ‘Autonomía’ interclasista que predican dejar las cosas claras, que el pueblo viera quién era y quién no era autonomista?
‘En fin, todo eso son cosas de los políticos, pero por lo que parece incluso los cenetistas podríamos enseñarles mucho a esos sirvientes del capitalismo. Un espectáculo lamentable de servilismo, impotencia y marrullería ha sido el que nos han ofrecido los extraparlamentarios isleños suplicando a los grandes la convocatoria del Pacto, que al fin hemos visto que era un cuento chino como el Everest de grande.
‘Lamentable y triste historia de esclavos y serviles.
‘Esperando publique estas reflexiones ácratas, reciba un cordial saludo de Buenaventura Durruti”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!