En la reedició
ampliada a càrrec de Publicacions de la Universitat de València, el periodista
valencià retrata un moviment que prengué el nom de la incorporació de la franja
blava de la bandera municipal de Valencia a la senyera i que nega el vincle
cultural i lingüístic amb Catalunya contra sentències judicials i criteris
científics.
Què és el
blaverisme?
Naix en la
Transició, com a instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme
democràtic i l’esquerra. Es xenòfob, antiintel·lectual, nacionalista espanyol i,
als seus inicis, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va agafar
força ràpidament per incultura i desconeixement de la llengua catalana comuna.
Van tindre a
veure alguna cosa les renúncies de l’esquerra amb la senyera, el nom País
Valencià o la defensa de la unitat de la llengua?
El PSOE veia en
el valencianisme un problema per aconseguir el poder en el País Valencià i el socialisme
local s’acovardà. Ningú esperava quelcom tan tremend. La proposta lingüística
progressista d’avançar des d’una visió no regionalista xoca amb l’apel·lació
emotiva i de frase curta conservadora.
Els blaveros
apel·len en castellà a salvar el valencià. Demonitzaren allò natural: la
relació entre Catalunya i el País Valencià
.
Passa la
Transició, es consolida la democràcia i el blaverisme. L’actual Estatut, que parla
d’"idioma valencià", és el punt d’arribada?
En els setantes
es tancà malament i ara es paguen les conseqüències. Hi havia la idea de que el
temps, l’educació i l’estabilitat, ho farien madurar tot i que la negació de la
unitat de la llengua moriria per inanició. Però la dreta caigué en allò rendible
de l’anticatalanisme.
L’opinió dels
filòlegs és aclaparadora en el sentit que català i valencià són dos noms per a
la mateixa llengua. Però el blaverisme també buscà carcassa intel·lectual. Qui
era Bernard Weiss?
La diferència
intel·lectual entre un moviment i l’altre és abismal. Necessitaven intel·lectuals
i els inventaven.
Weiss mai existí.
Deien que era un professor de la Universitat de Munich. Les seues tesis i
textos apareixien en la premsa, se l’esperava en congressos. Un despropòsit
igual que la col·lecció de monedes mossàrabs en valencià. Una de les coses que
causa més tristesa és el ressò a la manipulació sense fonament.
Dos personatges
foren clau, el ex-líder d’Unió Valenciana, González Lizondo i la ex-directora
de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ara ho lidera Francisco Camps?.
L’
anticatalanisme serveix a Camps per a guanyar vots i per això fa falta enemic
extern. Si el PSOE s’oposa a la Fórmula 1, el PP ho resumeix a que dóna suport
a la Fórmula 1 en Catalunya. El mateix passa amb el transvasament de l’Ebre.
Com feren els nazis, creen una distància exagerada entre el valencià bo i el dolent.
Cap al final de novembre es convocà una manifestació via Facebook contra la
corrupció. Fou un èxit, i el PP apel·là al catalanisme!
Hi hagué violència contra intel·lectuals como Joan Fuster o
Manuel Sanchis Guarner en la Transició i ara contra partits. Hi ha impunitat?
La crispació
impedeix debats serens. ¿Què hauria passat si en la Transició el País Valencià
hagués seguit la via catalana? Es va impedir i als poders de l’Estat els va
anar bé que ens suméssim a Catalunya Euskadi qüestionant la visió uniforme d’España.
Els atemptats encara duren i les detencions són anecdòtiques. La societat
valenciana es passiva.
En el seu llibre es fixa en l’Església. Quin paper tingué?
Fou molt
castellanitzada. Arribà al franquisme amb un clero culturalment pobre i als
setantes tenen la sensació que valencianisme és marxisme. Quan s’aconsegueixen
misses en valencià els blaveros entren en temples de València per a
boicotejar-les. Els aperturistes se replegaren.
Fins a quin punt el blaverisme té a veure amb el retrocés de l’ús
social del valencià?
Molt. El seu
objectiu era frenar-lo ho ha fet. Ha
produït molt de cansament amb el tema i ha fet que la llengua no siga vehicle
de cultura i cohesió sinó un problema. Hi ha un deteriorament del clima democràtic
i el PP agita sempre l’anticatalanisme. Fomenta relacions econòmiques però
esclafa les culturals. Es veu Al Jazeera mentre es persegueix a TV3.
Es pretén obligar a les biblioteques públiques a pagar 20 cèntims per
cada llibre prestat en concepte de cànon per 'rescabalar' als autors.
Mentre la majoria de la gent, amb treballs arriba a finals de mes, els ja
milionaris es folren a compte nostre. No hem de consentir aquest atemptat
contra la cultura i passem aquest missatge a tots els nos3 amics i amigues.
PEL PLAER DE LA LECTURA:
La SGAE (Sociedad General de Autores) ataca de nou.
Escrit i signat per José Luis Sampedro, escriptor.
PER LA LECTURA
Quan jo era un jove, a l’Espanya de 1931, vivia a Aranjuez un
Mestre Nacional anomenat D. Justo G. Escudero Lezamit. A punt de
jubilar-se, acudia a l’escola fins i tot els dissabtes pel matí encara que
no tenia classes perquè allí, en un despatxet que li havien cedit,
atenia la seua biblioteca circulant. Era seua perquè la havia creat ell
sol, amb llibres donats per amics, institucions i pares d’alumnes.
Els seues 'clients' érem joves i adults, homes i dones als qui
només cobrava cinquanta cèntims al mes per deixar a cadascú un llibre
a la setmana. Allí vaig descobrir a Dickens i a Baroja, Vaig llegir a Salgari i a Karl May.
Molts anys després vaig fer una visita a un bibliotequeta d’un poble
madrileny. No semblava haver estat molt freqüentada, però s’havia fet
càrrec recentment una jove titulada què havia ideat crear un racó exclusiu per als xiquets amb un tros de moqueta per a asseure’ls.
Al principi les mares acolliren la idea amb simpatia perquè els servia de guarderia. Després de recollir els seus fills al col•legi els deixaven allí una estona mentre acabaven de fer les seues compres, però quan tornaven a per ells, no era estrany que els xiquets, intrigats pel final, demanaren quedar-se una estoneta més fins acabar el conte que estaven llegint. Durant l’espera, les mares tafanejaven, agafaven algun llibre, el fullejaven i de vegades també elles quedaven captivades.
Temps després m’assabentí que l’experiència havia donat els seus fruits: algunes lectores eren dones que mai havien llegit abans que una simple moqueta en mans d’una jove bibliotecària els descobrís altres móns.
I encara uns anys després vaig descobrir un altre prodigi en un gran hospital de València. La biblioteca d’atenció al pacient, amb la qual mitiguen les llargues esperes i angunies, tant de familiars com dels mateixos malalts, fou creada per iniciativa i voluntarisme d’una empleada. Amb un carret del supermercat carregat de llibres donats,
passejant-se per les distintes plantes, amb llargues peregrinacions i lluites amb l’administració intentant convèncer a buròcrates i metges, no sempre oberts a altres consideracions, que el coneixement i el plaer que proporciona la lectura pot contribuir a la curació, al cap dels anys ha aconseguit dotar l’hospital i els seus
usuaris d’una biblioteca amb un servei de préstecs i unes activitats que li han valgut, a més del prestigi i admiració de quants hems passat per allà, un premi del gremi de llibreters en reconeixement al seu treball en favor del llibre.
Evoco ara aquests tres, entre els molts exemples de tenacitat bibliotecària, en assabentar-me de que ressorgeix l’amenaça del préstec de pagament. Es pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre deixat en concepte de cànon per a rescabalar -això diuen- als autors del desgast del préstec.
Em quedo confús i no entenc res. En la vida corrent el que paga una suma és perquè:
a) Obté alguna cosa a canvi.
b) És objecte d’una sanció.
I jo em pregunto: ¿què obté una biblioteca pública, una vegada pagada l’adquisició del llibre per a prestar-lo? ¿O és que deu ser multada per
complir amb la seua missió, que és precisament eixa, la de prestar llibres i
fomentar la lectura?
D’altra banda, ¿què se’ls desgasta als autores en l’operació?.¿Tal vegada deixaren de cobrar pel llibre?. ¿Se’ls llegirà menys per ser lectures prestades?.¿Vendran menys o els servirà de publicitat el préstec com quan una fàbrica regala mostres dels seus productes? Però, sobretot: ¿Es vol fomentar la lectura? ¿Europa prefereix autors més rics però menys llegits? No entenc a eixa Europa mercantil. Personalment prefereixo que em llegeixen i sóc jo qui se sent deutor amb la llavor bibliotecària en la difusió de la meua obra.
Que ho sàpiguen els qui, sense preguntar-me, pretenen defensar els meus interessos d’autor carregant-se a les biblioteques.
He signat en contra d’eixa mesura en diferents ocasions i m’uneixo novament a la campanya.
¡NO AL PRÉSTEC DE PAGAMENT EN BIBLIOTEQUES!
José Luis Sampedro
Si estàs d’acord, passa’l. Pel plaer de la lectura.
Animalada poètica. Encontre de joves poetes de les Illes, el País Valencià i el Principat (Eduard Ramírez, Alfons Navarret, Fàtima Anglada, Vicent Almela, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal i Montse Costas). Es tracta d'un recital poètic on aniran intervenint els diferents poetes que llegiran cadascun els seus propis versos.
Dimarts 26, 19:00h
TEATRE
Mot a mot de Remor Teatre
Dirigida per Josep Mercadal
Aquesta obra està pensada per apropar el públic a la figura de Francesc de Borja Moll,
com un exemple en la defensa de la nostra llengua. En aquest sentit,
l’obra no tan sols dóna a conèixer la persistent lluita de Borja Moll
per a la realització del Diccionari CVB, sinó que també ens parla d’un
Borja Moll més íntim, enamorat alhora de la llengua i de la vida. Per a
la dramatúrgia de l’obra hem triat una sèrie de texts de les obres
autobiogràfiques de Borja Moll.
Dissabte, 6 de febrer, 19:00h
TEATRE. Lectura dramatitzada
Les habitacions tancades de Samuel Sebastian (guanyadora del premi Octubre de teatre 2008)
Interpretada per Maribel Bravo i Àngel Figols
Dirigida per Isabel Caballero
L'argument
de l'obra gira al voltant d'un pare que abusa sexualment de la seva
filla de catorze anys i descriu el moment en el qual ella es rebel·la.
La història està escrita en temps real, entre el moment en el qual el
pare acaba d'abusar de la seva filla i fins el moment del dinar de
diumenge.
Dimarts 9 de febrer, 19:00h
LITERATURA
Presentació de MATEU EL PRESIDENT de Sebastià Bennàssar. El presenten els escriptors Xavier Aliaga i Esperança Camps.
Comencem per coses ja fetes: ahir vam poder gaudir novament del visionat de la pel·lícula "Persèpolis" de Marjane Satrapi, una història del Iran recent en la veu de la pròpia autora. Si encara no l'heu vista, paga la pena. La vam poder veure al Casal del Bloc Jaume I de l'Alcúdia.
Hui divendres, al mateix Casal, a les 22 hores, hi ha una reunió per a parlar de les properes excursions llargues, al maç al Valle del Jerte i a l'agost a Croàcia. Encara queden places, poques però, i si esteu interessats, seria convenient que hi acudireu.
Demà dissabte ens estrenem com a Dimonis enroscats al carrer Sant Antoni de l'Alcúdia cap a les 19 hores. Col·laborarà fent música com només ells poden fer, la Colla la Rosca. Estem molt il·lusionats i esperem fer-ho el millor que sapiguem. Diumenge 17, els Dimonis enrocats també prepararan una globotà (mascletà feta amb globus rebentats pels menuts i majors que vulguen afegir-se a la festa. Cap al migdia a la plaça del País Valencià de l'Alcúdia.
El diumenge també hi ha una Concert Solidari per als xiquets d'Etiòpia a Almussafes, ací teniu el cartell:
Finalment, dilluns a Alzira, inauguració de l'Exposició de fotografia de Xúquer Viu, ací teniu el cartell:
Ryszard Kapuscinski va nàixer a Polònia l'any 1932. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia i va ser corresponsal a l'estranger fins el 1981. Entre les seves obres cal destacar "L'Emperador", "El Sha", "Eben" i "Un dia més a la vida".
Nosal3 vam descobrir aquest gran autor a començaments del 2008 amb un llibre que ens deixaren: "La cínicos no sirven para este oficio", que vam llegir gairebé d'una tirada. Després ens vam preocupar de cercar altres obres traduïdes al català, i trobàrem "Eben" i "Viatges amb Heròdot" (i seguirem cercant altres textos ja traduïts, perquè la seua manera d'explicar el món no és la que domina en el món occidental, la prova la teniu en els tres paràgrafs que traduírem del castellà i que ja hem "penjat" en el Facebook, i que teniu dintre, i encara en traduïrem més, ja que diu grans veritats). En "Eben" ens explica com es van anar produïnt totes les lluites per assolir la independència de molts països d'Àfrica, de com les elits que arriben al poder repeteixen els esquemes occidentals de subjugació i domini per part dels que detenten el poder. A "Viatges amb Heròdot", va compaginant la lectura d'aquest clàssic amb els seus desplaçaments per Àsia. Si algun llibre d'aqust autor cau a les vos3 mans, no deixeu de llegir-lo, pagarà la pena.
Des de l’Associació
de Veïns Cabanyal-Canyamelar volem fer una crida molt especial a totes les Associacions
de Veïns de la ciutat de València i a la resta de moviments ciutadans del PV, perquè
en la mesura que us siga possible acudiu a l’Assemblea del dimecres dia 13 en els
locals de l’Ateneu Marítim, c/ Reina núm. 68, per a demostrar el vostre suport
a aquesta lluita que tants anys portem lliurant contra l’intent de dividir el nostre
barri i expulsar de les seues cases a més de 1.000 famílies. Els veïns del
Cabanyal necessiten sentir el suport de la vostra presència. Aquelles organitzacions
que per qualsevol causa no els siga possible, estarem encantats de poder llegir
el comunicat d’adhesió que ens féu arribar al correu d’aquesta Associació de Veïns.
SALUTACIONS I GRÀCIES PEL VOSTRE SUPORT
JUNTA
DIRECTIVA A.V. CABANYAL-CANYAMELAR
PASSA’L
Us
convoquem a l'assemblea general de la Plataforma SalvemEl Cabanyal
I vos adjuntem un bonic article Vivir para ver : «Se permite destruir
hermosas casas modernistas para construir el mismo bodrio de siempre» 10.01.10
- 01:22 -ROSA REGÀS
En el dia d'ahir, Compromís per l'Alcúdia va inaugurar el seu bloc, que teniu enllaçat a la columna de la dreta, dintre de l'apartat "Activisme".
Des d'aquest bloc hem donat cobertura a algunes de les propostes, mocions, mobilitzacions, etc que el col·lectiu ha vingut desenvolupant, però com no ho podiem detallar tot, s'ha decidit obrir el seu propi bloc, on esperem donar compte de tot el que fem, el que volem fer i també donar-vos l'oportunitat de participar activament amb els vostres suggeriments, adhesions o rebuigs, que de tot hi haurà.
Així doncs, NOSAL3 tanca des de hui l'apartat (Categories) Compromís per l'Alcúdia amb aquest apunt i us redirecciona al nou bloc.
Camps desafia el Govern (central) i
autoritza l’enderrocament del Cabanyal
El Govern (valencià) aprova amb urgència
un decret-llei per a enderrocar aquest emblemàtic barri de València
SERGI TARÍN - Valencia - 07/01/2010 16:20
El Govern valencià (PP) ha aprovat
de manera urgent i excepcional ampliar la protecció del barri mariner del
Cabanyal per a derruir-lo sense interferències. Aquesta mesura, en forma de
decret-llei, s’incubà durant les últimes 48 hores en els despatxos de l’Ajuntament
i la Generalitat. La seua gran artífex fou l’alcaldessa Rita Barberà, que el dimarts
passat es declarà en rebel·lia contra una ordre del Ministeri de Cultura que
prohibeix i considera "espoli" l’execució d’un pla urbanístic que
reduiria a enderrocs centenars de cases amb un alt valor patrimonial.
L’alcaldessa agraí a Camps "la seua
ràpida resposta a la invasió del Govern central" i confirmà que les
excavadores no abandonaran el Cabanyal. De fet, les pressions de Barberà per
desactivar el dictamen de Cultura se substanciaren a través del Decret-Llei de
Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València.
Aquesta mesura, amb rang de llei, blinda
la trama urbana del Cabanyal, catalogada Bé d’Interés Cultural (BIC) en 1993,
"front a qualsevol acord ministerial", sentencià la portaveu del
Consell, Paula Sánchez de León. "En realitat, es tracta d’un embolcall
legal per aïllar al Cabanyal de l’ordre de Cultura i escometre l’enderrocament
de bona part de la trama urbana que assegura protegir", asseguraren fonts
jurídiques. Segons aquests mateixes fonts, és Cultura qui té competències sobre
els BIC "per molt que el Consell atorgue qualitat de llei a la del
Cabanyal".
Un altre escenari possible és que el
Govern valencià suprimisca la consideració de BIC. En eixe cas, sense la tutela
del ministeri, els carrers del Cabanyal quedarien inermes davant una
intervenció urbanística a mig termini, ja que la Llei de Patrimoni Valencià
obliga al Consell a reunir informes tècnics que justifiquen la descatalogació.
De no ser així, el Govern de Camps podria enfrontar-se a un recurs d’inconstitucionalitat.
Oposició veïnal
Els afectats estan "alarmats"
pel "totalitarisme" de la Generalitat
Els veïns que s’oposen al pla de l’Ajuntament
valencià es mostraren "estupefactes i indignats" amb el nou decret llei.
Segons Maribel Doménech, portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, "no
es tracta d’un desafiament contra el ministeri ni contra els residents, sinó
contra el Tribunal Suprem", que és qui encarregà a Cultura en maig de 2009
l’informe sobre el patrimoni del Cabanyal. En eixe sentit, Domenéch assegurà
sentir-se "alarmada" pel "totalitarism" del Govern valencià,
que pretén "canviar el que no li agrada a colp de llei".
Ampliar una avinguda
En la mateixa línea es pronuncià l’oposició.
El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, qualificà d’"inadmissible"
desprotegir un barri per a "enderrocar-lo perquè volen ampliar una avinguda".
Per aquest motiu instà a Camps a rehabilitar el Cabanyal "i recuperar un
barri de referència".
Més dur fou Enric Morera, portaveu
del grup parlamentari Compromís, qui acusà el Govern valencià de voler "esborrar
del mapa el Cabanyal per a que triomfe l’urbanisme salvatge front a la
protecció del llegat històric".
Notícies dels Diables, Bruixes del Riberal i de Hamlet a l'Exili.
El primer cap de setmana del 2010 ha estat molt
particular pels Diables i Bruixes del Riberal
Dissabte
2 de gener la ciutat d'Elna ha estat el teatre del darrer correfoc abans
de l'aplicació de la directiva europea.
Diables, Bruixes del Riberal i Hamlet han regalat un correfoc i el judici
que no han tingut a tots els amics.
El Ball de Diables de Cornellà ha acompanyat els nord-catalans en aquest
correfoc de "despedida".
Centenars de persones eren presents i han donat suport als correfocs,
destaquem la presència de Jean-Jacques Lopez batlle de Salses i vice
president del Consell General.
Agraïm la municipalitat d'Elna per a haver fet possible aquest acte
reivindicatiu.
Diumenge
3 de gener de Bao a Alforja
Prendre la decisió d'agafar
el camí de l'exili, fins i tot si és simbòlic no és mai un plaer. Sentir-se
obligat de "marxar" per a poder viure, et fa sentir finalment com a exclòs.
El diumenge a les 8 del matí
la pujada a l'autocar, a 3/4 de 9 érem rebuts a la frontera pel Jordi
cabezas, batlle del la Jonquera, gralles i percussions posaven ambient.
Més tard l'emoció pujava encara més amb l'arribada a Salt i la recepció
preparada per les colles del nord. Carretillada i esmorzar.
A La Roca és la colla de la
ciutat que s'afegia a la caravana i fins les Borges del Camp el viatge
fou tranquil. A les Borges de nou Diables i foc saludaven el nostre passatge.
Finalment a 2/4 de 2 arribàvem a Alforja, seu nacional de la FDDC i a
partir d'ara una mica més encara casa nostra.
els Presidents de la Federació
de Diables i de l'Agrupació del Bestiari nos hi esperaven, els Gegants
símbols de la ciutat eren presents, així com el batlle, part del consistori
municipal i ball populars. Moltes colles de foc eren també representades.
Cercavila pels estrets carrers
de la ciutat, parlaments, vermut, recepció a l'Ateneu i dinar.
Tot havia estat previst i organitzat
per a endolcir-nos el viatge.
un fort agraïment a totes les
persones, entitats i institucions que nos han donat suport al llarg dels
mesos passats, tota aquesta mostra d'amistat nos obliga a ser encara més
ferms!
Farem FESTES
AMB FOC PETI QUI PETI!
Aquest acte no hauria estat
possible sense la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, l'Agrupació
del bestiari Festiu i Popular de Catalunya, l'Ateneu i l'ajuntament d'Alforja.
Si
algú de vostés es troba entre els decebuts per l’esdevingut en la Cimera sobre
el Clima de Copenhaguen, els recomane la lectura del relat de Jean Giono El hombre
que plantava árboles, acabat de traduir entre nosaltres (al castellà, al català també?). Abans de res per raons d’higiene mental: després
de tants dies de xerrameca, de demagògia de tots colors, de promeses altisonants i discursos buits,
després de tant soroll propagat a través del món pels ensordidors altaveus de
la comunicació s’agraeix la història d’un home que lliurement s’ha envoltat de
tant silenci que ni tan sols té necessitat de parlar. Un antídot front a la cridòria.
En el relat de Jean Giono, un
pastor solitari planta roures.
Però,
a més, Elzéard Bouffier, protagonista de la narració, sembla saber més sobre la
naturalesa que cap dels reunits en Copenhaguen. Té una familiaritat entranyable
amb ella, alguna cosa que li permet avançar pel camí just sense recórrer a
declaració pragmàtica alguna, sense funcionaris o experts, que és un home refractari
a les grans paraules -de fet és un home de molt poques paraules-; com a contrapartida,
està posseït d’una energia meravellosa en el moment de dedicar-se a la passió
de la seua vida: plantar arbres. En el breu relat, Jean Giono retrata al seu
personatge al llarg de 37 anys, de 1910 a 1947. En aquest temps Elzéard
Bouffier no abandona mai el seu reducte de terra provençal, juntament als
Contraforts del Mont Ventoux, una terra dura i aspra. Bouffier, un pastor
solitari que frega la seixantena, planta roures. Enterra centenars de milers d’aglans,
seleccionades un a un, amb l’esperança de que cresca un petit bosc. Després, en
la lleu humitat de la vall, s’atreveix amb els bedolls. Planta arbres sense
descans mentre s’abaten sobre Europa dues guerres. La destrucció regna per totes
bandes, però l’ancià pastor, immutable, prossegueix amb la seua tasca i el petit
bosc, convertit ja en un bosc gran i generós, s’erigeix en una invitació a la
vida, un regal als supervivents.
El
que hem dit: un conte de Nadal per a consolar als decebuts.
Cactus, per Tomàs Bosch Cita per a sopar, per Pere Màrtir Anton El mal el fan ells: els altres, per Limon & Juli Vert Fora de cartellera: Tres colors: Blau, per Anna M. Villalonga La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs L'altra cara de la lluna: Els simiots dels Pirineus: llegenda o realitat? L'espera, per Josep Payà Àlbums de família i altres colps amagats, per Josep Sanchis Matí d'hivern, per A. S. Puixkin Dolça amargor, Rocío Abelenda
Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada 110 pàgines
PVP: 8 Euros
Detalls del contingut:
Cactus. Tomàs Bosch - La dona surt del bany, travessa
el passadís i entra desimbolta dins l`habitació. Va completament en
pèl. Roba: zero. L`home, mig al.lucinat, se la mira de dalt a baix,
sense pestanyejar. "Vols dir que t`ha agafat son?", pregunta na Maria
mentre, amb una suau empenta, tomba la presa sobre el matalàs. "Son?",
s`estranya en Joan, més despert que mai...
Cita per a sopar, Pere Màrtir Anton - "El forn en
marxa, les espelmes, la llum una mica suau... Perfecte! Les dues copes
de vi al mig de la taula, una ampolla de vi oberta i a esperar". Un
relat que parla sobre les relacions de parella, sobre la soledat, sobre
la frustració, i sobre la por de fer el ridícul. Amb un gran mestratge
i un domini absolut del relat curt (només són dues pagines), l'autor
aconsegueix presentar-nos una història que ens sorprendrà. És un
d'aquells casos en què allò que no es diu en el relat, és més important
que el que es diu; de fet, la història es troba fora del relat, i el
lector haurà d'imaginar-la pel seu compte. Un intressant exercici
literari, que presenta una realitat viva, actual, del món de les
relacions afectives.
El mal el fan ells: els altres. Limon & Juli Vert
- Relat en vinyetes. "En el món només hi ha dolenteria. Els polítics
són uns corruptes, els banquers uns usurers, els capellans uns
hipòcrites i uns farsants. La joventut està perduda, els empresaris són
uns explotadors, i els ciclistes uns ionquis..."
Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest
número: Tres colors: Blau. Anna M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, cap. 4. E. R. Burroughs
- Quarta part d'aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l'escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L'obra ha estat
objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques. En aquest capítol,
la tripulació del submarí U-33 arriba a un misteriós i desconegut
continent dels mars del sud.
L'altra cara de la lluna: una secció que t'esborronarà, de la mà d'Emili Gil. En aquest número: Els simiots dels Pirineus: ¿llegenda o realitat?
- Els simiots eren uns éssers amb aspecte de simis, mig animals mig
humans, banyuts, peluts i dolents que rondaven per boscos i muntanyes i
de vegades baixaven a les valls per a destrossar collites i ramats.
Podien entrar fins i tot en les poblacions, on espantaven la gent i
robaven la mainada. Alguns veuen en ells una reminiscència de la lluita
ancestral que enfrontava els pobles primitius del bosc amb les noves
comunitats agrícoles sedentàries. ¿Potser són una raça perduda,
oblidada? ¿Una baula ignorada de la cadena evolutiva de l`home? ¿És el
simiot un parent dels Gigantopithecus trobats a la Xina i a l`Índia? ¿Un cosí del bigfoot (Estats Units), hibagon (Japó), yowie (Austràlia), sasquatch (Canadà), alma (Pamir), metch-kangmi
(Tibet)? En tot cas, forma part de les criatures l`existència de les
quals nega rotundament la ciència oficial, i que entrarien de ple en el
camp de la criptozoologia, com el mític drac o monstre del Loch Ness,
entre molts d`altres.
Dolça amargor, Rocío Abelenda - Em vaig col.locar en
un racó per a intentar passar desapercebuda. Però l`Albert em va veure.
Segurament em va buscar amb la mirada fins a trobar-me. Es va acostar
cap a mi. No tenia ganes de veure`l, però no podia fer-li un lleig.
Potser, si hagués sabut el que em diria més endavant l`hagués evitat.
"Núria, com estàs?". Em va fer dos petons i se`m va quedar mirant. Crec
que aquest tipus de personatges esperen al llarg d`una vida el moment
oportú de xuclar la sang. Són com vampirs moderns amb tàctiques ben
diferents als de les novel.les. Xucladors de penes, s`aprofiten de les
debilitats alienes, i gaudeixen del regust dolç que els deu deixar
l`amargor dels altres.
L'espera, Josep Payà - El rellotge marcava quasi la
una de la matinada. El corredor estava en silenci; les portes,
tancades. Els llums havien disminuït i tot es trobava en penombra.
També el seu ànim i els seus pensaments; feia exactament huit hores que
havien arribat a l`hospital, i encara no tenia notícies de la seua
dona. Va reiniciar el seu passeig. Quantes vegades havia recorregut el
corredor? Mentalment contava els passos: un, dos, tres... I si el
xiquet ha tingut problemes?... dotze, tretze, catorze... Segur que han
hagut de fer-li la cesària... vint-i-tres, vint-i-quatre,
vint-i-cinc... Potser l`anestesista no estava... trenta-cinc,
trenta-sis, trenta-set... Per això han tardat tant, clar!...
quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set... Quan va arribar a
cinquanta passes es va detenir. Va pensar que potser estava just en la
meitat, però no va poder calcular-ho molt bé perquè el corredor traçava
una espècie d`U que li impedia veure el lloc d`on havia eixit. Va
continuar caminant i comptant i pensant i desitjant no estar allí. Cent
tretze passes. Bé, era un entreteniment com un altre...
Àlbums de família i altres colps amagats. Josep Sanchis
- Les fotos, com petits colps en blanc i negre i sépia que se`n diu que
et pugen per les venes com serps d`angúnia, et maten ara el present
d`alegria i de tristesa, tot barrejat com de salmaia, i amb un
punt agre de color. Viatges, a través de les imatges i del temps del
Gran. (sense voler ofendre les putes i les mares, Déu te`n guard
d`aquest oprobi!), per territoris i paisatges de la memòria, i cares
humanes, en aquelles efemèrides salvatges quan l`ogremonstre -el
tipet aquell que es velemava els sarments que no creixien segons el seu
gust, els torts, de tant de patir-, a qui li acaben d`arrancar la
penúltima estàtua eqüestre de Madrid, sí, quan l`ogremonstreno-nostre
es passejava pels carrers sota pal.li engreixat de casulla de rígid
bescoll i papada prominent, i anuències, mentre la resta dels humils
mortals sojornaven davall el trespol mínim d`algeps. I al celler, fosc
com la por. (...) Què has d`escriure sinó d`allò que et passa per fora
o per dins, bé exagerant-ho, bé no arribant-hi? Com contes allò que no
saps bé dir? Cada matí, cada nit, les mateixes històries del viure, les
mateixes però diferents, renovades i velles alhora com el pas
ineluctable dels dies i les hores. Poesia, prosa, malaprosa: ja no saps
com enfocar el món dels sentits mentre tants s`ofeguen en la set, en la
misèria de la guerra, els infants desplaçats sense sostre i un tros de
tela ni tendal, i orfes de pares morts sense rostre. "Fills de putes!",
que en valencià això es pot dir sense malsonar. Qui ho siga de debò,
que ho sàpia, que l`improperi encara li ve gran.
Matí d'hivern. A. S. Puixkin - Un poema del genial
escriptor rus, amb traducció directa al català de Liudòvic Mikhaïl.
S'hi inclou l'original en rus, la transcripció fonètica i la traducció
al català.
Sobre els autors:
Rocío Abelenda (Camós, 1973). Sóc llicenciada en periodisme. He treballat en mitjans de comunicació com el Diari de Girona o el setmanari La Garrotxa.
La meva afició a escriure relats tot just va arribar fa poc més d`un
any. Em vaig aficionar a escriure petits relats animada pel meu fill de
deu anys que va insistir en que m`apuntés a un taller d`escriptura
literària impartit per l`escriptora Maite Carranza a la Fundació
d`Estudis Superiors d`Olot. Aquest és el primer relat que em publiquen.
Sempre m`ha agradat escriure però no m`havia atrevit fins fa poc amb
els relats de ficció. També m`agrada molt llegir i poder comentar
llibres en el club de lectura de l`AMPA del CEIP Pla de l`Ametller de
Banyoles.
José Payá Beltrán va nàixer a Biar (Alacant) en 1970. És
professor de Llengua Castellana i Literatura a l`IES Professor Manuel
Broseta de Banyeres de Mariola (Alacant). Col.labora frequentment com a
crític literari en el suplement Arte y Letras del diari Información d`Alacant. Ha publicat dues novel.les: Castilla o Los veranos, i Destilando fantasmas, ambdues en l`editorial Agua Clara; i diverses edicions crítiques: Beltenebros de Antonio Muñoz Molina i La tragedia española de Thomas Kyd, ambdues en l`editorial Cátedra. El relat L`espera és la seua primera obra dins la literatura catalana.
Sóc Josep Sanchis Carbonell. Vaig nàixer el dia de Santa
Llúcia de 1957, al carrer del Delme d`Ontinyent. Segons ma tia Maria,
més negre que una paella. Faig de filòleg i escric açò i allò. M`agrada
la llengua per dins. I la prosa poètica dels textos més ben escrits. I
el misteri sonor dels noms dels llocs. Em distrac pujant muntanyes i
barranquejant. És per a mi un delit escoltar i veure l`aigua regallant;
i el sabor dolç de les figues. Alguns dels títols i participacions
literàries que he publicat fins ara són: A poc a poc el goig (poesia, 1990; Pedravella (poesia, dins Viure Ontinyent 1994); Tast de solitud (poesia, 1995); Històries a la plaça (narració, dins Set amb set, 1996); Antologia Poètica. Cants d`Amor. Ausiàs March. (selecció i edició, 1997); Vocabulari del tèxtil de la Vall d`Albaida (estudi etnolingüístic, 1999); Amæratge (poesia, 2000); Quadern argentí (llibre de viatges, 2005); Bocaviu (recull de fraseologia, 2007); Ontinyent, de la dictadura a la democràcia, 1968-1982 (història, amb Guillem Llin, 2008).
Aleksandr S. Puixkin (Moscou, 1799 - Peterburg, 1837).
Escriptor rus, autor d`una important obra poètica, de gran rellevància
dins de la literatura russa. Tingué també un paper important en la
fixació de la llengua russa moderna. Cantant de la llibertat, en el
temps de l`absolutisme totalitari dels tsars, va criticar el poder
obertament, la qual cosa li causà molts problemes i diversos exilis. A
més de poesia, va escriure també algunes obres en prosa: La filla del capità.
La mort li sobrevingué a conseqüència de la greu ferida que patí en un
duel, la qual cosa va contribuir a mitificar la seva figura.
Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic
de carrera i informàtic de professió. D'afició: les matemàtiques i
l'escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues
filles, una de 3 anys i l'altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps
lliure, que no és massa sovint (i no me'n queixo!). Escric des de fa un
munt d'anys, però és només recentment que m'he decidit a presentar
alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes
les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M'agraden les
històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d'escriptura creativa en
català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato,
maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de
divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes
de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la. En La Lluna en un Cove he publicat anteriorment Casa amb celler (núm. 12).
Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la
Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de
Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera.
Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora
regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món
de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha col.laborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5), La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7) i Dormir al sofà (núm. 12).
Anem a veure si ens ventilem la resta de lectures dels darrers mesos del ja passat any 2009.
*"After Dark"de Haruki Murakami. La història transcorre al llarg d'una nit a Tokio, on els protagonistes, per un motiu o altre, van a passar-la sense dormir, i ens conta tots els esdeveniments i situacions en els quals es van a veure implicats. Com les altres novel·les que ens hem llegit del mateix autor fins ara, aquestes giren al voltant dels joves i les seves inseguretats. "S'acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura quan un jove s'asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l'ha reconeguda. Tots dos han perdut l'últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir , fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l'Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, els llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l'ànim boiròs de l'insomni. És de nit i les possibilitats són infinites. After Dark, la novella d'Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris a la recerca d'una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues converses mentre beuen cafè i fument un cigarret darrere l'altre. En l'essència del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible".
* "El millor lloc del món és aquí mateix" de Francesc Miralles i Care Santos. Novel·la que de vegades sembla un manual d'autoajuda, però que és més que això. "Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors d'una imaginació única. L'Iris està destrossada per la mort dels seus pares. Una tarda grisa en què el món sembla no tenir cap sentit ensopega amb un cafè del qual penja un rètol que diu: "El millor lloc del món és aquí mateix". Decideix entrar-hi i allà coneix en Luca, amb qui conversarà durant sis tardes seguides en diferents taules on succeeixen coses meravelloses. Entre aromes de xocolata, l'Iris s'enamora d'en Luca fins que el setè dia no apareix pel cafè. Aleshores comença una cerca que li desvelarà un passat enigmàtic i li capgirarà la vida, i també la visió del món". "Per primera vegada en molt de temps, va tenir la certesa de trobar-se en el lloc correcte en el moment oportú. No desitjava ser a cap altre lloc que no fos allà. Seria això la felicitat?"
* "Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana" de Roger Cremades. El teníem pendent de fa temps, i finalment l'hem pogut llegir. Com que vivim a la Ribera de Xúquer, entenem molt bé quina és la predisposició dels ajuntaments a aconseguir diners ràpids i fàcils autoritzant construccions que després van a ser insostenibles (per manca d'aigua, infraestructures...) "Els paisatges on jugàvem quan érem infants han canviat sensiblement. Els bancals de tarongers per on passejàvem es troben sota l'asfalt, els camins de terra són ara carreteres i les sèquies han desaparegut. El llibre ens endinsa en el procés irreversible de transformació territorial i paisagística que afecta el territori valencià. I alhora ens mostra com l'horta i la muntanya valenciana van quedant soterrades sota l'urbanisme. Un urbanisme banal que homogenitza l'aspecte de paratges tan diversos com distants, i fa que els territoris perden la seua identitat. Aquest és l'objectiu del present manual: esclarir els diferents condicionants del problema del desordre urbanístic i les seues conseqüències en el paisatge valencià." Relacionat amb aquest tema, hi tenim un apunt/traducció de la Tercera Conferència "El fil daurat" (Xúquer Viu) presentada per Mariano Vazquez i que us enllacem ací.
* "Por qué "el tiempo vuela" cuando nos hacemos mayores" de Douwe Draaisma. Un assaig sobre com funciona la mnostra memòria i que ens ha recordat als d'Oliver Sacks. TRADUCCIÓ de la contraportada: "Com és possible que els olors evoquen records tan primerencs? Per què el nostre primer record procedeix de l'època en que teníem tres o quatre anys? On han anat a parar els records dels primers anys? I PER QUÈ EL TEMPS VOLA QUAN ENS FEM MAJORS? Aquestes són només preguntes quotidianes, però les investigacions psicològiques sobre la memòria autobiogràfica intenten aclarir també perquè tot el món sap exactament on estava en determinada data assenyalada, com sorgeixen els dejà vu o perquè les persones que estan en el llindar de la mort veuen passar la seua vida "com una pel·lícula". Douwe Draaisma busseja en aquest interessant llibre en la curiositat que desperta en tots nosal3 eixa part de la memòria que constiteix el nostre passat i la nostra identitat.
* "La mort d'Ivan Ílitx" de Lleó Tolstoi. Moguts per la lectura de "L'elegància de l'erisó" i "Firmin", i d'un documental sobre la vida de l'autor al Canal 33 que ens van esperonar la necessitat de llegir aquest autor rus ("Anna Karenina" i "Guerra i pau" les tenim a la llista de pendents), llegírem a mitjan desembre aquest conte. "La vida de Lleó Tolstoi, nascut el 1828 al si d'una família noble, va estar marcada per constants inquietuds morals i socials. Entre la seua vasta producció destaquem obres com "Infància, Adolescència i Joventut", "Guerra i Pau" i "Anna Karenina". A partir de la publicació d'aquesta novel·la, en la qual es reflecteix la resolució d'una important crisi espiritual, Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seua classe social i es tribà cada vegada més en contradicció amb la seua família. Aquest canvi va marcar les obres del darrer període, com "La mort d'Ivan Ílitx". En aquesta obra mestra Tolstoi va tornar a tractar el tema de la mort, que havia ocupat tota la seua existència d'home i d'escriptor. Ivan Ílitx, un home gris i mediocre, veurà trasbalsada la seua vida per la perspectiva d'una mort propera, però aquest fet li permetrà arribar a la visió de la realitat".
Val a dir que les lectures de bibliografia per als estudis no l'hem inclosa, ho farem amb els títols que recordem: * "Tebeos" per a intel·lectuals" recull de textos assagístics que ja vam llegir fa molt de temps i que hem relegit amb plaer. * "L'hipertext" Campàs * "L'assaig com a forma" Adorno
i mil i un documents i fotocòpies... i que no s'acabe!
Una de
les actituds que sembla haver passat a millor vida en el món occidental, i per
suposat al nostre país, és la que engloba una sèrie d’antigues virtuts que, pel
que es veu, ja ningú les considera virtuts. Anomenem-les sobrietat, discreció,
elegància, austeritat, aversió a la histèria, a l’excés i a l’espeternec, desig
de no importunar i de no crear més complicacions de les existents, de no donar
la llauna ni entorpir les tasques dels altres. Anomenen-les aguant, enteresa,
capacitat d’encaix davant els revessos i els contratemps, ganes de no
desorbitar les coses ni treure-les de polleguera, i per suposat assumpció de la
pròpia responsabilitat. Tot açò, que era fonamental per a la convivència i per a
que cadascú realitzara el seu treball amb certa eficàcia i sense pressions immerescudes,
ha desaparegut de la faç de les nostres terres. L’Estat espanyol, em tem, és el
país que en major mesura ho ha desterrat, de quants conec, i els seus ciutadans
s’han convertit en els més exigents, queixosos i despòtics, uns individus (ja
sé, hi ha excepcions) que creuen tindre dret a tot i cap deure; que, quan
cometen imprudències a les quals ningú els obliga, clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc, esperonats per una
caterva de periodistes, eminentment televisius, als qui agrada tant malparlar i
exigir responsabilitats a qui no les té.
“Clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc”
No
sé. Tota desgràcia és lamentable, sentim compassió pels qui les pateixen, se
las hagen buscat o no (ehem), i desitgem que aconseguisquen eixir d’elles. Però,
la veritat, jo no entenc per què l’Estat –és a dir, "els altres"- té
o tenim la culpa de que uns turistes naufraguen en aigües egípcies i no tots aconseguisquen
salvar-se. Tampoc que només "els altres" la tinguem de que un tolliner
que feinejava fora de la zona protegida haja estat capturat per pirates i els seus
tripulants retinguts durant mes i mig. Ni que les famílies d’aquests pescadors
-que treballen en el sector privat- es posen d’immediat a "exigir" i
"reclamar" coses, algunes tan capritxoses com "una sala
VIP" en l’aeroport de Bilbao. Probablement els l’haurien brindat de totes
formes per al encontre amb els segrestats, però, ¿de quina mentalitat prové la
idea de la "reclamació"? No parlem de les nevades de cada hivern: s’anuncien,
es desaconsella als conductors que isquen a les carreteres. Aquests no fan ni
cas, després es queden atrapats durant hores, i els qui se la carreguen són els
meteoròlegs, Protecció Civil i el Govern, més o menys per no haver impedit la
caiguda de flocs des del cel. Si hi ha una riuada i s’inunda un poble, en
seguida es veu a ciutadans colèrics, amussats per les televisions, exclamant:
"¿On estan les autoritats? Ens hem quedat sense llum ni telèfon, i les canonades
estan embussades. ¿Com és possible que no es pose remei a tot a l’instant?"
Pocs semblen capaços de raonar i dir-se: "Home, amb la tromba és normal
que tot se n’haja anat en orris. A veure si escampa i ho arreglen quan puguen,
bonament".
Així
mateix ha desaparegut, o minvat, el sentiment de gratitud. Si jo pertanyera a
algun dels cossos que tiren una mà a la gent en dificultats (si fos bomber,
policia, militar o reparador de desperfectes), estaria desesperat en comprovar
que gairebé ningú dóna les gràcies per les dures tasques o rescats que porten a
cap, sinó que el normal és que els afectats es revolten perquè un no ha actuat amb
la suficient rapidesa o -el que és més còmic i més tràgic- no ha adivinat que s’anava
a produir un incendi, una inundació, un atracament, un segrest, un atemptat, i
no els ha impedit. I què dir dels metges i les infermeres. Solen ser persones
admirables, que fan allò indicible per salvar vides i curar malalties. I, quan res
poden, són segurament els primers en lamentar-ho. Doncs bé, cada vegada és més
freqüent que els pacients i els seus familiars, lluny de facilitar-los la seua
tasca i sentir agraïment cap a ells, es posen fets unes feres quan se’ls
anuncia que per desgràcia no hi ha remei. "¿Com que no?", criden
enfurits, i no és res rar que peguen a la doctora o a l’infermer. "Vosté ha
de curar el meu pare de cent dos anys, i si no, és una inepta i se li va a caure
el pèl, a vosté i a la clínica sencera". Quant als mestres i
professors, que s’encarreguen de la noble i pacient missió d’ensinistrar els ases
(tots ho som inicialment), no només no reben sovint la gratitud dels progenitors
d’ases, sinó que els arriben només les seues queixes, la seua ira i fins i tot les
seues agressions, perquè en el fons eixos pares estan ells mateixos deficientment
ensinistrats i els deu de molestar que els seus fills es facen més civilitzats
que ells.
Els
Nostres Governs solen ser pusil·lànimes i no s’atreveixen a posar fre a aquesta
creixent creença, per part de la població, de que tot li és degut; encara que siga
ella sola, pel seu compte i risc, la que es fique en un embolic o s’expose a
una estafa, "els altres" estem obligat a salvar-la o a rescabalar-la.
Encara estic esperant a que algun dirigent es plante i llance aquest senzill i
raonable missatge: els ciutadans són lliures sempre, i així, deuen fer-se
responsables dels seus actes i decisions.
L'interés que ha despertat l'Innocents 09 del teatre la Clau queda palés en copsar la primera posició d'aquest apunt. Al teatre la Clau vam poder saludar a alguns amics/amigues que coneixem per ací, a d'altra gent, que vam saber que hi anaren, no, perquè no sabem qui són -bé, el nom sí-. Del mes passat el resum de les visites del mes de novembre i "La màquina ronca". El CAU d'Alzira també ha alçat expectació... i és que oferir llibres gratuïtament per força ha de cridar latenció en una societat tan consumista com la nostra. La llista:
(Estem desconnectats -vacances nadalenques de bloc- i encara hem trobat un foradet per a fer un : Llistat de les lectures des d'octubre, perquè la garba està a punt de tombar-se esperant el comentari. No els hem pogut encabir tots, ho farem en un segon lliurament. Anit vam anar a veure (per fi coincidien els horaris amb la disponibilitat!) El erizo, bona adaptació a la pantalla de la novel·la "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery. Bona elecció d'actors (s'ajustaven als nos3 protagonistes imaginaris), però a la novel·la hi ha molt més, a la pel·lícula no hi cap tot... us la recomane (només n'érem cinc a la sala).
* "Em dic vermell" d'Orhan Pamuk. Al final ja no importa saber qui va ser l'assassí, només vols que et conten més històries. Reminiscències de "Les mil i una nit", d'una altra cultura, d'un altre món, d'un altre temps... I el recurs de donar veu a cada protagonista seguint el fil de la història és fascinant... molt recomanable.
* "Pedra de tartera" de Maria Barbal. Tenim una trobada amb l'autora, ja ho detallarem més endavant. Ací ho teniu ja.
* "Tretze tristos tràngols" de Albert Sànchez Piñol. "La traducció a 37 llengües - del xinés a l'indi, de l'eslové al coreà- és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara "Trezte Tristos Tràngols", tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l'autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols" (de la contraportada).
* "Cita a Sarajevo" de Francesc Bayarri. Vam poder gaudir d'un sopar-xerrada de les del Bloc Jaume I amb l'autor el 16 de febrer del 2007. "Cita a Sarajevo és el resultat d'una investigació de tres anys per trobar Stanic i reconstruir narrativament tota la història de l'assassinat de Luburic, col·laborador dels nazis, refugiat a Carcaixent l'any 1969. El llibre està concebut com un viatge periodístic i com una reflexió intel·lectual del seu autor, qui des de les primeres frases convida el lector a embarcar-se en un recorregut tan singular. Les referències a "El pont sobre el Drina" ens l'han recordat com una bona lectura també, relacionada amb l'ex-iugoslavia.
* "Nit de l'ànima" de Sebastià Alzamora. Tota l'atmosfera que es crea a la novel·la ens ha recordat "Aiguafang" de Joan-Lluís Lluís. "El mite de Faust, caracteritzat per l'avidesa de viure i el terror a la mort ha estat tractat per alguns dels grans de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann, per esmentar els dos més rellevants. A Nit de l'ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d'una perspectiva estrictament contemporània i des de les característiques que defineixen la seua literatura: una enorma potència creativa, un llenguatge de luxe i una actitud rebel, provocadora i desafiant".
* "Si és dolent t'ho recomano. Com la cultura de masses ens fa més intel·ligents" de Steven Johnson. Recomanat a un vídeo d'una tertúlia sobre peridisme digital per S. Cardús, llegint una part, ens vam veure moguts a llegir-nos-el. La tesi d'Steven Johnson contradiu l'opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idotitzant. Segons Johnson tots som cada cop més intel·ligents. i no gràcies al que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i per tant exigeixen un esforç intel·lectual cada cop més gran als seus consumidors.
Peravalar la seua tesi Johnson analitza amb rigor -deixant de banda aspectes morals o estètics- l'esforç cognitiu que ens obliguen a fer productes de la cultura de masses com ara els videojocs (demanen decisions a curt termini sense perdre de vista objectius a més llarg termini i ens exigeixen un esforç analític que ens acosta al mètode científic), les telesèries (de trames cada cop més envitricollades) o Internet i ho compara amb l'estímul que rebien els consumidors de productes de cultura popular de generacions anteriors.
"Si és dolent t'ho recomano" és sens dubte un llibre controvertit, però convincent. I és que fins i tot el lector més escèptic quedarà captivat pels interrogants que planteja. Després de llegir Steven Johnson no podreu evitar mirar una teleserie, un reality show o un videojoc amb uns altres ulls.
En
un moment de crisi generalitzada, quan els governants internacionals
són incapaços d'arribar a acords imprescindibles i urgents per frenar
l'escalfament globlal; quan els governants autòctons marquen récords de
corrupció, malbaratament de diners públics, destrucció del territori i
manipulació de masses; amb la major part de la població enganyada i
adormiscada per la TV, el fútbol i d'altres circus; sens dubte és una
bona notícia que els joves s'autoorganitzen i comencen a analitzar la
societat que els ha tocat viure.
El passat dissabte es va presentar públicament l'Assemblea de Joves d'Alzira El Cau a la Casa de Cultura, en un acte que quasi va omplir l'auditori i en el qual va actuar el cantautor Pau Alabajos, també jove, crític, hàbil i amb molt de futur. Una notícia important i positiva, que no hauria d'haver passat quasi desapercebuda als medis informatius de la comarca...
Cal dir que El Cau ja duu alguns anys fent coses tan interesants
com les fires del llibre gratuït i ara, amb més gent, projecta ampliar
les seues activitats i fer sentir l'opinió dels joves, almenys en els
temes que els afecten directament.
Els joves són precisament els que van a viure durant la major part d'aquest segle XXI, un segle on esclaten ja els problemes gestats durant el segle anterior, alguns tan greus com la contaminació i l'escalfament global, l'esgotament dels recursos naturals, les guerres pel petroli, la globalització de les multinacionals que provoca la ruïna dels agricultors i artesans locals, el colapse econòmic per la superproducció i les males pràctiques financeres, etc. etc. Per tant són ells, els que més van a patir els problemes actuals i els que menys enganxats estan a aquest defectuós model socioeconòmic, els que més han de pressionar per canviar i resoldre aquests problemes.
Recorde com fa un parell d'anys, mentre els estudiants de França s'alçaven contra la privatització de les universitats, a Espanya els joves protestaven contra la límitació a les seues festes de litrones, fou depriment. Per això ara m'alegre molt de vore, ací mateix, el naixement d'un col·lectiu assambleari, cultural, lúdic i reivindicatiu, dels nostres joves.
Així doncs: salut, encert i llarga vida al Cau i els seus membres.
Pedro Domínguez Gento
PD: El diumenge fan una Assemblea oberta a les 18:30 en la Plaça La Malva d'Alzira. Més informació directa al seu blog: http://ajalzira.blogspot.com/
... Un any més el Teatre La Clau ens ofereix la vetllada de mitjan temporada, el Vè INNOCENTS, amb el cartell que teniu ací al costat... qui pot dir no a eixe cúmul d'artistes?
Dintre hi teniu reproduïda la carta de La Ribera en Bici, que per al mateix dia, ofereix un sopar del solstici d'hivern a Alzira (ambdues activitats són compatibles).
El darrer pont el vam passar entre Perpinyà
i Sant Esteve ajudant a la família a instal·lar-se definitivament. En un breu
passeig matinal que vam poder gaudir entre dies de feina, vam poder constatar
que la iconografia de diferents comerços i institucions fa servir icones molt
nostrades com la quatribarrada, la barretina, el caganer... i també lleus
cuetades de lluita per la normalització del català com a llengua de comunicació
interpersonal. Tenim constància que hi ha bastant gent preocupada per revifar
el català, però en el nostre passeig només vam poder escoltar català entre els
nombrosos turistes pujats des del principat.
Encoratgem
des d’ací als pocs (bons, però) que lluiten per que la iconografia catalana no
vaja acompanyada de textos en francés... que la nostra llengua deixe de ser un
reclam turístic més i s’afiance com a mitjà de comunicació interpersonal i amb
l’administració.
Endavant
les atxes!
PD Salutacions als nebots de Perpinyà i a la neboda de Lleide.
El dissabte 19 de Desembre a les 18:30 en l'Auditori de la Casa de la
Cultura d'Alzira realitzarem la presentació pública de l'Assemblea de
Joves d'Alzira "El Cau". Es donarà una breu explicació de perquè s'ha
creat i resoldrem els dubtes que tinguen els assistents sobre la nostra
organització.
Tot seguit, el cantautor de Torrent, Pau Alabajos, realitzarà una actuació.
L'entrada és lliure i tots i totes esteu convidats/des.
CONCENTRACIÓ DE XÚQUER VIU A LES 12:00 DAVANT DELEGACIÓ DE GOVERN
RELACIÓ DEFINITIVA DE FIRMANTS DE LA CARTA
XÚQUER VIU ADVERTEIX AL GOVERN DE QUE LA SITUACIÓ DEL PRINCIPAL RIU DELS VALENCIANS POT SER IRREVERSIBLE SINO S’ACTUA DE MANERA IMMEDIATA
XÚQUER VIU EXIGEIX RESPECTE CAP AL RIU I QUE ES DEIXE DE PENSAR EN ELL COM SI FORA EL MISSISSIPÍ
AMPLÍSSIMA REPRESENTACIÓ DE LA SOCIETAT VALENCIANA I RIBERENCA FIRMEN LA CARTA A LA MINISTRA
Demanen que el transvasament Xúquer-Vinalopó no es destine a usos diferents dels aprovats: usos agrícoles i ambientals
Acabar amb la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental, cabals ecològics, millorar la qualitat de les aigües, defensa dels regadius tradicionals i del camp valencià, abastiment de qualitat per a la Ribera, aplicació del Pla de Recuperació del Xúquer o elaboració d’un nou Pla de Conca són algunes de les reivindicacions presentades
79 representants d’ajuntaments, parlamentaris, grups ecologistes, sindicats, sindicats agraris, associacions culturals i entitats cíviques recolzen la carta de Xúquer Viu a la ministra. La majoria d’ells són de la Ribera
Entre els firmants hi ha representants municipals de 34 ajuntaments de la Ribera: 17 alcaldes, 16 portaveus municipals i 1 el president de mancomunitat de la Ribera Baixa
Representants polítics del PSPV-PSOE, Bloc, Esquerra Unida, Iniciativa, Els Verds-Esquerra Ecologista, Els Verds i ERPV.
En alguns ajuntaments de la Ribera el PP està recolzant una moció de contingut similar.
Representants de tots els grups ecologistes: Xúquer Viu, Ecologistes en Acció, Acció Ecologista-Agró, WWF/Adena, Seo-Birdlife, Fundació Nova Cultura de l’Aigua, Per l’Horta, Amigos de los Humedales del Sur de Alicante...
Representants de CCOO, Intersindical Valenciana, Unió de Llauradors, Escola Valenciana, Acció Cultural, Per l’Horta...
Adjuntem carta a la ministra i llistat definitiu d’adhesions
Anem a veure si ens ventilem la resta de lectures dels darrers mesos del ja passat any 2009.
LA ZONA FANTASMA 
L'interés que ha despertat l'Innocents 09 del teatre la Clau queda palés en copsar la primera posició d'aquest apunt. Al teatre la Clau vam poder saludar a alguns amics/amigues que coneixem per ací, a d'altra gent, que vam saber que hi anaren, no, perquè no sabem qui són -bé, el nom sí-. 
(Estem desconnectats -vacances nadalenques de bloc- i encara hem trobat un foradet per a fer un :
El dissabte 19 de Desembre a les 18:30 en l'Auditori de la Casa de la
Cultura d'Alzira realitzarem la presentació pública de l'Assemblea de
Joves d'Alzira "El Cau". Es donarà una breu explicació de perquè s'ha
creat i resoldrem els dubtes que tinguen els assistents sobre la nostra
organització.
