NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

RESUM DE LA REUNIÓ DEL GRUP DE LECTURA D’AHIR AMB MANEL-JOAN ARINYÓ AL VOLTANT DE LA SEUA NOVEL·LA ?CUBANETA MEUA?.

RESUM DE LA REUNIÓ DEL GRUP DE LECTURA DEL
BLOC JAUME I AMB MANEL-JOAN ARINYÓ AL VOLTANT DE LA SEUA NOVEL·LA “CUBANETA
MEUA”.

 

         Abans de començar a entrar en “matèria”,
ens va comentar l’autor que aquesta era una reunió “normal”, suposem que es referia
a que ha anat fent altres menys “normals” sobre sexe i pornografia (o això
entenguérem, no sabem si ho deia de veritat o què), on algú del públic s’alçà a
mitjan intervenció i li va espetar “vosté és un reprimit, sempre és millor
fer-ho que contar-ho”. I, cosa curiosa, a les reunions “normals” per parlar de
la seua obra, li n’han passat tan grosses o més que a les menys “normals”, fent
referència a una anècdota que us contem seguidament. Un jove que havia assistit
a una d’aquestes reunions, en acabar, li va dir que ell estava mort… li contà
que a la “mili”, a un company se li va disparar el fusel i li pegà un tret al
cap. Li certificaren la seua mort (metges militars…, recordeu el Yak-42?) i a
punt de soterrar-lo, reviscolà. Es va veure involucrat en judicis, mitjançant
advocats pagats de la seua butxaca, per a que el tornessin a donar per viu… i
no quedà massa clara la cosa, però sembla que encara està “mort”. I en acabant
diuen que els relats de ficció se’n passen!!!

         Entrant ja a comentar “Cubaneta meua”,
la idea original es va gestar en la Universitat Catalana d’Estiu, en un curset
sobre guions cinematogràfics, allà va coincidir amb Xesco Guillem, qui li
proposà un guió que tenia en ment des que havia anat diverses vegades a Cuba. Li
preguntàrem si no era complicat escriure a “dues mans” i va respondre que una
novel·la potser, però que un guió cinematogràfic és bastant més fàcil. Xesco li
va dir que el tenia tot al cap, de fet ell era qui havia anat a Cuba, Manel no
ha anat cap vegada. Es van anar creant escenes, afegint diàlegs, i estant en
contacte permanent, van enllestir el guió, el qual van “passejar” per molts
productors de cinema, a ningú dels quals li va fer el pes com per arriscar a
produir aquesta història. I així, decidirem transformar el guió en novel·la (d’aquesta
part ja s’encarregà Manel).

         Ens va comentar que algunes de les
situacions estan extretes de la vida real (Xesco viu a un pis que abans era un
prostíbul, i els primers mesos, de tant en tant trucaven per anar a “sucar” i
en veure’l se’n disculpaven, com li passa al Joan de la novel·la quan mor sa
mare i decideix -per fi!- a anar de putes.) També hi ha un “xoto” com els que
ixen a la novel·la, aquest de Sueca que de tant en tant s’enfila a l’avió i cap
a Cuba!. I per Albaida també hi ha una persona real que inspirà i  completà la parella que el Joan es troba a
Santiago i que l’arrosseguen cap al vici (i de pas li escuren les butxaques).

         El Manel ens va dir que s’ho va passar
molt bé escrivint, primer el guió, i després la novel·la. Com en quasi cada
història vital, hi ha una mancança que fa anar en dansa els personatges. El
Joan, verge amb quasi quaranta anys, la Graciela, el nuvi de la qual es va “escapar”
a Mèxic. És també, va dir, una novel·la de contrastos, de creixement i
enfonsament dels personatges, on la riquesa xoca amb la pobresa, on també es
barallen l’amistat amb la traïdoria, la fidelitat i la infidelitat, la castedat
i la luxúria. Els capítols claus que emmarquen aquests contrastos són el del
convit de noces, on la Graciela es “posa les botes” i on s’adona que el menjar
que sobra no se l’enduran a casa… i el capítol on es conten les morts dels
respectius pares. El d’ella, oficialment mort en heroic acte de servei (fent-ho
a Angola amb una angolesa i mort pel marit d’aquesta que els pilla “in fraganti”),
i a son pare de Joan, que se’l troben “oficialment” mort, tot mudat amb la
llegona a la mà, rascant tarongers (d’un infart a la casa de putes, traslladat
després pels que volien “arreglar-ho”).

         A la presentació a Carcaixent, que és
on es desenvolupa la major part de l’acció, una dona li preguntà per què havia
triat Carcaixent per escenari, i si algun dels personatges estava inspirat en
algú que ell conegués de per allà… l’autor confessà que en algun poble l’havia
d’ambientar, i Carcaixent ha estat un poble productor de taronges i d’ací li ve
la seua riquesa… i la dona continuà… i per què no l’ambientà a Cullera… potser
van haver susceptibilitats ferides en el pensament d’aquella dona.

         Els personatges principals de la
novel·la són dos persones buides, que van omplint-se, primer d’amor i després
de desamor, com havíem dit abans, és una novel·la de creixement, on la justícia
poètica fa que el que es porta bé, acabe bé i que el que es porta malament,
acabe malament. És una novel·la farcida de personatges secundaris, amb molt
tòpics, i on triomfa l’amor vertader. I és una història que agrada, ja que segons
li consta a l’autor, se l’han llegit des de dones de 90 anys fins a xiquetes de
13.

         Un altre apunt que va fer  Manel va ser sobre les dimensions del membre
del Joan, diu que hi havia moltes més pàgines escrites, però les va haver de
retirar per no fer la novel·la massa extensa.

         Finalment, parlant ja de tot un poc,
ens va dir que ha tingut més problemes amb els correctors d’ací del País
Valencià que amb els de Catalunya, en ser preguntat sobre si li feien moltes
correccions de terminacions verbals o expressions en valencià… D’ací passàrem
a parlar de com no hem tingut, com a Catalunya, uns referents de novel·la de la
talla de Mercé Rodoreda o a Balears, amb Llorenç Villalonga.

         També ens va parlar de les dues “trampes”
que hi ha a la novel·la, dos recursos que va emprar que no li semblaven massa
versemblants, però que una vegada escrita la novel·la si les treia, tot es
desmuntava… també ens va dir que no les diguérem, i així ho fem, callem.

         El proper projecte que porta entre mans
es diu “Fem un trio”, dintre d’un recull que es titularà “El fascinant món de
la ploma”, on contarà mil i una anècdotes del món dels escriptors i dels editors.

         Una vetllada molt agradable, en la qual
riguérem a cor què vols. A la propera s’apunteu (si podeu) i se’n veniu. Serà
per novembre i la lectura proposada (per si no teniu el tríptic) serà “Em dic
vermell” d’Orphan Phamuk (l’autor, en aquest cas, no hi assistirà, com podeu
suposar).

          Passeu
una bona vesprada i un millor cap de setmana!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.