NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

“PLAGIS” d’Urbà Lozano. 28 de maig reunió Grup de Lectura amb l’autor.

   Primerament, copiar-vos la carta del Bloc jaume I de
l’Alcúdia convocant-nos per a la reunió del Grup de Lectura:

 

Bloc de Progrés Jaume I

Sant Jaume, 31

46250 L’ALCÚDIA

————————–

www.blocjaume.com

——————————

blocjaume@mesvilaweb.cat

—————————————-

Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I

                    
Apartat de Correus 111

                     46250 L’ALCÚDIA

———————————————————–

Telèfon del BLOC: 660519774

——————————————–

Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reuneix la junta al
Casal

 

 

        Amics i
amigues, us recordem que el dijous 28 de maig, a les 10 de la nit, al Casal del
Bloc (C/ Sant Jaume , 31) es reunirà el Grup de lectura del Bloc amb
l’escriptor Urbà Lozano per comentar amb ell ‘Plagis’, la seua darrera novel·la,
que va obtindre el Premi Ciutat de València 2007.

 

Salutacions.

 

                Seguidament
dintre, una petita ressenya del llibre:

PLAGIS

Urbà Lozano

         Ens ha sorprès molt gratament aquesta novel·la
i no esperàvem menys. Ho diguem perquè l’autor el coneguérem al sopar de la
Taula de les Lletres i els Menjars de novembre passat, activitat inclosa dintre
del Mes de les Lletres organitzat pel Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i on va
glossar la figura de Josep Lozano (no, no n’és, de familiar, i ho va remarcar,
perquè es veu que li ho pregunten sovint, clar, sent els dos d’Alginet!), a qui
retíem homenatge. Si voleu llegir la intervenció de Josep Lozano en aquest sopar,
ací la teniu enllaçada.

         El discurs que pronuncià Urbà Lozano ens va recordar molt
els textos de Quim Monzó, i això ens predisposà favorablement per escometre
aquesta novel·la que comentem.

         Quant a la novel·la pròpiament dita (una vegada establertes
les referències prèvies que hi teníem), hem de dir que ens ha semblat un molt
bon exercici metaliterari, ja que, a més de combinar diferents gèneres (conte,
guió cinematogràfic, narrador desconegut), l’autor afegeix una nota final molt
aclaridora de perquè del títol i de quin va ser procés de “creació” de l’obra
(si podem dir que encara hui dia es pot “crear”). Seguidament us el copiem:

Nota de
l’autor.

         El que no és
tradició és plagi. La màxima no pot ser més certa, i la idea d’originalitat que
tant ha triomfat des del romanticisme -potser abans, però especialment des
d’aleshores- no passa de ser una entelèquia. És per això que en aquesta obra,
de títol tan simptomàtic, no he pogut estar-me’n de copiar, directament, tot
allò que m’havia vingut de gust. Pel que fa a les intertextualitats internes,
no cal ni parlar-ne: el relat està farcit de repeticions que tenen una
finalitat estilística i alhora estructural. Quant a les externes, una és molt
evident: el conte Ocells de pas de
Santiago Rusiñol, convenientment citat. D’altres, d’abast molt menor, potser
deuen haver passat inadvertides en una lectura convencional, però hi són en
gran nombre, en tots els casos com a homenatge -si se’m permet, humilment,
homenatjar algú- a passatges literaris o autors del meu gust. Com a exemples,
en la descripció que fa Sílvia de Carles, apareix l’expressió “tot ell massís,
amb un aire patrici”, presa de la novel·la Els
horts
de Martí Domínguez Barberà; els personatges que passegen vestits amb
poca roba “més conills que si no portaren res” estan inspirats en la
coprotagonista femenina de La corona
valenciana
, de Jaume Fuster; els convidats que s’excusen adduint una parada
de figues seques estan trets de Crim de
Germania
, de Josep Lozano Lerma; l’onomatopeia flop-flop que fa la gent en colpejar contra el terra és un correlat
del flap usat per Jaume Cabré a la
seua novel·la Senyoria; o el final
del capítol sis, en què apareix l’adverbi desfermadament
entre dues pauses absolutes, coincideix amb el final del conte El nord del sud de Quim Monzó. N’hi ha
moltes altres, especialment oracions, frases i locucions que han aparegut en
altres obres meues -en aquests casos, com és clar, no es tracta pas d’un
homenatge-. Si us ve de gust, podeu jugar a trobar-les, tot i que no espere que
se’n faça cap tesi doctoral. Tampoc no pretenc evitar que algú em puga acusar
de plagi: ho podeu fer sense cap problema, però el que no podeu dir és que no
estàveu avisats.

         Potser ara algú
podrà insinuar que excusatio non petita
Però és millor que ho deixem directament ací, perquè si ens hi enrossinem no
acabarem mai.

         Poc més podem afegir, però encara ho farem.

         D’una banda, l’ús de frases fetes del món del futbol,
“trasplantades” al llenguatge corrent, ens ha recordat algun amic que ho fa amb
total naturalitat (“Hui juguem a casa”, “passa-li-la!”, “aquesta falta la trec
jo”, -són alguns dels exemples del nostre amic), i ens ha fet riure a balquena.
Amb açò també fem referència a l’anterior apunt d’aquest bloc, on indicàvem que
aquesta manera d’expressar-se, servint-se de símils futbolístics, ja ha envaït
fins i tot la política (“Aquest partit el juguem a Europa”).

         També haig de dir que aquesta manera d’escriure a base
“d’afusellar” frases o expressions, pròpies o d’altres, ens ha recordat a
Georges Perec i la seua metanovel·la “La vida: Instruccions d’ús”, on, també al
final, fa una llarga llista d’autors i obres que va usar per escriure-la.

         I per suposat, la Ribera, que apareix en tot l’esplendor
dels seus pobles, la València de la “marxa” (ací no teníem “movida”, teníem
“marxa”), amb un barri del Carme o Benimaclet, pul·lulant de vida nocturna
també han servit per a fer-nos la novel·la més propera, més “nostrada”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.