NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Joan Veny a la Facultat de Filologia. 27 d’abril

                 El passat dimarts, 27 d’abril vam assistir
a una Jornada de Llengua i Literatura a la Facultat de Filologia, on escoltàrem
a Joan Veny parlar
del capítol del seu llibre “Estudis
lingüístics valencians
”, publicat per l’IEC, “Era valencià l’autor
de Curial e Güelfa?”.

         L’acte el va presentar Antoni
Ferrando
(estava previst que ho fes també Emili Casanova,
qui no va poder assistir), fent una petita introducció del llibre i del seu
autor.

         En prendre la paraula Joan Veny, va
començar dient que estava molt satisfet de presentar el seu llibre en un lloc
com aquell, on sap que és estimat i del qual se sent i forma part, envoltat de
col·legues i estudiants.

         L’autoria de Curial i Güelfa ha estat
un tema que li ha interessat de sempre, i finalment podem llegir les
conclusions a què ha arribat en el seu estudi, conclusions que demostren que el
seu autor era valencià. Es tractava de fer un enfocament lingüístic per arribar
a elles. Des de bon principi Joan Veny tenia eixa intuïció, però calia
demostrar-la. Ens va parlar dels precedents: “Regiment preservatiu e curatiu de pestilència” de Jacme d’Agramunt, estudi de 1971;
“Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes”, a la Revista de Filologia
Española el 1959, on ja es fan servir mots del Curial e Güelfa.

         Ens cal preguntar, remuntant-nos en els
dialectes actuals i als seus ascendents per arribar a afirmar que l’autor del
Curial és valencià. Com a exemple va posar a Coromines, al seu estudi sobre “Vides de Sants
rossellonesos
” de 1996, text del segle XIII. Fora del domini català,
Pfísterer sobre “Girart
de Rousillon
”. M. Hackett, francoprovençal prova que mitjançant l’estudi
lingüístic es pot establir l’origen de l’autor d’un text anònim.

         Va seguir exposant les diferents
propostes, basades en aspectes literaris i culturals que es poden resumir en
tres:

         *
L’origen de l’autor és principatí.

         * És una refosa d’una obra italiana.

         * És un problema “senza solucione”
(Sansone).

Va
afegir diversos comentaris sobre la filiació dialectal oriental:

         * Rubió i Lluch: “son anònim autor
degué de ser català oriental (més terminacions en –a que en –e).

         * Espadaler, 2003: “respon a l’oriental
(de Solsona)”.

         * Riera i Sans, 1993 diu que és una
falsificació.

 

         Finalment, els diversos comentaris que
proven la seua valencianitat:

         * Coromines, 1954: “El lèxic deixa
veure que l’autor és valencià”.

         * Coromines, 1986: es troben
valencianismes en escriptors d’altres regions (sense demostrar).

         * Antoni Ferrando, 1980.

         * Colon, 1975a: …”d’autor
probablement valencià”; i en 1975b, està quasi convençut pel que fa a la valencianitat
del llenguatge.

 

         L’argumentació de Joan Veny:

         * Àrea geogràfica, diatopismes,
basant-se en l’”Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC),
en el “Petit Atles del Domini Lingüístic Català (PALDC) i en la flexió verbal d’Alcover-Moll.

         *
Suport documental:

                   a) de textos valencians.

                   b) contrast de formes amb
textos d’àrea oriental.

 

         Altres característiques apuntades:

         * Vocalisme àton: a,e diferenciades (“treballar”
apareix moltes vegades)

         * Contrast amb el català oriental
(confusió d’a per e)

                   a)  inicial absoluta:  “ampresa” per “empresa”.

                   b)  inicial no absoluta: “jagant” per “gegant”, “llauger”
per “lleuger”, “llançol” per “llençol”, “sancera” per “sencera”, “maravella”
per “meravella”, “llaganya” per “lleganya”.

                   c) en posició interior: “resplandor”
per “resplendor”, “monastir” per “monestir”.

                   d) en posició final en
morfemes verbals: “miravan”, “feyan”, “deyen”, “pensavan”, “ploraven”.

         * Confusió d’e per a: “Sent” per “Sant”.

         * Confusió d’o per u

 

         Joan Veny va continuar afegint proves
fefaents (vocalisme tònic, diferències consonàntiques, lèxic de l’àrea
occidental) i acabà amb unes consideracions finals que són les següents:

         * És un text de català occidental. (a
per e)

         * Distinció entre o i u àtonesa (aquest
argument no és concloent)

         * Occidentalitat de la llengua.

         * Valencianitat fonològica i
morfològica del text.

per
acabar contestant a la pregunta de “Era valencià l’autor del Curial e Güelfa?”
: Ausades que sí. Caldrà aconseguir el llibre per veure i estudiar aquesta i
altres propostes sobre lingüística valenciana.

        

 

 

  1. Acabem d’adonar-nos que el present apunt ja en fa 400. I a finals de mes complirem dos anys de bloc. No està gens malament, i des d’ací us agraïm el vostre suport. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.