Literatura catalana moderna - Illes

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme 

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política del franquisme reciclat (UCD) i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d’ofensiva (d’unitat mitjançant l’assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball… el mínim indispensable per a sobreviure dins la societat de classes. L’atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l’inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la col× laboració servil de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent. A finals de l’any 1978 ja hi ha nombrosos col× lectius obrers i populars que són conscients de l’agressió als interessos vitals dels treballadors que suposen els pactes de l’esquerra reformista amb la burgesia (Pacte de la Moncloa, Estatut dels Treballadors…).
La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits reformistes (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d’aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s’ha instal× lat dins les institucions de l’Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular… El “poble” ja no és “representatiu”. Qui comanda, qui “representa” (és la “lògica” del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s’adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.
A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d’esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel reformisme.
Ho explica força bé el volum publicat per L’Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983 (pàg. 78, capítol “Societat civil): “Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l’accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions… La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent ‘no representativa’ dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable”.
Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l’enlairament de munió d’oportunistes que només veuen en la política oficial un sistema d’obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits que han pactat la reforma amb el franquisme reciclat situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s’han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d’unitat obrera, de democràcia directa, contra la república i el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides; els enemics més aferrissats de l’herència històrica del moviment obrer. Són la colla de vividors que, en els darrers anys, han atacat (i combatut en la pràctica) les idees de poder obrer, de la Revolució d’Octubre, del marxisme revolucionari, qualsevol aportació teòrica contra el capitalisme i l’imperialisme…
Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l’extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d’acabar amb els “excessos” democràtics de la reforma franquista. Fuerza Nueva del Trabajo, comença a penetrar en determinades fàbriques. Neixen i es consoliden les “zonas nacionales” a Madrid i altres ciutats. Blas Piñar és al Congrés i els generals colpistes fan llistes d’esquerrans i sindicalistes a exterminar davant la indiferència absolutes d’un PCE i un PSOE massa instal× lats en el sistema. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l’abandonament de la defensa activa antifeixista. A les eleccions municipals d’abril de 1979 hi ha hagut un quaranta per cent d’abstencionisme. Els nous regidors democràtics tanquen les portes dels ajuntaments a les organitzacions veïnals. El divorci entre el poble i l’esquerra monàrquica (la dels sous i poltrones) va en augment.
Per si mancava cap cosa en aquest tèrbol panorama d’abans de la sublevació militar del 23-F, els comunistes, els grups tipus del OEC, MC, PTE, ORT, AC, POUM o LCR, comencen a desintegrar-se. El procés s’inicia un poc després de la seva legalització. Analitzar-ne les causes requeriria un llibre sencer: cada partit és un cas especial. El cert és que la jugada de la burgesia (i del reformisme) va funcionar a la perfecció: el fet de no legalitzar els partits d’esquerra revolucionària fins passades les eleccions del 15 de juny de 1977 significà un terratrèmol polític amb múltiples conseqüències. De cop i volta tots els diners de la banca i la força inabastable dels grans mitjans de comunicació es va posar al servei de l’esquerra pactista, de qui acceptava la reforma dirigida pel franquisme, la monarquia, la sagrada unitat “d’Espanya”, la bandera roja y gualda… De “comunista” només en podia ser el PCE de Carrillo, i de “socialista” el de Felipe González. En un curt espai de temps la gent que havia portat a coll la major part de les mobilitzacions antisistema era esborrada del mapa. La participació de marxistes i revolucionaris en les eleccions del 15-J va ser d’amagat (sota les sigles de desconegudes agrupacions d’electors) i, sense diners de la banca, sense mitjans per a la promoció pels grans canals oficials (premsa, ràdio, TV…), la presència d’algun d’aquests partits (OEC inclosa!) només serví per a fer més versemblant encara una “democràcia” pactada d’esquena del poble; per a simular que allò que naixia l’any 1977 era una democràcia total en què podia participar tothom. Era mentida! Ni MC ni POUM, PORE, LCR o OEC eren legals! La legalització (excepte la del PORE) arribà a partit de juliol de 1977 (la d’OEC pel setembre del mateix any), quan ja estava tot fermat i ben fermat. Aleshores, repartit el pastís, malgrat que l’esquerra revolucionària fos legal, ja no podia intervenir perquè “no era prou representativa”: els vots havien estat per als partits burgesos i reformistes. Premsa, ràdio i televisió, que abans silenciaven i criminalitzaven els revolucionaris, ara, a part de continuar fent el mateix, aguditzaren la censura tot ignorant a fons qualsevol lluita que encara es pogués fer a fàbriques, barris i instituts. La trampa s’havia tancat.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!