IV FESTA ESTELLÉS del Bloc Jaume I de l’Alcúdia

ivfesta estellés

Un any més l’associació Bloc Jaume I de l’Alcúdia organitza la Festa que va establir Josep Lozano per retre homenatge a un dels nostres poetes més il·lustres i prolífics: Vicent Andrés Estellés.
La Festa començarà amb un sopar a la plaça del Tirant lo Blanc, a partir de les 21:30 hores, només heu de dur l’entrepà i el tiquet de col·laboració de 3€, que el podreu aconseguir a L’Esplai Llibres des del dia 1 de setembre i els dies 9 i 10 de setembre a la Casa de la Cultura en horari de 19:30 a 20:30, de la resta ens encarreguem nosaltres.

En acabar el sopar, podrem gaudir de les veus dels qui s’apunten a temps per recitar poesies d’Estellés o d’altres poetes de renom, intercalades per balls a càrrec del Grup de Dansa de l’Alcúdia i músiques a càrrec de Pau Miquel Soler, Colla la rosca dolçainers i tabaleters de L ‘ Alcudia i la Coral Nova Creació, tot això conduït per Dani Miquel.

Si ja heu gaudit d’una nit tan especial altres edicions, us convidem a repetir-ho, i si no us convidem a que la descobriu.

Organitza Bloc Jaume I de l’Alcúdia, col·labora Ajuntament de l’Alcúdia.

III FESTA ESTELLÉS a l’Alcúdia.

El proper divendres 13 de setembre a les Runes del Convent tindrà lloc la III Festa Estellés de l’Alcúdia a les 9.30 de la nit.
 

Un any més, el Bloc de Progrés Jaume I organitza, amb el patrocini de l’Ajuntament, aquest sopar per rendir homenatge al poeta valencià Vicent Andrés Estellés. La celebració constarà d’un sopar de cabasset, i posteriorment es recitaran poesies de l’escriptor. Hi haurà també actuacions de la Coral Nova Creació, El Bolero, grup de danses de l’Alcúdia i Pau Alabajos què aprofitant que enguany és l’any Estellés ha publicat un treball anomenat “Mural del País Valencià”, on conjuga la música amb la poesia; aquest junt a la resta d’actuacions faran les delícies d’un públic entregat i àvid de poesia i cultura.
 

Visquen les Illes Salomó!. Traducció de la introducció del programa Carne Cruda de ràdio 3 d’ahir divendres a les 14 hores.

Visquen les Illes Salomó!!!

No fou una errada. És cert que el president del “Regne d’Espanya” -com li agrada dir a ell-, és també el “ministre de les Illes Salomó” –com el presentaren en la cimera del clima-. No fou una errada, almenys, no una errada completa: no som les illes Salomó però sí som les mines del rei Salomó, un pou sense fons en el que tothom tirem i només treuen uns pocs. Aquests sí que són miners: ens treuen l’or i ens tornen carbó. Per això als miners, el govern els lleva allò que els deu, perquè hi ha altres miners que han deixat seca la mina. I no paguen per això. Ni econòmicament ni penal. Ans al contrari, al damunt hem d’endeutar-nos nosaltres per a deixar-los els diners a ells. No som les illes Salomó, som les illes salomòniques: ens roben el nadó, ens demanen un rescat i quan el paguem, ens el tornen partit. Fins aplicant les solucions salomòniques ens equivoquem. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

Veiem, per exemple, com s’està solucionant el problema dels bancs en fallida. Ahir es publicà la xifra que finalment necessitaran ells per a eixir del pou en el que ens han enfonsat a nosaltres: 67.000 milions d’euros. Així ho han estimat dues auditories estrangeres contractades per fer el fet. A la xifra cal afegir-li altres dos milions d’euros, els que ens han costat aquestes dues auditories. Aquí no hi ha diners per a sanitat, educació o mineria, però a la que t’encantes el govern es gasta dos milions d’euros com si res. Doncs jo tinc dues preguntes: per què hem de contractar dues auditories, al damunt estrangeres, amb el que els diners tornen a anar-se’n fora? I per què no ho fa el Banc d’Espanya que, per cert, havia d’haver-ho fet abans de que fóra massa tard? En el regne del rei Salomó preguntes però mai et contesten. No hi ha contestació per a explicar per què li paguem dos milions d’euros a dues auditories estrangeres per dues setmanes de treball i al mateix temps li retallem 600 milions d’euros que li corresponen a la mineria per un any de treball i que afecten a la vida de 13.000 persones d’aquest país. ¡Visquen les Illes Salomó!

Tampoc ens han explicat per què Bankia-BFA ocultà 4.690 milions d’euros en pèrdues aposta per a enganyar als inversors i poder eixir a borsa, com denuncia un informe conegut ahir elaborat per l’associació d’usuaris de banca, ADICAE. Allò normal en Illes Salmó: els peixos grassos pugen el riu contracorrent, contra els nostres comptes corrents i mai els pesquen. També passa en la Justícia. Carlos Dívar, se n’anà ahir però no a Marbella sinó del Tribunal Suprem que presidia. Dimití després de setmanes d’escàndols i no donà ni una sola explicació. Es més, denuncià haver sigut objecte d’una persecució cruel. Al final va a resultar que no se’n va perquè haja fet res sinó per escapar de nosaltres. El ministre de justícia ha dit que “respecta” a l’ex president del Tribunal Suprem. Ja que s’ha d’estalviar es podria haver estalviat la declaració. En fer-la, ens demostra molt poc respecte a nosaltres i a l’àmbit judicial al que diu representar. En aquestes illes nostres, la justícia ho és tot menys salomònica. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

La solució al problema de la justícia espanyola el té la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. No li ha agradat que el Tribunal Constitucional haja legalitzat Sortu i proposa eliminar aquest òrgan i convertir-lo en una sala del Suprem. Curiosament no demanà la dissolució del Constitucional quan votà en contra de l’Estatut de Catalunya. Diu la presidenta que cal acabar amb el Constitucional perquè el seus jutges no són jutges, són polítics. Al final, haurem de donar-li la raó. S’haurà d’eliminar tots els òrgans en els que hi haja polítics: consells d’administració de bancs, comunitats autònomes, govern. Pel que es veu i s’escolta, els polítics no creuen que faça falta un tribunal que defense la Constitució. Serà perquè no creuen en ella. ¡Visquen les iIles Salomó!

 

No som les illes Salomó però sí les illes salomòniques. La solució als problemes en aquest país consisteix en partir-los en dos i tindre’n no un, sinó dos problemes. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

 

Necessitem dos, tres… mil Josep Lluís Baussets.

Que tot arriba és cosa sabuda. Que un dia o altre el nostre veí, amic i company en la lluita per la normalització de la nostra llengua Josep Lluís Bausset ens havia de deixar, ningú no ho dubtava. Però dos dies després, encara ens costa assimilar-ho.

Els records més estimats que vam passar amb ell van ser curiosament, fent el trajecte del trenet (ara Metro València) de l’Alcúdia a València els dilluns després de dinar, ell a la tertúlia del Micalet, i potser després al concert de la Banda Municipal de València; nosaltres a l’Escola de Magisteri. Ell sempre portava un llibre, com nosaltres, per si no hi havia ningú amb qui xerrar, capbussar-nos en la lectura. Però quan ens trobàvem no era el cas… de seguida ens posàvem a fer un repàs de l’actualitat política, i com no, de com n’era de difícil la normalització de l’ús de la nostra llengua. Explicava moltes anècdotes, però també sabia escoltar i sobretot, preguntar. Quan apareixia algun personatge que no coneixia a la conversa solia preguntar:”eixe… és dels nostres?”.

En algun apunt anterior – quan solíem escriure cada dia- potser vam comentar algun d’aquestes trovades, ara només ens queda el record, la seua ingent tasca per les nostres senyes d’identitat: la nostra llengua, les nostres tradicions (el Misteri d’Elx), el nostre esport (la pilota valenciana), la nostra cultura, música… a veure si algú es preocupa una mica del seu amplíssim llegat periodístic i compila els moltíssims articles que al voltant d’aquests temes i podem gaudir d’un record més vívid d’ell. 

En fitxers adjuntem una entrevista que li va fer Ramón Trullenque Peris el 2007.
 

TRADUCCIÓ: “Tot/No-res” d’EDGAR MORIN ?El Método 2. La vida de la vida? (en castellà)

Aquest text l’hem tret d’un arxiu de so (veu), dictat traduint directament del text en castellà, ja que en aquell moment no disposàvem de temps per a traduir-lo/transcriure’l.
Ja quasi ni el recordàvem, però llegint un altre text escrit per una bona amiga, el vam recordar, i li vam prometre penjar-lo ací. Ens ha costat bastant trobar-lo, entre tots els suports informàtics, però finalment el trobàrem.
Posats a transcriure’l, hi havia una part que no verbalitzavem correctament, i no enteníem què es podia escoltar en aquell final d’oració, així que primer pensàrem en anar a treure de nou el llibre de la biblioteca, però després caiguerem que, potser, estava per la xarxa, com així va ser. Finalment ací teniu el text traduït d’aquesta part i ACÍ l’enllaç al llibre sencer (en castellà, tornem a pregar que alguna editorial se’n faça càrrec i no haurem d’anar fent-ho nosaltres per estima a la nostra llengua).
Gaudiu-lo!

TOT. NO-RES.

L’individu-subjecte que emergeix al món per alguns instants en el tercer planeta d’un astre d’extraradi  és tot i és no-res. És tot perquè és un Tot, una galàxia de milers de milions d’inter-retroaccions atòmiques i mol·leculars, un munt de subsistemes en el qual cada parcel·la de la seua existència és fruit d’una mobilització auto-(geno-feno)-eco-re-organitzadora. És no-res perquè no és res més que un punt infinitesimal i fugaç en l’espai de la biosfera i del temps de l’evolució biològica. És Tot perquè és un irreductible, és No-res perquè és una mostra, un espècimen, una còpia reproduïble per milers de milions a l’infinit.

És Tot perquè és la totalitat concreta de la vida, la seua realització ontològica, l’explicació de la seua complexitat. És No-res perquè no és més que un moment parcel·lar, un tret efímer entre el no-res i l’esvaniment. És Tot perquè és el centre necessari de tota acció, interacció, producció, reproducció de la poli-organització vivent. És No-res perquè no és més que un corpuscle desordenat i agitat entre miríades d’altres corpuscles. És Tot perquè és el lloc i la fi de l’autoorganització, és no-res perquè la autoorganització continua, es perpetua, es desenvolupa, mentre que els individus es deterioren i moren.

És Tot perquè en la seua emergència, és el portador de totes les qualitats, el feix del qual s’anomena vida. És No-res perquè és el punt de caiguda i desintegració d’aquestes qualitats.

És Tot perquè el devenir, l’evolució, el desenvolupament de la vida es juguen sempre sobre l’aparició i l’aportació d’un individu mutant. És No-res perquè constitueix un esdeveniment aleatori, fortuït, produït per sort i per miracle en una hecatombe de gèrmens, espermatozous, ous.

És Tot perquè és el que té identitat i personalitat. És No-res, doncs és el producte d’un procés impersonal i anònim, anterior i exterior a ell.

És Tot perquè només ell té existència, és No-res perquè porta la mort en el seu naixement.

És Tot, ja que és la font de les seues computacions, accions, comportaments. És No-res perquè les seues computacions, les seues accions, els seus comportaments són geno-dependents i eco-dependents, entramats en cicles reproductius geno-reproductors i eco-perpetuadors.

És Tot perquè tot individu-subjecte és per a si, centre del món i valor absolut. És No-res en aquest univers en el que és excèntric, minúscul, infinitesimal, efímer. Aquest Un-Tot, aquest Tot-Un, aquest Tot-per-a-si, naix de No-res, torna a convertir-se en No-res, mentre que la vida segueix, precisament en i per altres Tots/No-res.

Quan més desenvolupa la seua individualitat i subjectivitat, l’individu-subjecte més és Tot/No-res i, en l’ésser humà, subjecte suprem i irrisori, la individualitat oscil·la més que mai entre el Tot i el No-res, participant de l’un i de l’altre. L’emergència en l’home d’aquest acabament inaudit que és la consciència, és al mateix temps la consciència del seu inacabament, de la seua immaduresa, de la seua fragilitat, de la seua dependència, de la seua incompletud.  Un Pascal descobreix al mateix temps, que l’home és, en la seua opinió, més ric, més digne, més verdader que l’univers que ell contempla i pensa que és un esguerrat lamentable que erra d’error en error. L’home sap que no té més que una vida, que és els seu únic bé, i vol engolir la idea de la seua pròpia mort experimentada, reconeguda, integrada, inacceptable, inintegrable, desintegrant a la vegada. L’horror antropològic a la mort, els mites de supervivència, renaixement, resurrecció, immortalitat, expressen la naturalesa, l’estructura, l’aspiració auto-transcendent  i la carència mortal de tot individu-subjecte.

Què irrisori aquest egocentrisme en el que ens prenem pel centre del món! Quina bogeria aquesta auto-transcendència en la que ens situem per davant dels altres éssers! Quina comèdia la d’aquesta existència, en la qual cada un juga un paper i és jutjat per seu paper a través d’equivocacions i embolics! Quina tragèdia la d’aquesta vida en la que el No-res absolut respon inexorablement a l’absoluta auto-afirmació del  jo! L’home pren consciència i rebutja la consciència d’aquesta tragèdia, aquesta comèdia, aquesta bogeria, aquesta irrisió que constitueix a la vegada el seu destí i el de tot ésser vivent, inclosos els bacteris que bullen per milers de milions al seu intestí.

Tot/No-res. Cal considerar la tragèdia, la aporia, allò al què es nega el seu racionalisme, allò de què és incapaç  l’objectivisme, el qual, no veient més que un objecte allà on hi ha un ésser subjecte, és insensible a allò concret de l’individu i a la vida de la vida. Però romandre en la fascinació de la tragèdia de l’aporia impedeix i devalua tota recerca d’intel·ligibilitat. L’Intel·ligible i el Tràgic no s’exclouen ni es complementen: es donen treball mútuament.

A part d’això, l’expressió Tot/No-res ens indica que l’individu-subjecte no és verdaderament Tot ni verdaderament No-res, i que hem de relativitzar mútuament aquests termes de Tot i de No-res. Es tracta d’un Tot que no és Tot, d’un No-res que és res, que oscil·len entre No-res del Tot i el Tot del No-res. Segons la rotació, l’angle de la presa de visió, el moment. L’individu-subjecte, tan aviat es pren cos, consistència, es fa central, ompli tots els camps; com s’esfuma, es retorça, s’ectoplasmitza, s’esvaeix, tornant a ser No-res i, si la nostra visió és poliscòpica i rotativa, aleshores veiem a la vegada el tot i el no-res.

En fi, si l’individu-subjecte és Tot i és No-res, el que es posa entredit no és només la realitat de la seua realitat, sinó la realitat de la nostra noció de realitat, el que ens suggereix que vivim en un principi de realitat molt poc realista (problema que emergeix en ‘La Conneissance de la Conneissance’ El Método 3).

Transcripció-traducció: Miren Etxezarreta ‘Podem reaccionar’

Extret del vídeo ‘Capitalisme- un itinerari crític’ que recull una àmplia entrevista amb aquesta lluitadora pels drets socials. ACÍ teniu l’enllaç al vídeo, us aconsellem que l’escolteu bé.

 La crisi està succeint  en un període en el que per una sèrie de raons, les classes populars estan molt afeblides en el seu poder de lluita i el capital està aprofitant per a forçar encara més, per a que el pes de la crisi caiga exclusivament en els treballadors i en les classes populars.

          Dit açò, cal plantejar-nos també que l’avantatge és que les persones som éssers humans que podem reaccionar. No hem de ser deterministes en el sentit de dir: ‘i amb la crisi tot ens va a anar pitjor’. Ens anirà a pitjor si ens deixem que ens vaja a pitjor.

          Aleshores el que preguntar-nos és, per què deixem que ens vaja a pitjor?, això ens portaria a la necessitat de reacció.

          El que no hem de fer mai és oblidar-nos de que la lluita de classes compta en la dinàmica del capitalisme. No fer determinisme i dir: ‘bé, la crisi sempre suposa empitjorament’. Sí, suposa empitjorament però podem reaccionar.

          Estem deixant perdre moltes de les conquestes dels treballadors, sense adonar-nos que tenim aquesta responsabilitat històrica, o siga, estem, ja sé que és una paraula forta, però diria, que estem traint a les generacions que han lluitat tant per aconseguir uns drets socials millors. Aleshores açò és molt greu, em sembla a mi. Tenim en compte que estem abandonant tota la nostra responsabilitat històrica i no hem de pensar que és alguna cosa que ens han regalat. És quelcom que s’ha conquerit.

          Es pot destruir el capitalisme per ell mateix? Difícil, i el dolent seria pensar que si es destrueix per ell mateix, què vindrà darrere… Pense que per a que el capitalisme es destruïsca i continue el sistema humà que vinga darrere, necessitarem estar treballant per a això des d’ara.

          Estem veient que la concentració de riquesa i la concentració de poder és cada vegada major; si no es reacciona tindrem una societat completament tirànica.

          Realment jo crec que ara, l’important és seguir construint des de baix, i en aquest sentit, jo sóc relativament, només relativament, optimista. És a dir, cada vegada hi ha major grups de gent fent coses alternatives, algun dia, tot això podrà catalitzar i aleshores, vull pensar o em sembla a mi, que l’important és no sentir-nos tant derrotats i tant impotents com per a dir: ‘no podem fer res’. Malgrat tots els esforços del capitalisme, segueix havent gent que està intentant transformar la societat i segueix havent gent així en el món sencer.

         Aleshores, bé, en aquest sentit, jo sóc històricament optimista. 

Pa Negre d’Emili Teixidor.

Des de finals del 2008 que teníem aquesta lectura en el munt de llibres pendents. Veure la pel·lícula dues vegades (la primera, lamentablement en castellà, una segona en català) va provocar que allarguéssim encara més l’hora de mamprendre-la. Tot perquè ens va deixar les dues vegades un mal de panxa i d’ànima impressionants. A poc més de la meitat de la seua lectura, us hem de dir que la novel·la és més suportable en les formes que la pel·lícula, encara que el rerefons de la postguerra sempre és dolent i anguniós. 

Un capítol curt, el 17, ens va agradar sobremanera i per això us el copiem dintre d’aquesta entrada. Ja l’hem llegit moltes vegades i ara, en copiar-lo ens ha tornat a emocionar… esperem que us agrade també i si encara no l’heu llegida, us la recomanem, i comenceu sense por, que no hi ha tan ‘mal rotllo’ com a la pel·lícula. 

 

            Em pregunto per que hi ha coses que m’han quedat gravades a la memòria i altres que he oblidat completament. ¿I com sé que les he oblidat, si no les recordo? Potser perquè hi ha uns buits entre record i record, uns espais en blanc entre escena i escena, uns interrogants que floten deslligats de tot, una quietud entre emocions diferents. Com el sot, el buit, que deixa al llit un cos que ja no hi reposa.

 

            I per què hi ha moments a la vida que ens aturem per mirar enrere i convocar aquestes imatges mig perdudes, enterrades pels anys. ¿Quina mena de nostàlgia és aquesta que ens fa recordar temps terribles, escenes odioses, personatges abominables…? ¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d’aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n’allunyem, tot tenyit amb una llum de recança? ¿Hi ha alguna llei de selecció dels records que actuï com un sedàs, que deixi caure allò que no ens convé retenir i guardi allò que és significatiu,vertebrador, essencial a la nostra vida? ¿Hi ha una mena de medul·la central que serveixi de dipòsit i permeti la circulació secreta, limfàtica, dels records, per poder impregnar el nostre viure i obligar-nos a ser qui som i no uns altres, com seríem si oblidéssim el que no volem reviure ni en la memòria?

 

            ¿l per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿0 és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre’ls millor, comprendre’n alguna cosa, treure’n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d’un bassiol després d’una tempesta? ¿El passat intentaria donar així un sentit a l’absurd delpresent?

           

            ¿Té alguna direcció o un fil argumental, la memòria? ¿Per què m’acompanyen encara aquella masia paterna, aquells horts de fruiters que l’envoltaven, aquell bosc impenetrable si no era amb el cap ple de fantasmes i de pors, aquell paisatge amable de turons sorrencs amb un fons de cingleres invisibles i muntanyes blaves que el contenia? ¿Què em volen dir els records que se’m presenten sense ordre aparent i amb una barreja d’espais, amb tanta insistència? ¿Per què no guardo amb la mateixa emoció delicada la visió del mas dels avis materns i de tota la llarga família de la mare? ¿Per què uns paisatges viuen en nosaltres i uns altres no? ¿Per què unes persones, parents o no, tenen la clau per entrar dins nostre, i altres són expulsats a les tenebres externes, com deien els frares que eren rebutjats els malvats, indignes de trepitjar el llindar de la memòria? ¿Serà veritat l’existència invisible d’aquella misteriosa filera de morts de què parlava l’àvia Mercè, donant-se les mans els uns als altres com per no enfonsar-se definitivament en l’abisme, el darrer dels quals —el que nosaltres hem conegut en vida— té el braç estès i la mà oberta fins a fer-nos pessigolles a l’esquena o als peus, sempre sota nostre, enfonsats en el món invisible i enganxats a la llarga filera de la qual només coneixem la penúltima grana del rosari?

            A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem al bosc a collir múrgoles o farem una truita de múrgoles i rossinyols, o carnús, que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill, i de l’oncle Bernat i els mossos…, paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.

            Tupí, escó, múrgoles, rossinyols, corriols, bruguerars, carnús, aiguanaf, pomes camoses, les contínues, les rebobines, la resclosa, els bagants, els clemàstecs per penjar les olles al foc, el camp de corretjoles i ravenisses, l’herba per fer florir el formatge al formatger, l’enclusa per ferrar la ferradura al cavall, els animals guits que no són de fiar perquè tiren guitzes, adinerar un terreny…

            Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petit de tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.

            Sense pares, a la Ploramiques i a mi només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només que paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols, palets de riera, paraules.

Traducció de conte: AUGUSTO MONTERROSO ?L’eclipsi?

Per començar l’any que ens durà (segons els maies) un canvi de paradigma social, aquest conte ens pot obrir els ulls perquè deixem el nostre etnocentrisme, perquè entenguem que la nostra manera de conéixer el món on vivim no és l’única ni la vertadera. Bon any! 

AUGUSTO MONTERROSO

“L’eclipsi”

            Quan fra Bartolomé Arrazola es va trobar perdut acceptà que ja res podria salvar-lo. La selva poderosa de Guatemala l’havia capturat, implacable i definitiva. Davant la seua ignorància topogràfica es va asseure amb tranquil·litat a esperar la mort. Va voler morir allà, sense cap esperança, aïllat, amb el pensament fix en l’Espanya distant, particularment en el convent de ‘Los Abrojos’, on Carles cinquè condescendí una vegada a baixar de la seua eminència per dir-li que confiava en el zel religiós de la seua llavor redemptora.

            En despertar es trobà envoltat per un grup d’indígenes de rostre impassible que es disposaven a sacrificar-lo davant un altar, un altar que a Bartolomé li semblà com el jaç en el qual descansaria, per fi, dels seus temors, del seu destí, de si mateix.

            Tres anys en el país li havien conferit un mitjà domini de les llengües nadiues. Intentà alguna cosa. Digué algunes paraules que foren compreses.

            Aleshores florí en ell una idea que tingué per digna del seu talent i de la seua cultura universal i del seu ardu coneixement d’Aristòtil. Recordà que per a eixe dia s’esperava un eclipsi total de sol. I disposà, en allò més íntim, valdre’s d’aquell coneixement per a enganyar als seus opressors i salvar la vida.

            – Si em mateu –els va dir- puc fer que el sol s’obscurisca en la seua altura.

            Els indígenes el miraren fixament i Bartolomé sorprengué la incredulitat en els seus ulls. Veié que es produïa un petit consell, i esperà confiat, no sense cert desdeny.

            Dues hores després el cor de fra Bartolomé Arrazola rajava la seua sang vehement sobre la pedra dels sacrificis (brillant sota l’opaca llum d’un sol eclipsat), mentre un dels indígenes recitava sense cap inflexió en la veu, sense pressa, una per una, les infinites dates en què es produirien eclipsis solars i lunars, que els astrònoms de la comunitat maia havien previst i anotat en els seus còdex sense la valuosa ajuda d’Aristòtil.

 

Traducció de conte: AUGUSTO MONTERROSO ?Un de cada tres?

Comencem un nou apartat: Traduccions de literatura en castellà. Ho fem amb Augusto Monterroso i un conte que ens ha descol·locat. Aquest home era un visionari, llegiu i ja em direu si això no està plenament d’actualitat i exactament reflectit a les xarxes socials. 

I ja aprofitem i us desitgem un Any Nou 2012 ple de salut i de felicitat, la resta ja vindrà, i si no, amb això ja ens donem per pagats. Gaudiu del conte, que té molt per a reflexionar. 

AUGUSTO MONTERROSO

“Un de cada tres”

 

            ‘Més voldria trobar qui escoltés les meues que qui em contés les seues’ Plaute

 

            Està dintre dels meus càlculs que vostè se sorprenga en rebre aquesta carta. És probable, també, que al principi la prenga com una broma sagnant, i quasi segur que el seu primer impuls siga el de destruir-la i llençar-la lluny de si. I, no obstant, difícilment cauria en un error més greu. Vaja en el seu descàrrec que no seria el primer en cometre’l, ni l’últim, tanmateix, en penedir-se’n.

 

            Li ho diré amb tota la franquesa: em fa vostè llàstima. Però aquest sentiment no només resulta natural, sinó que està d’acord amb els meus desigs. Pertany vostè a eixa taciturna porció d’éssers humans que troben en la commiseració aliena un lenitiu al seu dolor. Li pregue que es console: el seu cas no té res d’estrany. Un, de cada tres, no busca una altra cosa, en les més dissimulades fórmules. Qui es queixa d’una malaltia tan cruel com imaginària, la que s’anuncia aclaparada pel feixuc fardell dels deures domèstics, aquell que publica versos queixosos (no importa si bons o dolents), tots estan implorant, en l’interès dels altres, una mica de compassió que no s’atreveixen a prodigar-se ells mateixos. Vostè és més honrat: desdenya versificar la seua amargura, encobreix amb elegant decòrum el balafiament d’energia que li exigeix el pa quotidià, no es fingeix malalt. Simplement conta la seua història, i, com fent un graciós favor als seus amics, els demana consells amb l’obscur ànim de no seguir-los.

 

            A vostè li intrigarà saber com m’he assabentat del seu problema. Res més senzill: és el meu ofici. Aviat li revelaré quin ofici és eixe.

 

            Continue. Fa tres dies, sota un sol matinal poc comú, abordà vostè un autobús en el cantó de Reforma i Sevilla. Amb freqüència les persones que afronten eixos vehicles ho fan amb expressió desconcertada i se sorprenen quan troben en ells un rostre familiar. Quina diferència en vostè! Em bastà amb el fulgor amb què brillaven els seus ulls en descobrir una cara coneguda entre els suats passatgers, per a tindre la seguretat d’haver-me topat amb un dels meus afavoridors.

 

            Obeint a un hàbit professional vaig afuar furtivament l’oïda. I en efecte, tot just havia vostè complit, de pressa, amb les salutacions de rigor, es produí l’inevitable relat de les seues desgràcies. Ja no em va quedar cap dubte. Exposà els fets en tal forma que era fàcil veure que el seu amic havia rebut les mateixes confidències no més enllà de vint-i-quatre hores abans. Seguir-lo fins el seu domicili fou com de costum, la part de les meues disciplines que, m’agradaria saber la raó, complisc amb més plaer.

 

            Ignore si açò li servirà d’enuig o de joia, però em veig en la urgència de repetir-li que el seu cas no és singular. Vaig a exposar-li en dues paraules el procés de la seua situació present. I si, encara que ho dubte, m’equivoque, tal error no serà una altra cosa que la confirmació de la infal·lible regla.

 

            Pateix vostè una de les malalties més normals en el gènere humà: la necessitat de comunicar-se amb els seus semblants. Des que començà a parlar, l’home no ha trobat res més grat que una amistat capaç d’escoltar-lo amb interès, ja siga per al dolor com per a la joia. Ni l’amor iguala aquest sentiment. Hi ha qui es conforma amb un amic. Existeixen aquells que no en tenen prou amb mil. Vostè correspon als últims, i en eixa simple correspondència s’originen la seua desgràcia i el meu ofici.

 

            M’atreviria a jurar que s’inicià vostè referint el seu conflicte amorós a un amic íntim, i que aquest el va escoltar atent fins el final i li oferí les solucions que cregué oportunes. Però vostè, i d’ací arrenca la interminable encadenament, no considerà encertades eixes fórmules. Si li proposà amb fermesa tallar, tal i com es diu, en sec, vostè troba més d’un motiu per no donar per perduda la batalla; si, pel contrari, el seu consell fou seguir el setge fins la conquesta de la plaça, vostè s’inundà de pessimisme i ho veié tot negre i perdut. D’ací a buscar el remei en una altra persona tan sols hi ha poc més d’un pas. Quants n’ha fet vostè?

 

            Mamprengué un esperançat pelegrinatge, fins a exhaurir la seua concorreguda llibreta de direccions. Fins i tot tractà (amb èxit creixent) d’entaular noves relacions per esgotar el tema. no és estrany que de colp, reparés en que el dia només té vint-i-quatre hores, i en que eixa desconsideració astronòmica constituïa un monstruós factor en la seua contra. Fou necessari multiplicar els mitjans de locomoció i plantejar un horari de subtil exactitud. L’ús metòdic del telèfon vingué en el seu auxili i eixamplà, és cert, les seues possibilitats; però aquest antiquat sistema encara és un luxe, i el setanta per cent d’aquells als qui vostè vol tindre assabentats manquen d’aquest dubtós avantatge.

      

            No content amb els desvetllaments i l’insomni, començà vostè a matinar per guanyar un temps cada vegada més fugitiu i irreparable. El seu descurat endreç personal es féu notori; la barba li cresqué feréstega; els seus pantalons, abans impecables, es veren envaïts per les genolleres, i una obstinada pols grisa cobrí de feixuguesa les seues sabates. Li semblà injust, però hagué d’acceptar el fet que, si bé vostè matinava ple d’entusiasme, escassejaven els amics disposats a compartir eixa vehemència matinal. Així, cal dir-ho?, ha arribat el moment ineludible en que vostè és físicament incapaç de conservar ben informat l’ampli cercle de les seues relacions socials.

 

            Eixe moment és també el meu moment. Per una modesta suma mensual jo li oferisc la solució més apropiada. Si vostè l’accepta –i puc assegurar que ho farà perquè no li queda altre remei- relegarà a l’oblit l’incessant vagarejar, les genolleres, la pols, la barba, els fatigosos telefonemes.

 

            En poques paraules: estic en condicions de posar a la seua disposició una excel·lent radiodifusió especialitzada. Dispose en l’actualitat (per la sensible mort d’un antic client afectat per la Reforma Agrària) d’un quart d’hora que, si tenim en compte l’avançat de les seues confidències, seria més que suficient per a sostenir les seues amistats ja no diguem al dia, però al minut, del seu apassionant cas.

 

            Crec sobrer enumerar a vostè els avantatges del meu mètode. No obstant això, li insinuaré alguns:

            1er – L’efecte sedant sobre el sistema nerviós està garantit des del primer dia.

            2on – Discreció assegurada. Encara quan la seua veu podrà ser rebuda per qualsevol subjecte posseïdor d’un aparell de ràdio, jutge improbable que persones alienes a la seua amistat vulguen seguir una confidència els antecedents de la qual desconeixen. Així, es descarta tota possibilitat de curiositat malsana.

            3er – Molts dels seus amics (que hui escolten amb desgana la versió directa) s’interessaran vivament per l’audició radiofònica amb només que vostè mencione en ella els seus noms de forma oberta o al·lusiva.

            4rt – Tots els seus coneguts estaran informats al mateix temps dels mateixos fets. Circumstància que evita gelosies i reclamacions posteriors, doncs solament una descurança, o un atzarós desperfecte en el propi aparell, col·locaria a algun en desavantatge respecte dels altres. Per a eliminar eixa contingència depriment cada programa s’inicia amb una breu sinopsi d’allò narrat amb anterioritat.

            5é – El relat cobra major interés i varietat, i pot amenitzar-se, quan així es considere oportú, amb il·lustratives seleccions d’àries d’òpera (no insistiré sobre la riquesa sentimental de les italianes) i trossos dels grans mestres. Un fons musical adequat és obligatori per reglament. A més, una àmplia discoteca, en la qual es recullen fins els més increïbles sorolls que l’home i la naturalesa produeixen, està al servei dels subscriptors.

            6é – El relator no veu la cara dels oients, el que evita tota mena d’inhibicions, tant per a ell com per als qui ho escolten.

            7é – Sent l’audició una vegada al dia i per un quart d’hora, el confident disposa de vint-i-tres hores i tres quarts d’hora addicionals per a preparar els seus textos, impedint així, en absolut, contradiccions molestes i oblits involuntaris.

            8é – Si el relat assoleix èxit i al nombre d’amics i coneguts se suma una considerable quantitat d’oients espontanis, no és difícil trobar casa patrocinadora, cosa que uneix als avantatges ja registrats cert factible guany monetari que, d’anar creixent, obriria les possibilitats d’absorbir les vint-i-quatre hores del dia i convertir, així, una simple audició de quinze minuts en un programa ininterromput de duració perpètua. La meua honestedat m’obliga a confessar que fins ara no s’ha produït aquest cas, però, per què no esperar-lo del seu talent?

 

            Aquest és un missatge d’esperança. Tinga fe. De moment, pense amb força en açò: el món està poblat d’éssers com vostè. Sintonitze el seu aparell receptor exactament en els 1733 quilocicles, en la banda de 720 metres. A qualsevol hora del dia o de la nit, en hivern o en estiu, amb pluja o amb sol, podrà escoltar les veus més diverses i inesperades, però també més plenes de melancòlica serenitat: la d’un capità que refereix, des de fa catorze anys, com s’enfonsà el seu vaixell sota l’atziaga tempesta sense que ell es decidís a compartir la seua sort; la d’una dona minuciosa que perdé el seu únic fill en la poblada nit del 15 de setembre; la d’un ex-dictador centre-americà, la d’un ventríloc. Tots contant interminablement la seua història, tots demanant compassió.