NOSAL3 en som + de tres

La sort. Manel Alonso – La veritat és que la sort,
vull dir la sort grossa, eixa que et canvia la vida de colp i volta i
et convertix en un home ric, no m’ha tocat mai, però jo sé que és una
qüestió de paciència, de probabilitats, com diu Sentico, l’escrivent
del magatzem, d’esperar que ja vindrà. Encara que comence a pensar que
em trobarà massa vell. Els cinquanta ja els he complit, i no és qüestió
que es retarde massa…

Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars. Blai Domènech
– El meu televisor m’observa: aquesta sospita inquietant pren força dia
a dia, fins al punt que crec estar ja en condicions de dir que, més que
una sospita, és ja una certesa. Potser només em falta una prova
definitiva, però… és que tal vegada no són suficients les moltes
petites proves que he anat obtenint dia a dia al llarg d’una pila
d’anys?

L’amistat. Roger Simeon – I amb aquell to de veu i
aquella efusivitat ningú no podria dubtar que em coneixia. Fins i tot
algú (algú que estigués atent, és clar, i a qui li agradés perdre el
temps amb aquesta mena d’entreteniments) podria arribar a imaginar-se
la llargada i la magnitud de la nostra amistat…

Déu adorava fer rodar un calidoscopi. Laia Cardona –
Als quinze anys vaig tornar. La vaig cercar a tots els instituts, un
per un. A cada noia que em passava pel costat la mirava descaradament,
inspeccionava la seva cara per a trobar les faccions infantils de
Calidoscopi desenvolupades, transformades de púbers a jovenívoles. I
per fi, un dia, la vaig identificar. La nostra retrobada va ser com una
anunciació. Allà estava, tota ella feta dona. Preciosa. Una Helena de
Troia virtuosa de cara i sensual de cos. Parlava amb les seves amigues
a la sortida del seu centre d’estudis. Al dia següent em vaig inscriure
allà.

La física d’Mpemba. Pere de la Fuente – Si s’agafen
dos gots idèntics amb volums d’aigua iguals, l’un a 35 C i l’altre a
gairebé 100 C i els fiquem en un congelador, es congela abans l’aigua
que estava a 100 C. Per què?

¿Com saben que les mirem?. Conrad Freixe – Al nostre
costat… una elfa de bellesa incomparable: poc més de setze anys,
morena, ulls verd maragda espurnejants, de galtes apetitosament
molsudes, tintades amb el més saludable dels rosats. Va amb un amiguet,
la xiqueta, però això no és cap impediment perquè jo me la mire i me la
remire, mentre escolte, de fons, una veu cada cop més llunyana: la del
meu company, que s’esforça en aquest moment a posar-me de relleu les
excellències de les películes anteriors d’aquest director que ell tant
admira. I jo vinga a fer-li cops dull a la noieta, incapaç d’estar-me
de la contemplació del seu bell rostre. Per la posició que ella ocupa
respecte a mi, jo li quede totalment a un costat, de tal manera que
només li puc admirar el perfil, i ella, si de cas s’ha adonat de la
nostra presència, només deu poder veure de nosaltres unes taques
borroses i confuses, com les de totes aquelles coses que queden al
límit del camp de visió. Això fa que jo em confie, i prolongue una mica
més del que convindria (però, compte!, només uns escassos segons) la
contemplació de la seua bonica, angelical fesomia. De cop sobtat, ella,
inesperadament, i en contra de tota previsió… Zum! Gira el cap…, ho
heu endevinat: directe cap a mi! Per uns breus instants, les precioses
maragdes dels seus ulls espurnegen sobre mi, dins meu fins i tot, i em
fan desviar la mirada, fent-me sentir avergonyit, torbat. Com havia
descobert que jo la contemplava?

Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Liudòvic Mikhaïl
– L’inconfusible soroll d’una moto-serra va irrompre en el silenci de
la nit boscana; i ho va fer de cop sobtat, sense cap mena d’avís previ,
i sense tenir la més mínima consideració per aquell misteri sagrat de
què, tothom ho sabia, era beneficiària la forest.

Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org de Relats Breus
Publicades amb permís en aquest número de La Lluna en un Cove

¿És així com ho volem? – La nit va caure sobre
nosaltres, i les temperatures van disminuir de cop. Jo encara podia
aguantar, encara podria sobreviure aquella tragèdia. Però la Hamila no;
em repetia milers i milers de vegades que no la podia deixar allí sola,
que havia d’esperar que es recuperés. Volia que mantingués vives les
esperances; d’alli, totes dues en sortiríem.

Corruptus in extremis. David Gonzàlez – Cada quatre
anys, el meu poble, situat al litoral llevantí del sud de Catalunya,
esdevé una batalla campal entre les autoritats del municipi, com a
conseqüència dels debats polítics. Aquesta és la crònica d’un d’ells.

Iogurts caucàsics. Daniel Monfort – Mentrestant, a
través del gran projector del menjador del loft va rebre un missatge
instantani de l’AVO de Rússia. L’Acadèmia de Voluntariat Obligatori
sollicitava Vladimir, com cada tres semestres, per a un nou voluntariat
de tres setmanes. No ho suportava; de totes les polítiques que havia
mamprès el bloc, esta era la més molesta i penible: haver d’abandonar
els teus afers durant tres setmanes per a anar a salvar una llengua en
perill dextinció, un jaciment geològic, o, com esta vegada, la recepta
d’un iogurt caucàsic.

Vora el riu. Jordi Montagut – Fins a aquell instant no
s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar, optà per
elevar-se, agafar limpuls de l’últim sospir, i filtrar-se pels
conductes de ventilació de l’hospital, fins a arribar a l’extractor i
sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) compagina la seua carrera
literària amb la faena d’editor i les collaboracions a la premsa
escrita. Ha participat en la fundació de la revista L’Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil Edicions després d’haver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). Ha publicat el recull de microrelats El carrer dels Bonsais (2000) i les novelles: La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), (1996), i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians; L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2003), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002). Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al basc. En La Lluna en un Cove ha publicat El compte (núm. 7), extret del recull inèdit Els somriures de la pena, al qual també pertany el relat La sort.

Blai Domènech (Alcúdia, 1978). “Llegir, llegir i llegir”, és
el que contesta quan li pregunten per les seues tres aficions
preferides. “Molt més que escriure, per descomptat”, afegeix sense
dubtar. “Potser és un defecte…”, continua, mirant cap al cel.
“M’agrada, però; no ho puc evitar”, conclou. En La Lluna en un Cove (núm. 3) ha collaborat anteriorment amb el relat El candidat .

Carol Brut Sanz. Vaig néixer a Móra d’Ebre, l’any 1995.
Estudio al collegi ”Santa Teresa” d’aquesta mateixa localitat. He
guanyat alguns dels concursos organitzats en ell, de dibuix i de
poesia. A més a més, fa dos anys consecutius que guanyo el concurs de
poesia de la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre, en la categoria
juvenil. D’altra banda, des de petita que ballo a l’Escola Municipal de
Música i Dansa de Móra d’Ebre, i he de confessar que sempre m’he trobat
molt bé amb la música. L’impuls a escriure és per la meva necessitat
d’expressar el que sento. Diguéssim que la dansa i l’escriure són, per
a mi, una manera de desconnectar de la rutina del dia a dia, fent coses
que m’agraden i que em fan sentir bé.

David González Caballero va néixer el 17 d’abril de 1992 a
l’hospital comarcal de Móra dEbre, tot i que els seus pares vivien a
Garcia (Ribera dEbre). Va ser alumne del CEIP 3 d’Abril (Móra la Nova)
fins que va marxar cap a Sant Carles de la Ràpita, en ple Delta de
l’Ebre, on viu ara. Des de molt petit, i tutelat pel seu pare, va
compaginar la seva afició literària amb altres activitats, però va ser
a l’edat de 12 anys quan va veure recompensat tot el seu esforç en
guanyar el seu primer premi literari. A partir de llavors, la seva
producció literària no ha fet més que augmentar, a l’igual que el seu
currículum. Lany 2008 va guanyar el premi Llavor de lletres,
atorgat en les Caves Freixenet. Ara, amb més de 40 premis a la butxaca
i un nombre semblant de diccionaris i enciclopèdies, compagina els seus
estudis amb l’oci nocturn, i, per suposat, amb l’art de l’escriptura.

Daniel Monfort (Tarragona, 1984). És meitat ebrenc, meitat
valencià dels Ports. Des de menut li va agradar escriure i participar
en concursos de relats breus, com el de Llibres Ebrencs de Móra
d’Ebre que guanya en tres edicions. Enginyer geòleg de professió,
exerceix des de fa un temps a França, però sense perdre el sud. Les
seues influències i gustos literaris van des de l’univers d’Orwell i
Atxaga, fins als petits detalls de Monzò i els versos d’Estellés.

Jordi Montagut (Tortosa, 1981). Fill de Benissanet, que
actualment viu a Barcelona. Tot i treballar en un sector completament
diferent, des de sempre procura relacionar-se amb el món cultural ja
sigui a traves de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila,
publicant articles a la revista l’Aufàbiga, o mitjançant el bloc: http://lateoriadelarelativitat.blogspot.com. Guanyador del Premi de Narrativa Jove de la Vila d’Ascó 1999 i del Primer Premi de Poesia de la Fira de Mora la Nova en la categoria de majors de 18 anys.

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica, periodista desinformat i escriptor sense llibre. Collaborador ocasional del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els Monjos; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i finalista del Concurs de Cartes d’Amor i Desamor de Calafell, del Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre Cultural La Nau. Trobareu més informació sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk

Laia Cardona Talón (Palma de Mallorca, 1984). Tot i que vaig
néixer i créixer a la meva illa estimada, ja fa uns anys que visc a la
cosmopolita Barcelona. Des de petita, com a bon tòpic, m’ha apassionat
escriure. M’omple, em fa sentir realitzada. I com que no existeix una
carrera per a ser escriptora, vaig decidir fer la Llicenciatura de
Periodisme a la Universitat de Vic. També he fet un Postgrau de
Realització Audiovisual a la Ramon Llull, un parell de cursos
d’escriptura, i un curs de Gestió de Projectes Editorials. Vaig tocant
diferents coneixements dins del món de la comunicació, perquè tots
m’agraden; no vull deixar res de banda. Al món s’hi està per a gaudir
de noves experiències cada dia. Si no, de què serveix viure? No sé quin
savi deia: Mai no te naniràs a dormir sense sabre una cosa nova, i és
ben cert.

Pere de la Fuente Collell (Barcelona, 1946). Llicenciat en
Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Catedràtic
d’institut jubilat i membre del Consell Directiu de la Societat
Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Durant el temps que
va existir va coordinar el Grup de Filosofia de Santa Coloma de
Gramenet i la seva revista Jo què sé? Com a professor, ha
publicat diversos llibres de text i materials didàctics per a
l’ensenyament i l’estudi de la filosofia i la història de la ciència.
El 2006 va rebre el premi per a docents del concurs Fem contes de ciència CosmoCaixa pel seu relat Ni real ni imaginable. Aquesta és la seva primera collaboració en La Lluna en un Cove.

Daniel Sánchez Limón (Lloret de Mar, 1976). Amant de la
ciència-ficció en tots els seus formats: llibres, còmic, cinema…, a
més de gran seguidor dautors com són Orson Scott Card i Jean-Pierre
Jeunet, entre d’altres. Després de llicenciar-me en l’Escola Llotja, en
l’especialitat d’illustració, he anat passant per diverses ciutats:
Girona, Barcelona, Madrid; posteriorment Sant Cugat, i d’allà vaig anar
a parar a Lloret de Mar, on, si els vents de mar no m’empenyen per
força fins a un altre indret, és on penso queda-me fent el que m’agrada
fer (que són un munt de coses). Tinc un blog personal que actualitze
regularment, i on vaig penjant mostres de les meves creacions
artístiques dins del món de la illustració. Us convido a tots a
visitar-lo, i desitjo que us agradi el que hi trobareu. L’adreça de la
web és la següent: http://www.danilimon.blogspot.com

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Actualment visc a Alcoi, País Valencià. En La Lluna en un Cove he collaborat anteriorment amb els relats: El Barranc dels Batans (núm. 6), La dona de negre (núm. 4), i L’ou
(núm. 3). M’agrada llegir coses ben diverses, però sempre en català,
perquè m’agrada i perquè m’ajuda a mantenir-me lingüísticament àgil.
Recentment han passat per la meua tauleta de nit aquests llibres: Contes, de Primo Levi; Grans esperances, de Charles Dickens; Khadjí-Murat, de Lev Tolstoi; Els millors contes de Terror, de diversos autors, amb selecció i traducció de Joan Solé.

Liudòvic Mikhaïl. Aquest autor signa amb pseudònim. Li
agraden les històries de suspens, de terror… Bé, agradar-li
exactament no; aquestes coses no poden agradar, diu. Més aviat, hom
s’hi sent atret, per elles, sense saber per què. En La Lluna en un Cove ha collaborat amb els treballs Paratge idíllic (núm. 2), i Animals de companyia (num. 1).