Literatura catalana moderna - Illes

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: articles

Els Melià i les transicions

Guillem Frontera | 27/01/2010 |

No li escatimam qualitats ni personalitat en constatar que, en la conformació del seu bagatge polític, hi ha intervengut decisivament la figura del seu pare, Josep Melià Pericàs, primer en vida i després mitjançant el flux continuat d’idees que genera la seva obra. Així, Josep Melià Ques, nou president d’Unió Mallorquina, ha heretat el testimoni d’un intel·lectual i d’un home que va viure molt de prop els capítols decisius de l’ocàs franquista i del naixement de la democràcia. Ell sempre deia que no se sentia atret pel poder, s’estimava més moure’s pels seus passadissos: el coneixement primer que l’acció podria haver estat el lema de la seva vida. D’aquest coneixement, sens dubte Josep Melià Ques n’ha pogut heretar els principis actius que se’n deriven.

Pel seu pare degué poder guaitar a una de les etapes més dramàtiques, esperançadores i apassionants de la història recent, aquells anys coneguts com la Transició -de la dictadura a la democràcia-, conduïda per Adolfo Suárez. Suárez, a penes nomenat president del govern, va viatjar a París i hi va fer aquelles lamentables declaracions sobre el català: com a llengua literària i una mica d’anar per casa, estava bé, però, per estudiar matemàtiques, “seamos serios, señores”. Aquest mateix senyor dissenyava, poc temps després, l’Estat de les Autonomies. Què havia passat perquè Suárez canviàs tan substancialment la visió de l’Estat? Josep Melià hi va tenir una influència decisòria.

Josep Melià Ques haurà de fer una altra transició. Aquella en la qual participà el seu pare i la que ara ell haurà de pilotar no són comparables, clar, però convertir la UM actual en una força nacionalista i de progrés, fora de tota sospita i assentada en continguts ideològics de pes, requereix també una gran habilitat política -capacitat negociadora, prudència, sentit dels temps, cor calent i sang freda. De cara a fora, la feina també és ingent i delicada. Més enllà de la militància, alguns comportaments han emmetzinat les aigües del territori on se suposa que el partit s’ha d’engrandir. L’empremta que han deixat -i hi aprofundeixen- alguns dirigents serà molt mala de neutralitzar -això, suposant generosament que no es constitueixin en grup de pressió o corrent intern amb l’objectiu d’avortar la transició.

Josep Melià Ques ja deu saber, per dolorós aprenentatge, que enfront hi té algunes persones que no són de fiar. La societat espera d’ell que les situï fora de la política, lluny dels doblers públics, i que d’una vegada per sempre vagi a parar als abocadors de productes tòxics aquesta manera perversa de fer política que consisteix a saquejar el país tot invocant retòricament la pàtria mallorquina. Si Josep Melià Ques treballa en aquesta direcció, sens dubte obtendrà aviat el reconeixement de capes socials molt més àmplies del que podríem pensar a primer cop d’ull.

dBalears

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l’esquerra revolucionària… què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d’un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria dels antifranquistes de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Per Miquel López Crespí

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s’hauria d’entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): “Per aquells anys, l’editorial ‘Daedalus’ -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital”. Déu meu la que es va armar l’abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d’afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l’URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d’extermini de l’any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: “Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d’aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d’un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser ‘procurador en Cortes (…)”.
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l’any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia “reformar el sistema des de dins” i es presentà a “procurador” del règim. També en aquells moments el PCE participava en la “legalitat feixista” (en el sindicat vertical) per provar de “reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins”.

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l’esquerra revolucionària… què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d’un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l’any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): “No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L’Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d’un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels ‘èxits’ polítics del carrillisme. Són precisament aquests ‘èxits’ els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l’autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

‘La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l’autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l’abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l’acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l’opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l’emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

‘El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

‘Enlairar la bandera bicolor dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història”.

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!