NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ: Entrevista amb Adellah Taïa “El meu país viu en la negació de l’homosexualitat” Público 28 de setembre de 2008.

Recorrent la xarxa, i enllaçats per no recordem qui, teníem pendent la traducció d’aquesta entrevista amb Abdellah Taïa que ens parla de la problemàtica de ser homosexual al Marroc.

“El meu
país viu en la negació de l’homosexualitat”

ENTREVISTA A ABDELLAH TAÏA. Aquest escriptor marroquí
s’autodefineix amb ironia com un «heroi», doncs fou el primer intel·lectual del
seu país en prendre la difícil decisió d’eixir de l’armari amb nom i cognoms

 

MÓNICA PATXOT  – TRINIDAD DEIROS – MADRID – 28/09/2008 21:27

            Té 35 anys però la joventut es
resisteix a abandonar-lo. Com tants marroquíns d’origen humil, Abdellah Taïa
(Salé, 1973) és una persona de gestos dolços però plens de melancolia. La mateixa
que impregna la seu obra, en la qual narra la seua vida de jove homosexual,
primer al seu país i, després, en un exili llarg temps somniat a París, la ciutat
on volia estudiar cinema i on viu des de 1999.

            En gener de 2006, exposant-se
a l’escarni de la societat musulmana en la qual va nàixer, reconegué
públicament la seua condició d’homosexual en el setmanari independent marroquí
‘Tel Quel’. En juny de 2007, aquesta revista li dedicà la seua portada: sobre la
seua fotografia, es podia llegir ‘Homosexual’. Fou el primer intel·lectual del
seu país en eixir de l’armari: ara és un símbol.

            El dijous passat, aquest escriptor
estigué en Madrid per a participar en el primer congrés sobre Drets Humans,
Societat Civil i Homosexualitat en els països de majoria musulmana, organitzat
per la Confederació Espanyola d’Associacions de Lesbianes, Gais, Bisexuals i
Transsexuals (Colegues). Aquesta confederació vol cridar l’atenció sobre la
situació en la qual viuen els homosexuals en els països islàmics.

            En 26 estats de majoria musulmana, aquesta
opció sexual és delicte. En alguns, com Iran o Aràbia Saudí, es castiga amb la
mort. En Marroc no s’arriba a tant, però l’article 489 del Codi Penal preveu
penes de sis mesos a tres anys de presó per als homosexuals. La seua vida segueix
dominada pel pes de la H’chouma: la vergonya.

            Vosté descriu irònicament la seua eixida
de l’armari com la seua conversió en heroi.

            Fou durant la presentació del meu llibre
Le Rouge du Tarbouche (El roig del fes). Una periodista del ‘Tel Quel’ volia
dedicar el seu article a l’homosexualitat. Mai pensí que faria alguna cosa
semblant, però aleshores m’adoní de que havia de ser valent, una espècie d’heroi.
Aquesta periodista em donà l’oportunitat d’assumir del tot la meua veritat
íntima i literària; perquè la meua reivindicació no era només sexual, sinó
identitària.

            Ho sentí com un deure?

            Per suposat. És la literatura la que
em dóna visibilitat i el dret de parlar. Hi ha un deure de dir la veritat, de prendre
la paraula.

            Què seguí al seu anunci?

            M’esperava una reacció violenta,
però va haver-hi de tot. Alguns mitjans (es refereix, per exemple, al popularíssim
diari Al Massae) m’insultaren. No dic que açò siga normal, però sí és simptomàtic
de les contradiccions de la societat marroquí, en la que l’homosexualitat s’ha
convertit en una obsessió. El positiu és que ara amb l’assumpte de la suposada
boda gai en Alcazarquivir (sis homosexuals anaren a la presó per això), s’ha obert
un debat sobre aquest assumpte.

            I la seua família?

            La seua reacció fou de gran dolor. El
meu germà petit no podia ni eixir al carrer. Estaven en el seu dret de sentir
dolor: jo acabava d’anunciar-los que era diferent i a més temien per mi.
Pensaven que jo no podia ser un bon musulmà, però no em rebutjaren. El meu patiment
no és res comparat amb els gais que han estat a la presó o, per exemple, el d’aquell
estudiant de Fes a qui els islamistes feren un judici fa dos anys per ser
homosexual.

            Ha tornat a la seua casa familiar?

            Sí, al juny, però a casa no parlem
de la meua homosexualitat. Això no vol dir que la meua família l’accepte. Quan torní
a casa, la meua mare cuinà molt per a mi. Fou molt tendre, però sé que era una
forma de no parlar sobre allò. En Marroc, encara estem en la negació de l’homosexualitat,
no volem nomenar-la perquè això representaria reconèixer la seua existència.

            Es tracta només de llibertat sexual?

            L’autèntica qüestió no és la sexualitat,
fins i tot si el sexe és un dret humà, sinó la individualitat. En Marroc, el
pes de la societat i la família és afeixugant, però és que venim de generacions
d’adoctrinament.

            Vosté diu que l’àrab és la llengua
del silenci.

            Sí, és una llengua que s’usa per a
callar.

            Per això escriu en francès?

            No, el francès en Marroc és la llengua
dels rics i, sent jo de família pobra, era un repte dominar-la. Però m’agrada i
no m’agrada a la vegada. Comencí a escriure amb ella perquè tenia un diari
personal per a millorar el meu francès que fou després el germen dels meus llibres.

            L’homosexualitat està molt present
en la cultura popular marroquí.

            Sí, eixos homes que es disfressen de
dona en la plaça D’jmaa el Fna sense que ocorri res o els romiatges on
tradicionalment ha hagut una gran tolerància sexual. Però és que els marroquís,
en privat, són una gent molt lliure. El problema és el control de la societat. Jo
no vull renunciar a eixa cultura popular.

            Hi ha molta hipocresia?

            Sí, en Marroc hi ha una tensió
homosexual evident que tal vegada ve d’eixe desig de controlar a la gent. Fins
i tot els del partit islamista et diuen: “Tu pots ser homosexual però que
no es vegi”. No hi ha problema si ho fas d’amagat; No obstant, arriba un
moment en el qual la societat t’atrapa i intenten obligar-te a que et casis.

            És vostè optimista sobre el futur del
Marroc?

            Visc una lluita interior. Hi ha vegades
que sóc optimista: miri com ara els periòdics critiquen al rei, però, en l’aspecte
econòmic, tot està estancat. La quotidianeïtat de molts marroquís és lluitar per
a menjar cada dia; així és impossible parlar de llibertat sexual. La precarietat
econòmica impedeix el canvi de les mentalitats. Així i tot, hi ha una evolució
innegable, però el desig de modernitat deu lluitar en Marroc contra les forces
de l’obscurantisme, que pretenen imposar la seua visió.

            Es considera vostè musulmà?

            Culturalment em sento musulmà, però ho
sóc a la meua manera, no com se’m vol imposar. 

         Kif Kif,
l’associación pionera en Marroc

            Kif kif (iguals) és el nom triat per
la primera associació marroquí de gais i lesbianes. El seu president, Samir
Bargachi, estigué el dijous (25 de setembre) al congrés de Madrid i contà com
han intentat legalitzar-la en va.

            Però la seua mera existència és un
gran assoliment. Perquè com digué Bargachi, ser homosexual en Marroc no és molt
difícil; el que és impossible és declarar-ho. “Ens tracten com a anormals”,
deplorà.

            Les lesbianes viuen una situació encara
pitjor que la dels homosexuals barons. La seua discriminació és doble; per ser dona
i per ser lesbianes.  

 

  1. ens trobem amb afirmacions com aquesta?

    “Fins i tot els del partit islamista et diuen: “Tu pots ser homosexual però que no es vegi”. No hi ha problema si ho fas d’amagat; No obstant, arriba un moment en el qual la societat t’atrapa i intenten obligar-te a que et casis.”

    Per què aquesta afirmació també podria ser dita per altres “creences” “religioses”?  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.