NOSAL3 en som + de tres

          Divendres passat vam haver de compaginar
dues activitats ací al poble i ens va eixir bastant bé, tot i la coincidència
d’horari. De primer vam acudir al macroconcert per Haití a l’Àgora jove, on, des de les 8 fins les
9:30 vam poder gaudir de l’actuació de Dani Miquel i Toni de l’Hostal, a mitjan actuació del qual
haguérem d’eixir fugint, sense poder veure a l’amic Òscar, per acudir al
sopar-xerrada amb Encarna Sant-Celoni que comentarem més endavant. En acabar la
xerrada ens en tornàrem cap al macroconcert i allà vam poder conéixer a Belen i saludar,entre d’altres a Tonet, a Raimon, a Bryan, a Carlos, i a més no perquè no pugueren vindre…
L’assistència va ser nombrosa i suposem que s’hauran arreplegat bastants diners
per fer-los arribar a aquell país tan necessitat.

        El sopar va acabar i Encarna Sant-Celoni
va començar la seua intervenció dient-nos que anava a fer una breu relació de
qui és i a què es dedica… Va nàixer a Tavernes de la Valldigna l’any 1959 i
actualment viu a Alboraia. Filla de llauradors humils, va créixer en un ambient
religiós, estudiant a les monges. Els seus pares, tot i ser tan humils, sabien
llegir per uns pocs llibres, que mai van saber dir-li d’on havien eixit i que
guardaven a l’andana de casa. El 1976 se’n va a estudiar a Valpencia i la vida
li canvià. El 1979 a Granada va descobrir el feminisme activista i es dedicà a
estudiar arqueologia prehistòrica. El 1981 es llicència, però com passa sovint,
viu de fer classes particulars a casa i treballant esporàdicament de cangur.
Decideix matricular-se en valencià i aprendre la pròpia llengua, entrant a
formar part d’un centre d’ensenyament per a adults, on comença a revelar-se-li
la seua passió per la llengua, la qual la portà a presentar-se a unes
oposicions a la Generalitat com a dinamitzadora lingüística, lloc on encara
desenvolupa el seu treball.

        Començà a escriure als setantes, primer
poesia i prosa poètica, amb temàtica adolescent: amor, mort… Va parlar d’una
cantautora, Big Mama, que recentment ha musicat i editat un dels seus poemes,Gèminis, en un disc. El 1982 escriu el seu primer
conte “Falaga de mar” al qual seguirien altres. De Al
cor, la quimereta, va dir que té molt d’autobiografia i és un sentit homenatge a sa mare, com
molt bé diu a la dedicatòria: “A ma mare; a qui, si
no?”  I
al Preàmbul hi diu: “És dur escriure sobre algú que ha mort, és
clar que sí. És molt més que dur, és tot un acte de purificació –una catarsi-,
una mena d’expiació i un repte; sobretot, si la persona en qüestió era algú que
t’estimaves, com més t’hi vas internant, més t’hi vas involucrant.”

        Finalment, ens va explicar quins són els
seus motius per escriure: gràcies a la literatura viatja i fa viatjar, per fora
o per dins, als lectors i a ella mateixa com a lectora també…

        En preguntar-li si Al
cor, la quimereta era autobiogràfica, va dir que, tot i que és l’obra que no diu res d’ella,
per això mateix diu més d’ella que qualsevol altra obra seua. Queden moltes
coses més que es van dir i parlar, però això ho deixem perquè a tot no arribem
i per motivar-vos a vindre als sopars-xerrades i poder gaudir de converses tan
enriquidores com la que ens va oferir Encarna, a qui li donem les gràcies per
compartir el seu temps amb nosal3.

Si hi ha alguna dada errònia (que tot pot ser) agraïríem que ens ho comunicàreu… i la foto és bastant roïna… en demanarem una altra més bona i la canviarem…