Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

2 d'agost de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Llorenç Capellà

Noms propis: Llorenç Capellà 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

Llorenç Capellà, a part d’una obra literària d’importància prou reconeguda, és un dels autors mallorquins que més han fet per servar la memòria de la sangnant repressió del franquisme i els seus intel× lectuals (entre ells, els germans Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha moltes coses que m’uneixen a la vida i l’obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el mateix any: 1946. I, el que és més important: els nostres pares lluitaren d’ençà l’any 1936 fins al 1939 en defensa de la República i per la llibertat. Aquest darrer fet, formar part dels vençuts, ser fills de pares empresonats i represaliats, crec que em fa copsar molts dels missatges ocults de les novel× les, narracions i obres de teatre de l’amic i company de dèries nacionalistes i emancipadores en temps de la transició.

Ambdós, igualment, hem estat sovint marginats pels comissaris neonoucentistes que malden per controlar la cultura catalana. Són els mateixos que ens tenen vetat l’accés a determinades pàgines culturals dels diaris, els mateixos que ens exclouen d’algunes enciclopèdies d’escriptors catalans. Comissaris que durant més de vint anys han cobrat de CiU per a marginar l’esquerra i ara, servils, canviant-se de seguida de bàndol, s’apunten al tripartit del Principat per a continuar fent el mateix a sou del PSOE o de les restes de l’estalinisme. La bandera sota la qual fan de mercenaris és canviant, no importa. Per a aquests successors del més ranci reaccionarisme nostrat el que importa és barrar el pas a l’herència nacionalpopular i de resistència que representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart.

La influència de la dictadura franquista damunt l’obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura "sense contingut", les excrescències dels "exquisits" (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novel× les, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novel× les com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920. [Continuar]

Llegint aquestes obres ens trobam davant una seriosa actitud de resistència vital contra la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l’opressió. És l’obra d’un autor que en temps de la clandestinitat no va romandre tancat en cap torre d’ivori. Ans al contrari, en aquells lluminosos dies d’il× lusions i esperances, trobàvem sempre en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs contra el règim del Generalísimo.

La investigadora Pilar Arnau, en l’article "1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica", publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d’aquesta generació d’escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: "Amb tot, caldria anomenar aquí els novel× listes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta".

Indubtablement, una de les veus més punyents de la nostra literatura era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l’Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l’any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d’Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).

Enmig del protagonisme indiscutible de Blai Bonet com a novel× lista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d’una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura.

Amb Llorenç Capellà som amics d’ençà finals dels anys seixanta. Com hem escrit en el llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i més concretament en els capítols "Els escriptors mallorquins i l’antifeixisme" I, II, i III, a les darreries de la dictadura, malgrat la creixent mobilització popular contra del feixisme, eren molts pocs els intel× lectuals mallorquins compromesos en la tasca del nostre alliberament nacional i social. L’etern conreu de la particular torre d’ivori era el més normal dins dels nostres lletraferits. Pocs eren els seguidors de l’exemple de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà o Josep M. Llompart. El més habitual era el seguiment de l’"exemple" de cinisme que representava Llorenç Villalonga, el "mestre" d’una bona colla d’escriptors que, sense implicar-se ni per casualitat en el combat per la llibertat, preferiren callar, anar a recer sempre de qui tenia el poder, fos aquest econòmic o polític.

 Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-III-04)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!