III FESTA ESTELLÉS a l’Alcúdia.

El proper divendres 13 de setembre a les Runes del Convent tindrà lloc la III Festa Estellés de l’Alcúdia a les 9.30 de la nit.
 

Un any més, el Bloc de Progrés Jaume I organitza, amb el patrocini de l’Ajuntament, aquest sopar per rendir homenatge al poeta valencià Vicent Andrés Estellés. La celebració constarà d’un sopar de cabasset, i posteriorment es recitaran poesies de l’escriptor. Hi haurà també actuacions de la Coral Nova Creació, El Bolero, grup de danses de l’Alcúdia i Pau Alabajos què aprofitant que enguany és l’any Estellés ha publicat un treball anomenat “Mural del País Valencià”, on conjuga la música amb la poesia; aquest junt a la resta d’actuacions faran les delícies d’un públic entregat i àvid de poesia i cultura.
 

Visquen les Illes Salomó!. Traducció de la introducció del programa Carne Cruda de ràdio 3 d’ahir divendres a les 14 hores.

Visquen les Illes Salomó!!!

No fou una errada. És cert que el president del “Regne d’Espanya” -com li agrada dir a ell-, és també el “ministre de les Illes Salomó” –com el presentaren en la cimera del clima-. No fou una errada, almenys, no una errada completa: no som les illes Salomó però sí som les mines del rei Salomó, un pou sense fons en el que tothom tirem i només treuen uns pocs. Aquests sí que són miners: ens treuen l’or i ens tornen carbó. Per això als miners, el govern els lleva allò que els deu, perquè hi ha altres miners que han deixat seca la mina. I no paguen per això. Ni econòmicament ni penal. Ans al contrari, al damunt hem d’endeutar-nos nosaltres per a deixar-los els diners a ells. No som les illes Salomó, som les illes salomòniques: ens roben el nadó, ens demanen un rescat i quan el paguem, ens el tornen partit. Fins aplicant les solucions salomòniques ens equivoquem. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

Veiem, per exemple, com s’està solucionant el problema dels bancs en fallida. Ahir es publicà la xifra que finalment necessitaran ells per a eixir del pou en el que ens han enfonsat a nosaltres: 67.000 milions d’euros. Així ho han estimat dues auditories estrangeres contractades per fer el fet. A la xifra cal afegir-li altres dos milions d’euros, els que ens han costat aquestes dues auditories. Aquí no hi ha diners per a sanitat, educació o mineria, però a la que t’encantes el govern es gasta dos milions d’euros com si res. Doncs jo tinc dues preguntes: per què hem de contractar dues auditories, al damunt estrangeres, amb el que els diners tornen a anar-se’n fora? I per què no ho fa el Banc d’Espanya que, per cert, havia d’haver-ho fet abans de que fóra massa tard? En el regne del rei Salomó preguntes però mai et contesten. No hi ha contestació per a explicar per què li paguem dos milions d’euros a dues auditories estrangeres per dues setmanes de treball i al mateix temps li retallem 600 milions d’euros que li corresponen a la mineria per un any de treball i que afecten a la vida de 13.000 persones d’aquest país. ¡Visquen les Illes Salomó!

Tampoc ens han explicat per què Bankia-BFA ocultà 4.690 milions d’euros en pèrdues aposta per a enganyar als inversors i poder eixir a borsa, com denuncia un informe conegut ahir elaborat per l’associació d’usuaris de banca, ADICAE. Allò normal en Illes Salmó: els peixos grassos pugen el riu contracorrent, contra els nostres comptes corrents i mai els pesquen. També passa en la Justícia. Carlos Dívar, se n’anà ahir però no a Marbella sinó del Tribunal Suprem que presidia. Dimití després de setmanes d’escàndols i no donà ni una sola explicació. Es més, denuncià haver sigut objecte d’una persecució cruel. Al final va a resultar que no se’n va perquè haja fet res sinó per escapar de nosaltres. El ministre de justícia ha dit que “respecta” a l’ex president del Tribunal Suprem. Ja que s’ha d’estalviar es podria haver estalviat la declaració. En fer-la, ens demostra molt poc respecte a nosaltres i a l’àmbit judicial al que diu representar. En aquestes illes nostres, la justícia ho és tot menys salomònica. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

La solució al problema de la justícia espanyola el té la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. No li ha agradat que el Tribunal Constitucional haja legalitzat Sortu i proposa eliminar aquest òrgan i convertir-lo en una sala del Suprem. Curiosament no demanà la dissolució del Constitucional quan votà en contra de l’Estatut de Catalunya. Diu la presidenta que cal acabar amb el Constitucional perquè el seus jutges no són jutges, són polítics. Al final, haurem de donar-li la raó. S’haurà d’eliminar tots els òrgans en els que hi haja polítics: consells d’administració de bancs, comunitats autònomes, govern. Pel que es veu i s’escolta, els polítics no creuen que faça falta un tribunal que defense la Constitució. Serà perquè no creuen en ella. ¡Visquen les iIles Salomó!

 

No som les illes Salomó però sí les illes salomòniques. La solució als problemes en aquest país consisteix en partir-los en dos i tindre’n no un, sinó dos problemes. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

 

Necessitem dos, tres… mil Josep Lluís Baussets.

Que tot arriba és cosa sabuda. Que un dia o altre el nostre veí, amic i company en la lluita per la normalització de la nostra llengua Josep Lluís Bausset ens havia de deixar, ningú no ho dubtava. Però dos dies després, encara ens costa assimilar-ho.

Els records més estimats que vam passar amb ell van ser curiosament, fent el trajecte del trenet (ara Metro València) de l’Alcúdia a València els dilluns després de dinar, ell a la tertúlia del Micalet, i potser després al concert de la Banda Municipal de València; nosaltres a l’Escola de Magisteri. Ell sempre portava un llibre, com nosaltres, per si no hi havia ningú amb qui xerrar, capbussar-nos en la lectura. Però quan ens trobàvem no era el cas… de seguida ens posàvem a fer un repàs de l’actualitat política, i com no, de com n’era de difícil la normalització de l’ús de la nostra llengua. Explicava moltes anècdotes, però també sabia escoltar i sobretot, preguntar. Quan apareixia algun personatge que no coneixia a la conversa solia preguntar:”eixe… és dels nostres?”.

En algun apunt anterior – quan solíem escriure cada dia- potser vam comentar algun d’aquestes trovades, ara només ens queda el record, la seua ingent tasca per les nostres senyes d’identitat: la nostra llengua, les nostres tradicions (el Misteri d’Elx), el nostre esport (la pilota valenciana), la nostra cultura, música… a veure si algú es preocupa una mica del seu amplíssim llegat periodístic i compila els moltíssims articles que al voltant d’aquests temes i podem gaudir d’un record més vívid d’ell. 

En fitxers adjuntem una entrevista que li va fer Ramón Trullenque Peris el 2007.
 

TRADUCCIÓ: “Tot/No-res” d’EDGAR MORIN ?El Método 2. La vida de la vida? (en castellà)

Aquest text l’hem tret d’un arxiu de so (veu), dictat traduint directament del text en castellà, ja que en aquell moment no disposàvem de temps per a traduir-lo/transcriure’l.
Ja quasi ni el recordàvem, però llegint un altre text escrit per una bona amiga, el vam recordar, i li vam prometre penjar-lo ací. Ens ha costat bastant trobar-lo, entre tots els suports informàtics, però finalment el trobàrem.
Posats a transcriure’l, hi havia una part que no verbalitzavem correctament, i no enteníem què es podia escoltar en aquell final d’oració, així que primer pensàrem en anar a treure de nou el llibre de la biblioteca, però després caiguerem que, potser, estava per la xarxa, com així va ser. Finalment ací teniu el text traduït d’aquesta part i ACÍ l’enllaç al llibre sencer (en castellà, tornem a pregar que alguna editorial se’n faça càrrec i no haurem d’anar fent-ho nosaltres per estima a la nostra llengua).
Gaudiu-lo!

TOT. NO-RES.

L’individu-subjecte que emergeix al món per alguns instants en el tercer planeta d’un astre d’extraradi  és tot i és no-res. És tot perquè és un Tot, una galàxia de milers de milions d’inter-retroaccions atòmiques i mol·leculars, un munt de subsistemes en el qual cada parcel·la de la seua existència és fruit d’una mobilització auto-(geno-feno)-eco-re-organitzadora. És no-res perquè no és res més que un punt infinitesimal i fugaç en l’espai de la biosfera i del temps de l’evolució biològica. És Tot perquè és un irreductible, és No-res perquè és una mostra, un espècimen, una còpia reproduïble per milers de milions a l’infinit.

És Tot perquè és la totalitat concreta de la vida, la seua realització ontològica, l’explicació de la seua complexitat. És No-res perquè no és més que un moment parcel·lar, un tret efímer entre el no-res i l’esvaniment. És Tot perquè és el centre necessari de tota acció, interacció, producció, reproducció de la poli-organització vivent. És No-res perquè no és més que un corpuscle desordenat i agitat entre miríades d’altres corpuscles. És Tot perquè és el lloc i la fi de l’autoorganització, és no-res perquè la autoorganització continua, es perpetua, es desenvolupa, mentre que els individus es deterioren i moren.

És Tot perquè en la seua emergència, és el portador de totes les qualitats, el feix del qual s’anomena vida. És No-res perquè és el punt de caiguda i desintegració d’aquestes qualitats.

És Tot perquè el devenir, l’evolució, el desenvolupament de la vida es juguen sempre sobre l’aparició i l’aportació d’un individu mutant. És No-res perquè constitueix un esdeveniment aleatori, fortuït, produït per sort i per miracle en una hecatombe de gèrmens, espermatozous, ous.

És Tot perquè és el que té identitat i personalitat. És No-res, doncs és el producte d’un procés impersonal i anònim, anterior i exterior a ell.

És Tot perquè només ell té existència, és No-res perquè porta la mort en el seu naixement.

És Tot, ja que és la font de les seues computacions, accions, comportaments. És No-res perquè les seues computacions, les seues accions, els seus comportaments són geno-dependents i eco-dependents, entramats en cicles reproductius geno-reproductors i eco-perpetuadors.

És Tot perquè tot individu-subjecte és per a si, centre del món i valor absolut. És No-res en aquest univers en el que és excèntric, minúscul, infinitesimal, efímer. Aquest Un-Tot, aquest Tot-Un, aquest Tot-per-a-si, naix de No-res, torna a convertir-se en No-res, mentre que la vida segueix, precisament en i per altres Tots/No-res.

Quan més desenvolupa la seua individualitat i subjectivitat, l’individu-subjecte més és Tot/No-res i, en l’ésser humà, subjecte suprem i irrisori, la individualitat oscil·la més que mai entre el Tot i el No-res, participant de l’un i de l’altre. L’emergència en l’home d’aquest acabament inaudit que és la consciència, és al mateix temps la consciència del seu inacabament, de la seua immaduresa, de la seua fragilitat, de la seua dependència, de la seua incompletud.  Un Pascal descobreix al mateix temps, que l’home és, en la seua opinió, més ric, més digne, més verdader que l’univers que ell contempla i pensa que és un esguerrat lamentable que erra d’error en error. L’home sap que no té més que una vida, que és els seu únic bé, i vol engolir la idea de la seua pròpia mort experimentada, reconeguda, integrada, inacceptable, inintegrable, desintegrant a la vegada. L’horror antropològic a la mort, els mites de supervivència, renaixement, resurrecció, immortalitat, expressen la naturalesa, l’estructura, l’aspiració auto-transcendent  i la carència mortal de tot individu-subjecte.

Què irrisori aquest egocentrisme en el que ens prenem pel centre del món! Quina bogeria aquesta auto-transcendència en la que ens situem per davant dels altres éssers! Quina comèdia la d’aquesta existència, en la qual cada un juga un paper i és jutjat per seu paper a través d’equivocacions i embolics! Quina tragèdia la d’aquesta vida en la que el No-res absolut respon inexorablement a l’absoluta auto-afirmació del  jo! L’home pren consciència i rebutja la consciència d’aquesta tragèdia, aquesta comèdia, aquesta bogeria, aquesta irrisió que constitueix a la vegada el seu destí i el de tot ésser vivent, inclosos els bacteris que bullen per milers de milions al seu intestí.

Tot/No-res. Cal considerar la tragèdia, la aporia, allò al què es nega el seu racionalisme, allò de què és incapaç  l’objectivisme, el qual, no veient més que un objecte allà on hi ha un ésser subjecte, és insensible a allò concret de l’individu i a la vida de la vida. Però romandre en la fascinació de la tragèdia de l’aporia impedeix i devalua tota recerca d’intel·ligibilitat. L’Intel·ligible i el Tràgic no s’exclouen ni es complementen: es donen treball mútuament.

A part d’això, l’expressió Tot/No-res ens indica que l’individu-subjecte no és verdaderament Tot ni verdaderament No-res, i que hem de relativitzar mútuament aquests termes de Tot i de No-res. Es tracta d’un Tot que no és Tot, d’un No-res que és res, que oscil·len entre No-res del Tot i el Tot del No-res. Segons la rotació, l’angle de la presa de visió, el moment. L’individu-subjecte, tan aviat es pren cos, consistència, es fa central, ompli tots els camps; com s’esfuma, es retorça, s’ectoplasmitza, s’esvaeix, tornant a ser No-res i, si la nostra visió és poliscòpica i rotativa, aleshores veiem a la vegada el tot i el no-res.

En fi, si l’individu-subjecte és Tot i és No-res, el que es posa entredit no és només la realitat de la seua realitat, sinó la realitat de la nostra noció de realitat, el que ens suggereix que vivim en un principi de realitat molt poc realista (problema que emergeix en ‘La Conneissance de la Conneissance’ El Método 3).

Transcripció-traducció: Miren Etxezarreta ‘Podem reaccionar’

Extret del vídeo ‘Capitalisme- un itinerari crític’ que recull una àmplia entrevista amb aquesta lluitadora pels drets socials. ACÍ teniu l’enllaç al vídeo, us aconsellem que l’escolteu bé.

 La crisi està succeint  en un període en el que per una sèrie de raons, les classes populars estan molt afeblides en el seu poder de lluita i el capital està aprofitant per a forçar encara més, per a que el pes de la crisi caiga exclusivament en els treballadors i en les classes populars.

          Dit açò, cal plantejar-nos també que l’avantatge és que les persones som éssers humans que podem reaccionar. No hem de ser deterministes en el sentit de dir: ‘i amb la crisi tot ens va a anar pitjor’. Ens anirà a pitjor si ens deixem que ens vaja a pitjor.

          Aleshores el que preguntar-nos és, per què deixem que ens vaja a pitjor?, això ens portaria a la necessitat de reacció.

          El que no hem de fer mai és oblidar-nos de que la lluita de classes compta en la dinàmica del capitalisme. No fer determinisme i dir: ‘bé, la crisi sempre suposa empitjorament’. Sí, suposa empitjorament però podem reaccionar.

          Estem deixant perdre moltes de les conquestes dels treballadors, sense adonar-nos que tenim aquesta responsabilitat històrica, o siga, estem, ja sé que és una paraula forta, però diria, que estem traint a les generacions que han lluitat tant per aconseguir uns drets socials millors. Aleshores açò és molt greu, em sembla a mi. Tenim en compte que estem abandonant tota la nostra responsabilitat històrica i no hem de pensar que és alguna cosa que ens han regalat. És quelcom que s’ha conquerit.

          Es pot destruir el capitalisme per ell mateix? Difícil, i el dolent seria pensar que si es destrueix per ell mateix, què vindrà darrere… Pense que per a que el capitalisme es destruïsca i continue el sistema humà que vinga darrere, necessitarem estar treballant per a això des d’ara.

          Estem veient que la concentració de riquesa i la concentració de poder és cada vegada major; si no es reacciona tindrem una societat completament tirànica.

          Realment jo crec que ara, l’important és seguir construint des de baix, i en aquest sentit, jo sóc relativament, només relativament, optimista. És a dir, cada vegada hi ha major grups de gent fent coses alternatives, algun dia, tot això podrà catalitzar i aleshores, vull pensar o em sembla a mi, que l’important és no sentir-nos tant derrotats i tant impotents com per a dir: ‘no podem fer res’. Malgrat tots els esforços del capitalisme, segueix havent gent que està intentant transformar la societat i segueix havent gent així en el món sencer.

         Aleshores, bé, en aquest sentit, jo sóc històricament optimista. 

Pa Negre d’Emili Teixidor.

Des de finals del 2008 que teníem aquesta lectura en el munt de llibres pendents. Veure la pel·lícula dues vegades (la primera, lamentablement en castellà, una segona en català) va provocar que allarguéssim encara més l’hora de mamprendre-la. Tot perquè ens va deixar les dues vegades un mal de panxa i d’ànima impressionants. A poc més de la meitat de la seua lectura, us hem de dir que la novel·la és més suportable en les formes que la pel·lícula, encara que el rerefons de la postguerra sempre és dolent i anguniós. 

Un capítol curt, el 17, ens va agradar sobremanera i per això us el copiem dintre d’aquesta entrada. Ja l’hem llegit moltes vegades i ara, en copiar-lo ens ha tornat a emocionar… esperem que us agrade també i si encara no l’heu llegida, us la recomanem, i comenceu sense por, que no hi ha tan ‘mal rotllo’ com a la pel·lícula. 

 

            Em pregunto per que hi ha coses que m’han quedat gravades a la memòria i altres que he oblidat completament. ¿I com sé que les he oblidat, si no les recordo? Potser perquè hi ha uns buits entre record i record, uns espais en blanc entre escena i escena, uns interrogants que floten deslligats de tot, una quietud entre emocions diferents. Com el sot, el buit, que deixa al llit un cos que ja no hi reposa.

 

            I per què hi ha moments a la vida que ens aturem per mirar enrere i convocar aquestes imatges mig perdudes, enterrades pels anys. ¿Quina mena de nostàlgia és aquesta que ens fa recordar temps terribles, escenes odioses, personatges abominables…? ¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d’aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n’allunyem, tot tenyit amb una llum de recança? ¿Hi ha alguna llei de selecció dels records que actuï com un sedàs, que deixi caure allò que no ens convé retenir i guardi allò que és significatiu,vertebrador, essencial a la nostra vida? ¿Hi ha una mena de medul·la central que serveixi de dipòsit i permeti la circulació secreta, limfàtica, dels records, per poder impregnar el nostre viure i obligar-nos a ser qui som i no uns altres, com seríem si oblidéssim el que no volem reviure ni en la memòria?

 

            ¿l per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿0 és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre’ls millor, comprendre’n alguna cosa, treure’n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d’un bassiol després d’una tempesta? ¿El passat intentaria donar així un sentit a l’absurd delpresent?

           

            ¿Té alguna direcció o un fil argumental, la memòria? ¿Per què m’acompanyen encara aquella masia paterna, aquells horts de fruiters que l’envoltaven, aquell bosc impenetrable si no era amb el cap ple de fantasmes i de pors, aquell paisatge amable de turons sorrencs amb un fons de cingleres invisibles i muntanyes blaves que el contenia? ¿Què em volen dir els records que se’m presenten sense ordre aparent i amb una barreja d’espais, amb tanta insistència? ¿Per què no guardo amb la mateixa emoció delicada la visió del mas dels avis materns i de tota la llarga família de la mare? ¿Per què uns paisatges viuen en nosaltres i uns altres no? ¿Per què unes persones, parents o no, tenen la clau per entrar dins nostre, i altres són expulsats a les tenebres externes, com deien els frares que eren rebutjats els malvats, indignes de trepitjar el llindar de la memòria? ¿Serà veritat l’existència invisible d’aquella misteriosa filera de morts de què parlava l’àvia Mercè, donant-se les mans els uns als altres com per no enfonsar-se definitivament en l’abisme, el darrer dels quals —el que nosaltres hem conegut en vida— té el braç estès i la mà oberta fins a fer-nos pessigolles a l’esquena o als peus, sempre sota nostre, enfonsats en el món invisible i enganxats a la llarga filera de la qual només coneixem la penúltima grana del rosari?

            A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem al bosc a collir múrgoles o farem una truita de múrgoles i rossinyols, o carnús, que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill, i de l’oncle Bernat i els mossos…, paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.

            Tupí, escó, múrgoles, rossinyols, corriols, bruguerars, carnús, aiguanaf, pomes camoses, les contínues, les rebobines, la resclosa, els bagants, els clemàstecs per penjar les olles al foc, el camp de corretjoles i ravenisses, l’herba per fer florir el formatge al formatger, l’enclusa per ferrar la ferradura al cavall, els animals guits que no són de fiar perquè tiren guitzes, adinerar un terreny…

            Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petit de tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.

            Sense pares, a la Ploramiques i a mi només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només que paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols, palets de riera, paraules.

Traducció de conte: AUGUSTO MONTERROSO ?L’eclipsi?

Per començar l’any que ens durà (segons els maies) un canvi de paradigma social, aquest conte ens pot obrir els ulls perquè deixem el nostre etnocentrisme, perquè entenguem que la nostra manera de conéixer el món on vivim no és l’única ni la vertadera. Bon any! 

AUGUSTO MONTERROSO

“L’eclipsi”

            Quan fra Bartolomé Arrazola es va trobar perdut acceptà que ja res podria salvar-lo. La selva poderosa de Guatemala l’havia capturat, implacable i definitiva. Davant la seua ignorància topogràfica es va asseure amb tranquil·litat a esperar la mort. Va voler morir allà, sense cap esperança, aïllat, amb el pensament fix en l’Espanya distant, particularment en el convent de ‘Los Abrojos’, on Carles cinquè condescendí una vegada a baixar de la seua eminència per dir-li que confiava en el zel religiós de la seua llavor redemptora.

            En despertar es trobà envoltat per un grup d’indígenes de rostre impassible que es disposaven a sacrificar-lo davant un altar, un altar que a Bartolomé li semblà com el jaç en el qual descansaria, per fi, dels seus temors, del seu destí, de si mateix.

            Tres anys en el país li havien conferit un mitjà domini de les llengües nadiues. Intentà alguna cosa. Digué algunes paraules que foren compreses.

            Aleshores florí en ell una idea que tingué per digna del seu talent i de la seua cultura universal i del seu ardu coneixement d’Aristòtil. Recordà que per a eixe dia s’esperava un eclipsi total de sol. I disposà, en allò més íntim, valdre’s d’aquell coneixement per a enganyar als seus opressors i salvar la vida.

            – Si em mateu –els va dir- puc fer que el sol s’obscurisca en la seua altura.

            Els indígenes el miraren fixament i Bartolomé sorprengué la incredulitat en els seus ulls. Veié que es produïa un petit consell, i esperà confiat, no sense cert desdeny.

            Dues hores després el cor de fra Bartolomé Arrazola rajava la seua sang vehement sobre la pedra dels sacrificis (brillant sota l’opaca llum d’un sol eclipsat), mentre un dels indígenes recitava sense cap inflexió en la veu, sense pressa, una per una, les infinites dates en què es produirien eclipsis solars i lunars, que els astrònoms de la comunitat maia havien previst i anotat en els seus còdex sense la valuosa ajuda d’Aristòtil.

 

Traducció de conte: AUGUSTO MONTERROSO ?Un de cada tres?

Comencem un nou apartat: Traduccions de literatura en castellà. Ho fem amb Augusto Monterroso i un conte que ens ha descol·locat. Aquest home era un visionari, llegiu i ja em direu si això no està plenament d’actualitat i exactament reflectit a les xarxes socials. 

I ja aprofitem i us desitgem un Any Nou 2012 ple de salut i de felicitat, la resta ja vindrà, i si no, amb això ja ens donem per pagats. Gaudiu del conte, que té molt per a reflexionar. 

AUGUSTO MONTERROSO

“Un de cada tres”

 

            ‘Més voldria trobar qui escoltés les meues que qui em contés les seues’ Plaute

 

            Està dintre dels meus càlculs que vostè se sorprenga en rebre aquesta carta. És probable, també, que al principi la prenga com una broma sagnant, i quasi segur que el seu primer impuls siga el de destruir-la i llençar-la lluny de si. I, no obstant, difícilment cauria en un error més greu. Vaja en el seu descàrrec que no seria el primer en cometre’l, ni l’últim, tanmateix, en penedir-se’n.

 

            Li ho diré amb tota la franquesa: em fa vostè llàstima. Però aquest sentiment no només resulta natural, sinó que està d’acord amb els meus desigs. Pertany vostè a eixa taciturna porció d’éssers humans que troben en la commiseració aliena un lenitiu al seu dolor. Li pregue que es console: el seu cas no té res d’estrany. Un, de cada tres, no busca una altra cosa, en les més dissimulades fórmules. Qui es queixa d’una malaltia tan cruel com imaginària, la que s’anuncia aclaparada pel feixuc fardell dels deures domèstics, aquell que publica versos queixosos (no importa si bons o dolents), tots estan implorant, en l’interès dels altres, una mica de compassió que no s’atreveixen a prodigar-se ells mateixos. Vostè és més honrat: desdenya versificar la seua amargura, encobreix amb elegant decòrum el balafiament d’energia que li exigeix el pa quotidià, no es fingeix malalt. Simplement conta la seua història, i, com fent un graciós favor als seus amics, els demana consells amb l’obscur ànim de no seguir-los.

 

            A vostè li intrigarà saber com m’he assabentat del seu problema. Res més senzill: és el meu ofici. Aviat li revelaré quin ofici és eixe.

 

            Continue. Fa tres dies, sota un sol matinal poc comú, abordà vostè un autobús en el cantó de Reforma i Sevilla. Amb freqüència les persones que afronten eixos vehicles ho fan amb expressió desconcertada i se sorprenen quan troben en ells un rostre familiar. Quina diferència en vostè! Em bastà amb el fulgor amb què brillaven els seus ulls en descobrir una cara coneguda entre els suats passatgers, per a tindre la seguretat d’haver-me topat amb un dels meus afavoridors.

 

            Obeint a un hàbit professional vaig afuar furtivament l’oïda. I en efecte, tot just havia vostè complit, de pressa, amb les salutacions de rigor, es produí l’inevitable relat de les seues desgràcies. Ja no em va quedar cap dubte. Exposà els fets en tal forma que era fàcil veure que el seu amic havia rebut les mateixes confidències no més enllà de vint-i-quatre hores abans. Seguir-lo fins el seu domicili fou com de costum, la part de les meues disciplines que, m’agradaria saber la raó, complisc amb més plaer.

 

            Ignore si açò li servirà d’enuig o de joia, però em veig en la urgència de repetir-li que el seu cas no és singular. Vaig a exposar-li en dues paraules el procés de la seua situació present. I si, encara que ho dubte, m’equivoque, tal error no serà una altra cosa que la confirmació de la infal·lible regla.

 

            Pateix vostè una de les malalties més normals en el gènere humà: la necessitat de comunicar-se amb els seus semblants. Des que començà a parlar, l’home no ha trobat res més grat que una amistat capaç d’escoltar-lo amb interès, ja siga per al dolor com per a la joia. Ni l’amor iguala aquest sentiment. Hi ha qui es conforma amb un amic. Existeixen aquells que no en tenen prou amb mil. Vostè correspon als últims, i en eixa simple correspondència s’originen la seua desgràcia i el meu ofici.

 

            M’atreviria a jurar que s’inicià vostè referint el seu conflicte amorós a un amic íntim, i que aquest el va escoltar atent fins el final i li oferí les solucions que cregué oportunes. Però vostè, i d’ací arrenca la interminable encadenament, no considerà encertades eixes fórmules. Si li proposà amb fermesa tallar, tal i com es diu, en sec, vostè troba més d’un motiu per no donar per perduda la batalla; si, pel contrari, el seu consell fou seguir el setge fins la conquesta de la plaça, vostè s’inundà de pessimisme i ho veié tot negre i perdut. D’ací a buscar el remei en una altra persona tan sols hi ha poc més d’un pas. Quants n’ha fet vostè?

 

            Mamprengué un esperançat pelegrinatge, fins a exhaurir la seua concorreguda llibreta de direccions. Fins i tot tractà (amb èxit creixent) d’entaular noves relacions per esgotar el tema. no és estrany que de colp, reparés en que el dia només té vint-i-quatre hores, i en que eixa desconsideració astronòmica constituïa un monstruós factor en la seua contra. Fou necessari multiplicar els mitjans de locomoció i plantejar un horari de subtil exactitud. L’ús metòdic del telèfon vingué en el seu auxili i eixamplà, és cert, les seues possibilitats; però aquest antiquat sistema encara és un luxe, i el setanta per cent d’aquells als qui vostè vol tindre assabentats manquen d’aquest dubtós avantatge.

      

            No content amb els desvetllaments i l’insomni, començà vostè a matinar per guanyar un temps cada vegada més fugitiu i irreparable. El seu descurat endreç personal es féu notori; la barba li cresqué feréstega; els seus pantalons, abans impecables, es veren envaïts per les genolleres, i una obstinada pols grisa cobrí de feixuguesa les seues sabates. Li semblà injust, però hagué d’acceptar el fet que, si bé vostè matinava ple d’entusiasme, escassejaven els amics disposats a compartir eixa vehemència matinal. Així, cal dir-ho?, ha arribat el moment ineludible en que vostè és físicament incapaç de conservar ben informat l’ampli cercle de les seues relacions socials.

 

            Eixe moment és també el meu moment. Per una modesta suma mensual jo li oferisc la solució més apropiada. Si vostè l’accepta –i puc assegurar que ho farà perquè no li queda altre remei- relegarà a l’oblit l’incessant vagarejar, les genolleres, la pols, la barba, els fatigosos telefonemes.

 

            En poques paraules: estic en condicions de posar a la seua disposició una excel·lent radiodifusió especialitzada. Dispose en l’actualitat (per la sensible mort d’un antic client afectat per la Reforma Agrària) d’un quart d’hora que, si tenim en compte l’avançat de les seues confidències, seria més que suficient per a sostenir les seues amistats ja no diguem al dia, però al minut, del seu apassionant cas.

 

            Crec sobrer enumerar a vostè els avantatges del meu mètode. No obstant això, li insinuaré alguns:

            1er – L’efecte sedant sobre el sistema nerviós està garantit des del primer dia.

            2on – Discreció assegurada. Encara quan la seua veu podrà ser rebuda per qualsevol subjecte posseïdor d’un aparell de ràdio, jutge improbable que persones alienes a la seua amistat vulguen seguir una confidència els antecedents de la qual desconeixen. Així, es descarta tota possibilitat de curiositat malsana.

            3er – Molts dels seus amics (que hui escolten amb desgana la versió directa) s’interessaran vivament per l’audició radiofònica amb només que vostè mencione en ella els seus noms de forma oberta o al·lusiva.

            4rt – Tots els seus coneguts estaran informats al mateix temps dels mateixos fets. Circumstància que evita gelosies i reclamacions posteriors, doncs solament una descurança, o un atzarós desperfecte en el propi aparell, col·locaria a algun en desavantatge respecte dels altres. Per a eliminar eixa contingència depriment cada programa s’inicia amb una breu sinopsi d’allò narrat amb anterioritat.

            5é – El relat cobra major interés i varietat, i pot amenitzar-se, quan així es considere oportú, amb il·lustratives seleccions d’àries d’òpera (no insistiré sobre la riquesa sentimental de les italianes) i trossos dels grans mestres. Un fons musical adequat és obligatori per reglament. A més, una àmplia discoteca, en la qual es recullen fins els més increïbles sorolls que l’home i la naturalesa produeixen, està al servei dels subscriptors.

            6é – El relator no veu la cara dels oients, el que evita tota mena d’inhibicions, tant per a ell com per als qui ho escolten.

            7é – Sent l’audició una vegada al dia i per un quart d’hora, el confident disposa de vint-i-tres hores i tres quarts d’hora addicionals per a preparar els seus textos, impedint així, en absolut, contradiccions molestes i oblits involuntaris.

            8é – Si el relat assoleix èxit i al nombre d’amics i coneguts se suma una considerable quantitat d’oients espontanis, no és difícil trobar casa patrocinadora, cosa que uneix als avantatges ja registrats cert factible guany monetari que, d’anar creixent, obriria les possibilitats d’absorbir les vint-i-quatre hores del dia i convertir, així, una simple audició de quinze minuts en un programa ininterromput de duració perpètua. La meua honestedat m’obliga a confessar que fins ara no s’ha produït aquest cas, però, per què no esperar-lo del seu talent?

 

            Aquest és un missatge d’esperança. Tinga fe. De moment, pense amb força en açò: el món està poblat d’éssers com vostè. Sintonitze el seu aparell receptor exactament en els 1733 quilocicles, en la banda de 720 metres. A qualsevol hora del dia o de la nit, en hivern o en estiu, amb pluja o amb sol, podrà escoltar les veus més diverses i inesperades, però també més plenes de melancòlica serenitat: la d’un capità que refereix, des de fa catorze anys, com s’enfonsà el seu vaixell sota l’atziaga tempesta sense que ell es decidís a compartir la seua sort; la d’una dona minuciosa que perdé el seu únic fill en la poblada nit del 15 de setembre; la d’un ex-dictador centre-americà, la d’un ventríloc. Tots contant interminablement la seua història, tots demanant compassió.  

 

TRADUCCIÓ: Bruno BETTELHEIM ?No hay padres perfectos? (Good enought parents) Biblioteca de Bolsillo – CRÍTICA, S.L. Barcelona 1988.

Primera Part.

Capítol 9. Al voltant de la disciplina

‘Els xiquets necessiten models més que crítics’ Joseph Joubert, Pensées, 1842

            Molts pares mostren una preocupació comprensible per la
millor forma de disciplinar els seus fills, per la manera d’infondre’ls sentit
de la responsabilitat i ensenyar-los a ser disciplinats en els seus actes i
reaccions. Aquesta preocupació és d’allò més natural en vista de l’estesa  que està la manca de disciplina en la
societat, i especialment entre els joves. Actualment no solament hi ha grans
variacions entre les teories de  la
disciplina, sinó que el concepte mateix no sembla gaudir de popularitat.  La immensa majoria dels pares que m’han fet
preguntes al voltant de la disciplina volien conèixer la meua opinió sobre el
càstig dels xiquets –com i quan cal castigar-los, per exemple- i quasi sempre
pensaven en el càstig  corporal. Aquests pares,
malgrat a que verdaderament desitjaven educar  bé els seus fills i es preocupaven per la
millor manera de disciplinar-los, no  s’havien aturat a reflexionar sobre el
significat real de la paraula “disciplina”. D’haver-la buscat en un diccionari,
hagueren descobert que només l’última de les definicions que es donen suggereix
que la paraula també pot significar càstig. El Shorter Oxford English Dictionary defineix la disciplina de la
manera següent:

                        1.
Instrucció que s’imparteix a deixebles o estudiants; ensenyament;       aprenentatge; educació. 2. Una branca de
la instrucció: un departament del    coneixement.
3. L’ensinistrament d’estudiants i subordinats en la conducta i   l’actuació apropiades instruint-los i
exercitant-los-en; ensinistrament mental i   moral.
4. Una condició ensinistrada. 5. L’ordre que es manté i observa entre     persones sota control o manament. 6. El
sistema per mitjà del qual es manté l’ordre
en una església. 7. Correcció, càstig; també una pallissa o alguna coa             semblant.

            El Webster’s New
World Dictionary
indica que el sentit que se li dóna a Nord-Amèrica a
aquest vocable no és molt diferent:

                        1. Una
branca del coneixement o del saber. 2. a) Ensinistrament que desenvolupa
l’autodomini, el caràcter o l’ordre i l’eficiència; b) Control estricte per a
imposar obediència. 3. El resultat de tal ensinistrament o control;
específicament  autodomini o conducta
ordenada. 4. Un sistema de regles , per exemple per a la conducta dels membres
d’una ordre monàstica. 5. Tractament que corregeix o castiga.

            Cite aquestes
definicions amb cert detall perquè ambdues demostren que, si bé la paraula pot ser
usada en el sentit de càstig, no és aquest el seu significat més important. La
idea d’instrucció és suprema. Les definicions nord-americanes, comparades amb
les britàniques, insisteixen en l’autodomini, i sembla que això és el que els
pares nord-americans més desitgen per als seus fills. Per tant, el seu problema
resideix en com instruir als seus fills per a que adquirisquen una mesura sana
d’autodomini. Ja que només les últimes definicions d’aquest terme suggereixen
que “disciplina” també pot ser usada en el sentit de càstig, i en vista de que
fins i tot aquest significat se li dóna només a una subdivisió  especial d’una altra major, relativa a la
correcció, és molt discutible que “càstig” o “pallissa o alguna cosa semblant”
siguen bones maneres de corregir a algú.

       (segueix a l’interior de l’entrada)

 

            La primera definició de l’Oxford, que correspon al significat original de la paraula “disciplina”,
suggereix, a més, que es tracta d’una instrucció que s’ha d’impartir a
“deixebles”: dues paraules que tenen la mateixa arrel llatina: discipulus, és a dir, persona que aprèn.
La majoria de nosaltres associem el terme “deixeble” amb els deixebles de
Crist, que tan profundament admiraven i estimaven al seu mestre i als que tant
impressionava la seua persona, la seua vida, les seues ensenyances, que
procuraven seguir el seu exemple tan bé com podien. El seu desig més profund
era emular-lo, no solament perquè cregueren en els seus ensenyaments, sinó per
l’amor que li professaven i l’amor que ell sentia per ells. Sense semblant amor
mutu, l’ensenyament i l’exemple del mestre, tot i ser tan convincents en si
mateixos, mai haurien pogut canviar per complet les vides i les creences dels
deixebles. La seua història és una prova de que l’amor i l’estima tenen el
poder d’inspirar-nos a incorporar els valors i les idees d’altra persona en les
nostres pròpies vides i imitar la seua conducta. Pel mateix motiu, la
combinació d’ensenyament, exemple i amor mutu, adquireix la seua màxima
potència per a impedir-nos actuar en contra dels valors de tal individu.
Seguint aquesta línia de pensament, el mètode més segur d’inculcar valors
desitjables als nostres fills, així com l’autodisciplina necessària per a defensar-los,
hauria de resultar-nos obvi. 

            La idea de discipulat no entranya únicament aprendre
habilitats i dades específiques, sinó adquirir els mateixos d’un mestre a la
imatge del qual un desitja formar-se perquè admira la seua obra i la seua vida.
Açò sol portar aparellat un contacte personal estret i sostingut, significa que
una personalitat es forma sota la influència de l’altra. Es podria dir, doncs,
que la millor i més fàcil manera de convertir-se en mestre d’una disciplina és
ser primer, i durant un cert temps, el deixeble d’algú que haja dominat
verdaderament aquesta disciplina. Tenint en compte aquest significat de les
paraules “deixeble” i “disciplina”, com pot creure’s que és impossible imposar o forçar la segona a altra
persona? Cap disciplina que pague la pena adquirir pot imposar-se a força de
colps; certament, això seria contrari a la idea mateixa de discipulat. De fet,
la millor forma, que probablement també és l’única, de convertir-se en una
persona disciplinada consisteix en seguir l’exemple d’algú a qui s’admire, en
compte de ser instruït verbalment, la qual cosa, en el millor dels casos, només
pot ser una part del procés, i, certament, no s’adquireix disciplina mitjançant
amenaces. I si un creu que és el favorit del mestre, o, almenys, un dels seus
favorits, té encara major motivació per a formar-se a imatge seua o, resumint,
per a identificar-se amb ell.

            Quan més curta és la seua edat, més admira el xiquet als
seus pares. De fet, no pot fer altra cosa; necessita creure en la perfecció
dels pares per a sentir-se resguardat de perills. A imatge de qui pot
formar-se  excepte a la de les persones
que li fan de pares? Quines altres persones estan tan unides a ell i són tan
importants? I si les coses són com han de ser, ningú l’estima tant ni té tanta
cura d’ell com els seus pares. Tot xiquet desitja creure que és el favorit dels
seus pares; el temor a no ser-ho és l’arrel de la rivalitat entre germans, la
intensitat de la qual és una mesura d’aquesta ansietat. Naturalment, de vegades
els pares prefereixen un fill als altres, encara que s’enganyen ells mateixos
creient que els estimen a tots per igual. Estimar-los a tots per igual seria
negar les diferències individuals de xiquets que, per ser distints, no poden
agradar d’idèntica manera a la mateixa persona. En el millor dels casos, un
pare o una mare estimarà molt a cadascun dels seus fills –és el més freqüent-,
però a cadascun de distinta forma, per raons diferents i pròpies. La majoria
dels pares mostren més afecte per un fill en cert moment i per un altre en un
altre moment, a mesura cada xiquet va passant per les diverses etapes del
desenvolupament i, per tant, inspira distintes reaccions emotives en els seus
pares. Tot xiquet pateix quan té la impressió de no ser el favorit. Però si són
moltes les ocasions en que té motius verdaders per a pensar que és el favorit,
normalment açò li bastarà per a mantindre la creença de que ho és, almenys la
major part del temps; per sort, en aquesta situació, a l’igual que en tantes
altres, el desig és pare del pensament, i aquest ho és de la creença. Per
descomptat, tot açò només funciona si el desig del xiquet de ser, si no el favorit dels seus pares, almenys una de
les seues persones més favorites, no
es veu defraudat amb massa freqüència i excessiva severitat.

            En fer-se major, el xiquet deixarà d’admirar els seus
pares de forma tan exclusiva; en el cercle creixent de persones conegudes, els
pares començaran a semblar menys que perfectes. No obstant això, el desig de
ser el seu favorit conservarà tota la seua força, encara que ara incloga també
a mestres i a alguns amics, ja que la seua anterior necessitat d’admirar
incondicionalment els seus pares era tan forta i tenia arrels tan profundes,
que durant molt temps funcionarà amb una gran força en el seu inconscient, per
regla general fins que arribe a la maduresa, o potser fins i tot més tard.

            Així doncs, en la majoria de les famílies hi ha, per
sort, una base sòlida per al desig del xiquet de ser el deixeble dels seus
pares, d’estimar-los, admirar-los i emular-los, si no en tot, almenys en alguns
aspectes molt  importants; aquest desig
existeix, si no en el seu pensament conscient, per  descomptat en el seu inconscient. Però tothom
coneixem famílies en les que aquest no és el cas, en les què als pares no els
agrada massa el seu fill, se senten decebuts amb ell o no es comporten d’una
manera que inspire admiració i afecte. És molt possible que el xiquet que no
admira els seus pares ni desitja imitar-los trobe a una altra persona a la que
puga admirar i a la imatge de la qual puga formar-se.

            És la conseqüència natural de la dependència del xiquet
menut, de la seua necessitat de que tinga cura d’ell algú que posseïsca la
força suficient per a infondre-li seguretat, la qual persisteix fins que també
el xiquet haja assolit la maduresa. El perill en aquest cas rau en que el
xiquet  que no ha adquirit autodomini a
una edat primerenca, seguint l’exemple dels seus pares, i que s’ha convertit en
un adolescent díscol continue veient-se empès per la necessitat de trobar un
mestre al qui puga emular i que ara busque i trobe un mestre indisciplinat.
Exemple d’això és el membre d’una banda de delinqüents al que impressiona tant
el seu líder antisocial, que l’admira i l’imita, el que té conseqüències
desastroses per al jove i per a la societat. La disciplina amb que un d’aquests
delinqüents persegueix els objectius de la banda i obeeix als seu líder no és
més que una altra demostració de la necessitat que senten els individus joves d’unir-se
a algú que mereixi  la seua admiració,
encara que admiren a eixa persona per raons que la majoria de nosaltres
consideraríem dolentes. Potser que el jove ho sàpiga a algun nivell, encara que
siga vagament, però aquesta necessitat d’afeccionar-se a algú a qui puga
admirar i que, a canvi, semble oferir-li acceptació i seguretat és tan gran,
que ofega la veu de la raó.   

            Als pares correspon aprofitar la necessitat d’afecció que
sent el xiquet per a promoure l’autodomini en certes qüestions i, el que és
encara més important, un compromís intern durador que li faça ser una persona
disciplinada o, almenys, convertir-se en tal. Fins i tot quan un xiquet admira
els seus pares, els estima i, sentint-se volgut per ells, desitja ser igual que
ells, no és gens fàcil adquirir l’autodisciplina; hi ha molts pares que no són
tan disciplinats ells mateixos i que, per consegüent, no proporcionen una
imatge clara en aquest sentit al xiquet per a que la imite. A més, molts pares
intenten ensenyar autodomini d’una manera que provoca la resistència del fill
en compte de fer-lo gaudir aprenent-lo.

            Queda encara una altra dificultat: els xiquets tendeixen
a respondre  amb més facilitat –tant
positivament com negativa- si noten la força del compromís emotiu dels seus
pares, però el comportament disciplinat sol impedir la manifestació de
sentiments, fins i tot quan aquests són intensos. La pèrdua d’autodomini per part dels pares és el que més impressiona
els fills, perquè en aquests casos reben senyals poderosos. La paradoxa
consisteix en que l’ensenyament d’autodomini exigeix molta paciència per part
de l’ensenyant; però la paciència és una virtut silenciosa  i no causa una impressió tan profunda i
immediata com la seua pèrdua. Els pares deuen donar un nombre que sembla
infinit d’exemples d’autodomini i de paciència per a ensenyar-li al xiquet els
valors d’aquesta classe de conducta i per a influir-li i aconseguir que els
interioritze.

            L’adquisició d’autodisciplina és un procés continu però
lent que  comporta moltes passes curtes i
nombroses relliscades cap enrere, un  procés tan prolongat, que, en veure’l
retrospectivament, de vegades sembla no ser digne d’atenció, com si hagués
sigut “natural” i bastant indolor. Els pares, per haver oblidat com fou
realment l’esmentat procés,  tendeixen a
impacientar-se quan els fills ho passen malament durant el seu trajecte. A més,
tal vegada no recorden quina poderosa motivació era  la por al foc de l’infern i a la condemnació i
esperen que els seus fills adquirisquen autodisciplina fins i tot sense aquesta
classe d’agullons.

            Només amb que poguéssim recordar les dificultats que
passàrem  durant aquest procés
–l’indisciplinats que érem sovint i el molt que ens costà disciplinar-nos quan
érem xiquets, com ens sentíem delmats, per no  dir víctimes de verdaders abusos, quan els
nostres pares ens obligaven a comportar-nos disciplinadament en contra de la
nostra voluntat-, molt millor ens aniria a nosaltres i als nostres fills. Un
dels mestres més grans de la humanitat, Goethe, adverteix que només la
capacitat de recordar els nostres dies indisciplinats ens permetrà suportar bé
l’assalt de la conducta  indisciplinada
dels nostres fills. Un dels seus famosos epigrames diu:

            Digues-me, com suportes tan
còmodament

            l’arrogant conducta de l’exasperant
joventut?

            Si 
en altre temps jo no m’hagués comportat insuportablement,

            en veritat, que insuportables
serien.

 

            Goethe podia dir això amb la major facilitat i gaudir de
l’humor que contenia perquè ell havia assolit la veritable seguretat interna,
que li permetia comprendre amb alegria el comportament d’altra banda
“insuportable” dels joves. La mateixa sensació de seguretat en si mateix li
permetia recordar lliurement el difícil, fins i tot insuportable, que ell
mateix havia estat en els seus anys mossos, cosa que la majoria de nosaltres
estem temptats d’oblidar, suposant que l’amor propi no ens empenyi a
reprimir-lo o negar-lo.

            També nosaltres hauríem de recordar l’insuportables que
érem de xiquets i com ens molestava que els nostres pares no es mostressin
pacients i comprensius. Si fórem capaços de recordar-ho, tindríem molta més
paciència i comprensió en veure la incapacitat dels nostres fills de
disciplinar-se abans d’arribar a la maduresa; tindríem present que, en el
millor dels casos, la disciplina només poden adquirir-la a poc a poc i, sovint,
front a una gran resistència interna.

            Malgrat totes les dificultats i obstacles que hi ha en el
camí, és lògic que siguen els pares els encarregats de transmetre l’apropiat
tipus de disciplina, en vista de que el seu aprenentatge ha de començar tan
aviat i prossegueix durant tant de temps. Però, si bé els pares assumeixen
gustosament aquesta responsabilitat, es mostren menys disposats a acceptar la
necessitat d’ensenyar-la per mitja de l’exemple. De tothom és coneguda la vella
dita “Fes el que dic, no el que faig”, però seguin resistint-nos a reconéixer
que això senzillament no dóna resultat en l’ensenyament dels xiquets. Tant si
ens obeeixen com si no, en el més profund responen menys a les nostres ordres
que a la seua percepció dels nostres caràcter i conducta. Els nostres fills es
formen en reacció davant de nosaltres: quan més ens vullguen, més ens emularan
i més interioritzaran, no només el valors que alberguem conscientment, sinó
també aquells dels que ni nosaltres som conscients però que també influeixen en
els nostres actes; i quant menys ens vullguen i admiren, més negativament respondran
a nosaltres al formar-se la seua personalitat.

            Un estudi suec publicat el 1973 demostrà de manera
persuasiva que els adults ben disciplinats que viuen d’acord amb els seus
valors amb prou feines necessiten predicar autodomini als seus fills, i rarament
ho fan. En canvi, els pares que els diuen als seus fills que han de ser
disciplinats però que no donen ells exemple de disciplina són senzillament
ineficaços.

            El govern suec començà a sentir-se preocupat en veure que
el seu sistema, que proporciona seguretat econòmica per als seus ciutadans
pràcticament des del bressol fins a la sepultura, no assolia una de les seues
metes principals: eliminar la desorganització social. Malgrat tots els  esforços 
del govern, l’alcoholisme juvenil, el consum de drogues, el gamberrisme,
la delinqüència i el crim anaven en augment a l’igual que als  Estats Units. Encara que aquests problemes són
molt menys greus en Suècia que als Estats Units, foren el motiu de que el
govern portés a cap un estudi tant dels joves ben disciplinats i complidors de
la llei com delinqüents. Se suposava que els joves els pares dels quals eren
poc disciplinats i mostraven tendències antisocials tindrien tendències
semblants i serien proclius a la delinqüència. Però, per què alguns xiquets de
famílies acomodades, en les que semblant conducta no era la norma,  es feien delinqüents mentre que altres no? La
investigació demostrà que  ni les
circumstàncies materials ni la classe social exercien una influència
estadísticament significativa en el comportament. El factor decisiu per a
l’aparició de tendències antisocials o, pel contrari, d’hàbits disciplinats era
 l’ambient psicològic i emotiu que
regnava a la llar. 

            Els pares que majors èxits s’apuntaven en l’educació de
xiquets disciplinats eren, ells mateixos, persones responsables, rectes i
autodisciplinades, exemples vius dels valors que albergaven i que explicaven
lliurement als fills quan aquests els preguntaven al respecte. No sentien la
necessitat d’imposar els seus valors als fills i confiaven implícitament en que
aquests serien bones persones. De fet, fins i tot quan deliberadament s’exposà
a aquests joves a les males companyies com a part de la investigació, es
comprovà que havien interioritzat els valors dels seus pares tan bé, que no
corrien cap perill real. Si la curiositat empentava a alguns d’ells a
participar en les activitats d’algun grup de delinqüents o consumidors de
drogues, ho feien sempre de manera temptativa, era un experiment efímer i sense
conseqüències. Els semblava  senzillament
que la conducta delinqüent o antisocial del grup no era atractiva ni els anava;
no satisfeia les seues necessitats ni les seues inquietuds. I també ocorria el
contrari: quan s’obligava als delinqüents i als consumidors de drogues a
associar-se exclusivament amb grups de joves “carques”, no es produïa cap
millora significativa; ni tan sols temporalment abandonaven els seus hàbits
antisocials.

            L’esmentat estudi demostrà també que els xiquets difícils
no procedien necessàriament de llars que cabria considerar com indisciplinats o
desorganitzats, i que tampoc tenien pares visiblement antisocials; no s’estudià
als que sí els tenien. En compte d’això, es comprovà que els pares d’aquests
joves antisocials sovint tenien relacions discordants a causa de discrepàncies
en matèria de valors o, més a sovint, a la falta de conseqüència en aquest
sentit; no vivien d’acord amb els valors que professaven i que tractaven
d’imposar als seus fills. Si bé els pares havien procurat disciplinar els seus
fills i ensenyar-los els valors  i les
conductes que ells tenien per correctes, els xiquets no havien pogut
interioritzar eixos valors precisament perquè s’identificaven amb les inconseqüències
dels seus pares. Els pares esperaven d’aquests xiquets que fossin més
disciplinats que ells, però en la majoria dels casos ho eren molt menys.

            Nous estudis revelaren que, en allò referit a si els
xiquets estaven ben protegits per a no caure en pautes de conducta antisocial,
els valors  concrets que alberguessin els
pares amb prou feines importaven; és a dir, era igual que
els pares fossin conservadors o progressistes, estrictes o
permissius. El que sí tenia importància era la mesura en què els pares
visquessin d’acord amb els valors que pretenien ensenyar als seus fills.

            Els resultats d’aquestes investigacions tot just ens
sorprendran si tenim present un fet conegut: la millor forma de predir els
èxits escolars d’un xiquet consisteix en examinar el nivell escolar que
assoliren els pares. Si l’aprenentatge dels pares repercuteix tant en el dels
fills, no és estrany que, mutatis
mutandis
, el mateix passe amb la disciplina, atès que l’aprenentatge i la
disciplina són conceptes molt relacionats entre si, com resulta obvi a
l’examinar l’origen i les definicions de la paraula “disciplina”. En el cas de
l’aprenentatge, s’ha demostrat que de vegades la necessitat interna de rebutjar
els valors dels pares pot donar origen a la negativa a fer un bon paper en
l’escola, amb el que s’infligeix una derrota als pares, que en tots els altres
aspectes poden derrotar al fill; el mateix pot ocórrer en relació amb la
conducta disciplinada. Pot ser que un xiquet es negue a seguir l’exemple que
donen els seus pares simplement perquè li exigeix massa. Si ocorre açò, tot
depèn de la reacció dels pares davant d’aquest rebuig temporal d’alguna cosa
que el xiquet experimenta com un exemple massa difícil. Però la força que té
l’actitud dels pares tal vegada quede il·lustrada per l’arrencada espontània
d’ira que tingué un xiquet (nord-americà) de nou anys que un dia li va deixar
anar a son pare: “Ja sé per què treballes tant; perquè vols donar un bon
exemple als teus fills”. El pare quedà sorprès perquè no era eixe el seu
propòsit. Senzillament vivia d’acord amb els seus principis, que li feien
treballar bé i, quan feia falta, amb afany per causes que, al seu judici, ho
mereixien. No obstant, la influència del seu exemple era ineludible. El fill no
podia per menys de seguir l’exemple del pare i treballar més del que volia i
sentir-se culpable quan no treballava tant. Així, mentre es queixava del
comportament dels seu pare, l’anava interioritzant.

            De fet, l’ingenu comentari del noi és molt revelador.
Pensant que el seu pare actuava només per donar exemple als seus fills, el xic
tractava d’eliminar la necessitat d’interioritzar aquests valors paterns i,
d’aquesta forma, poder comportar-se d’una manera menys disciplinada. Per sort,
el pare sabé comprendre-ho així i el tranquil·litzà dient-li que, lluny de
voler donar exemple, i sabent que molt sovint resultava difícil viure d’acord
amb els principis, esperava que el fill, que era molt més jove, pogués
prendre’s les coses amb més calma i que no treballés tant que li impedís
divertir-se. Afegí que ell mateix no sempre havia estat tan treballador –no ho
havia sigut fins que trobà un treball que tenia sentit i era interessant- i que
en la seua joventut li agradava prendre’s les coses amb calma. El noi es va
prendre molt seriosament els comentaris del seu pare i es relaxà, però, en
fer-se major, es convertí en un jove encara més disciplinat que el seu pare.
Sense que se l’obligués a identificar-se ambla forma de vida del seu pare, acabà
fent seus els valors d’aquell, encara que, si als nou anys d’edat haguessin
esperat d’ell que fos tan conscienciós com un adult de vint-i-nou, és possible
que el resultat no hagués sigut tan favorable.

            La major impressió que els pares fan en un xiquet és quan
actuen amb naturalitat, sense prestar atenció a l’efecte de la seua conducta; i
l’exemple de la dignitat, del respecte a un mateix, és tan convincent, que un
xiquet no pot evitar el desig d’imitar als seus pares. Els pares que es
respecten a si mateixos no necessiten reforçar la seua pròpia seguretat
exigint-li respecte al fill. Segurs de si mateixos, no tindran la impressió de
que la seua autoritat es veu amenaçada i acceptarien que el seu fill mostre –de
vegades- manca de respecte per ells, com de vegades succeeix, especialment en
el cas dels xiquets de curta edat. Els pares saben que si es produeix aquesta
falta de respecte, és a causa de la immaduresa de judici, defecte que el temps
i l’experiència acabaran corregint. En canvi, exigir respecte revela al xiquet
uns pares insegurs que manquen de la convicció de que eixe respecte els serà
tributat de forma natural. El que s’exigeix es dóna a contracor, si és que es
dóna. I sempre s’experimenta, conscientment o inconscient, com a fruit de la
inseguretat interna de la persona que formula l’exigència. Qui voldria
formar-se a imatge d’una persona així? 
Per desgràcia, el fill de pares insegurs acaba sent insegur també.
Encara que no interioritze i, per tant, adopte l’actitud dels pares, la falta
de pares que confien en si mateixos basta per a que el xiquet, quan arribe a
l’edat adulta, siga una persona insegura.

            Sempre que un pare o una mare predique el que no
practica, la lliçó no produirà efecte, en el sentit que no serà generalitzat
més enllà de l’exemple específic. A dir veritat, quanta menys instrucció
deliberada donen els pares, i quan més visquen de conformitat als seus propis
valors perquè els resulta natural fer-ho, millor.

            En començar el present capítol he citat un comentari del
moralista francés Joubert “Els xiquets necessiten models més que crítics”.
Probablement en temps de Joubert, com ara, els pares eren més donats a  criticar i sermonejar que a confiar en la seua
pròpia eficàcia com a models per als seus fills. I, de fet, pot ser que, a curt
termini, la correcció produïsca resultats més immediats; però aquests resultats
tendeixen a ser  efímers si se’ls compara
amb el que aconsegueixen els models que brinden els pares.

            Corregir a un xiquet –per no parlar d’ordenar-li què deu
fer- produeix també l’efecte de disminuir el respecte que el xiquet sent per si
mateix, ja que crida l’atenció sobre les seues limitacions. Encara que obeïsca,
no traurà profit de la correcció; no s’estimularà la formació d’una  personalitat independent. Els principis de la
seua conducta, o els supòsits que hi davall d’ella, només canviaran si s’adona
que el canvi li farà guanyar  el que més
profundament desitja: respecte a si mateix. 

            Ser disciplinat per altres, estar d’acord a viure segons
les seues regles, fa que l’autodomini siga superflu. Quan altres persones
regulen els aspectes importants de la vida i la conducta d’un xiquet, aquest no
veurà cap necessitat d’aprendre a dominar-se, atès que altres ho fan per ell.
Per la mateixa raó, no pot aprendre a dominar-se abans d’assolir la maduresa
suficient per a comprendre per què és necessari i avantatjós adquirir aquesta
capacitat. El càstig pot obligar-nos a obeir les ordres que se’ns donen, però
en el millor dels casos, només ens ensenyarà a obeir a l’autoritat, enlloc
d’ensenyar-nos l’autodomini que intensifica el respecte a nosaltres mateixos.
Només després d’aconseguir l’edat en que som capaços de prendre les nostres
pròpies decisions, podrem aprendre a dominar-nos; cal que siga una edat bastant
primerenca, però no serà abans que puguem raonar per compte propi, atès que
l’autodomini es basa en el desig d’actuar d’acord amb les pròpies decisions,
que prendrem per mitjà de les nostres pròpies deliberacions.

             Resulta instructiu comparar les distintes
maneres en què els pares japonesos i occidentals ensenyen als seus fills:
control basat en ordres dels pares en la nostra cultura; autodomini basat en el
propi raonament en el Japó. Recentment s’ha portat a cap un estudi per a
descobrir per què els xiquets japonesos avantatgen als nord-americans en
l’escola. La comparació dels mètodes d’ensenyament, els materials pedagògics,
etc., no proporcionà cap pista; però quan els investigadors abordaren la
qüestió del control dels pares, es va fer obvi que hi havia diferències
culturals radicals que semblaven explicar les diferències en el rendiment
escolar. Quan els xiquets occidentals corrien pel supermercat, els seus pares
-sovint enutjats- els deien “estigues quiet d’una vegada”, això quan no els
cridaven. En el millor dels casos, la mare deia “Ja et vaig dir que no et
portessis així!”. La mare japonesa, típicament s’absté per complet de dir-li al
xiquet el que deu fer. En compte d’això li preguntarà: “Què creus que pensa el
botiguer quan et veu córrer així?”, o “Com creus que açò em senta a mi?”.

            De mode semblant, una mare occidental li ordenarà al seu
fill que menge alguna cosa, o li dirà que hauria de menjar-ho perquè és bo per
a  ell, però una mare japonesa
preguntarà: “Com creus que li anirà el teu rebuig a l’home que conreà aquestes
verdures per a que te les mengessis?”, o “Com creus que se senten aquestes
safanòries, que creixeren per a que te les menges, quan no te les menges?”.
Així, des d’una edat molt primerenca al xiquet occidental li diuen el que deu
fer, mentre que al xiquet japonès se l’encoratja, no solament a considerar els  sentiments dels altres –que és una part molt
important de la socialització japonesa i molt menys de l’occidental, pel que no
ens entretindrem a estudiar-la ací-, sinó també a pensar en el que fa en comptes
de limitar-se a obeir ordres.

            (Pel que fa al rendiment escolar, que era l’objecte de
l’estudi citat, es pot suposar que, en el cas el xiquet japonès, l’adquisició a
edat primerenca de l’hàbit de pensar les coses per compte propi representa per
a ell un avantatge més endavant, a l’escola, quan ha de dominar el material de
l’ensenyament. En canvi, al xiquet nord-americà no se li demana que base les
seues decisions i actes en les seues pròpies deliberacions; s’espera d’ell que
faça el que li manen. No només no se l’estimula a pensar per compte propi en
situacions que els seus pares jutgen importants, sinó que l’expectativa de que
actue com se li ordena pot tendir a desil·lusionar-lo en allò referit a la
importància dels seus propis processos mentals).

            La mare japonesa espera que el seu fill siga capaç de
decidir encertadament, però també li demana al seu fill que no la fique en  situacions compromeses: quedar mal és una de
les pitjors coses que poden ocórrer-li a una persona en la cultura japonesa
tradicional. La pregunta “Com creus que em sento –o que se sent el botiguer-
quan et portes així?” dóna a entendre al xiquet, que si corregeix la seua
conducta, li fa un gran favor a la seua mare o al botiguer. Que et demanen que
penses per compte propi i que actues solament basant-te en això, així com  que et diguen que pots fer-li un gran favor a
una persona important, intensifica el respecte a tu mateix, respecte que es veu
menystingut si t’ordenen que faces el contrari del que vols fer.

            D’igual importància per al conreu de l’autodisciplina –i
els japonesos són extraordinàriament disciplinats com a poble- és la paciència
amb que una mare espera que el seu fill prenga una decisió per compte propi.
Aquesta paciència dóna al xiquet un exemple important i, alhora, indica
implícitament la convicció de que, si se li dóna al suficient temps, ell solet
prendrà la decisió més encetada; i aquesta convicció, a més, intensifica en  gran mesura el respecte que el xiquet sent per
si mateix.

            Durant una estada prolongada al Japó mai vaig veure renyar
un xiquet. I tampoc vaig veure un xiquet plorant o barallant-se amb un altre.
Era impressionant veure com una mare ensenyava al seu fill a llevar-se les  sabates abans d’entrar en una habitació. Mai
vaig veure a ningú ordenant-li a un xiquet fer això; de fet, la mare,
típicament, no deia res, es limitava a esperar en silenci, pacientment, fins
que el xiquet feia el que s’esperava d’ell. Cert és que de vegades la mare li
indicava per senyes que encara no havia d’entrar a l’habitació. Però la majoria
de vegades no deia res; l’actitud pacient de la mare mentre esperava era l’únic
que es necessitava. En situacions paral·leles la majoria dels pares occidentals
no mostrarien tanta paciència, ni molt menys, sinó que immediatament es
posarien a donar ordres. Tal vegada el xiquet obeiria, però el seu ressentiment
tal vegada afloraria a la superfície més endavant, sota la forma d’una conducta
díscola. El que ocorre és que el pare o la mare que té pressa imposa disciplina, mentre que ensenyar autodisciplina requereix temps
i paciència, així com confiança en que el xiquet, per iniciativa pròpia, farà
l’indicat.

            Un altre contrast l’ofereix la manera en que els pares
nord-americans (o europeus occidentals) recullen el xiquet en l’escola bressol en
finalitzar la jornada si la comparem amb la forma que ho fa una mare japonesa. (A
propòsit, la mare japonesa en qüestió havia observat com es comportaven els
altres pares, doncs la seua filla era l’única japonesa de l’escola bressol).
Aquests pares, quan arribaven a l’escola bressol, s’afanyaven a posar-los
l’abric als xiquets i a fer-los eixir. Tot i que era obvi que els xiquets
desitjaven quedar-se una mica més, als pocs minuts ja se n’havien anat tots. La
mare japonesa entrava i s’asseia sense dir res, sense esforçar-se per cridar
l’atenció de la seua filla. Al final li deia a la xiqueta alguna cosa en veu
baixa, però no donava senyals de tindre pressa mentre la xiqueta seguia
ocupant-se de les coses que li interessaven. De vegades el procés d’eixir de
l’escola durava fins a una hora i després se n’anaven les dues tan contentes.

            Heus ací una xiqueta que veia com es respectaven les
seues necessitats, que la seua mare no donava al seu propi desig d’anar-se’n
precedència davant el desig de la xiqueta d’efectuar una transició lenta  d’estar en l’escola bressol a estar amb sa
mare. A més, la mare li donava a la seua filla una demostració d’autodomini que
podia comparar-se favorablement amb el que havien de suportar els altres
xiquets. Aquest exemple, més que qualsevol altra cosa, li ensenyaria a la
menuda el valor del seu propi autodomini.

            Aquest respecte arrelat per la manera en que el xiquet
adquireix autodisciplina no és privatiu, ni molt menys, de la cultura japonesa.
 L’antropòloga nord-americana Ruth
Benedict, per exemple, descriu la sorpresa que li produí veure la paciència amb
que els indis americans esperen fins que els seus fills han acabat els
preparatius, prenent-se tot el temps que consideren necessari, per a fer el que
se’ls ha demanat que facen. Compta que no va poder estar-se’n de donar-li pressa
al xiquet, però  que, en anar a fer-ho,
desistí en notar tanta desaprovació en els indis que es trobaven presents.
Sentí vergonya per haver demostrat tan poc respecte per la necessitat del
xiquet de procedir lentament, per a poder convèncer-se a si mateix de que feia
la tasca perquè volia fer-la, no només perquè li ho havien ordenat.

            Els nord-americans tenen pressa: forma part de la nostra
cultura.  Però, per desgràcia,
l’autodomini no s’aprèn de pressa; exigeix molt de temps i molta paciència. Als
nostres fills se’ls dóna pressa pràcticament des que naixen. Un estudi
realitzat en una sala d’obstetrícia revelà que ni tan sols al recent nascuts
se’ls concedeix temps per a que es decidisquen, sinó que les mares els
apressen. L’expressió que usaven amb més freqüència era “Vinga!”, juntament amb
altres comentaris, molts d’ells crítics: “Vinga,  desperta!”, “Vinga, has de beure mes de trenta
grams!”, “Vinga, obre la boca!”, “Vinga, eructa!”, “Vinga, fes-ho per a que ho
veja aquesta senyora!”.

            Darrere de tan constrenyiment i de tanta pressa no està
només la impaciència de la mare i el seu desig de que el xiquet acabe
d’alimentar-se, sinó que hi ha també la convicció interna de que el xiquet no
farà el que li convé a menys que se l’obligue a fer-ho. En canvi, davall de la
paciència de la mare japonesa es troba la seua convicció de que el xiquet,  per ser el seu
fill, quan se li permeta pensar per si mateix, prenent-se el temps que
considere necessari, farà el que li convé. I aquesta creença l’alleuja de les
preocupacions pel futur del menut i, a més, indueix a aquest a mostrar-se a
l’altura de la bona opinió que la mare té d’ell. En canvi, la majoria dels
xiquets nord-americans, pràcticament des del moment de nàixer, pateixen per
culpa de la convicció materna de que, a menys que se’ls empenti o se’ls
constrenyi, no faran el que més els convé.  A causa d’aquestes preocupacions, el xiquet
està tens i poc disposat a cooperar, la qual cosa incrementa les preocupacions
de la mare i aleshores les coses resulten més desagradables per ambdós.

            No
podem imitar el model japonés; la nostra cultura, la nostra història i els
nostres valors són massa diferents. Però podem usar-lo per a recalcar la
importància que, en allò referit a adquirir autodomini i autodisciplina, tenen
la fe dels pares en els seus propis valors i la confiança en el fill. La falta
de confiança dels pares i, encara més, els seus dubtes sobre com serà el fill
són la causa de que a molts xiquets els resulte  tan difícil adquirir suficient confiança en si
mateixos, que és la base necessària del respecte per un mateix. Els meus pares
saben el que es fan,  pensa un xiquet,
així que deuen d’haver descobert en mi algun defecte greu que jo desconec: la
qual cosa és raó suficient per a començar a dubtar d’un mateix. Tot això és
perjudicial per a la confiança en un mateix i el respecte per un mateix, sobre els
quals pot edificar-se l’autodisciplina! La verdadera autodisciplina es basa en
el respecte per nosaltres mateixos que ens dóna. Per això, mancar de confiança
en un mateix i de respecte per un mateix no només obra en detriment de la
capacitat d’adquirir autodisciplina, sinó que, a més, fa que aquesta adquisició
siga pràcticament impossible.

            Tota emoció que ens tinga en el seu poder ens emmotllarà
–per exemple , l’amor i l’admiració d’un xiquet pels pares- i, per tant, és
potencialment bona o dolenta. El xiquet de curta edat no pot distingir entre el
que està bé i el que està malament des del punt de vista moral.  L’únic que coneix és el que li produeix una
bona sensació i el que no li la  produeix, el que li agrada i el que no li
agrada. Per consegüent, l’amor filial l’induirà a emular als pares, qualsevol
que siga la naturalesa de la moralitat d’aquests; el xiquet s’identificarà tant
amb els trets bons com en els dolents.

            Per exemple, amb freqüència els fills de pares alcohòlics
que els maltracten quan estan embriacs acaben sent alcohòlics també, o es casen
amb alcohòlics. Molt abans que el xiquet comprenga la connexió entre
l’alcoholisme i els abusos, potser que ja haja aprés a admirar la força dels
seus pares i a estimar-los pel bé que dispensen. La identificació amb els pares
té lloc a una edat molt primerenca i queda tan ancorada en els estrats més
profunds de la personalitat en desenvolupament, que només amb grans dificultats
aconsegueixen arrencar-la les experiències posteriors. Aquesta identificació
primerenca pot motivar a una persona fins i tot quan ja és adulta, de tal
manera que continua mantenint-la, sobretot quan desperta emocions profundes.

            Tal com suggereix aquest exemple extrem, els pares tenen
poc poder per a dictar els aspectes de la seua personalitat amb els quals els
seus fills s’identificaran; no n’hi ha cap, o molt pocs alcohòlics que vulguen
que els seus fills seguisquen els seus passos cap a l’alcoholisme. Ja que no
sabem amb quin dels nostres trets s’identificarà el nostre fill, hem de buscar
la conseqüència en les nostres personalitats i actes, com demostra clarament
l’estudi realitzat a Suècia. Per suposat, com cap de nosaltres és perfecte,
l’únic que podem esperar és que les característiques que nosaltres considerem desitjables siguen les que dominen de manera
inconfusible en nosaltres, no perquè desitgem que el nostre fill ens imite, com
el xiquet de nou anys pensava que volia son pare, sinó perquè desitgem ser la
classe de persona que posseeix aquestes característiques positives. Si ens
entossudim en ser aquesta classe de persona, els nostres trets desitjables
seran tan atractius a ulls del fill, que aquest s’identificarà molt intensament
amb ells. Més endavant, quan es faça major, jutjarà per  si mateix quins trets dels seus pares són
positius i quins són negatius, i decidirà amb quins vol identificar-se; però
aquestes decisions madures s’empelten en identificacions prèvies que tingueren
lloc molt abans de l’edat de la raó. Per tant, podem comprendre l’atractiu
inconscient que el comportament alcohòlic que, quan són adults, detesten
conscientment l’alcoholisme; però també veiem l’atractiu inconscient que la
disciplina dels pares té per als fills que s’identifiquen amb aquesta
característica molt abans de que puguen apreciar conscientment el valor de
semblant comportament.