NOSAL3 en som + de tres

ENRIQUE
VILA-MATAS

Si no fóra per la crisi

ENRIQUE VILA-MATAS 18/01/2011

 

 

Un país que
dilapidà el temps de l’esplendor amassant infortunis. Un país de tertúlies. Un
país fora del temps. Amb verdaderes masses de fumadors omplint les terrasses d’hivern,
esperant als xinesos. No vam saber ser pròspers i ara qualsevol redreça la
desfeta. Un país de vociferants en podis de clofolles de gambes. L’únic bo és
que ja podem anar-nos-en, de pont etern. Ha acabat ocorrent-nos el que Michon
diu que li passà a Rimbaud: morí de la mateixa mà d’aquells el treball del qual
l’enriquien; s’havia enriquit amb una mort sumptuosa, sagnant com la d’un rei
al qual immolen el seus súbdits; només fou ric en or, i d’això morí.

La puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb
bon caràcter

            D’un temps ençà, tot s’ha tornat, a
més, insofriblement vernacle. Quan regnava la hipnosi del benestar, ja era tot
asfixiant, perquè la puixança portà la desaparició de gran part de les persones
amables, amb bon caràcter. Era penós veure que, quan més avançàvem en el miratge
del progrés, més malhumorat es tornava el ciutadà. Quan arribà la crisi, semblava
que aquesta ajudaria almenys a rebaixar els nivells d’estupidesa dels vanitosos,
dels malcarats, dels cabrons. Però no ha estat així. Ara bé, no s’ha d’oblidar
que en realitat les crisis són un fenomen recorrent, quan no perpetu, i tenen
un costat molt bo, perquè ofereixen moments de gran sacsejada i creativitat. De
fet, si no fóra per la crisi, no tindríem de què parlar. Per als què han
organitzat uns debats públics sobre el tema al CCCB, les crisis no solament obren
sempre un lapse de llibertat abans que cristal·litze un nou ordre, sinó que, a
més, permeten que es tornen a plantejar les grans preguntes.

            Després
de tot, una crisi és un element essencial en qualsevol esforç que fem per a trobar-li
sentit al món. En les conferències de Barcelona participen Soledad Puértolas,
Saskia Sassen, Gosta-Esping Andersen, François Jullien, Avishai Margalit,
Claudio Lomnitz-Adler, Eva Illouz, Antón Costas, Étienne Balibar. El títol de
la xerrada de

Jorge Wagensberg, Si no fóra per la crisi, encara seríem bacteris, ofereix indicis de que aquesta serà tan
realista com optimista i permet recordar-nos que el més cru realisme no té per
què mancar d’humor. El món s’ensorra,  però hi ha algú que xiula una cançó. M’ha
recordat un moment d’aquella novel·la de Saramago sobre la mort de Ricardo
Reis. Eixe instant en el què, amb Europa en plena escalada cap a la guerra, un
home s’asseu davant l’Atlàntic i es pregunta si ell, Ricardo Reis, existeix.

            Les
crisis serveixen també per a proposar serenitat i fins el retorn a una cultura
clàssica. I així, la setmana passada, quan tornàrem a veure en televisió, gairebé
de pur miracle, El Sur, de Víctor Erice, ens dèiem al matí següent
si no era una tragèdia que artistes como Erice portaren tant de temps sense
rodar. Quin gran dia serà aquell en el que els nostres xarlatans unisquen esforços
per a desxifrar per què amb crisi o sense ella sempre maltractem als millors.
Però de res d’açò es parlà eixe matí del dia següent, eixe matí del que només
recorde una pudor a anís castís en l’ambient i una cridòria en les ràdios i un aldarull
en les televisions: una carrera de bojos per veure qui emetia més fort en les
terrasses al sol o en els interiors amb clofolles de gambes, qui emetia més alt
el seu fúnebre cant general per l’or que perdérem.

Escric mentre
escolte udolar en la ràdio i les veus perverses dels més xerraires em porten el
record d’alguna cosa que plantejava Mario Levrero al voltant de Nerval:
“¿Com és possible que estant boig s’haja expressat en Aurèlia, mitjançant
un estil seré, dolcíssim? Em pregunte què esdevindria si tots els bojos reberen
una cultura clàssica”.

Tornem a les traduccions de notícies… a veure si ens animem una mica…