Necessitem dos, tres… mil Josep Lluís Baussets.

Que tot arriba és cosa sabuda. Que un dia o altre el nostre veí, amic i company en la lluita per la normalització de la nostra llengua Josep Lluís Bausset ens havia de deixar, ningú no ho dubtava. Però dos dies després, encara ens costa assimilar-ho.

Els records més estimats que vam passar amb ell van ser curiosament, fent el trajecte del trenet (ara Metro València) de l’Alcúdia a València els dilluns després de dinar, ell a la tertúlia del Micalet, i potser després al concert de la Banda Municipal de València; nosaltres a l’Escola de Magisteri. Ell sempre portava un llibre, com nosaltres, per si no hi havia ningú amb qui xerrar, capbussar-nos en la lectura. Però quan ens trobàvem no era el cas… de seguida ens posàvem a fer un repàs de l’actualitat política, i com no, de com n’era de difícil la normalització de l’ús de la nostra llengua. Explicava moltes anècdotes, però també sabia escoltar i sobretot, preguntar. Quan apareixia algun personatge que no coneixia a la conversa solia preguntar:”eixe… és dels nostres?”.

En algun apunt anterior – quan solíem escriure cada dia- potser vam comentar algun d’aquestes trovades, ara només ens queda el record, la seua ingent tasca per les nostres senyes d’identitat: la nostra llengua, les nostres tradicions (el Misteri d’Elx), el nostre esport (la pilota valenciana), la nostra cultura, música… a veure si algú es preocupa una mica del seu amplíssim llegat periodístic i compila els moltíssims articles que al voltant d’aquests temes i podem gaudir d’un record més vívid d’ell. 

En fitxers adjuntem una entrevista que li va fer Ramón Trullenque Peris el 2007.
 

Un pensament sobre “Necessitem dos, tres… mil Josep Lluís Baussets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*